Arxiu del dijous, 2/12/2010

Mestres, però no funcionaris

dijous, 2/12/2010

Sovint, quan explico a catalans que sóc mestre a Noruega, em fan preguntes com ara: i has passat les oposicions? O bé: així estàs apuntat a llistes? És ben trist. La mentalitat funcionarial castellana està tan arrelada a casa nostra que no pensem que hi pot haver altres models.

A Noruega els mestres som treballadors públics (gairebé no hi ha escoles privades) amb un bon contracte indefinit, però no som funcionaris en el sentit espanyol del terme. Aquesta figura es reserva per a alguns alts càrrecs dels ministeris i per als jutges, i amb el temps s’ha anat limitant. De fet és ben lògic: si la base del funcionariat consisteix en què el treballador no pot perdre la plaça per motius polítics, quin sentit té que ho siguin els mestres, els metges, els conserges o els administratius? No n’hi hauria prou amb un contracte laboral sòlid?

Sense oposicions, els mestres som contractats per cada centre educatiu, i més concretament pel seu director. Quan un institut noruec té lliure una plaça, aquesta es publica a la premsa i a Internet. La selecció és similar a una empresa privada: cal enviar el currículum i fer una entrevista amb la direcció del centre. Es valora la qualificació pedagògica i la formació universitària de l’aspirant, així com la seva trajectòria professional. Per tenir un contracte indefinit és necessari haver cursat un màster en pedagogia de 60 crèdits europeus, i a partir d’aquell moment el govern regional garanteix una plaça en algun dels instituts de l’àrea.

La clau d’aquest sistema són els directors dels instituts, que tenen un gran poder i estan alliberats de la feina docent. Són nomenats directament per l’administració regional en un procés similar a la contractació dels professors, i no necessàriament han de procedir del mateix centre educatiu. És el director qui a continuació designa els altres càrrecs prèvia deliberació amb tota la plantilla, incloent el sotsdirector i els caps d’àrea.

És un model millor que el català? L’avantatge és que els centres poden formar una plantilla sòlida i estable, i fins i tot especialitzar-se. A més, sense una rotació constant, i sense professors inamovibles, és més fàcil engegar projectes a llarg termini i que tothom estigui motivat a participar-hi. I de pas s’elimina la visió que molts tenen de l’escola com un refugi laboral i econòmic, on s’hi entra per obtenir un sou per tota la vida i no com a projecte vital.

Els mestres catalans de l’escola pública remen naturalment en direcció contrària, malgrat els esforços d’aquests anys del conseller Maragall. Una vegada li vaig comentar el model noruec a una sindicalista i em va donar una resposta de ben curta volada: si s’implantés, els directors només contractarien els seus amics! Però jo els entenc. Quan una feina és tan complexa i té tan poc recolzament social com la de professor a Catalunya, la defensa dels privilegis laborals sembla ser l’únic consol.