Arxiu del mes: gener 2011

Immigració, l’elefant a l’habitació

dimarts , 18/01/2011

Des de la meva marxa cap a Noruega el 2006 he notat dos grans canvis socials quan torno al meu país: els devastadors efectes de la crisi econòmica i l’ensorrament del tabú de la immigració. Fa cinc anys aquest era un tema que ningú no s’atrevia a tocar, i sobre el qual els mitjans de comunicació van formar un gran pacte de silenci, però avui sembla que això és diferent.

Els dies que passo a Catalunya estan plens d’històries d’immigració, sovint lligades amb delinqüència. El pis on ara hi viuen una dotzena de sud-americans, amb el corresponent tràfec a l’escala i els sorolls nocturns. La veïna a qui van estrebar la bossa i van fer caure per terra. La mare d’un amic que va recriminar un mal comportament, i a qui van seguir i amenaçar. La desesperació d’un altre per l’estat del seu barri. Etcètera. I això sense mencionar els plantejaments genèrics (i sovint reduccionistes) que es fan a sopars i tertúlies. Agradi o no, sigui positiu o negatiu, aquest és el tema estrella de les converses quan torno a casa.

Com que jo sóc de ciències, abans de preguntar-me si les coses són bones i dolentes m’agrada saber allò que passa i per què passa. I la veritat és que primer em fallaven les xifres. Tots intuïm que el 40% de persones immigrants de Salt és una quantitat enorme, però i la mitjana del país? És alta o baixa? I com es compara amb l’evolució d’altres països similars en els darrers deu anys? El cas espanyol ha estat excepcional o en sintonia amb la resta d’Europa?

La resposta la vaig trobar a l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE, i amb les taules de població total i població immigrada vaig fer aquesta senzilla gràfica amb els percentatges.

Naturalment les dades es poden discutir. Per una banda s’hi exclouen els nacionalitzats i els irregulars, però per l’altra no es discrimina entre nascuts dins i fora de la UE. Però la tendència és clara.

Ara la pregunta és: per què ha passat aquest fenomen? Repeteixo, sense discutir de si és bo o dolent, o dels costos i beneficis. Parlo simplement d’una explicació raonada del fet que la taxa de població immigrant s’ha multiplicat per quatre en deu anys, i que el país s’hagi convertit de llarg en el què n’acull més de tot Europa.

Des dels mitjans i les autoritats s’han donat bàsicament dos motius. Primer, és un fenomen inevitable per causes geogràfiques i de pressió demogràfica dels països pobres. Segon, els immigrants han ocupat un espai laboral que els autòctons no estaven disposats a ocupar, i a més han de compensar la baixa natalitat del país.

Són explicacions suficients? Satisfactòries? Naturalment em caldria una tesi doctoral de quatre anys per començar a entrar en profunditat en el tema, però m’agradaria discutir i reflexionar sobre aquests punts i alguns altres, també des de la (llunyana) experiència noruega. Però això serà un altre dia.

Notes

1. Jo sóc del barri de Sant Narcís de Girona. Un barri obrer, tradicionalment molt divers (dec ser dels primers catalans que va fer tota l’educació bàsica amb un noi marroquí a classe), i a deu minuts a peu del municipi de Salt. Potser si fos del barri de Palau, o del districte de Sarrià-Sant Gervasi, la meva visió seria una altra. Però això és el què veig quan torno a casa, i el què us vull explicar.

2. L’expressió anglesa elephant in the room es refereix a aquelles coses molt importants i que es veuen de seguida, però que sovint preferim fer veure que no existeixen o que no ens importen. Una actitud molt extesa durant anys amb aquest i molts d’altres temes.

Tot expulsant la Maria de Noruega

divendres, 14/01/2011

Fins i tot abans de la descoberta del petroli, Noruega va muntar un estat del benestar envejable. Ara els seus ciutadans poden gaudir de 58 setmanes de permís de maternitat, plaça de llar d’infants garantida, educació gratuïta en totes les etapes, inclosa la universitària, ajudes universals a la formació…

Ara bé, tot això no és per tothom sinó només pels nascuts al país, amb dues excepcions: els treballadors qualificats que vénen a omplir les mancances del mercat de treball, i la generosa quota anual de refugiats polítics.

Si comparem les lleis d’immigració noruegues amb les espanyoles hi trobem dues diferències fonamentals. Primer, no és possible empadronar-se i obtenir un número d’identitat sense el permís de residència emès per la policia. Per tant un il·legal no té accés als serveis bàsics, com un metge de capçalera. Segon, no hi ha regularització per arrelament: per més anys que s’hi visqui mai s’adquireix la condició de legal.

Amb aquesta situació no és estrany que de tant en tant surtin a la premsa casos com el de la Maria Amelie.

La noia que va escriure un llibre

La Maria Amelie (pseudònim) va arribar a Noruega el 2003 amb els seus pares. Tenia 16 anys, i venia d’un país del Caucas (segurament Ossètia del Nord). A la família se’ls va denegar el dret d’asil, i se’ls va ordenar que marxessin del país. En lloc de fer-ho van optar per amagar-se i començar una vida com a irregulars.

La noia va aprendre ràpidament l’idioma, i malgrat la manca de papers va aconseguir completar el batxillerat, apuntar-se a la universitat de Trondheim (d’una manera que no ha quedat clara) i obtenir un màster. Durant tot aquest temps va amagar el seu origen, i cap dels seus companys de carrera, ni els seus professors, van detectar mai que no fos noruega.

Aquesta tardor Maria Amelie va publicar Ulovlig norsk (“Noruec il·legal”), on explicava la seva trajectòria. Fins i tot va ser declarada “noruega de l’any” per la revista Ny tid. Però en sortir a la llum pública l’administració va iniciar els mecanismes per expulsar-la. Dimecres passat va ser detinguda a Lillehammer, i ahir un tribunal va sentenciar que ha d’abandonar el país.

Des de llavors hi ha hagut manifestacions, moltes organitzacions (com la Creu Roja) s’han pronunciat a favor d’ella, i el seu cas ha ocupat la portada de tots els diaris. Això sí, el primer ministre Jens Stoltenberg (social-demòcrata) ha declarat que la llei d’immigració i asil s’ha de complir, i que només alguns tenen el dret de quedar-se a Noruega.

Un cas excepcional

Malgrat la sentència judicial sembla que Maria Amelie podrà romandre a Noruega, o tornar-hi de seguida. Moltes empreses estan disposades a donar-li un contracte de treball fix, fet que li obriria les portes a la regularització per la via laboral, i fins i tot Statoil, l’empresa pública que explota el petroli noruec, s’ha interessat per ella.

Però el cas de Maria Amelie és excepcional. És una noia intel·ligent, amb una gran preparació, perfectament integrada a la societat noruega, que parla l’idioma com si fos del país i que té un origen pràcticament europeu. Ara bé, la resta d’expulsions, més de 4000 l’any passat, no surten als mitjans i tenen un consens polític gairebé absolut.

Els tripartits noruecs, i altres històries polítiques

dimecres, 12/01/2011

La fòrmula de tres partits polítics que coexisteixen al govern està avui desacreditada a Catalunya, i molts la van veure com una anomalia des del primer dia: sembla que allò que volen molts ciutadans (i mitjans de comunicació) són governs monolítics i sense divergències internes.

En canvi Noruega té una llarga tradició de tripartits, i no només n’hi ha un d’esquerres que governa des de 2005 sinó que abans n’hi havia un de dretes, i n’han existit molts més al llarg de la història.

Avui us proposo un viatge per la situació dels partits polítics noruecs.

Tres a una banda, i quatre a l’altra

A Noruega hi ha set partits polítics al Parlament, dos d’esquerres, un de centre i quatre de dretes.

El partit més nombrós i històricament més important és el Partit Laborista (Ap), del qual en forma part el primer ministre Jens Stoltenberg (a la foto amb les dues sòcies). És la socialdemocràcia escandinava típica, la que va reconstruir el país després de la Segona Guerra Mundial i qui ha donat les figures polítiques més influents.

En Jens, com li diu tothom, no té majoria absoluta, i per tant governa en coalició amb dos partits més: el Partit Socialista d’Esquerres (SV), els excomunistes i ara també ecofeministes; i el Partit de Centre (Sp), l’antic partit dels pagesos, contrari a l’entrada a la UE i de gran implantació municipal. Les dues líders de SV i Sp són ara ministres, d’educació i governació respectivament, i tenen una gran tradició de barallar-se entre elles en lloc de fer-ho amb el soci gran.

Els dos cavalls de batalla de la coalició roja i verda són l’augment de les explotacions de petroli prop de reserves naturals i la construcció de més línies elèctriques per garantir l’abastiment. SV hi està en contra, Ap no es pronuncia, etcètera. Res que no coneguem a casa nostra.

Al mig del parlament hi ha dos partits minoritaris, però que fa anys van tenir molt més poder. Primer el Partit Liberal (V). En noruec el seu nom (Venstre) vol dir “esquerra”, però aquests són econòmicament de dretes, tot i que també són ecologistes i volen l’abolició de l’Església de Noruega. Una barreja que algú m’hauria d’explicar. Per altra banda tenim el Partit Democristià (Krf), conservador i declarat “defensor de la família”. L’anterior primer ministre noruec va ser de Krf (en coalició amb Sp i V), un pastor luterà que es definia com a “fill del maig del 68″, i que va ser el primer cap de govern mundial en agafar la baixa per depressió.

I a la dreta les grans forces d’oposició. El Partit Conservador (H) ha estat l’alternativa tradicional als socialistes, però s’ha vist desplaçat pel populista Partit del Progrés (Frp). Aquests defensen la reducció contundent de la immigració i l’augment de la despesa dels diners generats pel petroli, i tenen propostes com la rebaixa de les multes de trànsit i la liberalització de la venda de l’alcohol.

Fins ara Frp ha estat un partit aïllat, i la resta de formacions conservadores s’han mantingut en l’ambigüetat sobre si estarien disposats a incloure’l al govern. Però queda clar que un eventual nou tripartit de dretes ha de passar per la col·laboració entre Erna Solberg (H) i la tremebunda Siv Jensen (Frp), i amb la inclusió de Krf o V. Teniu les dues caps de l’oposició a la foto de la dreta.

El domini femení

I un detall final. Dels set grans partits polítics noruecs que he mencionat, cinc (Frp, H, Sp, SV i V) tenen una líder, mentre que en només dos (Ap i Krf) el màxim dirigent és un home. Una situació que aquí es veu com a plenament normal, i que tant de bo es donés un dia a Catalunya.

Comptant els dies (de festa)

dijous, 6/01/2011

Sensació: fa moltes setmanes que, mentre he de treballar a Noruega, allà a Catalunya feu festa.

Repassem com va el meu curs escolar. Aquí les classes van començar el 23 d’agost, tot i que els mestres ja érem a l’escola la setmana abans (vam plegar l’última setmana de juny). Des de llavors, i fins el 22 de desembre, a Noruega no hi ha ni un sol dia de festa oficial. Per trencar una mica el ritme els instituts van parar dos dies, el 21 i 22 d’octubre, també per motius històrics (són els dies en què es cullen les patates, i els alumnes havien d’ajudar a casa). I com que no se celebren els Reis, el dia 3 de gener tots a lloc.

A Catalunya l’escola va començar el 7 de setembre, amb gran rebombori per l’avançament. El 12 d’octubre, dia nacional d’Espanya, era dimarts, o sigui que tothom va fer pont el dilluns. Després ve Tots Sants, que va ser un dilluns; però sóc gironí, i els meus conciutadans van celebrar Sant Narcís el divendres anterior. I al cap de poc, grandiós pont de la Constitució (dilluns) i la Immaculada (dimecres). Resultat: cinc dies de festa just abans de Nadal. I tot i que les escoles catalanes van plegar com a Noruega, la majoria no hi tornen fins una setmana més tard, el 10 de gener.

Ara segur que em sortiran hordes senceres de catalans descontents que, al crit de “necessitem els dies de festa!”, em criticaran per dir això. Però el problema és que a Catalunya la gent és a la feina massa hores cada dia, i la qualitat de treball és ínfima. Potser per això aquest calendari interruptus ho compensa una mica.

I els alumnes? Els nens i nenes noruecs van a classe 195 dies l’any. A Catalunya la Llei d’Educació marca un mínim de 175 dies i un màxim de 178. I això si ho compteu bé, és un curs sencer al cap dels deu anys d’ensenyament obligatori.