Arxiu del mes: maig 2011

No entenen res (o no ho volen entendre)

dimarts , 31/05/2011

Quan treballava com a consultor ambiental em vaig veure involucrat en algunes protestes ciutadanes. Gent que es queixava perquè una infrastructura planificada des de dalt els trinxava el poble, o s’edificava al paratge més preuat del seu municipi, o s’atemptava contra la seva identitat. Llavors l’endemà molts diaris començaven l’article així: “els ecologistes…”

El mateix passa amb les protestes actuals. Els nostres intel·lectuals panxacontents, amb els seus cinquanta anys a l’esquena, passat progre, invitació anual a la recepció de Sant Jordi i poltrona per opinar del què sigui, són incapaços d’entendre res. Aquests dies hem pogut llegir i escoltar tot un reguitzells de reflexions buides, esbiaixades, sense cap contacte amb la realitat.

Perquè ells ho etiqueten com “els joves”, “els antisistema”, “els indignats”, i no entenen que qui protesten són els ciutadans, la gent. Tinc l’honor de tenir molts amics que hi participen, i us puc ben assegurar que no tenen res a veure amb l’estereotip que ens volen vendre. Són funcionaris preocupats pel futur dels seus fills, mestres interins, pares recents, jugadors de rugbi, informàtics, tècnics de laboratori. I no tots acampen o es manifesten, sinó que alguns sobretot actuen a la xarxa, enviant articles i informació.

De tota aquesta cobertura mediàtica que he pogut seguir des de la distància, permeteu-me destacar-ne tres elements.

En positiu, el reportatge del 30 minuts de diumenge passat, sobretot per un detall: la cura en mostrar la diversitat dels manifestants, les mestresses de casa, les àvies, els aturats de més de 50 anys, etcètera. Una realitat que no ens ensenyen els telenotícies.

I al contrari els dos punts més baixos de tots aquestes dies. Primer, l’article “Son del PSOE” de Jordi Barbeta, segurament el cínic més gran de la Catalunya contemporània. I segon, les patètiques explicacions de Josep Cuní per la lamentable cobertura informativa del desallotjament de divendres. Una indignitat que serà una gran taca a la seva trajectòria professional.

Tot i que en el cas de La Vanguardia i Tv3 en general, i de Barbeta i Cuní en particular, em sembla que entenen perfectament què passa i actuen en conseqüència… segons els interessos d’aquells que els paguen.

Cinc impressions post-electorals

dilluns, 23/05/2011

1. A diferència de les espanyes, a Catalunya les eleccions municipals continuen sent locals. No dubto que hi ha una part del vot que s’ha emès per la conjuntura política, però crec que la majoria ha votat en funció d’alcaldes i canditats, de gestions i programes. A més tenir un mosaic ampli d’opcions és molt enriquidor per a la democràcia, molt més que el bipartidisme hispànic (o ells o nosaltres).

2. Crec que la cosa més sensata que li he sentit a un polític darrerament la va dir Àngel Ros en una entrevista al diari ARA. Deia més o menys que els ciutadans comprenen que un alcalde s’equivoqui a l’hora d’afrontar un problema, però que mai li perdonaran que aquest problema l’amagui o el negui. Ja veieu els resultats que ha tret a Lleida.

3. Queda clar que allò que cada vot compta no és només un tòpic sense fonament. ERC de Girona s’ha quedat fora de l’Ajuntament per exactament un vot.

4. Considero poc càstig el que ha patit Jordi Hereu a Barcelona. Esteu parlant d’un alcalde a qui una màfia va amenaçar de mort una regidora, i en lloc de donar-li suport i defensar-la, la va deixar sola per què dimitís. Només per això el senyor Hereu hauria d’estar retirat de la vida pública.

5. Ara bé, la persona que avui hauria d’haver presentat la dimissió irrevocable i marxat cap a casa seva és Patxi López. Aquest senyor té un càrrec perquè es va emmordassar políticament més d’un quart de milió de ciutadans, i ara en tenim la prova empírica. Vergonya, indignitat, feixime.

La gran pregunta: on són els diners?

diumenge, 22/05/2011

Els polítics, empresaris i tertulians panxacontents porten dos anys repetint que ens hem d’estrènyer el cinturó, que hem de fer sacrificis, etcètera. Al cap i a la fi veníem d’una epoca d’enorme creixement econòmic, en què el país es va fer ric, però ara toca acceptar retallades.

Un discurs majoritari als mitjans que oblida un fet molt important: d’aquest creixement se’n va beneficiar només una minoria. Mireu sinó aquesta gràfica, procedent de l’Euroíndice laboral IESE-Adecco:

És a dir, durant els anys d’expansió els salaris a Espanya (ajustats a la inflació) van créixer només un 0,5%, comparat amb el 10% de mitjana de la UE. El creixement no va revertir a la població, sinó que es va dedicar a augmentar les desigualtats.

Si considerem que al començament de la crisi érem igual de rics que deu anys abans, llavors d’on han sortit els diners pel cotxe nou, l’iPad i els viatges amb Ryanair? Naturalment del crèdit, i prou que el missatge dominant era endeutar-se. O no recordeu allò que es deia fins el 2006 que “no demanar un crèdit és perdre diners”?

La gran pregunta però és on han anat a parar els beneficis del creixement, i la meva teoria és clara: a les Illes Caiman i llocs similars. Fixeu-vos què va passar amb les constructores. Quan es va aturar el mercat i els bancs van tancar l’aixeta, es van enfonsar, i fins i tot no van poder continuar amb la construcció de nous habitatges. Que no tenien reserves? No, tots els beneficis van anar pels (falsos) empresaris i la inversió es feia a crèdit.

Per tant, que no us enganyin. Tu no t’has enriquit durant els anys de l’expansió, i quan et vinguin a retallar drets o a dir-te que t’has de sacrificar, contesta: que ho facin els què es van quedar els diners.

Jo us assenyalo

dimecres, 18/05/2011

Contra els polítics professionals que han corromput el noble art de la política.

Contra els mandarins que porten segles controlant l’administració, i des de la seva poltrona procuren que res no canviï.

Contra els (falsos) empresaris que privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues.

Contra els ciutadans que tenen por de parlar clarament, i només es queixen a les tertúlies de cafè i sobretaula.

Contra els gestors que es neguen a mirar els problemes socials a la cara, i es limiten a deixar-los podrir.

Contra els intel·lectuals panxacontents que des de la casa de Pedralbes ens diuen què hem de fer.

Contra els mediocres que aixafarien qualsevol persona per mantenir la seva mínima posició de poder.

Contra els periodistes a sou d’un partit, els vividors, els prepotents de barra de bar, els cínics de cotxe oficial, els funcionaris que no treballen perquè ja tenen la plaça, els covards que no es fan valer, els poderosos que volen imposar-nos l’estructura social d’un país sud-americà, els sindicats que només defensen els de quaranta-cinc en amunt, els empresaris que ja practiquen una nova forma d’esclavatge.

Contra els que diuen que la Transició espanyola va ser un èxit, quan és el pecat original de la nostra democràcia.

Jo us assenyalo i us dic: estic en contra de tots vosaltres. De fet n’estic fins els collons de tots vosaltres. Feu el favor de deixar-nos en pau.

Desfilades i societat civil a la festa nacional noruega (i 2)

dimecres, 18/05/2011

La millor part de la festa nacional noruega és la folketog, la desfilada popular. Durant una hora i mitja els carrers de la ciutat són ocupats per la gent, per la societat civil.

(Atenció: en alguns diaris catalans quan s’escriu sobre la “societat civil” es pensa en un centenar de famílies que ocupen les presidències de patronats, cambres de comerç, fundacions, etc. Jo parlo de l’autèntica societat civil).

Així doncs una darrera l’altra passen les associacions, les organitzacions, els clubs, ballarins, esportistes, estudiants, excursionistes, amics del te, excombatents, actors vestits de víkings i víkings vestits de gent normal. N’estan exclosos, això sí, els partits polítics, els sindicats i les esglésies. Aquí sota en teniu una petita galeria.

*

Potser la delegació més nombrosa és la de l’associació d’estudiants universitaris, que desfilen dividits en els seus diferents grups: els de teatre, els músics de la simfònica, els que porten la ràdio, etcètera.

Entremig de les diferents associacions hi ha moltes bandes de música, totes d’uniforme i tocant les marxes de rigor.

Al capdavant de tot sempre desfilen els bombers, un dels grups més aclamats. Recordem que aquí gairebé tots vivim en cases de fusta…

Aquesta setmana s’ha celebrat a Trondheim la trobada mundial de barbuts, i aprofitant que eren a la ciutat s’han afegit a la desfilada. Aquí teniu la delegació dels EUA, però també hi havia suecs, alemanys… Tots plegats semblaven passar-s’ho molt bé.

Un altre clàssic: l’equip de futbol local, el Rosenborg, amb la plantilla del primer equip al capdavant (i les seves famílies). També molt aplaudits malgrat els pèssims resultats d’enguany…

S’ha discutit molt si el 17 de maig és una festa excloent, i algunes organitzacions com SOS Racisme han proposat desfilades alternatives. Tot i això molts immigrants hi participen amb els seus vestits tradicionals, com ara la comunitat filipina. Hi havia somalis, iraquians… i molts escocesos amb el kilt.

Naturalment també va desfilar la guarnició nòrdica dels nostres ocupants imperials, i aquest any vam tenir la visita de Darth Vader en persona. Llarga vida a l’Imperi!

I si els ballarins porten equips de música i ballen, i els karatekes trenquen fustes al mig del carrer, un clàssic són els gimnastes amb el seu enorme llit elàstic.

En fi, una jornada memorable que demostra la potència de la societat civil noruega, extremadament diversa però també capaç de sortir tota junta un dia l’any. Ho veurem algun dia a casa nostra?

Desfilades i frànkfurts a la festa nacional noruega (1)

dimarts , 17/05/2011

Des de fa quatre anys cada 17 de maig segueixo el mateix ritual: m’aixeco aviat, em dutxo, m’afaito, em vesteixo d’americana i corbata, dubto entre agafar les ulleres de sol o el paraigua i surto de casa cap a la desfilada.

El 17 de maig és la festa nacional noruega. Celebren que aquell dia de 1814 es va aprovar la constitució d’una Noruega lliure, alliberada dels danesos. Per desgràcia poques setmanes després van ser ocupats i annexionats a Suècia, i la independència va haver d’esperar 90 anys; però per ells és tota una fita. Durant el segle XIX es va començar a celebrar la diada d’una manera molt especial. En lloc de treure un exèrcit inexistent, van fer desfilar els nens de les escoles, el futur del país.

Així doncs, i seguint un pla molt organitzat, a les 10 del matí ens comencem a reunir a l’esplanada al costat del Palau de l’Arquebisbe, entre la catedral i el riu. Cada escola té el seu emblema, i gairebé tots els estudiants i professors duen banderes del país. Cal anar vestit de manera elegant, i la majoria de noruegues porten el bunad, el vestit tradicional.

El recorregut no és gaire llarg, perquè el centre de la ciutat no dóna per més, i es completa en mitja hora. Avui però el temps de Trondheim ens ofereix un autèntic recital: sol els primers deu minuts, pluja a continuació, cinc minuts més de vendaval i un altre cop sol. Això sí, la gent no es deixa intimidar i se situa a banda i banda dels carrers. Durant el trajecte saludo amics i coneguts, que em criden el típic hurra! Cap al final passem per davant del comitè organitzador, presidit per la nostra rotunda alcaldessa.

Després la tradició marca que s’ha de menjar pølse med brød (allò que a casa nostra en diem un entrepà de frankfurt) i gelat, i a tot arreu hi ha petites parades que en venen. Altres opcions: creps amb mermelada de baies o els estranys i oliosos smultringer. I a la una en punt tots a veure la folketog, la desfilada popular.

(Continua)