Arxiu del mes: desembre 2010

Turistes, teniu carta blanca

dimecres, 29/12/2010

Antoni Escudero, president de la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona, declarava ahir a El Punt: “Som un país d’oci, i això s’hauria de tenir en compte i ser més tolerants amb els fumadors. Si els turistes opten per venir a casa nostra, és perquè aquí poden fer coses que al seu país no poden fer“.

Clar i català. Els discursos de l’excel·lència, del turisme de qualitat, etc, no són res més que una façana. Nosaltres hem d’atreure turistes perquè aquí poden anar borratxos pel carrer, cridar, pixar a les cantonades, fumar als bars i restaurants, sortir de festa fins les tantes de la matinada, emprenyar els veïns i totes aquestes coses que tenen prohibides a casa seva.

És clar que, ben mirat, què més podem oferir-los?

El paisatge? Fa dècades, i especialment en els darrers vint anys, que l’hem destruït a consciència. Urbanitzacions clòniques, passejos marítims de ciment, construccions en llocs impossibles, torres elèctriques sense sentit, cascos urbans decrèpits i, a sobre, ho hem envoltat tot d’uns polígons industrials decadents. A la foto de l’esquerra podeu veure el què han fet els successius ajuntaments (democràtics) de l’Escala amb la Cala Montgó.

Els preus? L’alcohol (de supermercat) potser sí que és més barat, però la resta és tant o més car que al nord d’Europa.

El servei? El món de la restauració ha enfonsat els salaris aprofitant-se de l’atur i la immigració, i tenim uns cambrers irritats, mal educats i sense els coneixements mínims. Per no dir que molts no parlen cap llengua comprensible.

El menjar? Tenim uns quants cuiners famosos, però hem perdut els productes tradicionals i a ningú no li importa la qualitat. Visca la marca blanca! Aneu a Itàlia i sabreu què és el bon menjar.

Vist tot plegat, no m’estranya que els noruecs que volen una setmana de sol i platja faci anys que se’n van a Turquia.

Retalls d’estada nadalenca

dimarts , 28/12/2010

Em trobo un conegut italià a l’aeroport. És enginyer, i ara treballa a Noruega fent recerca. M’explica el seu cas:

– Vaig fer l’últim any i mig de doctorat en una universitat catalana. Com que em vull dedicar al món acadèmic, vaig preguntar si hi havia possibilitats de continuar-hi. Em van contestar: “Impossible. Tu véns de fora, tens inquietuds, has viatjat. Aquí es tracta de no moure’s i esperar el teu torn per obtenir la plaça”.

* * *

L’expressió “medi ambient” és nefasta, perquè uneix dues paraules que volen dir el mateix. A més, i ho sentia sovint quan treballava de tècnic ambiental, molta gent es fa un embolic, ho tradueix malament del castellà, i diu allò de mig ambient.

Doncs bé, de la paraula hem passat als fets. Amb el nou govern tenim mig ambient (els espais naturals) a Agricultura i l’altre mig (impacte, contaminació) a Obres Públiques. Ens podem calçar.

* * *

Fa molt temps que volia llegir la Vida de Manolo contada per ell mateix de Josep Pla. En castellà el van traduir l’any passat, i era a totes les botigues. En català? Vagi vostè al volum 14 de l’Obra Completa, si el troba.

Finalment he pogut comprar el llibre, i aquests dies de Nadal el devoro. Però és en l’edició clàssica, que tothom sap que és plena d’incorreccions i manipulacions. Fa trenta anys que és mort, i no tenim una edició crítica i anotada del nostre escriptor més important. Deu ser que Pla encara trepitja molts ulls de poll.

La cantarella dels suïcidis

dimarts , 21/12/2010

És automàtic. Reuniu un grup de gent i poseu-vos a parlar dels avantatges de l’estat del benestar nòrdic, la riquesa, el nivell de vida. Sempre sortirà algú que dirà:

– Sí, però segur que no viuen tan bé si és el lloc on hi ha més suïcidis!

La idea dels països escandinaus com a paradís dels suïcides està molt extesa a casa nostra, però potser ningú no s’ha aturat a comprovar si és veritat. Anem doncs a veure les dades de l’Eurostat per a l’any 2008 (morts per suïcidi per cada 100.000 habitants):

És a dir, els índexs més alts de suïcidi es produeixen a l’est d’Europa, a les repúbliques excomunistes. I si bé als països nòrdics la xifra és elevada, Noruega és superada per França o Àustria, i es troba a la mitjana europea.

Els països mediterranis són a la cua d’Europa, però hi pot haver alguna causa externa. Ellenor Mittendorfer, epidemiòloga especialista en suïcidis, reconeixia en una entrevista a La Vanguardia (9/8/2010) els valors més alts d’Escandinàvia, però a continuació apuntava: “als països catòlics molts metges, per qüestions religioses, no posen com a causa de la mort el suïcidi perquè això estigmatitza la família”. Moltes fonts han denunciat l’escassa fiabilitat de les dades de suïcidi a Espanya, i que no hi hagi gairebé estadístiques sobre els intents.

Dit això, una senzilla reflexió. Avui a Trondheim el sol ha sortit a les 10 del matí i s’ha post a les 14:31, sense gairebé aixecar-se de l’horitzó durant aquestes quatre hores i mitja. La temperatura exterior ha estat sempre per sota els -10ºC. Sincerament, no hauríem de pensar en una taxa de suïcidi alta sinó tot el contrari: els noruecs han de ser molt feliços, perquè amb unes condicions així encara se suïciden poc!

(Nota: Recordo un expert d’aquest tema que, en una entrevista, afirmava que el mite del suïcidi escandinau era un rumor escampat per la CIA durant els 60 per desacreditar l’estat de benestar. Ignoro si és veritat o no, però si algú en té alguna referència que m’ho faci saber als comentaris)

El laberint dialectal

dissabte, 18/12/2010

El nouvingut s’ha establert a Trondheim i decideix començar a aprendre noruec. El segon dia de curs el professor li explica els nombres, i aprèn que si vol dir “trenta-cinc corones” ha de pronunciar tretti fem kroner.

Tot cofoi, l’endemà va al supermercat amb la intenció d’entendre el caixer quan li llegeixi el preu. Tot i això aquell noi no li diu tretti fem kroner sinó fem og tredve krona, perquè a Trondheim: a) diuen les unitats abans de les desenes, b) tenen una altra paraula pel número 30, i c) fan els plurals indeterminats acabats en -a i no -er.

Mica en mica el nouvingut descobreix amb consternació que entre aquell noruec estàndard que aprèn al curs i allò que parlen a Trondheim hi ha una distància enorme. També conjuguen els verbs de forma diferent, canvien la meitat de pronoms personals i s’entesten en emetre constantment sons com ny i ll, que suposadament no existeixen en aquesta llengua. I el pitjor és que quan alguna vegada demana si li poden parlar en estàndard, bàsicament per entendre alguna cosa, el miren amb cara d’absoluta incomprensió.

Dialecte i identitat

Noruega és un païs de valls i de fiords, de comunicacions precàries i de distàncies impossibles. Aquest aïllament de segles va fer que es desenvolupessin una gran quantitat de dialectes, amb grans diferències entre ells. I malgrat que el segle XX va portar els estàndars escrits, els avions i la tele, la situació lingüística no ha canviat gaire en aquest aspecte.

El dialecte és un dels components més importants de la identitat individual dels noruecs. No el canvien mai quan parlen, ni tampoc si es traslladen a una altra part del país. N’estan ben orgullosos. Durant algunes dècades es va intentar imposar l’estàndard a l’educació, la política i els mitjans de comunicació, però des dels anys vuitanta es van suprimir aquests criteris i cadascú parla allò que ha après a casa. Per afavorir la comprensió entre els dialectes, els programes infantils de televisió procuren que hi hagi personatges que s’expressin en cadascuna de les parles del país.

Els noruecs abracen doncs sense complexos la seva diversitat lingüística i, malgrat que com a forani m’ha portat alguns problemes, és sens dubte una situació molt estimulant comparada amb les idees monolítiques que imperen al sud d’Europa.

PISA, la remor i les conseqüències

dijous, 9/12/2010

Dimarts es van publicar els resultats de l’informe PISA sobre l’educació a diferents països. Com sempre els resultats van ser catastròfics per a Espanya, i més acceptables per a Catalunya, que es manté en una franja mitjana. Dimecres la notícia ja havia desaparegut de les portades dels diaris digitals catalans i espanyols i, qui sap si degut a aquest absurd pont de primers de desembre, el debat ha estat gairebé nul.

PISA i Noruega

Durant els anys noranta Noruega va emprendre una sèrie de reformes educatives basades en els principis de l’escola unitària, el treball en grup i la implicació de la societat. Uns objectius lloables i que s’han mantingut, però que van descuidar altres elements importants.

Si les avaluacions posteriors del sistema ja deixaven clares algunes mancances, PISA 2003 (publicat el 2004) va deixar en evidència el baix nivell dels alumnes noruecs: a la mitjania d’Europa, a la cua dels països nòrdics i superat en coneixement científic per estats com (glups!) Espanya. Tot plegat va provocar un terratrèmol social i un autèntic escàndol polític. Ràpidament es van posar en marxa els mecanismes per modificar el sistema, i el 2006 ja es va començar a aplicar el nou model educatiu (anomenat Kunnskapsløftet, que es podria traduir com “promoció del coneixement”).

La base de la nova llei educativa és la integració i coordinació de tots els nivells educatius, i sobretot la potenciació de les competències bàsiques; és a dir, llegir, escriure, expressar-se oralment, calcular i saber usar les noves tecnologies.

PISA 2009 ha avaluat els primers alumnes que van començar la secundària obligatòria amb la nova llei, i els resultats han estat acceptables: per sobre la mitjana en lectura, superant Suècia i Dinamarca, i una recuperació en matemàtiques i ciències. El consens és que es va pel bon camí, i els polítics estan prou satisfets. Els conservadors, perquè van liderar la reforma quan eren al govern, i els d’esquerres perquè a ells els ha tocat implementar-la.

Més enllà de PISA

De forma objectiva es pot dir que el sistema educatiu noruec podria treure molt millors resultats a PISA, si es té en compte els recursos que s’hi dediquen i, sobretot, el consens en considerar l’ensenyament com un dels pilars de la societat.

Ara bé, també és cert que PISA avalua unes competències molt concretes, i no té en compte d’altres aspectes. Per exemple, l’enorme capacitat de treball en grup dels alumnes, que saben autogestionar-se perfectament. O la seva aptitud per presentar en públic els resultats, tant en noruec com en anglès i (al final del batxillerat) en una segona llengua estrangera.

A l’ensenyament noruec li queda un llarg camí per recórrer. Però mentre hi hagi el consens social que aquest és un dels temes més importants per al país, crec que podem ser optimistes.

La fred és una qüestió psicològica

dimarts , 7/12/2010

Sóc d’un país on qualsevol temperatura per sota dels quinze graus es viu com una tragèdia nacional, i on la neu, les onades de fred i els temporals, fenomens que es repeteixen cada any, obren els telenotícies. Segurament la paraula que més vegades hem sentit de les nostres mares és “abriga’t!”.

(Clar que també sóc d’un país on la mateixa quantitat de neu que és ínfima per un noruec, deixa mig Empordà sense llum durant una setmana. Però això és una altra història).

Els noruecs en canvi no s’han deixat intimidar mai pel seu clima. Al crit de “no hi ha mal temps, només hi ha mala roba!”, es llancen amb entusiasme a ocupar carrers, places, boscos i muntanyes. Que la temperatura exterior sigui de deu sota zero, o que calgui una pala per poder sortir de casa, són només petits inconvenients que no han d’impedir la vida domèstica.

Evidentment això s’aprèn de petit. Els pares tenen un costum que horroritzaria les nostres àvies, i que consisteix a deixar dormir els nens petits al balcó o a la terrassa, ben abrigats dins el cotxet. A les llars d’infants i a les escoles els alumnes han de sortir sempre fora durant les hores lliures, encara que plogui, nevi o faci molta fred. Bé, tampoc vull exagerar. A partir de quinze sota zero l’estona es redueix una mica, o bé se’ls deixa entrar durant uns minuts abans de tornar-los a fer sortir cap a fora.

Tota aquesta preparació és molt útil durant l’adolescència i joventut, especialment per les noies, acostumades a sortir amb minifaldilla, mitges i talons encara que sigui gener o febrer.

A vegades els explico als meus alumnes que quan jo era petit i anava a escola, si feia una mica de fred o plovia no podíem sortir al pati, i ens havíem de quedar a la classe. No cal dir que em miren com si fos marcià o d’algun lloc semblant.

I com que arribo al final del meu tercer article i encara no he introduït cap cita de Josep Pla, és moment d’esmenar-ho i recordar allò que va escriure a Cartes de lluny: “Si els noruecs viuen a Noruega, és que si deuen haver acostumat”. Impossible dir-ho millor.

Mestres, però no funcionaris

dijous, 2/12/2010

Sovint, quan explico a catalans que sóc mestre a Noruega, em fan preguntes com ara: i has passat les oposicions? O bé: així estàs apuntat a llistes? És ben trist. La mentalitat funcionarial castellana està tan arrelada a casa nostra que no pensem que hi pot haver altres models.

A Noruega els mestres som treballadors públics (gairebé no hi ha escoles privades) amb un bon contracte indefinit, però no som funcionaris en el sentit espanyol del terme. Aquesta figura es reserva per a alguns alts càrrecs dels ministeris i per als jutges, i amb el temps s’ha anat limitant. De fet és ben lògic: si la base del funcionariat consisteix en què el treballador no pot perdre la plaça per motius polítics, quin sentit té que ho siguin els mestres, els metges, els conserges o els administratius? No n’hi hauria prou amb un contracte laboral sòlid?

Sense oposicions, els mestres som contractats per cada centre educatiu, i més concretament pel seu director. Quan un institut noruec té lliure una plaça, aquesta es publica a la premsa i a Internet. La selecció és similar a una empresa privada: cal enviar el currículum i fer una entrevista amb la direcció del centre. Es valora la qualificació pedagògica i la formació universitària de l’aspirant, així com la seva trajectòria professional. Per tenir un contracte indefinit és necessari haver cursat un màster en pedagogia de 60 crèdits europeus, i a partir d’aquell moment el govern regional garanteix una plaça en algun dels instituts de l’àrea.

La clau d’aquest sistema són els directors dels instituts, que tenen un gran poder i estan alliberats de la feina docent. Són nomenats directament per l’administració regional en un procés similar a la contractació dels professors, i no necessàriament han de procedir del mateix centre educatiu. És el director qui a continuació designa els altres càrrecs prèvia deliberació amb tota la plantilla, incloent el sotsdirector i els caps d’àrea.

És un model millor que el català? L’avantatge és que els centres poden formar una plantilla sòlida i estable, i fins i tot especialitzar-se. A més, sense una rotació constant, i sense professors inamovibles, és més fàcil engegar projectes a llarg termini i que tothom estigui motivat a participar-hi. I de pas s’elimina la visió que molts tenen de l’escola com un refugi laboral i econòmic, on s’hi entra per obtenir un sou per tota la vida i no com a projecte vital.

Els mestres catalans de l’escola pública remen naturalment en direcció contrària, malgrat els esforços d’aquests anys del conseller Maragall. Una vegada li vaig comentar el model noruec a una sindicalista i em va donar una resposta de ben curta volada: si s’implantés, els directors només contractarien els seus amics! Però jo els entenc. Quan una feina és tan complexa i té tan poc recolzament social com la de professor a Catalunya, la defensa dels privilegis laborals sembla ser l’únic consol.