En català, ximple!

Viure a l’estranger no només et permet aprendre coses noves, sinó també confirmar intuïcions que un ja tenia abans sobre el propi país. Per exemple, que la majoria de tallats a Catalunya són nauseabunds; per exemple, que els catalans som uns acomplexats i uns covards, sobretot en el tema lingüístic

Per mostrar-vos aquest últim cas permeteu-me que us expliqui com he canviat la meva visió des que sóc a Noruega, i què penso fer a partir d’ara.

Com vaig aprendre noruec… i italià

A Noruega es pot viure en anglès. Tothom el parla, tothom et pot atendre en aquesta llengua, des del metge de capçalera fins a l’empleat de banca o la senyora de la botiga de mobles. Altra cosa és que et puguis integrar socialment, clar. Però la temptació del nouvingut de no aprendre el noruec podria ser gran, i més si hi afegim que és una llengua de només cinc milions de parlants en un racó d’Europa.

Dit això, els noruecs ho tenen clar. Si la universitat et contracta com a professor, tens dos anys per obtenir el nivell de suficiència amb l’idioma, encara que després ensenyis o facis recerca en anglès. Si no, al carrer. Si vols treballar de metge has de passar el mateix examen, però amb una nota elevada. Si ets refugiat polític i vols la residència o la nacionalitat, tres quarts del mateix. I seria força impensable trobar un bar o un supermercat on algú no sabés parlar la llengua del país.

Per altra banda a Noruega sempre he tingut amics italians, i com que són majoria sempre parlen el seu idioma. Entendre’ls no em va costar gaire, i mica en mica em vaig animar a dir primer unes frases, i al cap d’un temps a parlar-lo. Ara encara em falten algunes paraules i em balla més d’un verb, però el meu nivell és força acceptable, i si no me’n surto m’aturo i ho pregunto.

Com que fa un temps érem dos catalans a la ciutat, els italians es van adonar que amb no gaire esforç ens podien entendre perfectament en català, i així va començar una barreja lingüística molt interessant. Fins i tot l’italià que va compartir pis amb nosaltres va aprendre a dir moltes frases i expressions en la nostra llengua. També un altre italià va aprendre portuguès espontàniament per la seva xicota. I tot això a Noruega!

Evidentment els meus amics i jo hauríem pogut parlar sempre en la lengua común, en aquest cas l’anglès, i això ens hauria estalviat el mínim esforç que vam fer (i més d’un malentès). Però ara seríem tots plegats molt més ignorants.

Una declaració d’intencions

Dit tot això, què em trobo quan torno a passar uns dies a casa? Que demano un entrepà i un tallat als bars i no m’entenen. Que em trobo gent de que fa quaranta anys que viu al país i diu que troba difícil parlar la nostra llengua. I que en tots aquests casos se suposa que qui m’he d’adaptar a la situació sóc jo.

Doncs bé, s’ha acabat. No ho penso tolerar més.

Jo m’he passat cinc anys dedicant temps, diners i esforços a aprendre el noruec, com crec que toca a tot ciutadà del país. Per tant exigeixo als immigrants que han anat a viure al meu que facin exactament el mateix. I aquells que parlen el castellà perquè diuen que el català els costa, que sàpiguen que la seva explicació és totalment inacceptable (i encara més quan ve d’escriptors i intel·lectuals). Aprendre una llengua romànica veïna és ben fàcil. Amb la seva cantarella m’estan dient que, o bé tenen el coeficient intel·lectual d’un crustaci, que no crec que sigui el cas, o que simplement no els ha donat la gana.

Si em parlen en català i tenen problemes, ja els ajudaré. Tinc tota la paciència del món per aquestes coses. Ens en sortirem. Però si simplement no em volen entendre amb la meva llengua, que es fotin, jo no em penso adaptar més (i si són al sector serveis, que vagin preparant el llibre de reclamacions).

10 comentaris

  • Jordi

    14/02/2011 21:54

    Estic completament d’acord en tots els punts llevat d’un: Professors universitaris.

    Tant a l’escola com a l’institut és necessaria una bona base linguística i cultural en català, castellà, anglès… i hauria de ser exigible que tot el personal docent tingués un domini clar de tots els idiomes i, sobretot, en el nostre cas del català.

    En la part universitaria no estic d’acord. A l’universitat s’apren del millor professor possible. Si aquest és chinès es posa un traductor, si aquest és anglès tothom ja l’hauria de saber, si aquest és castellà / llatí idem…

    A la universitat ha de predominar el millor docent per la materia impartida. Tots els altres condicionaments els trobo secundaris.

    Una altra cosa, i ben diferent, és que seria desitjable, i molt recomanable per la seva integració, aprendre l’idioma del poble que l’ha acollit, en el nostre cas, el català.

    Amb tota la intenció de ser constructiu,

    Atentament,
    Jordi

  • Josep Sala

    14/02/2011 21:57

    Jordi, actualment un professor universitari és molt més que un conferenciant. Ha d’atendre els alumnes, muntar seminaris, relacionar-se amb el departament, etc. A més jo no parlo dels professors convidats, sinó d’aquells que són fixos i per tant cobren de l’Estat.

  • Jordi

    14/02/2011 22:01

    Si si, entenc perfectament el que dius. Només vull dir què s’han de crear els incentius correctes perquè vingui a impartir classe el millor sigui qui sigui.

    Aquesta possible normativa podria ser vista com un obstacle, amb mals ulls pel professor que vingui.

    Evidentment una cosa seria cobrar de l’estat i l’altra que fos funcionari… que seria un tema on jo clarament em decanto perquè en cap cas un professor universitari sigui funcionari… pero això ja és una altra història…

    M’ha quedat clara la teva postura i crec que ha quedat clara la meva puntualització.

    Moltes gràcies per respondre

    Jordi

  • Marc

    14/02/2011 22:07

    Jordi, “Dit això, els noruecs ho tenen clar. Si la universitat et contracta com a professor, tens dos anys per obtenir el nivell de suficiència amb l’idioma, encara que després ensenyis o facis recerca en anglès”.

    Aquí ningú diu que s’hagi d’ensenyar en català. Es diu que s’hauria d’apendre. Que ensenyin com vulguin, estic d’acord amb tu. Però si l’estat els paga, i a més siguent professors universitaris, ja em diràs si és molt demanar…

  • Jordi

    14/02/2011 22:14

    Hola,

    Agraeixo el matís de que no cal que s’ensenyi en català. Sincerament havia sobreentès que era l’idioma en el cual s’havia d’impartir…

    Igualment considero que seria un condició desitjable i áltament recomanable per el professor (tant professionalment com personalment).

    Jordi

  • Andreu

    15/02/2011 11:37

    Jo fa temps que penso que els catalans cada dia ens assemblem mes als “apaches” d’Amèrica. Acabarem a la reserva.
    Aquesta historia de Noruega es molt instructiva. Peró es per que ells son un país civilitzat. No podem dir el mateix del nostre que sembla que retrocedeix en lloc d’avançar

  • Josep Solanes

    15/02/2011 12:55

    Els professors universitaris de magisteri de la UB tenen un nivell deficitari de català. Són els que ensenyen als futurs mestres de primària.
    El nivell acadèmic dels alumnes és molt baix. No saben res de res. Hi ha una incultura molt gran. Unes carències brutals.
    Si aquests són els que es suposa que han d’ensenyar els nostres fills els espera un futur com a país molt negre.
    És a dir, no té sentit dir que vingui un científic expert a ensenyar (que potser no té ni idea d’ensenyar) si s’ha d’explicar a alumnes d’entre 18 i 30 anys com es multipliquen franccions.
    Pel que fa a la llengua, hi ha una generació de catalans castellanoparlants que saben parlar el català, però no el parlen uns per vergonya, molts perquè no els hi surt dels co–ons, i en general perquè nosaltres els hi parlem en castellà quan veiem que ells s’expressen en aquesta llengua.
    Ni un pas enrera.

  • Josep Sala

    15/02/2011 13:38

    Andreu: No es tracta només de Noruega, recorda que els que tenien la ment oberta respecte el català eren italians…

    Josep: Per començar no he entès mai com existeix una carrera de magisteri, i el mateix dic per periodisme. Això hauríen de ser màsters, cursats després d’haver obtingut el coneixement en alguna matèra.

  • Sergi Esteve

    21/07/2012 9:07

    Primer de tot, felicitats pel bloc. Jo vaig estar a Noruega, estudiant a Oslo part de la carrera de magisteri.
    Estic totalment d’acord amb tu! Tota persona vvinguda de fora hauria d’aprendre a parlar el català. Avui en dia, no hi ha excusa!!! Però anys endarrere no era tan fàcil. La meva mare és extremenya i parla català, i en part gràcies al meu avi patern. T’explico que va passar fa uns 40 anys. La meva mare va anar a comprar al mercat amb el meu avi, i va intentar parlar en català ( el meu avi li deia que n’havia d’aprendre), doncs la senyora de la parada li va dir que per parlar malament el català no el parlés, i el meu avi va saltar i li va cantar la canya a la senyora. Això era un fet bastant quotidià, i m’ho deia l meu avi!

    En un altre punt dius que no entens com hi ha la carrera de magisteri. Imagino que ets mestre de secundària. Per ser mestre de primària no es necessari tenir grans coneixements de les matèries. Un exemple, per ensenyar a llegir i escriure no és necessari ser filòleg. S’ha de saber ensenyar-ho i això, amic meu, és la gran dificultat. En Joan Bardina,creador de l’escola de mestres a principis del segle passat, deia que ser un bon mestre no té perquè anar lligat a ser el millor en coneixements. S’ha de saber transmetre.
    Jo sóc mestre de primària i si que crec que és necessària la carrera de.magisteri, un altre tema seria discutir si s’hauria de.plantejar de manera molt diferent!

    Salut

    Pd. Escrivint des de el telèfon a vegades és fa complicat escriure.

  • Joan

    06/11/2013 10:37

    A veure, anem a pams:

    1) És cert que molts immigrants no aprenen el català i que molts el menystenen. Però també és cert que tot i que el català té més parlants que el noruec, no gaudim de cap estat que el defenci (exceptuant Andorra).

    2) Més que criticar als immigrants que no l’aprenen però que molts parlants de llengües romàniques l’entenen (el català no és precisament el basc) hauríem de fer més autocritica i fer com segur que fan la majoria de noruecs quan se’ls hi parla en anglès: és a dir parlar la seva llengua i no canviar-la a la primera de canvi.

    3) Si l’immigrant no aprèn la llengua simplement és perquè no ho necessita. Veuen que poden viure molt còmodament en castellà i això en bona part és culpa nostra; ja que si sempre els hi parlem en castellà el missatge que transmatem és que la nostra llengua no serveix per a res, que és una llengua només de catalanoparlants, que és innecessària.

    Conclusions:

    1) Sí, necessitem un estat que protegeixi la llengua.

    2) Necesstiem treuren’s aquest complexe de llengua inferior que portem arrossegant des de fa desenes per no dir centenars d’anys marcats per una castellanització de Catalunya per part de l’estat (i ara no parlo dels castellanoparlants que van arribar el segle passat).

    3) Si de veritat estimeu la vostra llengua i voleu que els nouvinguts i els castellanoparlants l’aprenguin doncs simplement parleu-la encara que us contestin en castellà. Per què penseu que no us entendran si simplement us estan responent en la seva llengua?

    Si no voleu que la nostra llengua desaparegui a curt termini com a llengua d’ús habitual el millor que podeu fer és parlar-la sempre perquè sinó ho fem en el nostre país no ho farem enlloc més.

    Salut!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús