Opinió

“Estamos manejando dinero público, y el dinero público no es de nadie” – Carmen Calvo, ministra de Cultura del govern d’Espanya (2004-2007)

Ara que els polítics ens demanen sacrificis, és una autèntica llàstima que ens costi tant demanar-los responsabilitats. Per això, i perquè a vegades sembla que les eleccions esborren qualsevol fet anterior, avui us ofereixo algunes peces dignes de figurar a qualsevol museu dels horrors polítics. Deixo de banda les més conegudes com l’aeroport de Ciudad Real (1.100 milions), el nou port de A Coruña (1.000 milions), la Ciudad de la Cultura de Santiago de Compostela (400 milions), el Palma Arena (més de 100), la Ciudad de la Luz d’Alacant (170 de cost i 130 de deute), etc.

No, avui us proposo algunes peces més petites però igualment memorables. Si no fos que s’han pagat amb els nostres impostos fins i tot causarien una certa fascinació morbosa.
Read the rest of this entry »

Jordi Barbeta és un dels grans periodistes del nostre país. Magnífic escriptor, cronista esmolat, irònic i fins i tot cínic quan cal, les seves afinitats polítiques són tan clares que això el converteix en encara més fascinant. Com a homenatge a la seva figura avui us proposo llegir aquest article d’avui que ha publicat a La Vanguardia, un text tan brillant que hauria de ser estudiat a totes les facultats de periodisme.

El titular és “El Govern prepara una reforma que reducirá privilegios a los funcionarios”. Aquí es produeix una confusió, perquè a la pàgina principal del diari la paraula “privilegios” hi surt entre cometes, però a l’article no. Una manera de suavitzar el concepte?

El subtítol és el següent: “La intención es introducir criterios de productividad del sector privado en el público | Entre los planes figura la reducción de la acumulación de días festivos”. Productivitat és una paraula molt positiva, i fixeu-vos com n’està de ben escollit l’exemple. Què ens fa més enveja als que no som funcionaris? Els seus dies lliures, per a assumptes personals, etc, i no cal que parlem de les vacances dels mestres. Per tant és hora de corregir-ho.

L’article comença exactament així: “Mientras la agencia Bloomberg destacaba ayer las medidas de ajuste del Gobierno catalán…”. És a dir, el món mira Catalunya i saluda les retallades anunciades pel president Mas. I si el món ho diu, qui som nosaltres per portar-los la contrària?

Al segon paràgraf seguim amb la mateixa idea: “La iniciativa fue saludada como “de sentido común” e “inevitable” por las organizaciones patronales y por la intelectualidad economicista, mientras los sindicatos amenazaron con nuevas movilizaciones”. La gent de bé, els empresaris, els savis, els intel·lectuals donen suport a la idea perquè és assenyada. En canvi els sindicats “amenacen”. Quin verb més ben triat!

Tercer paràgraf: “el Govern prepara una ambiciosa reforma administrativa con la que pretende “parangonar las relaciones y los derechos laborales de los trabajadores públicos a los de los trabajadores privados”. Eso, en Román paladino, significa reducir privilegios de los funcionarios y de los empleados de las empresas públicas que no tienen los demás”. O sigui, es tracta d’una mesura igualitària i no una retallada indiscriminada. Això em recorda molt el moment de les pujades del gas, l’aigua o la telefonia, quan se’ns diu que les tarifes “s’equiparen amb Europa”. D’equiparació de sous, això sí, no en parla ningú.

Seguim! “La reducción salarial a la que hizo referencia el president Mas sólo afectará a un complemento de las pagas extras de junio y diciembre”. Aquí només cal destacar el “solo”, i si es tracta d’un complement d’una paga extra no cal dir que l’efecte és mínim.

En un altre punt, això sí, Barbeta es confon una mica: “el aumento del canon del agua que será del 10% y que tiene como objetivo prioritario sufragar las deudas contraídas por la Agència Catalana de l’Aigua durante la gestión del tripartito”. Sembla oblidar que el monumental deute de l’ACA ja prové dels temps de Jordi Pujol (el tripartit no el va disminuir, això sí). Però un error el pot tenir qualsevol.

I ara dues idees que ens envia el govern a tots els catalans i que Barbeta ens transmet fidelment. Primera: “El aumento del precio del transporte público tiene como objetivo además del ahorro concienciar a la población sobre el coste de los servicios públicos”. Intentar conscienciar la gent que agafi el transport públic per motius socials i ambientals ja està passat de moda. Ara es tracta que la gent que fa servir aquests serveis entengui que costen molts diners. Potser seria millor que agafessin el cotxe tots sols al matí?

I encara millor: “La secretaría de Universitats considera que es excesivo el décalage entre el coste real y el precio de la matrícula…”. Bé, a molts països els estudis universitaris són gratuïts o molt accessibles perquè es considera que beneficien a tota la societat. Però clar, parlem del nord d’Europa. A Catalunya és millor parlar de com els estudiants estan subvencionats, i tota la societat ha de suportar el privilegi que tenen d’estudiar. Ben mirat, tampoc és que el nostre model productiu necessiti massa enginyers.

En fi, podria continuar però ho deixo aquí. Davant d’aquest mestratge periodístic només em resta aixecar-me, aplaudir i cridar bravo! com si fos al Liceu.

Unes impressions des de la llunyania sobre la campanya electoral…

1. El 20 de novembre el poble espanyol pot triar bàsicament entre: un senyor barbut de 60 anys nascut al nord-oest de la península, i que va ser ministre d’educació, de l’interior i vicepresident del govern; i un senyor barbut de 56 anys nascut al nord-oest de la península, i que va ser ministre d’educació, de l’interior i vicepresident del govern. El bipartidisme és apassionant.

2. La campanya electoral la podríem datar entre el triàsic i el cretaci inferior. El nou paradigma de transmisió de la informació no ha entrat al món polític, i continuem arrossegant un període de quinze dies (una eternitat informativa) sense punts àlgids i només amb les rutines de sempre. Tampoc hi va ajudar un debat que, malgrat costar mig milió d’euros, va tenir una posada en escena digna dels temps de La Clave.

3. Si una cosa demostren molts candidats a les eleccions és que no són allà per capacitat de lideratge, trajectòria intel·lectual o capacitat comunicativa, sinó pel pervers sistema de partits. Només cal veure alguns debats o entrevistes per posar-se les mans al cap. Naturalment hi ha alguna excepció, però en general tenim polítics que: a) en campanya només repeteixen les consignes pactades a la seu central del partit; b) al Congrés només votaran allò que els marqui la seu central del partit. Vista la farsa, no seria millor tenir una desena de parlamentaris amb vots ponderats i ens estalviem sous i dietes?

4. Si a un candidat nord-americà li van donar la campanya per enterrada per quedar-se en blanc, us imagineu que passés allà l’escena de Rajoy “no puedo responder porque no me entiendo mi letra”? I per cert, quina sort viure en un país on els periodistes pregunten, repregunten i (glups!) són incisius amb els candidats.

5. Espero que aquestes eleccions marquin el màxim d’enfonsament moral de les esquerres (i no parlo només dels socialistes), i que a partir d’ara comencin a purgar els seus pecats. Durant anys han creat un discurs sobre l’estat del benestar només basat en els drets i oblidant els deures, sense cap respecte pels diners públics, i ells mateixos se l’han aplicat en mil casos de corrupció i convertint les institucions en la repartidora.

6. Jo hauria votat ERC si a Girona haguessin presentat Quim Torra, editor infatigable i recuperador del patrimoni periodístic català. En lloc d’això van preferir un càrrec orgànic del partit. Bé, així m’he estalviat molts tràmits… tot i que pel que he llegit molts residents a l’estranger es quedaran sense votar per la manca de diligència de la junta electoral.

Suposa que et va tocar en herència un tros de bosc, amb més o menys valor sentimental. El rendiment econòmic que n’ha tret la teva família en els darrers quaranta anys ha estat zero, o fins i tot ha generat pèrdues si s’ha volgut cuidar una mica. Tot i això la teva finca és visitada per excursionistes, boletaires i caçadors d’espàrrecs i de cargols, i pels camins hi circulen bicicletes, motos i quads. Potser t’hi has trobat algun urbanita maleducat que t’ha dit que “el bosc és de tots” mentre hi llençava brossa. També hi ha opcions que la Generalitat la situés dins del Pla d’Espais d’Interès Natural o la declarés parc, amb les restriccions que això comporta i l’augment de la freqüentació via publicitat, reportatges a TV3, etcètera.

Per tot plegat sembla just que puguis demanar de tant en tant un ajut per tal d’arreglar els camins, estassar els vorals per disminuir el risc d’incendi o fins i tot per a millorar una mica el bosc. Per això existeixen els Ajuts a la gestió forestal sostenible en finques de titularitat privada, que es van publicar l’octubre passat.

La documentació que cal entregar per demanar l’ajut consisteix en:

1. Còpia compulsada del NIF/CIF del sol·licitant.
2. Còpia compulsada de la documentació acreditativa de la titularitat de la finca o finques objecte d’actuació. (Nota simple del Registre de la Propietat o escriptura pública, registrada, completada i compulsada).
3. En el cas que hi hagi un representant que signi en nom del sol·licitant, còpia compulsada de l’acreditació de la capacitat del representant. (poders notarials o escriptura inscrita al registre que correspongui).
4. En el cas de copropietat dels terrenys, autorització de tots els propietaris a un d’ells per sol·licitar i percebre l’ajut.
5. Memòria de l’actuació a realitzar, signada per la persona sol·licitant o per qui n’ostenta la representació, excepte en els casos en què el PTGMF ja hagi estat presentat per a la seva aprovació i estigui aprovat o en tràmit.
6. Pressupost desglossat per partides i conceptes de l’actuació a realitzar, signat per la persona sol·licitant o per qui n’ostenta la representació.
7. Cèdula cadastral i plànol cadastral de totes les parcel·les i subparcel·les cadastrals en les quals es realitzarà el PTGMF.
8. Mapa topogràfic o ortofotomapa a escala 1/25000 o 1/50000 on estiguin clarament definits els límits de la finca o finques forestals. No és necessari en cas que el PTGMF aprovat estigui a disposició del CPF.
9. Documentació acreditativa de la catalogació com a finca rústica no urbanitzable dels terrenys objecte d’actuació, emesa per l’ajuntament corresponent.
10. Imprès de transferència bancària per a creditors particulars de la Generalitat de Catalunya degudament signat pel beneficiari, així com segellat i signat per l’entitat bancària corresponent.
11. Autoritzacions d’associació i copropietaris
12. Declaració compromisos d’execució
13. Annex de dades registrals

Com que en els meus anys de tècnic ambiental a Catalunya em va tocar tramitar uns quants ajuts, en tinc una mica d’experiència. I és així perquè un propietari ha de tenir molt temps i destresa tècnica per poder preparar tota aquesta paperassa.

Per exemple, el punt 2 implica fer un tràmit al Registre de la Propietat, o bé fotocopiar i compulsar l’escriptura sencera (i n’he vistes de més de 50 pàgines!). El punt 8 vol dir que s’ha de confeccionar un mapa. El punt 13 és un formulari on cal escriure-hi desglossades les dades registrals (llibre, tom, foli, finca, inscripció), que ja tenim del punt 2. Pel 7 i el 9 cal anar a l’Ajuntament de torn, que si és petit pot obrir dues tardes a la setmana, i a més falta que sàpiguen de què els parles, o que estiguin disposats a donar-te la informació. El 10 és un tràmit bancari. Ah, i l’entrega de tot plegat és només presencial, i omplint un formulari de 5 pàgines que seria el punt 14.

Això sí, cal dir que un aspecte s’ha millorat: en cas de ser veterà ja no cal entrar els mateixos papers una i altra vegada al Centre de la Propietat Forestal, sinó que et permeten declarar de quins documents ja disposen… tot i que cal omplir un altre formulari i dir exactament l’any en què els vas enviar! No fos cas que els costi massa trobar la carpeta, suposo.

Cal seguir? Actualment disposem de cadastre virtual, i també de tots els plànols urbanístics dels municipis a la web de la Generalitat. A més com que els ajuts es paguen després de fer els treballs, n’hi hauria prou amb una visita per comprovar que l’obra s’ha completat.

Però no, es perpetua un model obsolet terriblement pervers. Primer, perquè col·loca el volum de la feina sobre l’administrat, amb la intenció que el treballador públic tingui com menys responsabilitats millor (no fos cas que algú els hi demanés!). I segon, omple l’administració de persones que, en lloc de ser tècnics dedicats a cuidar els boscos catalans (o el que sigui), només fan que moure papers d’un costat a l’altre.

Ho llegireu avui a alguns diaris. El 86% dels llocs de treballs perduts durant la crisi eren ocupats per persones entre 16 i 29 anys. La xifra és tan bèstia que la repetiré i la posaré en negreta: el 86% dels llocs de treballs perduts durant la crisi eren ocupats per persones entre 16 i 29 anys. A Espanya s’està produïnt una escletxa generacional de la qual en parla poca gent, però que tindrà conseqüències enormes.

El poder a Espanya el tenen actualment els nascuts als anys cinquanta, potser una mica més veterans els del món empresarial: Mas (1956), Rajoy (1955), Rubalcaba (1951), Brufau (1948), Alierta (1945), F. Pérez (1947), Méndez (1952), Villar (1950), Juliana (1957), etcètera. Ells controlen la política, els negocis, els mitjans de comunicació i les tertúlies d’opinió. També els treballadors d’aquesta generació estan blindats per uns contractes intocables i per la protecció sindical, resultat de les reformes laborals de l’era González (un pacte generacional en què els joves no van ser consultats).

Molts d’aquesta generació es consideren d’esquerres, presumeixen d’haver participat a la (inoperant, ridícula) lluita antifranquista però desprecien els moviments d’indignats. Altres són de la “dreta anarquista”, tal com bé la definia Josep Pla (“a Espanya els rics pensen que pel fet de tenir diners ja poden fer el que els surti dels collons”). En general pocs han arribat a dalt si no tenien connexions amb el règim franquista, però la majoria ha pogut prosperar una mica, pagar-se el piset i fins i tot tenir una segona residència.

La meva generació, la dels setanta, ha anat fent la viu-viu. Tots recordem que vam crèixer en una època força precària: les reconversions industrials, els quinquis i l’heroïna, els tipus d’interès per sobre el 15%, els bitllets d’avió de preu impossible i, al final d’aquesta època, les devaluacions de 1992. Tot i això vam acabar els estudis quan començava un temps de bonança, i hem anat trobant el nostre raconet: les empreses ens han acabat fent fixos, hem entrat a l’administració o fins i tot hem muntat algun negoci. Aquells que es van hipotecar ho passaran pitjor, però encara tenim una mica d’estabilitat.

La tragèdia comença a partir de 1980. Els més joves ja van tenir uns pares i una societat amb uns valors diferents, i sobretot els va caure al damunt la nefasta LOGSE. Van viure de petits allò que els altres vam anar aconseguint (els mòbils, el viatge anual, el cotxàs), però ningú no els va dir que tot això es pagava a crèdit. Una quantitat enorme, salvatge, indecent, va abandonar els estudis per anar a posar totxos, i construir les cases que compraven els de la dècada dels cinquanta. Als que van estudiar els van oferir poca cosa més que un contracte temporal. I quan va arribar la crisi tots es van adonar que la seva vida era fum, el fum de l’incendi que els havia provocat la generació dels pares.

La capacitat econòmica d’aquests joves, per tant, no depèn del seu talent, ni de si tenen estudis, ni de la capacitat d’emprendre. Depèn únicament de si els seus pares els poden pagar un pis o no. El model social-demòcrata ha saltat pels aires i s’ha tornat al règim de transmissió feudal, on els senyors no només tenen la riquesa que els tocava sinó que a més han espoliat la d’anys futurs.

La crisi espanyola és sobretot una crisi generacional, i tot plegat ha resultat ser una enorme estafa.

El director de l’institut va deixar caure la notícia el primer dia de curs, i ens va anunciar que té previst plegar el febrer de l’any que ve. En Knut va ser escollit director (o rector, com en diuen aquí) quan l’escola només existia sobre plànol, i per tant es pot considerar la seva criatura. Ara però ens toca emancipar-nos del pare.

Per entendre el procés que s’ha seguit per escollir el nou director cal entendre dues coses. Primer, a Noruega no tenen la tradició castellana (borbònica) del funcionariat, i per tant gairebé tots els treballadors públics som personal laboral. Això inclou el món educatiu sencer. Segon, aquí els directors no són aquesta figura amorfa de la legislació catalana, un primus inter pares que té poca preparació i rep de totes bandes, sinó l’autèntic líder de la institució. Ells són els responsables de la contractació del personal i de la organització interna, i responen bàsicament davant del govern regional.

El procés de selecció va començar amb un anunci de l’administració educativa a la premsa en què s’oferia la plaça. El procés naturalment no va fer per oposició sinó per valoració del currículum i entrevistes personals, com a l’empresa privada. S’hi van presentar set candidats, entre ells el sots-director i dos caps d’àrea del nostre institut.

L’escollit ha estat finalment una persona externa al centre, i ahir un correu electrònic del cap administratiu ens el presentava. El nou director es diu Geir i ja ho va ser d’un institut més petit de Trondheim durant deu anys. A la darrera legislatura ha treballat com a secretari municipal de Surnadal, un poble costaner a l’oest de la ciutat, però suposo que aquell càrrec era molt avorrit en comparació amb la vida diària d’un centre educatiu. És professor de ciències (física i biologia), i a més té estudis de lideratge d’organitzacions i personal, i un màster en gestió del coneixement per la Copenhagen Businessschool. A la foto que ens han enviat no porta corbata, però currículum el té.

Com que és el director qui nomena directament el sots-director i tots els caps d’àrea i càrrecs intermitjos, a més de decidir renovar o no els mestres temporals, vénen mesos interessants fins el proper febrer. Hi haurà un ball de cadires important? Farà una revolució? Els representants sindicals també estan expectants. Veurem què passa.

Sóc un enamorat dels diaris. De ben petit ja esperava que el meu pare arribés a casa per fer una repassada a l’exemplar del dia. Sempre he gaudit de les bones cròniques, dels grans opinadors i dibuixants, dels temes d’interès tractats amb personalitat.

Ara mateix estic subscrit a l’Adresseavisen, el diari local de Trondheim, i pago una quota anual per rebre l’edició del dia al meu iPad. És una publicació que m’ofereix allò que vull, informació sobre la ciutat. Notícies d’educació, d’esllevissades, urbanisme, la pesca del salmó, la recerca de la universitat, les novetats empresarials, i tot això afegit a una gran secció de cultura i tres divertidíssimes pàgines de cartes al director i debats ciutadans. Un diari regional ben fet i sense complexos.

En canvi el panorama de la premsa catalana i espanyola és molt trist. Agafes un exemplar de La Vanguardia de fa vint anys i un d’ara i et cau l’ànima als peus, però el declivi és general. Han desaparegut les grans cròniques de successos, cultura, política… moltes d’elles substituïdes per textos sense personalitat o refregits d’agències. Els grans noms que hi donaven la qualitat ja no hi són, i els temes es dupliquen. En canvi han proliferat els opinadors de curta volada i de mitja columna, que serien incapaços de desenvolupar un tema en una pàgina sencera i amb un cert to literari (allò que encara fa Gregorio Morán, diguem-ne). Davant de la davallada de les vendes i de la publicitat, la resposta de les empreses ha estat precisament retallar la inversió en periodisme.

A la vegada les edicions digitals dels diaris més tradicionals són per posar-se les mans al cap. La urgència a l’hora de publicar notícies fa que no hi hagi cap control de qualitat: encara recordo la notícia d’agència en què un tauró es definia com un “mamífer de sang freda”, i això va aparèixer gairebé a tot arreu! Però hi ha una cosa pitjor. El desig de tenir més visites ha fet que als fòrums proliferin comentaris anònims d’extremíssima dreta, dignes de codi penal, però com que generen debat fan augmentar els clicks a la pàgina. Un pacte amb el diable que encara fa baixar més la credibilitat del mitjà.

Entenc que la situació és difícil i que cal buscar estratègies. L’aposta de l’ARA pels continguts sobre criatures, mestres i emprenedors crec que és molt interessant, i per sort ha decidit regular els fòrums. En canvi El País creu que un suplement de moda i “temes femenins” li farà apujar les vendes. La Vanguardia ha tret finalment l’edició en català, en un gest que té moltes connotacions.

Quan la televisió es va popularitzar segur que molta gent va preveure el final de la ràdio, però això no ha estat així. Evidentment aquesta es va haver d’adaptar i deixar de programar radionovel·les i grans concursos per centrar-se en altres continguts. Però si la resposta de la premsa de casa nostra és oferir el mateix que abans però amb menor qualitat, no crec que se’n surti – i això serà molt dolent per al país… i els enamorats dels diaris.

Suposo que alguns de vosaltres vau veure el programa Salvados el diumenge, en què se’ns presentava la localitat espanyola més petita que té una estació de l’AVE: Tardienta (Osca), amb 1.007 habitants. Si us ho vau perdre, aquí en teniu el vídeo:

I des d’aquell dia estic indignat! Com pot ser que Tardienta sigui parada de l’AVE i en canvi el bonic poble empordanès de Verges (1.166 habitants i pujant), amb qui tinc llaços familiars, no gaudeixi de la mateixa infrastructura? Quina és la causa d’aquesta discriminació intolerable? Des d’avui, per tant, engego la campanya Volem una estació d’AVE a Verges!

Ja ho sé, segurament els veïns del poble em diran que hi ha altres preocupacions, com per exemple tenir l’hospital de referència a Palamós i cap transport públic directe per arribar-hi. Però això són detalls propis de gent de vol ras, que no sap anar pel món. Com ara els del meu barri de Girona, que es queixen perquè els operaris de l’ADIF treballen fins i tot a les dues de la matinada. Retrògrads!

Verges és un municipi fortament turístic, i si bé tots els turistes hi vénen una sola nit, la de Dijous Sant, quants pobles poden dir que surten al Telenotícies any rere any per ensenyar la seva processó? A més Verges està formant una àrea urbana que abraça municipis com Jafre (432 habitants), La Tallada (435) o Ultramort (213), i naturalment es poden crear sinèrgies amb Torroella de Montgrí. Caldria veure però si val la pena crear un ramal del tren fins a l’Estartit o amb un bus llançadora en faríem prou.

Des d’aquí doncs m’ofereixo per liderar la campanya i fer les gestions oportunes. A més des d’un punt de vista estrictament tècnic l’hort de la meva família seria un terreny perfecte per a construir-hi l’estació o el centre comercial annex. I eps, si per reunir-me amb el ministre Blanco cal que quedem a la benzinera de la sortida del poble, doncs s’hi queda i punt.

El missatge que ens arriba des de Madrid és inequívoc: la culpa del dèficit és de les autonomies, que han estirat massa el braç que la màniga, s’entesten en tenir despeses inútils (com la defensa de la seva cultura) i ara han de retallar en educació i sanitat. La recentralització és la millor via! Evidentment no mencionen gaire que, de fet, l’Estat controla més del 50% del total de diner públic i acumula més del 70% del dèficit total.

Així doncs l’altre dia pensava si es podria retallar alguna cosa de l’aparell de l’Estat, i se’m va acudir el Ministerio de Asuntos Exteriores i tot el sistema diplomàtic i consular. Al cap i a la fi hi ha dos fets prou contrastats:

A. Les noves comunicacions han convertit els ambaixadors en figures purament cerimonials, sense gairebé poder real.

B. Cada vegada que pel món hi ha un terratrèmol, revolució o similar, els súbdits espanyols es lamenten que l’ambaixada els ha deixat desamparats, i al final són evacuats amb l’avió enviat per França. Tampoc és que els tràmits consulars siguin molt millors.

Segons els Pressupostos Generals de l’Estat, al Ministeri té una partida de 3.629 milions d’euros. Descomptem-hi els 1.971 milions que van a cooperació exterior, i tot i això ens queda una bona xifra. D’aquesta 426 milions van al capítol 1, dedicat al personal, i això que darrerament els alumnes de l’Escuela Diplomática es queixen que, per primer cop, no tenen lloc de feina assegurat.

És cert que el pressupost total del Ministeri s’ha reduït de forma molt important aquest any, però la major part de la retallada correspon als ajuts a la cooperació, que han caigut un 42%. En canvi una xifra que no ha variat gens són els 102,8 milions que es destinen a l’Instituto Cervantes per a la promoció de l’espanyol al món.

Tafanejant pels pressupostos del Ministeri hi he trobat també partides per a institucions que jo, que em considero una persona ben informada, no havia sentit anomenar mai. No dubto que són organismes totalment transparents i fan una gran tasca (com el Cervantes), però m’intriguen els 2,8 milions que van a la Casa Árabe, els 355.000 euros al Centro Internacional de Toledo para la Paz o els 425.000 euros a la Spain-Usa Foundation.

Però ja ho sabem, protegir el català o promocionar econòmicament Catalunya a l’exterior són luxes del nacionalisme intolerant, mentre que tot el què he citat a l’article és Estat, i per tant fonamental per a la pàtria.

Ho confesso: de tant en tant practico aquell esport de risc que consisteix en escoltar les tertúlies amb “intel·lectuals” catalans. No em convé, ja ho sé, però no puc evitar-ho. El problema ve quan sento coses que em fan encendre de ràbia, i un dia d’aquests agafaré una úlcera (o llançaré l’ordinador per la finestra).

Ahir mateix. Els nostres prohoms parlaven del brillant pla de la Generalitat per impulsar els valors, i de sobte van començar a lamentar-se sobre la manca d’aquests entre el jovent.

Dic per endavant que odio les generalitzacions com ara “els joves”, els “polítics”, etcètera, però avui no me’n puc estar. Perquè jo us miro, membres de l’establishment que ara teniu cinquanta o seixanta anys, i us pregunto: com goseu criticar el jovent?

Vosaltres que us vanteu d’haver portat el país cap a la democràcia, i no només no li heu eliminat tots els seus vicis atàvics sinó que us n’heu aprofitat. Vosaltres que ens expliqueu batalletes de la lluita antifranquista, i oblideu que el dictador va morir al llit. Vosaltres que teniu tot el poder i controleu els partits, les empreses, els sindicats, la justícia i els mitjans de comunicació, en una conxorxa d’autoprotecció que ha espoliat la meva generació i no ha deixat ni les engrunes per a la següent.

Vosaltres que heu pervertit el noble art de la política, heu posat el periodisme al servei del poder, heu convertit les universitats en uns feus endogàmics i inoperants, heu col·locat els vostres parents i amics als llocs de poder, heu regalat al següent escalafó unes prejubilacions daurades i, en general, heu tallat les ales a qualsevol que destaqués massa.

Vosaltres que heu agafat l’individualisme, la mediocritat i el tràfic de favors com a eixos de la vostra vida, ara teniu els sants pebrots d’acusar els joves de manca de valors? I això mentre cobreu un sou de diner públic? Es pot ser més cínic? Es pot tenir més barra?