El 17 de maig com a exemple

Remullats però invictes, amb un paraigua a una mà i la bandera a l’altra, els noruecs van sortir al carrer per celebrar el 17 de maig, la festa nacional. Diuen les cròniques que a Trondheim no queia tanta aigua en aquesta data des del 1893, quan es van començar a prendre registres meteorològics.

L’any passat ja vaig fer una crònica (part 1, part 2) sobre la diada, i aquesta vegada no hi insistiré. Però en un moment de crisi (econòmica, però sobretot política i social) com la que viu el nostre país, el 17 de maig és un model fantàstic on ens podríem emmirallar.

És una festa nacional on s’arraconen els polítics i els militars, i es deixa tot el protagonisme al poble. No hi ha discursos ni cerimònies, no s’organitzen actes tancats on les elits estrenyen lligams amb copes de cava. Primer de tot desfilen els nens amb les seves escoles, el futur del país, la següent generació, els beneficiaris i les víctimes de totes les decisions actuals; i després les associacions, agrupacions i clubs, la societat civil orgullosa de participar, implicar-se i construir aquesta societat.

Quan em pregunten la gran diferència entre Noruega i Espanya, no tinc cap dubte que és aquesta: aquí la societat s’ha construït de baix cap a dalt i no a l’inrevés. Hi ha ajudat no tenir cap mena d’aristrocràcia (fins i tot el rei el van haver d’importar de Dinamarca) i estar deslliurada de la perversa influència catòlica, però a més s’ha evitat crear una casta com l’espanyola, que ho empastifa tot. Per no haver-hi no hi ha ni funcionariat, i els ministres fan molta menys pudor de naftalina.

És per això que Islàndia, d’una cultura similar, va trobar solucions molt diferents a la crisi – i estic segur que Noruega faria el mateix si calgués. I per això jo també desfilo amb la meva escola, i celebro formar part d’aquest gran país.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús