Desconnexió

mòbilDiumenge de la setmana passada, negra nit. 107 engrescats alumnes de 4t d’ESO i 7 inconscients professors acompanyants posem rumb a Itàlia. Pisa, Florència i Roma ens esperen. També la sobredosi d’hidrats de carboni, la inevitable insolació i l’estrès constant: tot anirà bé, se’ns perdrà algú, arribarem puntuals als llocs, passarem les nits d’hotel amb els mínims cobriments de cor possibles? Tenim dades però en tot cas l’autobús en què viatgem -havíem d’anar-hi amb avió, però la cosa es va tòrcer- té wi-fi. Al·leluia. Almenys continuarem connectats en creuar la frontera, pensem. Tothom, quan se n’adona, corre a buscar el senyal, demana la contrasenya, s’apressa a validar-la. Sucumbisc, clar. Fet el procediment, observem els respectius aparells, en busca de les ratlletes alleujadores per poder comunicar amb la parella, la família, els amics… Se senten els “jo ja en tinc”, “doncs jo encara no” o “aaaaara m’arriba” però jo continue en blanc. Res. És un tros de ferralla que, sovint, funciona si s’apaga i es reinicia. Pensar i fet, allà que vaig, però quan em demana el pin m’entra el pànic i, després dels tres intents de rigor s’esdevé el drama: fa una setmana que m’he canviat de companyia i no recorde les quatre xifres. El tinc anotat a casa i no hi ha ningú. Recorde allò del “val més una llapissera curta que una memòria llarga”. Sí, ho hauré d’afrontar: m’he quedat incomunicat en el pitjor moment. Quin desastre!

No us detallaré els intents, telefònics i telemàtics, amb l’ajut dels esforçats companys i dels seus aparells, de comunicar amb els meus nous carcellers telefònics per resoldre la qüestió, al llarg dels dos dies següents, passades ja les pertinents fronteres. Res no va funcionar. I a l’estranger. La pitjor combinació i precisament quan menys interès tenia a restar incomunicat. A partir de dimarts cap al tard vaig desistir: l’entretinguda marxa triomfal amb la tropa d’adolescents sobreexcitats absorbia tota la meua -la nostra- atenció i em vaig resignar a esperar-me a divendres a la nit per tornar a la normalitat de la connexió constant, de la informació contínua, de l’esclavitud de la immediatesa… Dependria absolutament dels companys, durant aquells dies, per transmetre, per delegació, un missatge curt i pobre, poc o gens íntim, però que evitaria patiments innecessaris i faria veure, almenys, que continuava viu… Era curiós -desesperant primer, divertit després- comprovar com nens i no tan nens, a la mínima, aprofitaven una parada, una cafeteria o el hall de l’hotel per abocar el nas a la pantalla i jo em quedava tristament aïllat, des d’aquella posició d’observador privilegiat… Incapaç de reduir-los l’espai comunicatiu amb els seus, malgrat la seua voluntat, no podia fer més que mirar, estranyament conformat…

mòbil 2He pintat un panorama exagerat, direu, però alhora ben real i angoixant. I ho va ser, almenys els primers dies.   Però també he de dir que a mesura que passaven les jornades, en les quals paradoxalment anaven augmentant l’estrès i l’ansietat pel meu excessiu -m’ho reconec- sentit de la responsabilitat, s’apoderava de mi una sensació nova, diferent, que em va ajudar a relativitzar-ne el desastre i a valorar els avantatges, malgrat els problemes d’incomunicació, especialment amb una persona determinada, d’una restricció com aquesta; entre ells, van desaparèixer el tic de mirar-me l’aparell cada cert temps per comprovar si tenia missatges -amb l’excusa de mirar l’hora- però també la necessitat inexplicable, absurda, de sentir físicament l’objecte a la butxaca. Sí, cal que passe quelcom semblant per adonar-te’n -com quan marxa el corrent elèctric i et sents indefens-, per ser conscient que depenem en excés dels aparells, que ocupem massa temps de les nostres vides connectats, i no sempre a fi de bé. Ens queixem -amb raó- dels adolescents, però els adults també n’abusem i hauríem de prendre’n mesures. No sóc optimista, però. Em tem que farem com si res i tornarem a adonar-nos-en, només, quan aparega un nou problema. Fins aleshores, continuarem pensant que som els més espavilats del planeta.

Divendres per la nit, només arribar a casa, vaig introduir el puk al mòbil, llarga successió de guarismes que m’esperaven, tranquils i relaxats, al seu lloc habitual, i tot va tornar a la “normalitat”. Vaig parlar, primer de res, -el més important de tot-  amb qui feia temps que no parlava, després em vaig posar al dia de les notícies més importants i vaig comprovar que el món continuava girant, que cinc escassos dies després la vida tampoc no havia canviat tant… No sé si coincidireu amb mi, amics lectors, però és en moments com aquest, per cosetes com aquesta, quan tinc la sensació que, com més tecnològics, avançats i desenvolupats, els humans esdevenim, paradoxalment, més indefensos i més inútils. I, segons com, més sobrers.

Salut i País!