Una escola dels anys vuitanta

Si no m’equivoco en els càlculs vaig començar l’escola el 1982, amb quatre anys, i me n’hi vaig estar deu fins el 1992. Una escola pública en un barri obrer situat en l’absoluta perifèria de Girona, encara ple de descampats i amb una mala comunicació amb el centre de la ciutat. Barri que fa tres dècades ja era divers: dec ser dels primers catalans que va fer tota la primària amb un noi marroquí a classe. Això sí, tot i que molts dels meus companys tenien cognom castellà, la llengua de classe i del pati era sempre el català.

L’escola tenia encara una conserge, la senyora Pilar, que vivia en un minúscul apartament dins del mateix recinte, i també una associació de pares potent. Recordo que alguns anys s’havia organitzat una arrossada popular a la muntanya que donava nom a l’escola, i encara en tinc la foto d’allà dalt, amb els meus pares, els avis, les cadires de càmping i les taules plegables.

Dels primers cursos no me’n recordo gaire. De les senyoretes Planas (tercer i quart) i Plaja (cinquè) en tinc present que eren grans mestres. I prou que ho havien de ser. Un any vam ser trenta-set alumnes a classe! Entre ells cinc Joseps, i des de llavors sempre més se’m va dir pel cognom.

Aquella multitud d’alumnes feia que el pati fos un lloc absolutament congestionat, però d’alguna manera s’havia desenvolupat una mena de rotació, en què avançar de curs implicava moure’s per l’espai: de la sorrera a sota els arbres, d’allà als porxos, després a l’extrem més acostat a la tanca i, un cop a setè i vuitè d’EGB, el dret de fer servir la pista central.

Els anys més interessants van ser però els tres darrers, en què vaig poder gaudir d’uns mestres excepcionals. La senyoreta Nadal, petita, nerviüda, molt religiosa i tot un caràcter, que em va ensenyar tot el català normatiu que sé, i que com a tutora ens organitzava debats sobre temes molt diversos. El senyor Tagarro, castellà de veu radiofònica, capaç de construir els arbres sintàctics més increïbles, i que ens feia resumir i comentar llibres, i d’allò en deia recensión. I el senyor Víctor, de naturals i matemàtiques, sempre atabalat, convertit en director del centre i l’únic supervivent de tota aquella època.

Vist des d’ara el què més em sorprèn és el caire religiós que tenia l’escola, malgrat ser pública i per tant laica. En alguns cursos cantàvem el Virolai cada matí de maig, hi va haver mestres que volien convèncer als meus pares que jo havia de fer la primera comunió, i de sisè a vuitè vaig tenir l’assignatura de religió sense cap meva d’alternativa. Fet positiu, perquè encara que a casa som més aviat ateus, crec que no ens podem entendre com a persones ni com a societat sense el catolicisme. Això sí, recordo que no tot el professorat estava d’acord amb aquest ambient, i que es produïen topades entre els dos bàndols, fins i tot davant nostre…

L’escola va començar a canviar quan els pares més joves van portar cada cop més els fills a la concertada, fos als maristes o a les dominiques. De dues línies per curs es va passar a una, i la reforma educativa va extirpar els dos darrers anys, els més interessants. Es van tallar arbres del pati, l’edifici de la conserge va anar a terra per obrir una nova porta, i amb els canvis demogràfics del barri l’escola es va convertir en un refugi per a nouvinguts, on gairebé no hi va quedar cap autòcton.

Quan baixo a Girona, però, continuo tenint l’escola just davant de casa, i quan ens trobem saludo el senyor Víctor, tan atabalat com fa vint anys. Serveixi aquest article doncs com a homenatge cap a tota aquella època, i si els meus records infantils m’han fet cometre alguna imprecisió, espero que me’ls sàpiguen perdonar.

1 comentari

  • Esther Gómez

    28/06/2013 13:37

    M’ha caigut una llagrimeta al llegir el teu article…jo també vaig viure el Mare de Déu del Mont als vuitanta (sóc del 75) i realment has descrit la percepció que jo en tenia. Després de molts anys a l’estranger i anyorant la meva estimada Girona i el meu barri Sant Narcís puc dir que no hi ha res com casa nostra, Catalunya.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús