Arxiu del mes: maig 2012

De vaga

dimarts , 29/05/2012

Des d’aquesta mitjanit el meu sindicat s’ha afegit a la vaga general del sector públic que s’està vivint a Noruega, i per tant jo també estic de vaga.

El motiu de la protesta, la més general al país des de 1984, és l’augment dels salaris, que els sindicats volen que estiguin d’acord amb l’increment de la indústria (un 4% aproximadament), mentre que el govern ofereix un punt per sota.

Noruega té una gran tradició sindical basada en les associacions professionals (o gremis). Aquestes s’han anat unint en quatre grans agrupacions que en total apleguen 1,5 milions d’afiliats. La més gran és LO (Landsorganisasjonen i Norge), establerta el 1899, i que inclou alguns dels sindicats més grans: el de la indústria, el del comerç, etcètera. Jo sóc membre de LO a través de l’Skolenes Landsforbund, que representa alguns mestres i el personal no pedagògic de les escoles. Bona part dels treballadors públics, entre ells la majoria de mestres, la policia, les infermeres, els capellans o els inspectors d’hisenda, formen part d’Unio, la segona agrupació més gran.

Unio va començar la vaga dijous passat, però en canvi LO va donar un termini més llarg i s’hi afegeix avui. El meu institut no només té mestres d’aquestes dues agrupacions sinó també d’una tercera, Akademikerne, que no fa vaga. Per tant els alumnes van una mica bojos intentant saber quins professors treballen i quins no.

La vaga és indefinida, i té conseqüències per als ciutadans: moltes llars d’infants i escoles estan completament tancades, no es recullen les escombraries a moltes ciutats, no és possible renovar-se el passaport, etcètera. La darrera vaga del sector públic va tenir lloc el 2010 i va durar dues setmanes senceres.

Tot això es pot mantenir per una gran diferència amb el sindicalisme espanyol: aquí els sindicats compensen el sou als treballadors que fan vaga. Un cop s’acabi la protesta rebré els diners que hauria guanyat aquests dies, calculat a partir del sou net (excloses hores extres, bonificacions, etcètera) i per tant lliure d’impostos. Naturalment aquests recursos provenen de les quotes dels afiliats, que sol ser un 1,5% del salari.

Avui a les 12 es tornen a reunir els negociadors a Oslo, seguirem informant.

El 17 de maig com a exemple

dilluns, 21/05/2012

Remullats però invictes, amb un paraigua a una mà i la bandera a l’altra, els noruecs van sortir al carrer per celebrar el 17 de maig, la festa nacional. Diuen les cròniques que a Trondheim no queia tanta aigua en aquesta data des del 1893, quan es van començar a prendre registres meteorològics.

L’any passat ja vaig fer una crònica (part 1, part 2) sobre la diada, i aquesta vegada no hi insistiré. Però en un moment de crisi (econòmica, però sobretot política i social) com la que viu el nostre país, el 17 de maig és un model fantàstic on ens podríem emmirallar.

És una festa nacional on s’arraconen els polítics i els militars, i es deixa tot el protagonisme al poble. No hi ha discursos ni cerimònies, no s’organitzen actes tancats on les elits estrenyen lligams amb copes de cava. Primer de tot desfilen els nens amb les seves escoles, el futur del país, la següent generació, els beneficiaris i les víctimes de totes les decisions actuals; i després les associacions, agrupacions i clubs, la societat civil orgullosa de participar, implicar-se i construir aquesta societat.

Quan em pregunten la gran diferència entre Noruega i Espanya, no tinc cap dubte que és aquesta: aquí la societat s’ha construït de baix cap a dalt i no a l’inrevés. Hi ha ajudat no tenir cap mena d’aristrocràcia (fins i tot el rei el van haver d’importar de Dinamarca) i estar deslliurada de la perversa influència catòlica, però a més s’ha evitat crear una casta com l’espanyola, que ho empastifa tot. Per no haver-hi no hi ha ni funcionariat, i els ministres fan molta menys pudor de naftalina.

És per això que Islàndia, d’una cultura similar, va trobar solucions molt diferents a la crisi – i estic segur que Noruega faria el mateix si calgués. I per això jo també desfilo amb la meva escola, i celebro formar part d’aquest gran país.

La política que va trucar un policia

dijous, 3/05/2012

Aquests dies una ministra noruega s’ha vist involucrada en un escàndol i ha aparegut a les portades de tots els diaris del país. Inga Marte Thorkildsen (nascuda el 1976) és, des de març d’enguany, la ministra per a la infància, la igualtat i la inclusió social al govern tripartit de Jens Stoltenberg. La ministra és coneguda pel seu treball en temes d’infància, i va ser una de les impulsores de les barnehuset, uns centres on els menors amb problemes familiars poden rebre assistència psicològica, mèdica i de suport.

Els fets van tenir lloc l’estiu passat, quan era diputada a les corts noruegues en representació de l’SV, el partit ecosocialista. Thorkildsen va rebre una trucada de la seva mare. Una amiga (de la mare) li havia explicat un cas de possibles abusos sexuals a menors en una família propera, i que la policia havia desestimat després de les investigacions oportunes. Thorkildsen va trucar l’inspector que havia portat l’afer, es va presentar com a diputada i va exigir que es reobrís el cas. El policia es va negar a donar-li cap informació i va avisar els seus superiors sobre l’intent d’interferir en les investigacions.

El debat s’ha centrat en la separació de poders entre els legisladors, encarregats d’aprovar les lleis, i la policia, a qui li toca garantir-ne l’aplicació. Ningú no dubta de les bones intencions de la ministra, però es considera que els polítics no haurien d’implicar-se en casos concrets relacionats amb temes en què han legislat. Una comentarista del diari Dagbladet escriu: “Si el polític trenca la separació de poders, i interfereix en un afer tan complex com és un cas criminal, hi ha el risc que provoqui decisions incorrectes que poden tenir greus conseqüències per a la vida i la salut de les persones”.

Thorkildsen, criticada pels partits de l’oposició, ha admès que es va equivocar i que no va actuar correctament com a política, però que la seva consciència no li va deixar cap més opció. De moment tot sembla indicar que continuarà al govern, perquè el primer ministre Stoltenberg coneixia l’afer quan la va nomenar.

En qualsevol cas, un debat molt interessant propi d’una societat democràtica madura.