El mestre al fiord

- Veuràs – dic jo -, és que no sóc espanyol sinó català.

El desconegut em mira amb sorpresa sense saber de què li parlo, però els meus amics riuen i fan gestos d’impaciència:

– Una altra vegada amb el mateix discurs no!

Però explicar la situació de Catalunya a un noruec és ben fàcil.

– Mira, vosaltres vau tenir el vostre moment de glòria medieval, però després vau estar més de quatre-cents anys units a Dinamarca, amb tot el poder econòmic i cultural a Copenhaguen. I quan pensàveu que us n’havíeu deslliurat, encara us vau passar un segle més com a part de Suècia. Al final vau fer un referèndum d’independència, vau votar que sí i ara teniu un estat propi. Doncs nosaltres més o menys el mateix, però sense votació i encara units a Espanya.

Els noruecs, que sempre han estat uns grans demòcrates, sovint em fan la mateixa pregunta:

– I per què no feu un referèndum i si surt que sí us separeu?

Aquí sempre se m’escapa una rialla i els dic:

– Tu creus que si els suecs haguessin sabut que el Mar del Nord era ple de petroli us haguessin donat la independència? Encara tindríeu la capital a Estocolm!

Tots m’admeten que sí, que és veritat.

Aquí al nord d’Europa hi ha doncs un petit país de cinc milions d’habitants que les ha vist de tots colors: cinc-cents anys de domini estranger, una industrialització molt tardana, una ocupació nazi que va destruir ciutats senceres. Per no parlar de la geologia impossible, les escasses terres de cultiu i unes condicions climàtiques extremes.

I tot i això els noruecs han sabut construir un país admirable, amb una societat cohesionada i un estat del benestar que els col·loca dalt de tot dels rànquings. Una gent orgullosa de mantenir-se fora de la Unió Europea, i que es posa el vestit tradicional quan hi ha una celebració important. I que cada 17 de maig, la festa nacional, no treu els exèrcits a desfilar al carrer sinó els nens de les escoles.

Un país, en fi, que no només m’ha acollit sinó que em permet fer de mestre als seus fills, i que, si m’ho permeteu, us intentaré descriure en aquestes cròniques.

Etiquetes ,

13 comentaris

  • joan roca i rifà

    28/11/2010 9:45

    Malauradament, nosaltres de moment, només podem somniar en ser com Noruega, pot ser algún dia…, esperem

  • Albert Piqiué

    28/11/2010 14:12

    Ànims i endavant amb el bloc. M’encanta com l’has començat :)

    ALbert

  • Marc

    28/11/2010 14:14

    Felicitats! Fes-nos quedar bé, a veure si Catalunya en treu alguna cosa de la nostra experiència… :)

  • Xavier Zambrana

    28/11/2010 14:18

    M’agrada com l’has començat a mi també! Ja m’aniré passant. Un salut!!

  • Anna Ball·llosera

    28/11/2010 14:44

    A mi també m’agrada. La foto que has posat era de la que preguntaves l’opinió dies enrera? També m’agrada. Aniré passant, i recomenant les entrades a una amiga mestra.

  • Joaquim Hernández Puig

    28/11/2010 16:39

    Felicitats Josep per aquesta inauguració i per aquest engrescador primer apunt
    T’aniré visitant

  • Anna Martínez Comalada

    28/11/2010 17:08

    Impacient per anar-te llegint!

  • Anna Fañé

    28/11/2010 23:51

    Per molts anys! M’agrada molt com has començat! i realment espero que un dia aconseguim la independència!

  • Núria Coral i Esteban

    08/12/2010 22:54

    Moltes gràcies, m’has alegrat el dia! Aquí hi ha dies que sembla tot impossible, que no avancem… El que expliques és l’objectiu de molts catalans, som aquells que aspirem a compartir i contagiar el somni de construir la Catalunya que volem. Països com Noruega son el nostre mirall.
    Mirem de fer un agermanament! nosaltres els oferim el nostre clima benigne, a canvi d’apendre del seu sistema educatiu i del seu amor per la democràcia. Et dessitjo el millor en aquelles contrades, i, sobre tot, no oblidis de continuar-ho explicant. Núria.

  • Josep Sala

    09/12/2010 0:38

    Núria, moltes gràcies. La societat catalana no la canviarem, sobretot perquè, com a bons mediterranis, l’individu sempre triomfa sobre el grup. Tot i això hi ha petits detalls que sí es podrien anar modificant de mica en mica, i espero ajudar a reflexionar sobre ells.

  • Núria Bosor

    09/12/2010 18:01

    Se’ns ha posat la pell de gallina, crec que algún dia ho aconseguirem.. no em de perdre mai les ganes de lluita, som un gran país i els primers que ens ho hem de creure som nosaltres, gràcies Josep per l’inici d’un gran bloc!!!

  • Josep Sala

    09/12/2010 22:08

    Merci Núria!

  • Joan Sala i Sala

    14/01/2011 20:16

    M’agrada el teu bloc, gracies aniré llegint-te’l

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús