Arxiu del dilluns, 14/02/2011

En català, ximple!

dilluns, 14/02/2011

Viure a l’estranger no només et permet aprendre coses noves, sinó també confirmar intuïcions que un ja tenia abans sobre el propi país. Per exemple, que la majoria de tallats a Catalunya són nauseabunds; per exemple, que els catalans som uns acomplexats i uns covards, sobretot en el tema lingüístic

Per mostrar-vos aquest últim cas permeteu-me que us expliqui com he canviat la meva visió des que sóc a Noruega, i què penso fer a partir d’ara.

Com vaig aprendre noruec… i italià

A Noruega es pot viure en anglès. Tothom el parla, tothom et pot atendre en aquesta llengua, des del metge de capçalera fins a l’empleat de banca o la senyora de la botiga de mobles. Altra cosa és que et puguis integrar socialment, clar. Però la temptació del nouvingut de no aprendre el noruec podria ser gran, i més si hi afegim que és una llengua de només cinc milions de parlants en un racó d’Europa.

Dit això, els noruecs ho tenen clar. Si la universitat et contracta com a professor, tens dos anys per obtenir el nivell de suficiència amb l’idioma, encara que després ensenyis o facis recerca en anglès. Si no, al carrer. Si vols treballar de metge has de passar el mateix examen, però amb una nota elevada. Si ets refugiat polític i vols la residència o la nacionalitat, tres quarts del mateix. I seria força impensable trobar un bar o un supermercat on algú no sabés parlar la llengua del país.

Per altra banda a Noruega sempre he tingut amics italians, i com que són majoria sempre parlen el seu idioma. Entendre’ls no em va costar gaire, i mica en mica em vaig animar a dir primer unes frases, i al cap d’un temps a parlar-lo. Ara encara em falten algunes paraules i em balla més d’un verb, però el meu nivell és força acceptable, i si no me’n surto m’aturo i ho pregunto.

Com que fa un temps érem dos catalans a la ciutat, els italians es van adonar que amb no gaire esforç ens podien entendre perfectament en català, i així va començar una barreja lingüística molt interessant. Fins i tot l’italià que va compartir pis amb nosaltres va aprendre a dir moltes frases i expressions en la nostra llengua. També un altre italià va aprendre portuguès espontàniament per la seva xicota. I tot això a Noruega!

Evidentment els meus amics i jo hauríem pogut parlar sempre en la lengua común, en aquest cas l’anglès, i això ens hauria estalviat el mínim esforç que vam fer (i més d’un malentès). Però ara seríem tots plegats molt més ignorants.

Una declaració d’intencions

Dit tot això, què em trobo quan torno a passar uns dies a casa? Que demano un entrepà i un tallat als bars i no m’entenen. Que em trobo gent de que fa quaranta anys que viu al país i diu que troba difícil parlar la nostra llengua. I que en tots aquests casos se suposa que qui m’he d’adaptar a la situació sóc jo.

Doncs bé, s’ha acabat. No ho penso tolerar més.

Jo m’he passat cinc anys dedicant temps, diners i esforços a aprendre el noruec, com crec que toca a tot ciutadà del país. Per tant exigeixo als immigrants que han anat a viure al meu que facin exactament el mateix. I aquells que parlen el castellà perquè diuen que el català els costa, que sàpiguen que la seva explicació és totalment inacceptable (i encara més quan ve d’escriptors i intel·lectuals). Aprendre una llengua romànica veïna és ben fàcil. Amb la seva cantarella m’estan dient que, o bé tenen el coeficient intel·lectual d’un crustaci, que no crec que sigui el cas, o que simplement no els ha donat la gana.

Si em parlen en català i tenen problemes, ja els ajudaré. Tinc tota la paciència del món per aquestes coses. Ens en sortirem. Però si simplement no em volen entendre amb la meva llengua, que es fotin, jo no em penso adaptar més (i si són al sector serveis, que vagin preparant el llibre de reclamacions).