Arxiu del mes: febrer 2013

A Noruega, un altre model d’immigració

dimarts , 26/02/2013

El reportatge de Salvados titulat Soy inmigrante (24/2/2013) va ser molt interessant perquè, tot i no dir-ho explícitament, va contraposar els models espanyol i noruec d’immigració. Dos sistemes totalment diferents per les circumstàncies dels països i la voluntat dels seus dirigents.

Tres grups d’immigrants

A Noruega hi ha actualment 655.000 persones amb rerefons d’immigrant, sigui perquè han migrat ells mateixos o perquè els seus dos pares són foranis. Això és un 13,1% de la població. Un 45% d’aquests tenen (o tenim) origen europeu, i les nacionalitats més nombroses són Polònia, Suècia, Alemanya i Lituània. A grans trets hi ha tres grans grups d’immigrants:

1. Treballadors del sector de la construcció i de serveis, generalment procedents de Polònia i dels països bàltics, tot i que darrerament també arriben molts joves suecs. Normalment no vénen amb les seves famílies sinó que treballen uns anys per fer-se un capital, o bé hi són per temporades. Tenen les seves xarxes laborals muntades.

2. Treballadors molt qualificats del món occidental, com ara enginyers, investigadors, metges, etcètera, que vénen a cobrir les enormes mancances de personal en aquests sectors.

3. Demandants d’asil polítics, procedents de països en conflicte.

Mentre que el grup 3 s’ha reduït els darrers anys per un canvi de política (el 2012 només van ser 6100 persones), han augmentat moltíssim els que els noruecs anomenen “immigrants econòmics”, sobretot procedents de la UE.

Un model restrictiu

Els ciutadans que arriben com a exiliats polítics accedeixen a un sistema social molt desenvolupat fer afavorir la seva integració: dos anys d’habitatge gratuït, un salari a canvi d’acudir a les classes de llengua i cultura noruega, etcètera.

Ara bé, el país no disposa de cap xarxa d’atenció per als immigrants econòmics que arriben en una situació precària, i no hi ha cap mena d’ajut públic, ni estatal ni municipal. Tampoc es dóna accés a la sanitat, a l’educació o als serveis socials fins que la persona ha accedit al mercat de treball i comença a pagar impostos. És a dir, si no aportes res al sistema, aquest tampoc no et donarà res. De fet sense permís de residència és impossible empadronar-se, i el permís s’aconsegueix amb un contracte laboral o demostrant tenir uns 12000 euros l’any per mantenir-se. Finalment el sistema jurídic noruec no inclou la regularització per arrelament, per més anys que es passin al país.

D’aquí per tant la precària situació dels nous immigrants dels països en crisi (com Espanya). Arriben amb pocs recursos, totes les portes de l’estat se’ls tanquen, i han de dependre d’algunes ONG. I si Espanya no els ha fet la targeta sanitària europea, ni tan sols tenen dret a anar al metge.

Conclusions

Ara que alguns drets dels immigrants s’estan posant en dubte a Espanya, és curiós comprovar que a les socialdemocràcies escandinaves aquests drets no han existit mai. Això és resultat de les polítiques dels partits d’esquerres, que a banda de voler mantenir l’equilibri del sistema, sempre han temut que una entrada massiva d’immigrants provoqués un dumping social que perjudiqués els treballadors autòctons.

Potser els espanyols del programa Salvados pensaven que Noruega els donaria unes facilitats legals i uns drets que han vist aconseguir als immigrants al seu país. Un gran error provocat per la manca d’informació, perquè el model nòrdic és totalment diferent.

En educació, Catalunya no serà mai Finlàndia

dilluns, 4/02/2013

A diferència del que passa a Noruega, l’educació té una presència molt escassa als mitjans de comunicació catalans i espanyols. Fins i tot quan surten els habituals resultats desastrosos de les proves internacionals, la notícia es comenta durant 24 hores i prou. Per això són interessants alguns reportatges de programes com 30 minuts (17/4/2011), Singulars (5/12/2012) o Salvados (3/2/2013). Tots ells agafen el model d’èxit de Finlàndia per comparar-lo amb la situació de casa nostra, i per sort no es limiten al funcionament del sistema educatiu sinó que l’emmarquen dins el conjunt de la societat.

Quines són les diferències entre la situació nòrdica (aquí també hi incloc Noruega) i l’espanyola? N’hi ha moltíssimes, però en trobaria cinc de principals:

  1. La conciliació familar és possible al nord d’Europa, amb llargs permisos de maternitat i paternitat, facilitat per demanar la reducció de jornada, un horari compartit d’escola i feina (de 8 a 16), etcètera. D’aquesta manera pares i fills poden establir una relació diferent.
  2. Hi ha un domini total de l’escola pública, i es garanteix la gratuïtat de tots els aspectes de l’educació (material, menjar, etc). A la vegada però no es permet la lliure elecció de centre, per evitar segregacions.
  3. L’escola està més descentralitzada, centres i mestres tenen més llibertat davant dels plans educatius de l’administració central. No hi ha unes oposicions generals, sinó que són els directors els qui contracten el seu equp docent. A més les escoles de primària i secundària obligatòria pertanyen als ajuntaments.
  4. Es posa un gran èmfasi en la formació dels mestres, en especial els de primària. A més aquesta etapa educativa s’agafa com a primordial, mentre que a Espanya sempre hi ha tendència a reformar la secundària.
  5. En general l’educació i el coneixement tenen un enorme prestigi social, i es consideren fonamentals tant per l’individu com per a la societat. L’ensenyament és una qüestió d’estat al marge de la batalla política.

Podrem tenir algun dia un model així a casa nostra? Ho dubto. Des de la nefasta LOGSE dels anys noranta s’han fet tot tipus de reformes legislatives que han impedit l’estabilitat; s’ha fomentat l’escola privada i concertada, segregant els alumnes per classe social i origen; i darrerament s’han retallat de forma brutal els recursos. Però per què passa tot això?

És ben fàcil. L’objectiu final dels sistemes educatius nòrdics és assegurar la igualtat d’oportunitats dels alumnes, i reduir diferències socials. Al marge que els pares siguin rics o pobres, universitaris o obrers, esportistes o alcohòlics, es vol que els fills puguin desenvolupar de la mateixa manera les seves capacitats, i accedir a la universitat, la formació professional o el mercat de treball en condicions similars.

En canvi la casta extractiva espanyola vol mantenir les diferències socials per conservar els seus privilegis, i això ho projecta en l’educació: només aquells que tinguin un origen determinat i vagin a les escoles adequades podran accedir als llocs de poder, i molt pocs podran millorar la situació heretada dels pares. Això explica també que a vegades es projectin fatalismes (les coses no poden canviar, el país és així) que són falsos.

No ho dubteu, mentre aquesta casta existeixi mai no serem Finlàndia.