Arxiu del mes: abril 2011

Una escola dels anys vuitanta

dimarts , 12/04/2011

Si no m’equivoco en els càlculs vaig començar l’escola el 1982, amb quatre anys, i me n’hi vaig estar deu fins el 1992. Una escola pública en un barri obrer situat en l’absoluta perifèria de Girona, encara ple de descampats i amb una mala comunicació amb el centre de la ciutat. Barri que fa tres dècades ja era divers: dec ser dels primers catalans que va fer tota la primària amb un noi marroquí a classe. Això sí, tot i que molts dels meus companys tenien cognom castellà, la llengua de classe i del pati era sempre el català.

L’escola tenia encara una conserge, la senyora Pilar, que vivia en un minúscul apartament dins del mateix recinte, i també una associació de pares potent. Recordo que alguns anys s’havia organitzat una arrossada popular a la muntanya que donava nom a l’escola, i encara en tinc la foto d’allà dalt, amb els meus pares, els avis, les cadires de càmping i les taules plegables.

Dels primers cursos no me’n recordo gaire. De les senyoretes Planas (tercer i quart) i Plaja (cinquè) en tinc present que eren grans mestres. I prou que ho havien de ser. Un any vam ser trenta-set alumnes a classe! Entre ells cinc Joseps, i des de llavors sempre més se’m va dir pel cognom.

Aquella multitud d’alumnes feia que el pati fos un lloc absolutament congestionat, però d’alguna manera s’havia desenvolupat una mena de rotació, en què avançar de curs implicava moure’s per l’espai: de la sorrera a sota els arbres, d’allà als porxos, després a l’extrem més acostat a la tanca i, un cop a setè i vuitè d’EGB, el dret de fer servir la pista central.

Els anys més interessants van ser però els tres darrers, en què vaig poder gaudir d’uns mestres excepcionals. La senyoreta Nadal, petita, nerviüda, molt religiosa i tot un caràcter, que em va ensenyar tot el català normatiu que sé, i que com a tutora ens organitzava debats sobre temes molt diversos. El senyor Tagarro, castellà de veu radiofònica, capaç de construir els arbres sintàctics més increïbles, i que ens feia resumir i comentar llibres, i d’allò en deia recensión. I el senyor Víctor, de naturals i matemàtiques, sempre atabalat, convertit en director del centre i l’únic supervivent de tota aquella època.

Vist des d’ara el què més em sorprèn és el caire religiós que tenia l’escola, malgrat ser pública i per tant laica. En alguns cursos cantàvem el Virolai cada matí de maig, hi va haver mestres que volien convèncer als meus pares que jo havia de fer la primera comunió, i de sisè a vuitè vaig tenir l’assignatura de religió sense cap meva d’alternativa. Fet positiu, perquè encara que a casa som més aviat ateus, crec que no ens podem entendre com a persones ni com a societat sense el catolicisme. Això sí, recordo que no tot el professorat estava d’acord amb aquest ambient, i que es produïen topades entre els dos bàndols, fins i tot davant nostre…

L’escola va començar a canviar quan els pares més joves van portar cada cop més els fills a la concertada, fos als maristes o a les dominiques. De dues línies per curs es va passar a una, i la reforma educativa va extirpar els dos darrers anys, els més interessants. Es van tallar arbres del pati, l’edifici de la conserge va anar a terra per obrir una nova porta, i amb els canvis demogràfics del barri l’escola es va convertir en un refugi per a nouvinguts, on gairebé no hi va quedar cap autòcton.

Quan baixo a Girona, però, continuo tenint l’escola just davant de casa, i quan ens trobem saludo el senyor Víctor, tan atabalat com fa vint anys. Serveixi aquest article doncs com a homenatge cap a tota aquella època, i si els meus records infantils m’han fet cometre alguna imprecisió, espero que me’ls sàpiguen perdonar.

Ball de xifres: intentant ordenar els milions d’euros

dijous, 7/04/2011

No sé si us passa a vosaltres, però amb el bombardeig actual de xifres macroeconòmiques, i la manca absoluta de dades de referència, acabo sense entendre què volen dir tots aquests milions d’euros. Són molts? Són pocs? No tinc cap mena de dubte que els nostres governants s’aprofiten d’això pels seus interessos.

Per tant he decidit fer una petita cerca per la xarxa, buscar deu o dotze xifres que han sortit molt als mitjans i ordenar-les, i d’aquesta manera poder tenir una idea de la seva magnitud. He tingut en compte que les retallades que més ens afecten (sanitat, educació) són competència de la Generalitat, mentre que moltes de les grans despeses actuals corresponen a l’Estat. Dóno sempre les dades en milions d’euros (ME).

Xifres de Catalunya

  • Dèficit de la Generalitat: 7.200 ME. Hi ha un ball de xifres entre el govern actual i l’anterior, però aquesta és la xifra que es va imposant.
  • Dèficit fiscal de Catalunya: 18.875 ME. Calculat sobre la xifra conservadora del 9% del PIB. Són els diners que marxen de Catalunya via impostos i no tornen.
  • Retallada prevista en sanitat: 988 ME. Un 10% del pressupost de 2010.
  • Retallada prevista en ensenyament: 631 ME. Un 10% del pressupost de 2010.
  • Fons de competitivitat 2011: 1.450 ME. Són diners que l’Estat ha de tornar aquest any a Catalunya segons el nou model fiscal, però que es nega a pagar fins el 2013.

Xifres d’Espanya

  • Aportació dels Pressupostos Generals al FROB: 6.750 ME. Diners aportats per l’Estat per a assegurar la salut financera de bancs i caixes.
  • Darrera estimació del cost del rescat de Caja Castilla la Mancha (CCM): 1.975 ME. S’hi van injectar 3.775 ME, dels quals es creu que se’n poden recuperar 1.800.
  • Cost del Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local (Plan E): 4.988 ME.
  • Cost de la devolució dels 400 euros a la declaració de la renda: 6.000 ME.
  • Cost de la línia d’AVE Madrid – Segovia – Valladolid: 4.205 ME. Va transportar 8.600 persones/dia el 2010 (rodalies de Barcelona té 284.000 viatgers/dia).
  • Cost de l’Aeroport de Ciudad Real: 1.100 ME. L’aeroport va ser una de les causes principals de la caiguda de CCM.

En resum

Fins i tot us he fet una taula per comparar dades.

És molt significatiu que les xifres més petites són les que més impacte tindran sobre la nostra vida diària, i que els polítics i els mitjans se centrin en les dades que són menys importants.

L’alcaldessa et convida al futbol!

dissabte, 2/04/2011

La lliga noruega ha començat, i el Rosenborg, l’equip de Trondheim, intenta captar nous abonats que vagin a l’estadi. Per això ha començat una campanya als diaris en què coneguts locals animen la gent a involucrar-s’hi. I de tots els anuncis, potser el més espectacular és aquest:

L’entusiasta senyora de la foto és Rita Ottervik, l’alcaldessa social-demòcrata de Trondheim des de 2003. Al text ens explica que va a l’estadi de Lerkendal amb el seu fill, fet que li dóna molta energia, i que és important recordar que s’ha de guanyar cada partit.

Però aquesta no és l’única foto curiosa de l’alcaldessa dels darrers mesos. A l’octubre va sortir l’edició renovada de Sorgenfri, l’equivalent local de La farola (revista que ven gent amb problemes d’exclusió al carrer), i ella va acceptar fer-se una foto acabada de llevar per a la portada:

Cal dir que a l’especial de Nadal de Sorgenfri va tenir com a protagonista el rei Harald (entrevistat per un drogadicte en rehabilitació!), però ell hi va sortir amb americana i corbata…