Tres mites sobre els boscos catalans

Arrel d’una discussió via Facebook sobre els canvis legislatius sobre l’accés motoritzat al medi natural, he comprovat com encara persisteixen molts mites i tòpics sobre els boscos catalans. Durant cinc anys vaig estar treballant en el fascinant món forestal, i sovint topava amb unes idees molt esteses entre la població majoritàriament urbana. Bàsicament aquestes tres:

1. Bosc equival a natura.
2. A Catalunya tenim un problema de deforestació.
3. El bosc és de tots.

Bosc equival a natura

A Catalunya no hi ha un pam quadrat de terra que es pugui considerar “natural”, segons el concepte romàntic, i el nostre paisatge és el resultat de dos mil anys d’acció humana. Ni tan sols els boscos més recòndits del Pallars se n’han mantingut al marge.

Això no vol dir que aquests boscos no siguin interessants i plens d’ecosistemes valuosos. Tot al contrari! Però deixar-los sols sense gestionar no és en cap cas una acció viable, sobretot perquè a escala humana les conseqüències serien nefastes.

A Catalunya tenim un problema de deforestació

Un altre mite que sovint es repeteix, potser per culpa dels reportatges sobre l’Amazònia. De fet el bosc a Catalunya avança de forma imparable degut a l’abandonament de les terres de conreu. Si als anys cinquanta el 40% del territori era bosc, ara ho és més del 60%. Això sí, es tracta d’un bosc jove, molt dens, poc divers i extremadament procliu als incendis.

El bosc és de tots

La frase més errònia de totes. El 90% dels boscos catalans són privats, sigui en règim comunal (a moltes valls dels Pirineus) o, la gran majoria, amb un amo determinat. Durant segles aquestes persones podien viure dels productes forestals (fusta, llenya i sobretot suro), i mantenien un equilibri molt interessant. Lamentablement l’enfonsament dels preus forestals a partir de 1950 va fer que la gestió ja no fos viable, i que moltes finques s’abandonessin. Al mateix temps però la gent de ciutat va començar a frequentar els boscos, i a fer-hi activitats pel seu compte: recollida de bolets, sortides amb motos i quads… Unes activitats que sovint malmeten les finques, però de les quals aquest propietari no en veu ni un cèntim.

Tot plegat ha creat grans tensions al territori, amb propietaris frustrats perquè no poden mantenir la finca dels seus avantpassats, però que veuen com els forasters en fan ús. I a sobre la mastodòntica reglamentació ambiental que els ha caigut a sobre, amb una burocràcia enorme per a fer qualsevol activitat, no s’ha vist compensada amb possibles ajuts per part de l’administració. Una administració, per cert, que promociona els espais naturals del país i anima la gent a visitar-los.

Per si fos poc des d’una certa visió urbana s’ha retratat aquests propietaris com uns avars que només busquen el màxim rendiment econòmic al marge dels valors naturals, quan són una gent que, en bona part, estan invertint-hi diners a fons perdut, només pel romanticisme de mantenir el paisatge familiar. Durant cinc anys en vaig conèixer molts, i les històries que t’explicaven eren esgarrifoses: el mas abandonat i esfrondrat, la finca que es va cremar i l’avi que es va morir d’un disgust al cap d’uns mesos…

I els nostres polítics no hi fan res? Per desgràcia els boscos també estan atrapats entre un nacionalisme conservador que defensa la llengua i la cultura, però no el paisatge com a part integral del país, i unes esquerres que en set anys de govern no van fer res per canviar-ho. Però bé, ho deixo aquí perquè a aquest pas no acabaríem mai.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús