Arxiu del mes: febrer 2011

Els Nadal i jo (una història gironina)

dilluns, 21/02/2011

Vaig passar la infantesa i la joventut a Girona, quan n’era alcalde l’omnipresent Joaquim Nadal.

Vaig estudiar a la Universitat de Girona amb Josep Maria Nadal de rector (tinc la seva signatura al meu títol de llicenciat).

Després vaig treballar amb alguns projectes d’infrastructures, quan el secretari general de la Generalitat en aquest camp era Manel Nadal.

I ara, emigrat a Noruega, tinc un bloc en un diari del qual Rafel Nadal n’és accionista i col·laborador.

No en conec personalment cap dels quatre, pero algun em podria pagar un cafè.

D’ordinadors i mestres

dijous, 17/02/2011

Si una cosa he après en aquests quatre anys fent de mestre és que no puc competir contra un ordinador. I això que faig quasi dos metres i tinc una veu potent. Però l’atracció de la pantalla és massa gran.

Per això saludo la decisió de la consellera Rigau de frenar-ne la implementació a Catalunya, sobretot en les condicions en què s’estava fent, i que són molt diferents a les què tenim a Noruega.

Primer de tot, allà els ordinadors són un complement, i no han substituït els llibres de text. Cada element té el seu espai a la classe. Tenir un ordinador per a cercar informació, preparar presentacions o fer exercicis d’anàlisi és imprescindible; usar-lo com a eina de lectura (i amb manuals en PDF!) és absurd.

Segon, és el professor qui determina quan es pot usar i quan no, sabent que no és una eina sempre necessària a classe. Normalment l’apliquem en dos casos: en dies específics per a activitats individuals, i sobretot en els projectes de grup. Per exemple, durant dos dies els alumnes poden fer una cerca sobre un personatge històric, sempre amb l’assistència dels professors, i el tercer han de presentar els resultats amb un Power Point davant de la resta del grup. En el meu cas calculo que fem servir els portàtils un 25% del temps.

I tercer, la responsabilitat dels aspectes tècnics és del servei informàtic que té cada institut. Si és un problema individual, hi envio l’alumne a què li resolguin, i si és un de general l’informàtic ve a classe. En cap cas el professor s’ha d’ocupar de les connexions, els programes, ectètera. Que prou feina tenim.

Tinc clar que saber usar un ordinador correctament, amb capacitat d’anàlisi, és imprescindible si volem una ciutadania capaç i informada, però si això implica restar protagonisme al mestre (i dificultar-li la feina), millor tenir aules d’informàtica i no un PC a cada taula.

Dit això, al govern regional pel qual treballo estan preparant un projecte pilot per usar tablets a classe (és a dir, un iPad) en lloc de portàtils, perquè pel seu mateix format creen una barrera molt menor i estan més orientats a les aplicacions necessàries. Veurem quins resultats té.

En català, ximple!

dilluns, 14/02/2011

Viure a l’estranger no només et permet aprendre coses noves, sinó també confirmar intuïcions que un ja tenia abans sobre el propi país. Per exemple, que la majoria de tallats a Catalunya són nauseabunds; per exemple, que els catalans som uns acomplexats i uns covards, sobretot en el tema lingüístic

Per mostrar-vos aquest últim cas permeteu-me que us expliqui com he canviat la meva visió des que sóc a Noruega, i què penso fer a partir d’ara.

Com vaig aprendre noruec… i italià

A Noruega es pot viure en anglès. Tothom el parla, tothom et pot atendre en aquesta llengua, des del metge de capçalera fins a l’empleat de banca o la senyora de la botiga de mobles. Altra cosa és que et puguis integrar socialment, clar. Però la temptació del nouvingut de no aprendre el noruec podria ser gran, i més si hi afegim que és una llengua de només cinc milions de parlants en un racó d’Europa.

Dit això, els noruecs ho tenen clar. Si la universitat et contracta com a professor, tens dos anys per obtenir el nivell de suficiència amb l’idioma, encara que després ensenyis o facis recerca en anglès. Si no, al carrer. Si vols treballar de metge has de passar el mateix examen, però amb una nota elevada. Si ets refugiat polític i vols la residència o la nacionalitat, tres quarts del mateix. I seria força impensable trobar un bar o un supermercat on algú no sabés parlar la llengua del país.

Per altra banda a Noruega sempre he tingut amics italians, i com que són majoria sempre parlen el seu idioma. Entendre’ls no em va costar gaire, i mica en mica em vaig animar a dir primer unes frases, i al cap d’un temps a parlar-lo. Ara encara em falten algunes paraules i em balla més d’un verb, però el meu nivell és força acceptable, i si no me’n surto m’aturo i ho pregunto.

Com que fa un temps érem dos catalans a la ciutat, els italians es van adonar que amb no gaire esforç ens podien entendre perfectament en català, i així va començar una barreja lingüística molt interessant. Fins i tot l’italià que va compartir pis amb nosaltres va aprendre a dir moltes frases i expressions en la nostra llengua. També un altre italià va aprendre portuguès espontàniament per la seva xicota. I tot això a Noruega!

Evidentment els meus amics i jo hauríem pogut parlar sempre en la lengua común, en aquest cas l’anglès, i això ens hauria estalviat el mínim esforç que vam fer (i més d’un malentès). Però ara seríem tots plegats molt més ignorants.

Una declaració d’intencions

Dit tot això, què em trobo quan torno a passar uns dies a casa? Que demano un entrepà i un tallat als bars i no m’entenen. Que em trobo gent de que fa quaranta anys que viu al país i diu que troba difícil parlar la nostra llengua. I que en tots aquests casos se suposa que qui m’he d’adaptar a la situació sóc jo.

Doncs bé, s’ha acabat. No ho penso tolerar més.

Jo m’he passat cinc anys dedicant temps, diners i esforços a aprendre el noruec, com crec que toca a tot ciutadà del país. Per tant exigeixo als immigrants que han anat a viure al meu que facin exactament el mateix. I aquells que parlen el castellà perquè diuen que el català els costa, que sàpiguen que la seva explicació és totalment inacceptable (i encara més quan ve d’escriptors i intel·lectuals). Aprendre una llengua romànica veïna és ben fàcil. Amb la seva cantarella m’estan dient que, o bé tenen el coeficient intel·lectual d’un crustaci, que no crec que sigui el cas, o que simplement no els ha donat la gana.

Si em parlen en català i tenen problemes, ja els ajudaré. Tinc tota la paciència del món per aquestes coses. Ens en sortirem. Però si simplement no em volen entendre amb la meva llengua, que es fotin, jo no em penso adaptar més (i si són al sector serveis, que vagin preparant el llibre de reclamacions).

Breu guia de supervivència urbana

dilluns, 7/02/2011

Les ciutats mediterrànies presenten al visitant ocasional tota mena de reptes, normalment en forma de ciutadans exaltats, però són molt benèvoles pel què fa al clima i a les seves condicions naturals. Les nòrdiques, no cal dir-ho, són tot el contrari. És molt improbable que un nadiu t’alci la veu, però a canvi estan plenes de perills causats per la latitud.

Així doncs, si un dia veniu a Noruega en ple hivern us aconsello que primer domineu una sèrie de conceptes bàsics de supervivència. Els més importants, en noruec, són els tres següents.

1. GLATT. O sigui, el gel. Quan neva i la temperatura és freda, la neu es manté fresca i no hi ha cap problema. Però pot passar que de sobte la temperatura pugi sobre zero i es comenci a fondre, o encara pitjor, que plogui. Quan llavors a la nit glaça, tota aquesta aigua es transforma en gel.

Naturalment amb el gel ve el perill de relliscar, caure a terra i quedar en ridícul davant de tots els nòrdics. Això sí, cal tenir en compte que no tot el gel rellisca de la mateixa manera: cal veure si és blanc, gris, platejat o negrós, si brilla més o menys… La solució que han trobat els noruecs per a poder desplaçar-se per la ciutat és llançar-hi grava, que crea una rugositat on la sabata s’hi pot adherir. Així doncs a l’hivern tothom ha de seguir el camí de pedretes.

A les botigues venen també unes andròmines que es posen a la sola de la sabata i es claven al gel. Però com que fan soroll (i fan malbé el parquet), només són ben vistes en casos de gent nonagenària o més anciana. Ai del forani que ho faci servir, serà objecte de l’escarni públic.

2. TAKRAS. Tak vol dir “sostre”, i ras “esllevissada”. Que aquesta paraula tingui només una síl·laba en noruec i cinc en català ja ens n’hauria de donar una pista.

Quan la neu cau s’acumula als teulats, on roman estàtica… fins que la temperatura puja. Llavors perd consistència i es desprèn sobre la via pública. Per tant si en algun moment havíeu pensat que a Noruega sempre s’ha de mirar a terra pel gel, aneu errats. També cal mirar al cel per si hi ha una esllevissada. Per sort a molts carrers els botiguers col·loquen cartells i tanques per delimitar la zona de perill.

3. ELG. Molts catalans tenen la idea equivocada que a Trondheim, a la meva ciutat, hi ha rens. I no, aquests simpàtics animals viuen al nord del país. En canvi aquí tenim ants, que són unes bèsties molt més grans (si no n’heu vist mai cap, són com un burro gegant amb un cap mastodòntic i unes banyes com rems).

Per veure un ant es pot anar als boscos del voltant de la ciutat, però una opció més segura és agafar un dels autobusos que segueixen el perímetre urbà. En algun moment el vehicle frenarà de cop, i veureu un d’aquests animals al mig de la calçada.

En el meu cas l’ant l’acostumo a veure en forma d’hamburguesa, acompanyat de patates bullides, cols de brusel·les i mermelada de baies, cortesia de la cantina del meu institut (a partir de dos quarts d’onze del matí).