Arxiu del mes: setembre 2012

Els malvats polítics finlandesos

dimecres, 26/09/2012

És, segons la premsa espanyola, el nou eix del mal: Alemanya, Finlàndia i els Països Baixos, els tres estats de la UE que més es resisteixen a rescatar els països del sud d’Europa (bé, més aviat per rescatar els seus bancs). Jo no posaré mai en dubte aquest discurs, al cap i a la fi sóc un bon patriota, però avui m’agradaria simplement reproduir dues notícies (totalment a l’atzar) que han sortit darrerament a la premsa.

Setembre de 2012. El primer ministre de Finlàndia, Jyrki Katainen, visita oficialment Espanya. Hi arriba en un vol de Finnair, la companyia aèria nacional, en un seient de classe turista. A la tornada no té cap enllaç i ha d’agafar la KLM amb escala de dues hores a Àmsterdam. L’acompanyen cinc persones: el secretari d’estat d’afers europeus, un assessor per temes comunitaris, el cap de premsa i, com a equip de seguretat, dos policies. Per cert, durant l’estada a Madrid pateix un xoc cultural: durant una conferència nota amb estupor que la gent riu quan fa un comentari sobre l’obligació de pagar les multes (font).

Juny de 2012. El president Mariano Rajoy, després de fer una roda de premsa sobre el possible rescat d’Espanya, decideix anar a veure un partit de futbol a Polònia. Per això s’embarca en un Falcon 900 de l’exèrcit amb cinc col·laboradors (seguretat al marge), anada i tornada el mateix dia. El sopar dels sis costa mil euros. En un viatge anterior a Mèxic per una cimera del G-20, la comitiva és de més de 30 persones, i només pel vol es consumeixen 900 euros en vins i licors (font).

Però bé, tot això és totalment secundari davant el fet que el luterà primer ministre de Finlàndia no vol usar els impostos dels seus conciutadans per salvar l’economia espanyola. Inacceptable! Dimiteixi, senyor Katainen.

Un somriure, si us plau

divendres, 21/09/2012

Hi ha un tòpic estès entre els nord-europeus que diu que els mediterranis som molt més proclius a la festa i a l’alegria, i que ens prenem les coses amb un humor millor. Però n’hi ha prou amb passar uns dies a Noruega per veure que que és tot el contrari: aquí dalt la gent somriu molt més.

Ho podeu comprovar si aneu a un cafè i parleu amb els cambrers, i aquesta setmana ho he tornat a observar fent una cosa tan senzilla com portar caramels a l’escola el dia del meu aniversari, i que tant companys com alumnes van rebre amb somriures i exclamacions. És curiós, però els noruecs han estat capaços de mantenir una certa ingenuïtat i una capacitat de sorpresa que nosaltres vam perdre fa anys, sobretot en un ambient social. Però per què?

Quan discutim sobre l’estat del benestar, sovint pensem només en disposar de sanitat i educació gratuïtes, i d’uns serveis socials suficients. Gran error, perquè com el seu nom indica, el principal objectiu d’aquest model social és assegurar la dignitat de les persones.

Dignitat pels treballadors, que a qui s’assegura un sou digne amb independència del tipus de feina i una gran protecció davant de possibles abusos; per les mares i els pares, que poden conciliar la vida familiar i laboral; pels menors, que reben una bona formació al marge del seu origen social; pels jubilats, que poden tenir una vida plàcida i segura.

A Catalunya l’enveja, la mesquinesa i l’agror d’estómac sempre hi han estat presents, i ara tot això s’ha agreujat amb la crisi. Patir per arribar a final de mes, pel futur dels fills, per la pensió que et quedarà, són ingredients que porten gairebé sempre cap a l’amargor. En canvi participar d’una societat del benestar que t’assegura una existència digna és el primer pas cap a una vida més plena.

Els noruecs en gaudeixen, i per això somriuen.