Destrucció

0Les desoladores imatges del devastador incendi de Portugal que ha causat la desaparició de valuoses zones de bosc i desenes de víctimes, que bé podia haver estat a casa nostra, mostren la impotència que  sentim davant dels fets que no controlem. La feredat d’unes flames desbocades, visió que per desgràcia ens és força familiar en èpoques de calor, ens recorda que la destrucció és ràpida, fàcil, i fa encara més evident que la construcció comporta un procés lentíssim que ens hauria de fer reflexionar: moltes dècades per créixer, només uns minuts per desaparèixer. Sí, la natura té un poder destructiu immens en forma d’incendis per causes naturals -sembla que un llamp n’ha causat aquest desastre- terratrèmols, tsunamis, erupcions… El planeta és com un colossal ésser viu, i quan “s’emprenya” és capaç de provocar el pitjor, però alhora es mostra tan indefens davant la mà destructora de l’ésser humà! Ho hem comprovat al llarg de la història: la major part dels incendis són provocats, la contaminació amenaça no ja un futur incert sinó un present real, l’alarmant augment de les temperatures fa que avancem cap a un desglaç de magnituds impensables… I nosaltres? Què fem nosaltres davant tot això?

2El cowboy xulesc i impresentable que fa de president dels Estats Units acaba de retirar la primera potència del món, i la segona que més contamina després de la Xina, de l’acord de París sobre el canvi climàtic. Diu que “no està demostrat” que existisca, que són “invents” dels que pretenen “impedir el progrés dels EUA”. Així va el món. Però no és nou: ací tenim un dirigent, que fa -diu ell- de president del govern, que deia fa uns anys que un cosí seu afirmava que no n’hi havia per a tant… Estem governats per imbècils? La resposta és clara: sí. Però encara és pitjor; es tracta, en el cas de Trump -amb el pobre home que és Rajoy no perdré el temps- d’un milhomes que no veu més enllà dels seus nassos, d’un milionari sense escrúpols que es pensa que tot es compra amb diners que està causant un mal irreversible no ja a ell mateix, sinó el que és més greu, als seus -als nostres- descendents, a les generacions futures que s’ho trobaran tot fet, sense possibilitat de remissió. Potser jo ja no ho veuré, però caldrà afrontar un planeta sense recursos de cap mena, perquè ens els haurem polits tots, contaminat fins la nàusea i on només sobreviuran els qui controlaran els pocs pous que n’hi quedaran, els pocs aliments que s’hi trobaran. I el pitjor de tot és que no és un retrat apocalíptic, sinó un avanç informatiu.

4I ara un apunt per a l’esperança, un missatge positiu: el que podem fer de manera individual és molt, moltíssim, molt més del que ens pensem. Sovint ens subestimem a nosaltres mateixos, pensem que són els altres els que han de fer-ho tot i no som conscients del poder que tenim. En tenim la clau, però encara no ho sabem: la clau per evitar consums desaforats, per tenir cura dels recursos existents, per educar les criatures en la idea que es pot canviar el destí, per gestionar les deixalles de manera eficient, per respectar la natura que tant ens dóna sense adonar-nos-en… Però sobretot tenim la clau per tenir representats polítics decents: la qüestió és si ens quedem com fins ara o la fem servir per redreçar una situació complicadíssima però encara reversible.

Salut i País! I bones vacances!