Arxiu del mes: juny 2011

Tres mites sobre els boscos catalans

dilluns, 6/06/2011

Arrel d’una discussió via Facebook sobre els canvis legislatius sobre l’accés motoritzat al medi natural, he comprovat com encara persisteixen molts mites i tòpics sobre els boscos catalans. Durant cinc anys vaig estar treballant en el fascinant món forestal, i sovint topava amb unes idees molt esteses entre la població majoritàriament urbana. Bàsicament aquestes tres:

1. Bosc equival a natura.
2. A Catalunya tenim un problema de deforestació.
3. El bosc és de tots.

Bosc equival a natura

A Catalunya no hi ha un pam quadrat de terra que es pugui considerar “natural”, segons el concepte romàntic, i el nostre paisatge és el resultat de dos mil anys d’acció humana. Ni tan sols els boscos més recòndits del Pallars se n’han mantingut al marge.

Això no vol dir que aquests boscos no siguin interessants i plens d’ecosistemes valuosos. Tot al contrari! Però deixar-los sols sense gestionar no és en cap cas una acció viable, sobretot perquè a escala humana les conseqüències serien nefastes.

A Catalunya tenim un problema de deforestació

Un altre mite que sovint es repeteix, potser per culpa dels reportatges sobre l’Amazònia. De fet el bosc a Catalunya avança de forma imparable degut a l’abandonament de les terres de conreu. Si als anys cinquanta el 40% del territori era bosc, ara ho és més del 60%. Això sí, es tracta d’un bosc jove, molt dens, poc divers i extremadament procliu als incendis.

El bosc és de tots

La frase més errònia de totes. El 90% dels boscos catalans són privats, sigui en règim comunal (a moltes valls dels Pirineus) o, la gran majoria, amb un amo determinat. Durant segles aquestes persones podien viure dels productes forestals (fusta, llenya i sobretot suro), i mantenien un equilibri molt interessant. Lamentablement l’enfonsament dels preus forestals a partir de 1950 va fer que la gestió ja no fos viable, i que moltes finques s’abandonessin. Al mateix temps però la gent de ciutat va començar a frequentar els boscos, i a fer-hi activitats pel seu compte: recollida de bolets, sortides amb motos i quads… Unes activitats que sovint malmeten les finques, però de les quals aquest propietari no en veu ni un cèntim.

Tot plegat ha creat grans tensions al territori, amb propietaris frustrats perquè no poden mantenir la finca dels seus avantpassats, però que veuen com els forasters en fan ús. I a sobre la mastodòntica reglamentació ambiental que els ha caigut a sobre, amb una burocràcia enorme per a fer qualsevol activitat, no s’ha vist compensada amb possibles ajuts per part de l’administració. Una administració, per cert, que promociona els espais naturals del país i anima la gent a visitar-los.

Per si fos poc des d’una certa visió urbana s’ha retratat aquests propietaris com uns avars que només busquen el màxim rendiment econòmic al marge dels valors naturals, quan són una gent que, en bona part, estan invertint-hi diners a fons perdut, només pel romanticisme de mantenir el paisatge familiar. Durant cinc anys en vaig conèixer molts, i les històries que t’explicaven eren esgarrifoses: el mas abandonat i esfrondrat, la finca que es va cremar i l’avi que es va morir d’un disgust al cap d’uns mesos…

I els nostres polítics no hi fan res? Per desgràcia els boscos també estan atrapats entre un nacionalisme conservador que defensa la llengua i la cultura, però no el paisatge com a part integral del país, i unes esquerres que en set anys de govern no van fer res per canviar-ho. Però bé, ho deixo aquí perquè a aquest pas no acabaríem mai.

Cotxes oficials de l’Estat espanyol: cost i estructura

dimecres, 1/06/2011

Avui furgarem una mica a les entranyes de l’Estat, en allò que el notari López-Burniol en diu els “mandarinats”.

Si aneu a la web del Ministeri d’Economia i Hisenda hi veureu que dins tota l’estructura hi ha un organisme que es diu Parc Mòbil de l’Estat. Aquest té l’objectiu d'”administrar els serveis d’automovilisme de l’Administració General de l’Estat, així com dels Òrgans Constitucionals de l’Estat” (Reial Decret 146/1999), amb una funció principal de “representar els alts càrrecs”. Com que els vehicles de l’exèrcit i dels cossos de seguretat n’estan exclosos, deduïm que parlem de cotxes oficials.

Treballadors

La primera pregunta que ens podem fer és quanta gent treballa en això. És a dir, quants funcionaris i personal laboral té contractada l’Administració General de l’Estat per a aquesta tasca? Un organigrama de la mateixa web ens n’indica tota l’estructura directiva:

Això inclou una directora general (és a dir, un alt càrrec), un secretari general, tres sots-secretaris generals i vint-i-quatre persones més dividides en cinc àrees. És a dir, que calen vint-i-nou persones treballant des del seu despatx per a gestionar tot el sistema. I això en un món amb Internet i GPS. La Directora General, per cert, és la senyora Eva Ana García Muntaner (1976), llicenciada en Dret per la Complutense de Madrid i membre del Cos Superior d’Inspectors d’Hisenda.

Ara bé, aquesta gent fa feina de despatx, ells no condueixen cap cotxe. Per saber exactament la xifra de personal hem d’anar als Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any en curs, al tom d’annexos de personal. I allí hi trobem el següent:

  • Alts càrrecs: 1
  • Funcionaris: 396 (per tipus: A1 9, A2 17, C1 35, C2 335).
  • Laborals fixos: 686
  • Laborals eventuals: 196

En total doncs mil dues-centes setanta-nou persones per fer anar la maquinària estatal dels cotxes oficials.

Vehicles i conductors

Per trobar la xifra del nombre de vehicles, conductors i litres de combustible previstos hem d’anar a buscar-ho dins els Pressupostos el programa 921T, “Serveis de transports de Ministeris”. Allà hi trobem el quadre següent:

Podeu dedicar-hi una estona, però ara quedem-nos amb una dada: 982 cotxes oficials, al marge d’aquells que es contracten a empreses privades (quan fan curt?).

Cost

Per saber què ens costa tot això cal continuar llegint els Pressupostos. Les partides són les següents:

  • Despeses de personal: 41.950.000 euros
  • Despesa corrent: 3.827.830 euros
  • Despesa financera: 25.000 euros
  • Inversions reals: 2.070.380 euros
  • Actius financers: 101.520 euros

En total el cost del Parc Mòbil de l’Estat és de 47.434.730 euros.