Exigeixo veure la teva nòmina

Un dels fets que més ens sorprèn als estrangers que vivim a Noruega és que cada any es publiquin a la xarxa els resultats de la declaració de la renda de tothom. Qui ho vulgui pot consultar els ingressos anuals del seu veí, saber quines són les tres persones més riques del seu barri o, naturalment, veure el patrimoni del primer ministre o de l’alcaldessa.

No sé si comparteixo aquesta obligació per a la gent que treballa estrictament al sector privat, però al marge dels seus beneficis evidents (transparència, cohesió social), és molt preferible a l’opacitat que domina a Catalunya i Espanya dins del sector públic.

Casos recents com ara les dietes dels directius de TMB, o del sou dels gerents de les universitats, són bons exemples de la manera com les nostres institucions han amagat sistemàticament el destí dels fons públics, fins i tot contestant amb un menyspreable “són qüestions internes” o “no es pot saber” quan es pregunta per la quantitat que cobra cada càrrec i treballador. Aquesta ocultació sistemàtica, més pròpia d’un país feixista que d’una democràcia europea, forma part d’una cultura secular de manca de control dels fons públics. O, com va dir aquella ministra socialista, “el dinero público no es de nadie”.

Algú em dirà que els sous de polítics i funcionaris estan tabulats i es poden consultar a la xarxa, però gairebé sempre es parla de sous bàsics que no inclouen dietes, complements, primes o triennis. Són aquests extres els que fan disparar les xifres i els que sempre s’amaguen.

Per tant, i com a persona que ha pagat impostos molts anys, exigeixo veure la nòmina del Director de Promoció i Publicitat de TMB; de l’ambaixador espanyol a Nova Zelanda; del conserge del centre cívic del meu barri; de cadascun dels maquinistes del Teatre Nacional de Catalunya; de l’alcalde d’Herrera de Pisuerga; del director de la meva escola; dels tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Xúcar; del Director General de Fons Europeus de la Junta d’Extremadura; del regidor del Telenotícies Migdia de TV3; de tots els càrrecs intermitjos de l’ICS; del gerent de la Universitat de Vigo, etcètera. És a dir, de tots aquells que cobren un sol euro de fons públics.

Són els nostres diners, i segons la màxima de “qui paga, mana” tinc el dret de saber on van a parar (i si no en tinc el dret, si us plau que m’ho facin saber).

Etiquetes

2 comentaris

  • alex

    20/02/2012 11:49

    Estic d’acord, pero no nomes dels publics, de tothom, per mi o tothom o ningu. Igual que tu vols controlar que els teus impostos no es despilfarrin jo vull controlar que tu pagues els impostos com toca.

  • desdelfiord

    20/02/2012 13:25

    Els meus ingressos i els impostos que paguen ja són públics, que per això visc i treballo a Noruega.

    Dit això, una cosa és que et pagui el sou una empresa privada i l’altra que el pagui l’administració. En aquest cas es tracta de diners de tots, i el seu control ha de ser estricte.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús