A Noruega, un govern blau-blau

dilluns, 14/10/2013

Noruega tindrà aviat el govern més conservador des de la postguerra, i serà un govern en minoria. A les eleccions del mes passat va quedar clar que el tripartit de centre-esquerra (roig-verd) va perdre la seva hegemonia davant dels quatre partits de dreta, i que Erna Solberg, del Partit Conservador (el segon més votat) serà la nova primera ministra.

Ara bé, el resultat de les converses posteriors van tenir el resultat menys desitjat per Solberg: els dos partits de centre-dreta, els liberals i els cristiano-demòcrates, han preferit no entrar al govern i donar només suports negociats des del Parlament; i per tant l’únic soci estable dels conservadors serà el populista Partit del Progrés. Des de la Segona Guerra mundial tots els governs de dreta havien incorporat el centre, que se sol identificar amb el groc. Aquest cop, però, serà el blau el color que dominarà (i d’aquí que al bipartit ja se l’anomeni blå-blå).

Líders del bloc de centre-dreta: Trine Skei Grande (liberals), Knut Arild Hareide (cristiano-demòcrates), Erna Solberg (conservadors) i Siv Jensen (populistes). Només les dues darreres seran al govern.

A les negociacions a quatre els populistes han hagut de renunciar a la majoria de propostes més conegudes: eliminació dels peatges, liberalització de la venda d’alcohol i major ús del fons del petroli. Per tant l’únic camp en què demostraran la seva força és la immigració, però tot plegat serà més aviat simbòlic. Tal com vaig explicar en un altre article, Noruega ja és un país molt tancat als immigrants extracomunitaris, i només hi entren uns pocs milers de refugiats cada any. L’esforç dels populistes anirà dirigida probablement cap a la integració més “forçada” dels nouvinguts i l’expulsió dels delinqüents de fora.

Per tal de garantir la investidura i una estabilitat inicial, els partits minoritaris han aconseguit coses. Els liberals, que són un partit ambientalista de dretes (?), han arrencat el compromís que no es començarà a explotar el petroli de les illes Lofoten. I els cristiano-demòcrates podran dir que l’assignatura de religió de les escoles incrementarà el percentatge dedicat al cristianisme fins un 55%.

Gestos de cara a l’electorat a banda, el bloc de dreta té clares les prioritats i vol implantar un programa neoliberal: eliminació de l’impost de successions, reducció d’altres impostos com el de patrimoni, una gran inversió en autovies, entrada del sector privat en la sanitat i l’educació, obertura de comerços els diumenges, etcètera. La mateixa política que es va començar a aplicar a Suècia fa vuit anys, amb unes conseqüències socials nefastes per als joves i els més desafavorits.

Ara bé, Solberg ho té molt complicat. Cada cop que els conservadors vulguin aprovar una llei, primer l’hauran de radicalitzar dins del govern per pactar-la amb els populistes, però acte seguit l’hauran de centrar si volen que s’aprovi al Parlament. Què faran els partits minoritaris a mitja legislatura, entraran finalment a la coalició o es negaran a donar-hi més suport? Ens esperen probablement quatre anys moguts.

Guia per entendre les eleccions noruegues

dilluns, 9/09/2013

Avui dilluns se celebren les eleccions al Parlament noruec, i al vespre se sabran els resultats. Aquí teniu unes pinzellades sobre com interpretar-los.

1. Hi ha nou candidatures principals

El panorama polític noruec s’assembla molt més al català que a l’espanyol: actualment hi ha set partits polítics al Parlament, i dos més tenen implantació municipal i possibilitats d’entrar-hi.

El bloc roig-verd (en vermell a la foto) té actualment el govern, i està format pels laboristes (A), el principal partit del país, els ecosocialistes (SV) i els centristes (Sp), l’antic partit dels pagesos. A l’altre bàndol (en blau) hi ha les quatre forces de dretes: els conservadors (H), els populistes (Frp), els cristiano-demòcrates (Krf) i els liberals (V). Finalment són extraparlamentaris (en lila) els comunistes (R) i els verds (MDG). Totes les enquestes diuen que aquests últims també entraran, i potser fins i tot ambdós partits.

No és el primer cop que hi ha majoria femenina entre els candidats principals: cinc dones i quatre homes. Tres dels candidats superen els cinquanta anys, entre ells els dos principals rivals, el laborista Jens Stoltenberg (54 anys) i la conservadora Erna Solberg (52). Tres són a la quarantena i dos més a la trentena. L’edat mitjana dels candidats és de 43 anys.

2. Guanyarà la dreta… per esgotament

La quantitat de partits que hi ha al Parlament i la inexistència de majories absolutes fa que Noruega tingui una llarga història de coalicions, governs en minoria i crisis de tota mena. Per posar un exemple, la laborista Gro Harlem Brundtland, considerada una “mare de la pàtria” (i recent Premi Internacional Catalunya), va ser primera ministra tres vegades no consecutives: uns mesos de 1981, de 1986 a 1989, i un altre cop de 1990 a 1996. Entremig hi va haver governs conservadors, com també de 1997 a 2000 i de 2001 a 2005.

El 2005 va guanyar l’actual primer ministre Jens Stoltenberg amb el pacte roig-verd, i de forma insòlita va repetir victòria el 2009. Des els anys setanta que no hi havia vuit anys de govern del mateix color, i cal remuntar-se als seixanta per trobar vuit anys seguits del mateix primer ministre. Segurament després de la derrota del centre-esquerra llegireu interpretacions sobre la crisi de la social-democràcia a Europa, etcètera. En el cas de Noruega, però, hi ha un únic motiu pel canvi de govern: perquè ja toca.

Si el centre-esquerra va guanyar fa quatre anys va ser per culpa de la dreta: el populista Frp era el partit més gran del bàndol, i els altres tres no van aclarir si formarien govern o convertirien la candidata Siv Jensen en primera ministra. Ara els votants han anat massivament cap al vot útil a Høyre (els conservadors).

3. Caldrà veure qui governarà

Erna Solberg serà amb tota seguretat la nova primera ministra de Noruega. La pregunta que es fa tothom és qui tindrà com a socis de govern. Una majoria conservadora-populista sumaria, però tindria unes polítiques extremes que es posaria bona part del país en contra. Un govern a quatre afegint-hi cristiano-demòcrates i liberals podria ser inestable, perquè les seves propostes són molt diferents, i deixar fora els populistes els convertiria de nou en víctimes (ja va passar el 2001, i van créixer com l’escuma).

4. Ensenyament i petroli, els temes principals

A grans trets, perquè el bloc de dreta és molt heterogeni, hi ha dos temes en què el país girarà respecte les polítiques dels últims vuit anys.

En ensenyament s’obrirà més la porta a l’escola privada, ara molt restringida, es publicaran els resultats de les avaluacions de cada centre, i potser es reintroduiran les notes numèriques a partir de cinquè de primària (ara es donen per primer cop a la secundària obligatòria).

I en política econòmica hi ha unes posicions que semblen intercambiades vistes des de fora. Els partits d’esquerra sempre han triat no fer servir els beneficis del petroli (només un 4% anual del fons total) i reservar-los per les generacions futures. En canvi els partits de dreta volen obrir l’aixeta de la despesa per accelerar la construcció d’infrastructures i abaixar impostos (sobretot el del patrimoni). Com que es preveu que hi hagi una petita crisi a l’horitzó, i l’FMI ja ha advertit que els preus de l’habitatge estan inflats entre un 20 i un 40%, es preveu que el nou govern tingui un repte econòmic important.

A Trondheim també fem via

dilluns, 2/09/2013

La comunitat catalana de Trondheim, una ciutat de menys de dos-cents mil habitants a l’extrem nord d’Europa, és força reduïda. Tot i això el passat 30 d’agost ens vam trobar per fer la nostra contribució a la Via Catalana. Vam ser 16, entre catalans, noruecs i fins i tot un mallorquí, i portàvem banderes catalanes, noruegues i també estelades.

La burocràcia municipal ens va impedir fer-ho al Pont Vell, amb l’estampa del riu i les cases de colors, o sigui que vam anar a la platja de Korsvika, amb el fiord al fons. Per desgràcia el matí triat va ser l’únic de tota la setmana en què no va fer sol i calor, sinó boira i un ruixat important. Per tant si al vídeo oficial veieu una colla d’individus remullats i amb impermeables, probablement som nosaltres.

Making off sota la pluja

Als catalans a l’estranger no ens quedarà més remei que seguir la cadena de l’11 de setembre per internet. Tot i això estem segurs que la nostra contribució haurà servit per alguna cosa.

Nota: Quan estigui enllestit penjaré el vídeo que en vam fer.

Rigau, contracta’m a mi!

dimarts , 9/07/2013

Enmig del gegantí i godzil·lesc tornado de merda informativa que ens envolta des de fa temps, la setmana passada va destacar una notícia que em va cridar l’atenció. Que destaqués vol dir que es va retuitejar i compartir per Facebook durant un parell d’horetes, abans de desaparèixer com tantes d’altres com llàgrimes a la pluja (a la pluja de merda, s’entén).

Fa un parell de mesos el Departament d’Ensenyament va contractar un nou assessor en matèria de polítiques comparades (DOGC). Aquest assessor té les funcions de:

a) Establir criteris i indicadors d’avaluació dels diferents sistemes educatius establerts als països de l’entorn europeu.
b) Elaborar els informes que permetin valorar la possibilitat de posar en marxa nous items en el sistema educatiu propi.
c) Potenciar les relacions a nivell institucional entre les diferents administracions educatives de l’entorn europeu.
d) Gestionar i coordinar les actuacions que s’executin en l’àmbit de les directives europees en matèria d’ensenyament.

Naturalment vaig pensar: Josep, ets perfecte per al càrrec! Tinc sis anys d’experiència com a docent en un país europeu (i amb un sistema educatiu diferent), estudis pedagògics i em fascina el món de l’ensenyament. A banda que parlo cinc idiomes, tinc contactes en diferents països, i sempre se m’ha donat bé escriure informes i treballar amb grups multidisciplinars.

Com que no tinc constància que m’hagin trucat per oferir-me la feina, quan vaig llegir la notícia vaig pensar li haurien donat el càrrec a algú més ben preparat que jo. Meritocràcia noruega. Però no. L’agraciat és un noi de 24 anys amb dos mesos d’experiència laboral total (a la companyia d’assegurances Nationale Nederlanden!). Això sí, té dos factors imbatibles al CV: ser el president local de les joventuts de Convergència (JNC) a Girona, i fill de la vicerectora delegada d’Estudiants, Cooperació i Igualtat de la UdG, Maria Rosa Terradellas Piferrer, amiga de la consellera Irene Rigau.

Ara podria preguntar-me qui dels dos, ell o jo, faria millor aquesta feina (pagada amb 47.000 euros anuals, per cert). Però clar, jo no tinc carnet ni padrins, i això a la Catalunya actual és una sentència de pobresa o d’exili.

El plaer que em va robar la Renfe

dilluns, 3/06/2013

Sempre que viatjo en tren per Noruega faig el mateix error. Carrego la maleta plena de llibres pensant que el trajecte es farà llarg, i al final acabo badant tota l’estona per la finestra. Els paisatges del meu país adoptiu són espectaculars, i el tren és una manera fantàstica de descobrir-los.

Durant aquests anys he fet sovint la Dovrebanen (línia de Dovre), que connecta Trondheim amb Oslo i s’enfila fins a 1024 m d’alçada abans de baixar cap al llac Mjøsa, el més gran del país i que banya la ciutat de Hamar. O de Trondheim cap al nord, resseguint el Trondheimfjord arran d’aigua fins al seu extrem, a la vila d’Steinkjer. O cap a l’est, passant per l’angosta vall del riu Stjørdal i saltant finalment cap a Suècia.

Els paisatges són completament diferents en funció de l’època de l’any. A l’estiu tot és verd, lluminós, amb les granges plenes de xais i cavalls i uns rius que porten l’aigua amb força. A l’hivern la neu ho cobreix tot, la penombra s’estén, i els llacs només es distingeixen per l’absència de vegetació. A tot arreu es comprova que els noruecs viuen en els llocs més inversemblants, i que hi ha cases i petits pobles totalment allunyats dels nuclis principals. Als viatges llargs, les petites aturades durant el trajecte permeten admirar el bon estat de les estacions i parlar amb els altres viatgers que han sortit a estirar les cames o a fumar una cigarreta.

Un servei cada cop més popular és el nattog, el tren nocturn, molt competitiu amb l’avió si cal ser a primera hora en una altra ciutat. El tren disposa d’unes cabines modernes i completament equipades, on es pot passar la nit amb tota comoditat, i d’un vagó restaurant on es pot fer un ressopó.

I això que la infrastructura noruega és força deficient, i li cal una renovació completa. Gairebé cap tram està desdoblat, i moltes línies ni tan sols estan electrificades. A més hi ha massa incidents com allaus o innundacions que aturen el servei. Per sort la companyia ferroviària ho compensa amb una gran puntualitat, uns revisors servicials, uns maquinistes que avisen immediatament per megafonia si hi ha una mínima incidència, i uns caps d’estació molt amables.

Viatjar en tren és un plaer, i ja és trist que hagi hagut d’emigrar per gaudir-ne.

A Noruega, cal prohibir-hi la mendicitat?

dimarts , 30/04/2013

Falten cinc mesos per les eleccions generals a Noruega, i un tema s’ha col·locat en el centre del debat polític, generalment monopolitzat per les tres E (educació, energia, Europa): s’ha de prohibir un altre cop la mendicitat als carrers?

Fa poc ja vaig parlar de la situació a Trondheim, on les estadístiques de delinqüència s’han disparat. Ara bé, el centre de la polèmica és a Oslo. L’estiu passat l’ajuntament va calcular que havien passat per la ciutat uns 2000 captaires, i en un sol dia en van comptar 194. Set d’aquests eren noruecs, la resta eren gitanos romanesos. La policia de la capital avisa que s’espera una arribada encara més gran de captaires per a l’estiu, i que aquesta activitat està relacionada amb el carterisme i la petita delinqüència. Per això ha suggerit que la mendicitat passi a ser il·legal, com ja ho havia estat de 1907 a 2006.

És una matèria complexa, en un país gens acostumat a veure la pobresa als carrers, i en aquests casos sempre vinculada al consum d’alcohol o d’altres drogues. L’estat del benestar és tan potent que assegura una existència digna a tots els seus habitants, però què passa amb els que vénen de fora?

El debat està totalment centrat en un col·lectiu, el gitano, amb un estigma social molt clar, i amb un passat que avergonyeix el país: un centenar d’ells van ser deportats a camps de concentració alemanys durant l’educació nazi, i es calcula que, fins els anys seixanta, uns 2000 nens van ser trets de les seves famílies i donats en adopció per ser convertits en noruecs “normals”. Que ells són els protagonistes es comprova fent una cerca a la web de l’Aftenposten, el principal diari del país. Si la paraula romfolk (la gent romaní) tenia 27 entrades el 2010 i 16 el 2011, el 2012 es va disparar fins les 143 i aquest 2013 ja en portem 90. Totes les notícies estan vinculades a la petita delinqüència, a l’ocupació d’espais públics o edificis buits, i als ràpids desallotjaments per part de la policia.

Els polítics mentrestant es passen la pilota els uns als altres. El govern d’esquerres es nega a canviar la situació actual, mentre que l’ajuntament conservador d’Oslo opta per la prohibició, tot i que ho deixa en mans de l’estat. Aquest ha ofert recursos econòmics addicionals, que l’ajuntament no ha acceptat.

El suport als nous immigrants romanesos és escàs, i només el partit ecosocialista (ara al govern) ha reclamat recursos per a poder allotjar-los. L’ONG que més s’ha ocupat del tema, Folk er folk (la gent és gent), ha estat acusada de convertir aquesta activitat en una feia per al seu líder, i d’irregularitats econòmiques. Això en un país on SOS Racisme va quedar totalment desprestigiat quan es va saber que la seva cúpula havia inflat el cens d’afiliats per cobrar més ajuts públics.

Per si fos poc, les declaracions de molts gitanos romanesos en el sentit que, tot i les condicions precàries, viuen millor a Noruega que al seu país d’origen ha encès encara més l’altre gran debat de la campanya: si Noruega ha de romandre o no dins de l’Espai Econòmic Europeu. Els partits euroescèptics recorden que s’han transferit milers de milions de corones als països pobres, però això no sembla que hagi ajudat els seus habitants. Té sentit seguir pagant si llavors aquests emigren igualment cap el nord?

Una enquesta recent indica que el 60% dels noruecs estan a favor de recuperar la prohibició de la mendicitat, i que són majoria entre els votants de la majoria dels partits, inclòs el laborista. Depenent del que passi aquest estiu a les principals ciutats del país, la victòria del bloc conservador a les eleccions es pot fer encara més inevitable.

Corrupció ministerial a Noruega

dilluns, 22/04/2013

A vegades pot semblar que a Noruega tot són flors i violes, i que la corrupció és inexistent. Però no és així. En els darrers anys hi ha hagut alguns casos dignes de menció, i que han posat en dubte l’estabilitat de la democràcia. Per no estendre’m en centraré en el tripartit de centre-esquerra que ha governat el país des de 2005.

1. El 2008 es va saber que Åslaug Marie Haga, líder del partit centrista i ministra del petroli, tenia a la seva casa d’estiu un moll de fusta per amarrar-hi la barca, però pel qual no havia demanat permís en el moment de construir-lo deu anys abans. A més també havia llogat un magatzem de 34 m2 de forma irregular. La ministra va reconèixer que això era un exemple pèssim, i que no tenia disculpa. Poc després va dimitir de tots els seus càrrecs al govern i al partit. En aquest link podeu veure la casa.

2. També el 2008 la ministra d’infància i igualtat, la laborista Manuela Ramin-Osmundsen, va decidir nomenar l’advocada Ida Hjort Kraby com a defensora del menor. Aquest càrrec, un dels pocs amb rang funcionarial, se solia renovar excepte en casos especials. L’escàndol es va produir quan es va saber que Ramin-Osmundsen i Kraby eren amigues i havien estat companyes de facultat. La ministra va dimitir poc després, i Kraby no va ocupar el seu nou càrrec.

3. El passat 2012 es va saber que Audun Lysbakken, ministre d’infància i igualtat i jove promesa del partit ecosocialista SV, havia assignat malament alguns ajuts del ministeri amb un clar conflicte d’interessos. El principal problema era una subvenció de 20.000 euros a una associació femenina vinculada a les juventuts del seu partit, i que s’havia donat sense concurs públic. Lysbakken va dimitir com a ministre, tot i que no com a parlamentari.

Tres ministres dimitits a Noruega per casos de corrupció des de 2005, en comparació amb els zero que hi ha hagut a Espanya. Això indica sense dubte que Noruega és un país molt més corrupte… no?

L’Adresseavisen, el diari local de Trondheim

dijous, 11/04/2013

L’Adresseavisen (o com l’anomena tothom, Adressa) és el diari local de Trondheim i del centre de Noruega. Va ser fundat el 1767, fet que el converteix en un dels més antics que encara es publiquen.

El diari surt de dilluns a dissabte en format tabloide i a tot color, i es divideix en tres parts: informació general, cultura i opinió, i esports. A més incopora un suplement sobre la llar els divendres i un altre amb reportatges els dissabtes. La seva tirada és d’uns 70.000 exemplars, una davallada respecte els 80.000 de fa cinc anys. En canvi la web és de les més visitades.

Quines són les característiques del diari? Jo en destacaria cinc, comunes a la premsa noruega:

1. És radicalment local. La informació està totalment centrada en la ciutat de Trondheim i la regió del Trøndelag. Les notícies de la resta de Noruega només hi surten si són molt importants o afecten la regió, i les pàgines d’internacional rarament són més de dues: cal per tant informar-se’n amb un altre mitjà. En canvi el diari és ple de notícies sobre obres, activitats culturals, problemes veïnals, projectes escolars, cròniques nocturnes, els salmons més grans que s’han pescat, etcètera. A més hi ha detalls com l’agenda de l’alcaldessa o les entrades i sortides del port.

2. Fomenta la discussió política. Als nostres mitjans els polítics hi solen sortir criticant-se els uns els altres o parlant de temes que no tenen cap interès. A Noruega en canvi es fomenta la discussió de propostes. Un dia surt per exemple un membre del partit conservador parlant de models escolars, de la legislació urbanística o de quotes de pesca; al dia següent la resta de partits contesten i ofereixen les seves opcions.

3. Incorpora sèries d’articles. De tant en tant el diari tria un tema i hi dedica articles diaris durant més d’una setmana. Els dos darrers temes han estat el mobbing a l’escola i el mercat immobiliari. Els periodistes responsables fomenten la participació ciutadana deixant el seu nom, foto, número de telèfon i correu electrònic, i per tant a partir del tercer o quart dia el debat s’enriqueix.

4. Molta opinió, però no en mans d’opinadors professionals. La joia del diari són les dues pàgines de cartes al director, on també hi participen polítics i sindicats. Un dia a la setmana hi ha una tercera pàgina pels joves. A més diàriament es publiquen dos articles d’opinió més extensos, que se solen deixar en mans d’experts: professors d’universitat, responsables de l’administració… Els “opinadors professionals” tenen columnes més breus i són els mateixos periodistes del diari.

5. Les portades, normalment per a la gent. La d’avui n’és un bon exemple. Tracta de la diferència de sou en diferents sectors: 60.000 corones (8000 euros) al mes per als de petroli i gas, 27.700 corones (3700 euros) per a la restauració. A la foto, un grup d’estudiants d’enginyeria del petroli molt somrients, sota el titular “els guanyadors del sou”. A sobre, tres notícies sobre l’exentrenador del Rosenborg, una escola i els ajuts al cinema.

En resum, l’Adresseavisen és el butlletí imprescindible per saber què hi passa a la ciutat, hi ha més tothom hi té moltes opcions per sortir-hi. La proximitat del mitjà amb els ciutadans no té comparació amb els diaris catalans.

A Noruega, un altre model d’immigració

dimarts , 26/02/2013

El reportatge de Salvados titulat Soy inmigrante (24/2/2013) va ser molt interessant perquè, tot i no dir-ho explícitament, va contraposar els models espanyol i noruec d’immigració. Dos sistemes totalment diferents per les circumstàncies dels països i la voluntat dels seus dirigents.

Tres grups d’immigrants

A Noruega hi ha actualment 655.000 persones amb rerefons d’immigrant, sigui perquè han migrat ells mateixos o perquè els seus dos pares són foranis. Això és un 13,1% de la població. Un 45% d’aquests tenen (o tenim) origen europeu, i les nacionalitats més nombroses són Polònia, Suècia, Alemanya i Lituània. A grans trets hi ha tres grans grups d’immigrants:

1. Treballadors del sector de la construcció i de serveis, generalment procedents de Polònia i dels països bàltics, tot i que darrerament també arriben molts joves suecs. Normalment no vénen amb les seves famílies sinó que treballen uns anys per fer-se un capital, o bé hi són per temporades. Tenen les seves xarxes laborals muntades.

2. Treballadors molt qualificats del món occidental, com ara enginyers, investigadors, metges, etcètera, que vénen a cobrir les enormes mancances de personal en aquests sectors.

3. Demandants d’asil polítics, procedents de països en conflicte.

Mentre que el grup 3 s’ha reduït els darrers anys per un canvi de política (el 2012 només van ser 6100 persones), han augmentat moltíssim els que els noruecs anomenen “immigrants econòmics”, sobretot procedents de la UE.

Un model restrictiu

Els ciutadans que arriben com a exiliats polítics accedeixen a un sistema social molt desenvolupat fer afavorir la seva integració: dos anys d’habitatge gratuït, un salari a canvi d’acudir a les classes de llengua i cultura noruega, etcètera.

Ara bé, el país no disposa de cap xarxa d’atenció per als immigrants econòmics que arriben en una situació precària, i no hi ha cap mena d’ajut públic, ni estatal ni municipal. Tampoc es dóna accés a la sanitat, a l’educació o als serveis socials fins que la persona ha accedit al mercat de treball i comença a pagar impostos. És a dir, si no aportes res al sistema, aquest tampoc no et donarà res. De fet sense permís de residència és impossible empadronar-se, i el permís s’aconsegueix amb un contracte laboral o demostrant tenir uns 12000 euros l’any per mantenir-se. Finalment el sistema jurídic noruec no inclou la regularització per arrelament, per més anys que es passin al país.

D’aquí per tant la precària situació dels nous immigrants dels països en crisi (com Espanya). Arriben amb pocs recursos, totes les portes de l’estat se’ls tanquen, i han de dependre d’algunes ONG. I si Espanya no els ha fet la targeta sanitària europea, ni tan sols tenen dret a anar al metge.

Conclusions

Ara que alguns drets dels immigrants s’estan posant en dubte a Espanya, és curiós comprovar que a les socialdemocràcies escandinaves aquests drets no han existit mai. Això és resultat de les polítiques dels partits d’esquerres, que a banda de voler mantenir l’equilibri del sistema, sempre han temut que una entrada massiva d’immigrants provoqués un dumping social que perjudiqués els treballadors autòctons.

Potser els espanyols del programa Salvados pensaven que Noruega els donaria unes facilitats legals i uns drets que han vist aconseguir als immigrants al seu país. Un gran error provocat per la manca d’informació, perquè el model nòrdic és totalment diferent.

En educació, Catalunya no serà mai Finlàndia

dilluns, 4/02/2013

A diferència del que passa a Noruega, l’educació té una presència molt escassa als mitjans de comunicació catalans i espanyols. Fins i tot quan surten els habituals resultats desastrosos de les proves internacionals, la notícia es comenta durant 24 hores i prou. Per això són interessants alguns reportatges de programes com 30 minuts (17/4/2011), Singulars (5/12/2012) o Salvados (3/2/2013). Tots ells agafen el model d’èxit de Finlàndia per comparar-lo amb la situació de casa nostra, i per sort no es limiten al funcionament del sistema educatiu sinó que l’emmarquen dins el conjunt de la societat.

Quines són les diferències entre la situació nòrdica (aquí també hi incloc Noruega) i l’espanyola? N’hi ha moltíssimes, però en trobaria cinc de principals:

  1. La conciliació familar és possible al nord d’Europa, amb llargs permisos de maternitat i paternitat, facilitat per demanar la reducció de jornada, un horari compartit d’escola i feina (de 8 a 16), etcètera. D’aquesta manera pares i fills poden establir una relació diferent.
  2. Hi ha un domini total de l’escola pública, i es garanteix la gratuïtat de tots els aspectes de l’educació (material, menjar, etc). A la vegada però no es permet la lliure elecció de centre, per evitar segregacions.
  3. L’escola està més descentralitzada, centres i mestres tenen més llibertat davant dels plans educatius de l’administració central. No hi ha unes oposicions generals, sinó que són els directors els qui contracten el seu equp docent. A més les escoles de primària i secundària obligatòria pertanyen als ajuntaments.
  4. Es posa un gran èmfasi en la formació dels mestres, en especial els de primària. A més aquesta etapa educativa s’agafa com a primordial, mentre que a Espanya sempre hi ha tendència a reformar la secundària.
  5. En general l’educació i el coneixement tenen un enorme prestigi social, i es consideren fonamentals tant per l’individu com per a la societat. L’ensenyament és una qüestió d’estat al marge de la batalla política.

Podrem tenir algun dia un model així a casa nostra? Ho dubto. Des de la nefasta LOGSE dels anys noranta s’han fet tot tipus de reformes legislatives que han impedit l’estabilitat; s’ha fomentat l’escola privada i concertada, segregant els alumnes per classe social i origen; i darrerament s’han retallat de forma brutal els recursos. Però per què passa tot això?

És ben fàcil. L’objectiu final dels sistemes educatius nòrdics és assegurar la igualtat d’oportunitats dels alumnes, i reduir diferències socials. Al marge que els pares siguin rics o pobres, universitaris o obrers, esportistes o alcohòlics, es vol que els fills puguin desenvolupar de la mateixa manera les seves capacitats, i accedir a la universitat, la formació professional o el mercat de treball en condicions similars.

En canvi la casta extractiva espanyola vol mantenir les diferències socials per conservar els seus privilegis, i això ho projecta en l’educació: només aquells que tinguin un origen determinat i vagin a les escoles adequades podran accedir als llocs de poder, i molt pocs podran millorar la situació heretada dels pares. Això explica també que a vegades es projectin fatalismes (les coses no poden canviar, el país és així) que són falsos.

No ho dubteu, mentre aquesta casta existeixi mai no serem Finlàndia.