Arxiu del dijous, 31/03/2011

Com vaig entrar al PSC (i en vaig sortir)

dijous, 31/03/2011

Per entendre aquesta història ens hem de remuntar a l’any 2000.

Jo tenia 22 anys, m’acabava de llicenciar en ciències ambientals, i m’havia traslladat de Girona a Barcelona per buscar un canvi d’aires. Llavors ja m’interessava molt la política, en el sentit elevat del terme: la gestió de la cosa pública i el debat d’idees. Al cap i a la fi havia estudiat una carrera amb un cert component ideològic, i sabia que la defensa del medi ambient passava per un canvi polític i social.

Llavors les coordenades a Catalunya eren molt diferents de les actuals. Es vivia la darrera i catatònica legislatura de Jordi Pujol, l’apoteosi del “no molestem, no ens queixem, no aixequem la veu”, i amb Mas i Duran barallant-se cada dia al telenotícies. A Madrid Aznar tenia majoria absoluta. Maragall no havia pogut ser president malgrat treure més vots (per culpa de l’escissió a ICV), i el mantra que es repetia al món ambiental era “quan guanyi l’esquerra…”.

L’independentisme d’aquell temps no era un fenomen transversal, sinó que semblava centrat en uns joves que feien botifarrades populars i anaven a concerts de Brams. La meva intuïció era que a ERC hi havia una gent molt poc seriosa i que no en sabia de gestió; i tot i que sóc d’esquerres, ICV sempre m’ha semblat un partit totalment incomprensible. En canvi el PSC era sobretot el partit municipalista, que havia transformat Barcelona amb Maragall i Girona amb Nadal.

Així doncs el 2001 vaig decidir implicar-me amb el país i fer-me d’un partit polític, i tot esperant que la supeditació a Madrid fos més mite que realitat, vaig apuntar-me al PSC.

La realitat

Vaig anar a la primera reunió de la meva federació molt il·lusionat, esperava trobar-m’hi una gent preparada i poder participar en un debat d’idees. Però per desgràcia tot va ser força diferent.

Al líder de l’agrupació, tot i ser força més granat que jo, encara li faltaven “algunes assignatures” per acabar la carrera. El segon era un sindicalista de la vella escola, parlava en castellà i lluitava contra la privatització del servei públic al qual pertanyia. Sí hi havia una professora sud-americana, però li interessaven uns temes que, tot i imprescindibles, a mi mai no m’han atret gaire. La resta de la gent s’han dissolt en el record.

Per gran sorpresa meva, quan parlaven dels companys de partit sempre els classificaven en funció del seu grupuscle d’origen durant la transició: aquest era maoista, aquest altre dels catalanistes, etcètera. Uns paràmetres de feia vint anys!

En fi, més enllà d’alguns documents de treball que valien la pena, i que feien propostes interessants, el meu interès va anar decaient. Després el líder va acabar la carrera i va entrar a treballar a la Diputació de Barcelona, i les reunions es van espaiar. Jo vaig tornar a Girona al cap d’un parell d’anys, després vaig emigrar a Noruega, etcètera. I un dia, cansat de les decisions que prenia el partit, sobretot amb el nou lideratge del Baix Llobregat, vaig escriure una carta i em vaig donar de baixa. Cal dir que mai no em van respondre.

Deu anys després

Vist amb la perspectiva d’aquests deu anys en què han passat tantes coses, no hi ha dubte que ara la decisió seria una altra, però no critico aquell jove de 22 que va decidir fer un pas endavant i involucrar-se. Naturalment el país ha canviat molt i la societat també, els partits s’han allunyat encara més de la realitat, i la decepció amb les esquerres ha estat majúscula.

Però aquesta no és una història només del PSC, i sé que si m’hagués fet de qualsevol altre partit el resultat hauria estat el mateix. Tinc un gran respecte per la política però detesto els polítics professionals, i aquests per desgràcia ho han envaït tot.

Nota final. Vaig consultar amb uns quants amics sobre si escriure aquest article o no, i el consell majoritari era: millor no, quedaràs malament, no se sap mai, hi pot haver conseqüències, etc. Ja sabem com és el nostre país. Però o comencem a queixar-nos i a explicar les coses com són, o no ens en sortirem.