Sense novetat

PEDROFa un parell de setmanes us parlava del drama que havia suposat per a molts francesos, especialment els d’esquerres, haver de decantar-se per opcions que no els convencien a la segona volta de les presidencials: o liberalisme dretà o abstenció, o liberalisme dretà o feixisme. La tria d’ahir a can PSOE no tenia res a veure, això és cert, perquè no deixava de ser una consulta interna d’un històric partit socialdemòcrata que actualment pinta ben poc, com els seus homòlegs europeus, però que encara té coses a dir; ara bé, no em negareu que tenia molt de plebiscit, com aquella: els militants havien de posicionar-se, aparentment, entre dues maneres de fer -amb el permís de López, que passava per allà- que, ben mirat, tampoc no eren tan diferents; la primera, la de la perdedora, representava una visió jacobina del partit, de l’Estat, de la E d’Espanya de la seua sigla corregida i augmentada, mentre que la segona -la del guanyador- representava exactament el mateix però expressat amb una cara amable, amb un llenguatge si voleu diferent, però que en el fons no cridava ni cridarà a cap revolució, malgrat els intents desesperats dels mitjans de centre-dreta -hi incloc El País-, per als quals Pedro Sánchez és poc menys que un perillós bolxevic.

No obstant, allò més interessant d’aquesta tria, sota el meu punt de vista, i sense entrar en els mèrits i demèrits dels candidats -si repassem els esdeveniments passats no se’n salva cap dels dos, la primera per conspiradora de saló i el segon per traïdor als conspiradors- ha estat que les bases del partit s’han imposat als quadres dirigents, la qual cosa demostra una vegada més -la pugna entre Almunia i Borrell, ho recordareu, en va ser un primer avís- la distància cada vegada més gran entre cúpules i militants, entre executives i executats -perdó, volia dir la base- que han passat, per fi, de mers actors secundaris necessaris per enganxar cartells i omplir mítings de consum intern a protagonistes del partit que no estan segurs que els continue representant, si més no com ells desitgen. La clau de la victòria del Sánchez consagrat com a “víctima”, més enllà del no és no i del sí és sí, més enllà del fet que ha sabut rendibilitzar el sentiment de fàstic de molts militants, que veien un partit cada vegada més allunyat del que ells perceben, ha estat la contestació a una manera antiga, passada, perversa de fer les coses: la cúpula pensa que ho té tot controlat, que amb una pressió per ací FOTOOOOi una trucada per allà tothom es plegarà i acatarà, que traient a passejar tòtems -no en diré mòmies, que algú se m’enfadarà… Sánchez n’ha dit avui “notables”- n’hi haurà prou… Però el vot és lliure, igual, directe i secret. Sobretot secret. I amb això no hi comptaven.

Un altre aspecte a tenir en compte és la reacció dels “altres”, que permetrà  veure per on van els tirs. Com que pràcticament tothom donava per segura la victòria de Díaz, hi ha gent força descol·locada. Per al PP no és una bona notícia perquè ja no comptaran, quan convinga -és de suposar- amb la submissió d’abans, en forma d’abstenció; als de Podemos se’ls desmunta la paradeta perquè amb Díaz de faraona es podien erigir com a representant legítims -pensaven, deien- de l’esquerra estatal i continuar amb la seua estratègia de substituir-los; els de Ciudadanos prou tenen amenaçant que si hi ha un cas més de corrupció, un sol cas més, s’enfadaran moltíssim -qui se’ls creu, ja?- i trencaran la baralla… Els altres -però també els propis- no saben quin Sánchez veuran ara, si el que pactava alegrement amb Rivera i feia mítings amb una bandera espanyola de banda a banda de l’escenari o el que intentava un govern amb Podemos i, segons diuen, els independentistes, que va precipitar la seua defenestració fa escassament mig any. Potser veurem els dos, qui sap. En tot cas al PSC respiren, alleujats, mentre els barons corren uns a felicitar el guanyador, altres a refugiar-se als seus castells i uns altres, no pocs, sorprendran amb un canvi de jaqueta -on deu ser aquella de pana?- que no ens hauria d’estranyar gens. Ara ve allò, ara!

Fora de conyes, no em correspon analitzar els reptes que té ara aquest partit ni el que passarà a mesos vista. Prou que en saben ells i tots com de difícil és predir el futur i gestionar el present. Que li ho diguen a qui tots donaven per amortitzat i ha reviscolat. En tot cas, no serà una tasca fàcil, fent servir el llenguatge de l’andalusa, “cosir” el que en queda, del partit, que encara és molt malgrat les “desafeccions”. Els desitge una sort sincera, tot i que m’ho mire amb distància. Molt em tem, no obstant, que no hi haurà grans novetats, grans canvis de fons, tot i que se n’esperen alguns en les formes. El cas em fa recordar una anècdota del meu poble, de fa molt i molts anys: el de l’agutzil que informava l’alcalde de torn del que havia passat al terme durant la jornada, amb una invariable tranquil·litat perquè era una plaça on no solia ocórrer res d’estrany. Cada nit anava a sa casa per dir-li, la major part de les ocasions, aquestes mateixes i úniques quatre paraules, “sense novetat, senyor Alcalde” fins que un dia, com aquell que no vol la cosa, amb la tranquil·litat i la catxassa de qui està acostumat a la mateixa rutina, després d’una tronada de moltes conseqüències li va amollar: “Sense novetat, senyor Alcalde” i quan se n’anava es girà i deixà caure “Ah, per cert.. al casteller l’ha mort un raig”. En eixes estem. A vegades passen coses. I és que hi ha novetats que sorprenen i d’altres que no gens. El que cal determinar, supose, és la importància i la transcendència que poden arribar a tenir.

Salut i País!