Com vaig entrar al PSC (i en vaig sortir)

Per entendre aquesta història ens hem de remuntar a l’any 2000.

Jo tenia 22 anys, m’acabava de llicenciar en ciències ambientals, i m’havia traslladat de Girona a Barcelona per buscar un canvi d’aires. Llavors ja m’interessava molt la política, en el sentit elevat del terme: la gestió de la cosa pública i el debat d’idees. Al cap i a la fi havia estudiat una carrera amb un cert component ideològic, i sabia que la defensa del medi ambient passava per un canvi polític i social.

Llavors les coordenades a Catalunya eren molt diferents de les actuals. Es vivia la darrera i catatònica legislatura de Jordi Pujol, l’apoteosi del “no molestem, no ens queixem, no aixequem la veu”, i amb Mas i Duran barallant-se cada dia al telenotícies. A Madrid Aznar tenia majoria absoluta. Maragall no havia pogut ser president malgrat treure més vots (per culpa de l’escissió a ICV), i el mantra que es repetia al món ambiental era “quan guanyi l’esquerra…”.

L’independentisme d’aquell temps no era un fenomen transversal, sinó que semblava centrat en uns joves que feien botifarrades populars i anaven a concerts de Brams. La meva intuïció era que a ERC hi havia una gent molt poc seriosa i que no en sabia de gestió; i tot i que sóc d’esquerres, ICV sempre m’ha semblat un partit totalment incomprensible. En canvi el PSC era sobretot el partit municipalista, que havia transformat Barcelona amb Maragall i Girona amb Nadal.

Així doncs el 2001 vaig decidir implicar-me amb el país i fer-me d’un partit polític, i tot esperant que la supeditació a Madrid fos més mite que realitat, vaig apuntar-me al PSC.

La realitat

Vaig anar a la primera reunió de la meva federació molt il·lusionat, esperava trobar-m’hi una gent preparada i poder participar en un debat d’idees. Però per desgràcia tot va ser força diferent.

Al líder de l’agrupació, tot i ser força més granat que jo, encara li faltaven “algunes assignatures” per acabar la carrera. El segon era un sindicalista de la vella escola, parlava en castellà i lluitava contra la privatització del servei públic al qual pertanyia. Sí hi havia una professora sud-americana, però li interessaven uns temes que, tot i imprescindibles, a mi mai no m’han atret gaire. La resta de la gent s’han dissolt en el record.

Per gran sorpresa meva, quan parlaven dels companys de partit sempre els classificaven en funció del seu grupuscle d’origen durant la transició: aquest era maoista, aquest altre dels catalanistes, etcètera. Uns paràmetres de feia vint anys!

En fi, més enllà d’alguns documents de treball que valien la pena, i que feien propostes interessants, el meu interès va anar decaient. Després el líder va acabar la carrera i va entrar a treballar a la Diputació de Barcelona, i les reunions es van espaiar. Jo vaig tornar a Girona al cap d’un parell d’anys, després vaig emigrar a Noruega, etcètera. I un dia, cansat de les decisions que prenia el partit, sobretot amb el nou lideratge del Baix Llobregat, vaig escriure una carta i em vaig donar de baixa. Cal dir que mai no em van respondre.

Deu anys després

Vist amb la perspectiva d’aquests deu anys en què han passat tantes coses, no hi ha dubte que ara la decisió seria una altra, però no critico aquell jove de 22 que va decidir fer un pas endavant i involucrar-se. Naturalment el país ha canviat molt i la societat també, els partits s’han allunyat encara més de la realitat, i la decepció amb les esquerres ha estat majúscula.

Però aquesta no és una història només del PSC, i sé que si m’hagués fet de qualsevol altre partit el resultat hauria estat el mateix. Tinc un gran respecte per la política però detesto els polítics professionals, i aquests per desgràcia ho han envaït tot.

Nota final. Vaig consultar amb uns quants amics sobre si escriure aquest article o no, i el consell majoritari era: millor no, quedaràs malament, no se sap mai, hi pot haver conseqüències, etc. Ja sabem com és el nostre país. Però o comencem a queixar-nos i a explicar les coses com són, o no ens en sortirem.

8 comentaris

  • Ramon Renedo Yanguas

    31/03/2011 15:58

    I sort que no et vas fer militant ecologista fa deu anys! Les picabaralles internes eren encara pitjor…

  • Marc Ribas

    31/03/2011 18:45

    I que dius que hagi de pendre mal ningú?. No crec diguis res que no sàpiguem tots, has topat amb l’aparell del carrer Nicaragua, tot ell ple de funcionariots preocupats per la seva empresa (el Psoe), que els hi dona bons guanys i millors estades. I no pensen plegar ni fer res per canviar l’statu quo. Tu i els com tu heu de plegar.

  • Josep Sala

    31/03/2011 22:10

    Marc, com deia no és tant una qüestió de Nicaragua sinó dels partits polítics catalans en general. De fet jo amb els de la cúpula no hi vaig tenir mai cap mena de tracte. Dit això, des de lluny ja en vaig tenir prou.

  • Hug de Mataplana

    31/03/2011 22:43

    Hola Josep. Nosaltres vam viure 10 anys a dues ciutats nord enllà. Vam tornar i ens ha costat 3 anys re-aclimatar-nos a aquest país nostre de l’Europa del sud. Discrepo de tu en tant que penso que els nostres polítics només són un reflex de la nostra gent: incívica, bruta, mentidera, inculta, sorollosa i gandula. Probablement la mitjana dels catalans és lleugerament millor que la dels espanyols en aquests paràmetres. Però certament molt i molt pitjor que la mitjana del societats avançades com Noruega, New England o Holanda. Malauradament anar-hi de vacances (o d’Erasmus) només serveix per obrir un xic els ulls. Per imbuir-se de trets positius cal arribar a esdevenir un d’ells transitòriament, a força d’anys. Ens cal el retorn de més catalans com tu, però no seré jo qui et digui aquella estupidesa que deus estar fart de sentir sobre la nostra qualitat de vida (el soroll al carrer de nit? cotxes i cotxes per tot arreu? l’aire empudegat de gasoil? els milers d’espabilaos que copien als exàmens o que estudien 24h abans? el mecànic que t’infla la factura del taller? etc etc etc).

  • Josep Sala

    31/03/2011 23:21

    Hug, jo de moment només porto 5 anys fora, i sense perspectives de tornar. En qualsevol cas el problema del nostre país és només un: la institucionalització de la mediocritat.

  • Joan Queixes

    01/04/2011 10:45

    Així han dixat el País els teus excompanys, com un solar!

  • Albert Bradomin

    01/04/2011 10:56

    A mé em varen suspendre les oposicions amb un 4,96 . Optava a ser professor en un institut. El tribunal era del PSC. Any 1987. Vaig abandonar la carrera funcionarial aquell mateix día, sense haver estat funcionari. Sempre m’he mantingut amb el meu esforç i sempre he parlat lliurement contra la mediocritat ambiental. Defenso que ens fixem en models europeus, em considero un Erasmus professional permanent. Si em queda vida, escriuré un llibre autocrític però en el marc de futur de la independència. Hem de fer caure la crosta partitocràtica que només mira a Madrid.

  • Josep Sala

    01/04/2011 14:37

    Albert, jo estic a favor de l’abolició del funcionariat i de les oposicions, excepte en dos o tres casos molt concrets (jutges, interventors). A Noruega els mestres no som funcionaris i no passa res.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús