Arxiu del diumenge, 28/11/2010

El mestre al fiord

diumenge, 28/11/2010

- Veuràs – dic jo -, és que no sóc espanyol sinó català.

El desconegut em mira amb sorpresa sense saber de què li parlo, però els meus amics riuen i fan gestos d’impaciència:

– Una altra vegada amb el mateix discurs no!

Però explicar la situació de Catalunya a un noruec és ben fàcil.

– Mira, vosaltres vau tenir el vostre moment de glòria medieval, però després vau estar més de quatre-cents anys units a Dinamarca, amb tot el poder econòmic i cultural a Copenhaguen. I quan pensàveu que us n’havíeu deslliurat, encara us vau passar un segle més com a part de Suècia. Al final vau fer un referèndum d’independència, vau votar que sí i ara teniu un estat propi. Doncs nosaltres més o menys el mateix, però sense votació i encara units a Espanya.

Els noruecs, que sempre han estat uns grans demòcrates, sovint em fan la mateixa pregunta:

– I per què no feu un referèndum i si surt que sí us separeu?

Aquí sempre se m’escapa una rialla i els dic:

– Tu creus que si els suecs haguessin sabut que el Mar del Nord era ple de petroli us haguessin donat la independència? Encara tindríeu la capital a Estocolm!

Tots m’admeten que sí, que és veritat.

Aquí al nord d’Europa hi ha doncs un petit país de cinc milions d’habitants que les ha vist de tots colors: cinc-cents anys de domini estranger, una industrialització molt tardana, una ocupació nazi que va destruir ciutats senceres. Per no parlar de la geologia impossible, les escasses terres de cultiu i unes condicions climàtiques extremes.

I tot i això els noruecs han sabut construir un país admirable, amb una societat cohesionada i un estat del benestar que els col·loca dalt de tot dels rànquings. Una gent orgullosa de mantenir-se fora de la Unió Europea, i que es posa el vestit tradicional quan hi ha una celebració important. I que cada 17 de maig, la festa nacional, no treu els exèrcits a desfilar al carrer sinó els nens de les escoles.

Un país, en fi, que no només m’ha acollit sinó que em permet fer de mestre als seus fills, i que, si m’ho permeteu, us intentaré descriure en aquestes cròniques.