Arxiu del dimarts , 7/08/2012

Quan els pares pinten l’aula

dimarts , 7/08/2012

Heus aquí una manera de fer que pot sorprendre els mediterranis. Per una banda Noruega té un estat del benestar immens, que procura evitar l’exclusió social dels ciutadans i acompanyar-los en les èpoques de més vulnerabilitat. Però per l’altra també es promou la iniciativa individual, i que cadascú es responsabilitzi de la seva part. Al cap i a la fi l’administració pot fer passar sovint la llevaneus pels carrers de la ciutat, però per obrir camí fins a la porta de casa cal que cada veí agafi la seva pala.

L’escola de Sjetne, a Trondheim, té una ala força vella que es destina als alumnes de secundària obligatòria. Els pares de primer any es van reunir diverses vegades amb el director i l’ajuntament, però va quedar clar que les feines de rehabilitació es durien a terme al cap de dos anys, quan els seus fills ja haurien deixat l’escola.

La solució dels pares va ser organitzar-se per pintar i arreglar els mateixos les aules de l’escola. La llengua noruega té fins i tot una paraula per això, dugnad, un esforç cooperatiu on tothom treballa gratuïtament en benefici de la comunitat. Al final es van fer servir 200 hores dugnad de feina i 100 litres de pintura, i els nens també hi van participar.

Preguntada pel motiu de la seva acció, una mare va declarar al diari Adresseavisen: “Naturalment és l’Ajuntament de Trondheim qui és el responsable de l’escola, però com a mare no puc obrir els ulls i veure que la meva filla passarà els seus dos cursos més importants en aquest local. Com a ciutadans de Trondheim els pares ens hem d’involucrar i precupar-nos pel dia a dia dels nostres fills. I si l’escola no té prou pressupost, alguna cosa hem de fer”.

L’alcaldessa de Trondheim ha admès que l’escola de Sjetne necessita un nou edifici i que s’ha de construir en pocs anys, però també ha felicitat els pares pel seu dugnad.

Seria possible una cosa així a casa nostra?. No ho crec en absolut. Primer, perquè s’ha estès la sensació que l’administració ha de resoldre-ho tot, sentiment també provocat per la gran quantitat d’impostos que es paguen i que no serveixen per a res. I segon, els tràmits burocràtics que s’haurien de fer serien immensos. Ja m’imagino, a més, el responsable de torn pensant què passaria si un pare es fes mal durant les obres, i desestimant-ho immediatament.