Música, mestre!

DIRECTORLes mans no li suen. Bé. Comprova la corbata al mirallet de la sala. A lloc, perfecta. Estira els braços, tot tallant l’aire decididament al seu davant. Li agrada el gest, n’està segur. Sí, està en forma. Li arriba, tènue, la remor de l’escenari. Passes. És el regidor que, palmell obert, descompta segons amagant els dits de la mà. Somriures tímids, ànims silents. Respira fondo, es dreça, prem la batuta amb força. S’obre la porta lentament i, abans d’ultrapassar-la, hi ha els primers aplaudiments anònims. Ha arribat l’hora. Mentre camina decidit entre els músics, que s’han fet a costat i costat, tot deixant-li l’habitual passadís, comença a notar la calor dels focus, excessius com sempre, i àdhuc del públic, que el rep amb l’entusiasme propi del seu renom. Els esforçats intèrprets l’esperen, els impacients espectadors l’esperen, un gran compositor l’espera: un nou èxit l’espera. És, com tantes altres, una altra nit amb tots els condicionants per triomfar.

Hi està, certament, acostumat. Tothom acaba retent-se als seus peus, fa temps que ha arribat al punt en què ho necessita ben bé com els aliments que ingereix per mantenir-se viu, com les dones que sedueix a cada ciutat, a cada sala de concerts, a cada plantilla orquestral amb què té el plaer, doble, de treballar-hi. Diverses violes i violins, contrabaixistes i violoncel·listes, en donen fe. Sempre corda, només corda. Tothom en té, de manies, i ell no n’és cap excepció. Arriba per fi al podi i saluda amablement, amb aquell rictus tan estudiat, el concertino, que ja duu la cara lluenta, i tot seguit l’amatent públic. La intensitat dels aplaudiments mentre mira enfront seu sense veure ningú, de tanta gent com n’hi ha, el fa sentir-se cofoi. Com d’habitud. Gira el cos després, amb lentitud, tanca els ulls i es concentra en un gest que imita la pregària, amb les dues mans, mentre els músics ultimen instruments i faristols, papers i posicions. Un imprescindible i absolut silenci s’apodera en pocs segons de la sala. Les estossegades amainen fins que desapareixen. Tothom conté la respiració. Va a fer-se palesa, una vegada més, la mística comunió musical prèvia a l’èxtasi sonor habitual.

És en aquells instants d’abstracció, després de deixar la ment en blanc, quan sobrevé la tragèdia. Sobtada, imprevista, terrible. Primer pensa que és passatgera, natural, reversible. A poc a poc es consciencia que pot ser quelcom definitiu. Sembla que blanques guanyen partida. S’espanta. Molt. No s’atreveix a obrir els ulls per no enfrontar-se amb la realitat, amb els dels músics, i amb l’absència de faristol i partitura. Mai no en fa servir, als concerts. Aquell dia l’enyora. Sí, se li ha oblidat completament, incomprensiblement l’inici de l’obra, no sap per on començar. Prova de dissimular, però una creixent angúnia amarada de primerenques gotes de suor el té tenallat, cargolat al podi. En breu li’n brotaran més. I més. Li recorreran el front i la galta, potser la dreta, i se’n suspendrà alguna a la corba del seu perfil cantellut abans de morir a la soferta tela de l’americana obertura Mao.

El temps transcorre. El silenci és a punt de trencar-se. Pànic. Espera, inútilment, un soroll, un moviment que li servirà d’excusa per a la distensió, perquè el públic torne a respirar, amb una miqueta de sort a estossegar, i de passada mirar de guanyar uns segons que no té. Nota una primera punxada, lleu i fugaç, que el recorre tot. El seu cervell és, ara, una barreja naïf d’obres i estils, d’autors i èpoques, d’escales que pugen i baixen sense cap sentit, de notes i signes que ballen una dansa que no entén. Com més s’hi esforça, més fosc és tot. Sent ara una forta fiblada que el crispa però no el venç. Mentre pensa conscientment a devanir-se, acte que seria la seua única opció per evitar-ne la humiliació, s’esdevé un intens espetec, cruel i dolorós, esbatana els ulls i després d’una alenada profunda, definitiva, el cos, que s’ha elevat uns centímetres en un conat de levitació impossible, es contreu i cau de tos, lentament, entre un oh unànime del públic i el crit agut d’una violinista rossa.

* * *

Les cròniques del dia següent en copsen sensacions entre els testimonis directes, lamenten el fet, busquen explicacions. Melòmans de mig món s’assabenten de la nova a la ràdio o als papers, mentre esmorzen a casa o fan el cafè al bar de costum. A l’escenari del succés, ja atapeït de flors de tota mena i colors sonen de fons els primers acords enregistrats de l’obra oblidada el dia anterior, que penetren en els sentits dels presents i envoltaran definitivament, quan el duguen, el privilegiat músic, absent i present alhora, que ocuparà -així s’ha acordat- el centre de l’escenari, centre de tots els focus, centre de totes les mirades. Com sempre. Ningú no sabrà, mai, la dolorosa veritat: l’embòlia salvadora l’ha privat del que hauria estat el seu primer i inassumible fracàs i l’ha transportat cap a la glòria absoluta, definitiva.

Salut i País!