Arxiu del mes: juliol 2011

Noruega i el Partit del Progrés

dimecres, 27/07/2011

Aquests dies, arran dels terribles fets d’Oslo i Utøya, han aparegut a ràdios i televisions peces informatives sobre l’ascens de la ultradreta als països nòrdics. A casa nostra som molt ràpids a assenyalar mancances democràtiques als altres llocs, i a etiquetar la gent de xenòfoba. Com si, per altra banda, el nostre país no estigués ple de gent amb ideologia ultradretana i perfectament integrada en partits polítics ben respectables.

El Fremskrittspartiet (Frp), el Partit del Progrés noruec, és una formació populista, i recull els vots dels descontents amb la situació actual, els incapaços d’adaptar-se als canvis socials i, si m’ho permeteu, els ressentits que haurien volgut una vida millor i necessiten algú a qui culpar. En un país on els temes principals es pacten entre totes les formacions polítiques, ells són una veu discordant.

El seu cavall de batalla electoral no és la immigració, sinó el petroli. Tal com us vaig explicar aquí, Noruega acumula centenars de milers de milions d’euros de beneficis, que no es gasta (només en fa servir un 4% anual) sinó que estalvia pel futur. Molts noruecs es pregunten per què han de pagar uns elevadíssims impostos escandinaus, tenir copagament sanitari, etcètera, si hi ha tants diners acumulats. L’Frp aposta doncs per baixar radicalment l’impost de la renda i les multes de trànsit, o eliminar l’impost de successions, i aquesta és una de les claus del seu èxit. La resta de partits s’hi oposen perquè això reescalfaria l’economia i perjudicaria les properes generacions de noruecs.

A tot això l’Frp hi barreja mesures de tipus liberal: permetre la implantació d’escoles privades (ara prohibides per llei), reduir les subvencions a la cultura, fer més accessible la compra de begudes alcohòliques, privatitzar la televisió pública, etcètera. I finalment hi posa unes gotes de nacionalisme o patriotisme noruec en el més pur estil UPyD.

I naturalment la immigració. L’Frp defensa que s’ha d’estar completament segur que els refugiats que entren són perseguits polítics i no migrants econòmics, que cal obligar-los a un major esforç d’integració, i que cal expulsar aquells que no ho facin i també els delinqüents. En canvi està a favor d’aquells que adoptin el model de vida noruec, i per això un dels seus portaveus és l’iranià Mazyar Keshvari. Els estudis diuen de fet que l’Frp és també el segon partit més votat entre els immigrants.

Els partits tradicionals del Parlament noruec han establert sovint una mena de cordó sanitari al voltant de l’Frp, tot i que aquest va donar suport extern al tripartit de dretes (conservadors, demòcrata-cristians i liberals) que va governar de 2001 a 2005. Precisament la dificultat de formar un executiu estable dretà amb un Frp potent l’ha fet declinar a les darreres eleccions, i totes les enquestes donen ara Høyre (els conservadors) com a principal partit de l’oposició.

En resum, es tracta d’un partit populista i amb una ideologia dubtosa en molts aspectes. Ara bé, d’aquí a dir que és el símptoma d’una societat xenòfoba i malalta com s’ha publicat a molts llocs hi ha un gran pas. Sobretot si qui el fa prové del nostre país.

Altres articles:

Quan tens molts diners: Noruega i el petroli

Els tripartits noruecs, i altres històries polítiques

Demà: Stoltenberg

Noruega, immigració, xenofòbia

dimarts , 26/07/2011

Aquests dies podem trobar a la premsa i a la televisió un allau d’informació sobre Noruega, l’ascens de l’extrema dreta i la xenofòbia, etcètera. La majoria, ho he de dir, és plena de tòpics i llocs comuns, i elaborada sense cap mena de context. Per tant permeteu-me posar una mica de llum sobre tot plegat en una sèrie de tres articles que començaré avui i completaré dijous.

Noruega i la immigració

L’arribada d’immigració a Noruega no té res a veure amb la què tenim a casa nostra. Per començar no hi ha gairebé immigrants irregulars, i se’n calculen menys de cinc mil. Això té dos motius: sense papers no és possible empadronar-se ni tenir accés als serveis bàsics com un metge de capçalera; i no hi ha regularització per arrelament. Per tant si s’entra al país com a irregular, l’única opció legal és marxar-ne.

L’entrada principal d’immigrants extracomunitaris es basa en la condició de refugiat polític (al marge de casos específics de feina molt qualificada, estudis, etc). Així als anys setanta van arribar moltíssims xilens i vietnamites, als vuitanta iranians, i el 1992 Noruega va ser un dels dos únics països del món que va obrir la porta a tots els bosnians.

Quan un refugiat és acceptat a Noruega, i en cas que no tingui prou recursos per mantenir-se, se li assigna un apartament gratuït en el municipi que decideix l’Estat. Allà rep assistència i un salari mensual, i ha d’assistir obligatòriament a cursos per aprendre la llengua i el funcionament de la societat noruega. Un cop passat aquest període, normalment de dos anys, té llibertat per anar-se’n a viure en un altre lloc i trobar una feina remunerada. És un sistema que costa molts diners anuals, però que fins ara es considera el més adequat.

La problemàtica

Hi ha xenofòbia a Noruega? Totes les enquestes mostren un molt major grau de tolerància i respecte a la diversitat que als altres països europeus. Ara bé, així com la vivència de la immigració és diferent a Salt que a Sarrià-Sant Gervasi, el cas d’Oslo i de la resta del país no té res a veure.

Noruega és molt dispersa i té poques ciutats grans: només quatre passen dels cent mil habitants. Això ha fet que una tercera part de tots els immigrants visquin al municipi d’Oslo. Aquest té actualment una taxa d’immigració del 27%, que arriba al 54% al centre. A més la proporció d’extracomunitaris respecte el total d’immigrants és molt més gran que a la resta del país.

És aquesta concentració, amb la formació de guetos i el canvi del “paisatge urbà” en alguns indrets, el què està fent trontollar el model d’integració. A més els països d’arribada també han canviat, i ara els musulmans són majoritaris, amb procedències com el Pakistan (la segona nacionalitat més nombrosa), Iraq i Somàlia. Com a experiència personal diré que Oslo és l’única ciutat on he vist una dona amb vel integral, i un centre islàmic amb minaret (a la foto).

És possible doncs una integració efectiva com va passar amb els xilens, vietnamites o bosnians fa unes dècades, o és ara la població noruega qui s’ha de transformar? Jo que sóc mestre a Trondheim he tingut com a alumnes uns quants kurds i iranians de segona generació, dos txetxens i un somali, i tots plegats semblen (amb l’actitud, la roba, les aficions) més noruecs que els seus companys trønder. Però ells sempre han estat minoria en una comunitat fonamentalment nòrdica. Tindrien la mateixa manera de fer, sobretot les noies, si haguessin crescut en certs barris de la capital?

La resposta de Noruega, amb l’acord de tots els partits polítics, ha estat restringir molt més l’entrada de refugiats. Tant és així que per primer cop l’any passat n’hi va haver més que van demanar asil polític en primera opció a Suècia que a Noruega. Seria fàcil dir que el país hauria d’optar per altres solucions, però que potser hi ha cap país d’Europa que ha trobat una manera satisfactòria d’encarar aquestes dinàmiques?

Demà: El Partit del Progrés

Enllaç: La Direcció d’Integració i Diversitat noruega (en anglès)

Un atac polític

dissabte, 23/07/2011

L’objectiu era l’Arbeiderpartiet (Ap, el Partit Laborista) en el seu conjunt. Primer una bomba contra la seu del govern, actualment format per una coalició liderada per l’Ap. Després un atac al campament d’estiu de la branca juvenil, on es reunien les seves properes generacions.

L’autor és Anders Behring Breivik, noruec de 32 anys, i a la xarxa s’han trobat tota mena d’escrits seus amb ideologia ultradretana. En un d’ells feia un joc de paraules i anomenava “assassina” la prestigiosa Gro Harlem Brundtland, primera ministra socialista als anys 80 i 90. Brundtland, per cert, va fer una xerrada al campament poques hores abans de l’atac.

Noruega ha viscut molts canvis socials a les darreres dècades, sobretot concentrats a Oslo: si el conjunt del país té un 8% d’immigració, aquesta xifra arriba al 26% a la capital. Molts acusen els successius governs laboristes d’haver obert massa la porta als refugiats polítics dels països musulmans (la immigració il·legal és gairebé inexistent), i fets com la construcció d’un enorme centre islàmic al centre de la ciutat amb minaret inclòs han portat polèmica.

El descontentament l’ha canalitzat el Fremskrittspartiet (Frp, Partit del Progrés), d’ideologia populista i que ofereix solucions fàcils als noruecs frustrats. Avui és el segon partit del Parlament, tot i que darrerament ha perdut suport. L’autor de l’atac n’havia estat membre de 1997 a 2007, i fins i tot havia tingut algun càrrec de responsabilitat local. Siv Jensen, líder de l’Frp, ha dit que els seus 25.000 militants són avui “membres de la branca juvenil de l’Ap”.

Caldrà veure com afectarà tot això al sistema polític noruec, i si la gent abandonarà les posicions més extremes. D’aquí un mes i mig, recordem-ho, se celebren les eleccions locals i regionals, i es preveia una gran pujada de la dreta (tot i que no de l’Frp).

Finalment apuntar que la literatura ens pot donar algunes pistes: l’escriptor de novel·la negra Jo Nesbø ha descrit abastament els grups d’extrema dreta d’Oslo als seus llibres (publicats en català a Proa). El què no era previsible és la facilitat amb què ha pogut fabricar una bomba casolana d’aquesta potència, i aconseguir una arma automàtica.

Noruega, el dia del malson

dissabte, 23/07/2011

El 22 de juliol de 2011 ha estat el pitjor dia a Noruega des de la Segona Guerra Mundial, i les seves conseqüències es podran sentir durant anys. Al marge de qui pugui ser l’autor dels atacs terroristes, el fet té una càrrega emocional similar a l’assassinat d’Olof Palme a Suècia.

Noruega sempre ha estat una mena de bombolla. Es manté fora de la Unió Europea, no ha sentit els efectes de la crisi econòmica i, tot i que pertany a la OTAN, sempre ha jugat el paper de país neutral en tota mena de negociacions. Els polítics són molt propers a la gent i pocs tenen escorta, i fins i tot la família reial està poc protegida. Com a exemple, fa pocs mesos un aturat de Trondheim va quedar per fer un cafè a soles amb la líder del principal partit de dretes… via twitter!

L’objectiu dels atacs és altament simbòlic. Primer el barri governamental d’Oslo, que en un espai reduït conté la seu del govern, l’oficina del primer ministre i diversos ministeris (i a cent metres de la principal artèria comercial de la ciutat). Per altra un campament juvenil organitzat per l’Arbeiderpartiet, el principal partit del país i responsable màxim de l’establiment de l’estat del benestar. I tot això a menys de dos mesos de les eleccions locals i regionals previstes pel 12 de setembre.

La bomba al centre d’Oslo no només ha deixat unes imatges d’un país en guerra, sinó que ha provocat fets inaudits, entre d’altres l’evacuació del centre (incloent-hi dos dels principals diaris), el consell que la gent no sortís de casa, el tancament de bars i restaurants i la petició d’usar els mòbils com menys millor. El primer ministre Jens Stoltenberg ha declarat: “La resposta a la violència és més democràcia i més llibertat, però mai ingenuïtat. Ho devem a les víctimes”.

Veurem com influirà tot això en la manera de fer de la societat noruega, que sempre ha tingut una gran sensació de seguretat i un profundíssim esperit democràtic. En els darrers anys, i amb la pressió de tenir un partit populista com a segon del parlament, han augmentat les restriccions a l’entrada d’immigrants i s’ha format una corrent d’opinió que defensa aïllar més el país de l’exterior. En qualsevol cas, si l’atemptat redueix la llibertat de la què gaudim els que vivim a Noruega, el 22 de juliol serà un dels dies més tristos de la història del país.

(Més informació sobre els partits polítics noruecs aquí)

“Recomanen no comprar habitatges a Espanya”

dimarts , 5/07/2011

Aquest és el titular d’un reportatge a doble pàgina que va publicar el diari Adresseavisen el passat 27 de juny, tres dies abans de començar les vacances d’estiu per a la majoria de noruecs. Altres capçaleres del país han tret articles semblants aquestes darreres setmanes.

Durant anys tenir una casa a la càlida Espanya va ser una aspiració per a molts noruecs. Es calcula que més de seixanta mil hi viuen tot l’any o durant alguns mesos, i molts més hi tenen un pis en propietat. Fa uns quatre o cinc anys, en plena disbauixa constructora, era habitual veure per Noruega agents i fins i tot oficines senceres de Marina d’Or o Polaris World, a la recerca de jubilats desitjosos d’uns hiverns més plàcids.

Però la situació ha canviat totalment, i tot i que els noruecs gairebé no han notat la crisi internacional, la imatge que es projecta ara d’Espanya és molt diferent: ciutats fantasma, milions d’edificis buits o inacabats, i una enorme caiguda de preus que, a les zones de costa, pot arribar fins el 60%. Malgrat els esforços del ministre Blanco, ara els experts noruecs aconsellen no comprar res fins el 2016 com a molt aviat.

I el què és pitjor, alguns noruecs han quedat atrapats en promocions immobiliàries que no es construiran mai, però per les quals ja van entregar una paga i senyal, i altres han estat directament estafats per uns promotors que van garantir uns serveis que no van rebre mai. Aquests casos han produït alguns reportatges televisius d’impacte, que han fet augmentar la sensació d’inseguretat jurídica.

Naturalment tot plegat és només un petit capítol a la història de la bombolla immobiliària espanyola, una barreja d’una especulació estratosfèrica, una classe empresarial indigna, unes autoritats locals de molt baixa volada (o directament venudes al sector privat) i, per si fos poc, la destrucció sistemàtica d’allò que més podríem posar en valor: el paisatge. El més sorprenent però és que molta gent creu que la solució a la crisi torna a passar pel totxo, i que aquells temps tornaran aviat. Sincerament, espero que no.