Arxiu del mes: abril 2013

A Noruega, cal prohibir-hi la mendicitat?

dimarts , 30/04/2013

Falten cinc mesos per les eleccions generals a Noruega, i un tema s’ha col·locat en el centre del debat polític, generalment monopolitzat per les tres E (educació, energia, Europa): s’ha de prohibir un altre cop la mendicitat als carrers?

Fa poc ja vaig parlar de la situació a Trondheim, on les estadístiques de delinqüència s’han disparat. Ara bé, el centre de la polèmica és a Oslo. L’estiu passat l’ajuntament va calcular que havien passat per la ciutat uns 2000 captaires, i en un sol dia en van comptar 194. Set d’aquests eren noruecs, la resta eren gitanos romanesos. La policia de la capital avisa que s’espera una arribada encara més gran de captaires per a l’estiu, i que aquesta activitat està relacionada amb el carterisme i la petita delinqüència. Per això ha suggerit que la mendicitat passi a ser il·legal, com ja ho havia estat de 1907 a 2006.

És una matèria complexa, en un país gens acostumat a veure la pobresa als carrers, i en aquests casos sempre vinculada al consum d’alcohol o d’altres drogues. L’estat del benestar és tan potent que assegura una existència digna a tots els seus habitants, però què passa amb els que vénen de fora?

El debat està totalment centrat en un col·lectiu, el gitano, amb un estigma social molt clar, i amb un passat que avergonyeix el país: un centenar d’ells van ser deportats a camps de concentració alemanys durant l’educació nazi, i es calcula que, fins els anys seixanta, uns 2000 nens van ser trets de les seves famílies i donats en adopció per ser convertits en noruecs “normals”. Que ells són els protagonistes es comprova fent una cerca a la web de l’Aftenposten, el principal diari del país. Si la paraula romfolk (la gent romaní) tenia 27 entrades el 2010 i 16 el 2011, el 2012 es va disparar fins les 143 i aquest 2013 ja en portem 90. Totes les notícies estan vinculades a la petita delinqüència, a l’ocupació d’espais públics o edificis buits, i als ràpids desallotjaments per part de la policia.

Els polítics mentrestant es passen la pilota els uns als altres. El govern d’esquerres es nega a canviar la situació actual, mentre que l’ajuntament conservador d’Oslo opta per la prohibició, tot i que ho deixa en mans de l’estat. Aquest ha ofert recursos econòmics addicionals, que l’ajuntament no ha acceptat.

El suport als nous immigrants romanesos és escàs, i només el partit ecosocialista (ara al govern) ha reclamat recursos per a poder allotjar-los. L’ONG que més s’ha ocupat del tema, Folk er folk (la gent és gent), ha estat acusada de convertir aquesta activitat en una feia per al seu líder, i d’irregularitats econòmiques. Això en un país on SOS Racisme va quedar totalment desprestigiat quan es va saber que la seva cúpula havia inflat el cens d’afiliats per cobrar més ajuts públics.

Per si fos poc, les declaracions de molts gitanos romanesos en el sentit que, tot i les condicions precàries, viuen millor a Noruega que al seu país d’origen ha encès encara més l’altre gran debat de la campanya: si Noruega ha de romandre o no dins de l’Espai Econòmic Europeu. Els partits euroescèptics recorden que s’han transferit milers de milions de corones als països pobres, però això no sembla que hagi ajudat els seus habitants. Té sentit seguir pagant si llavors aquests emigren igualment cap el nord?

Una enquesta recent indica que el 60% dels noruecs estan a favor de recuperar la prohibició de la mendicitat, i que són majoria entre els votants de la majoria dels partits, inclòs el laborista. Depenent del que passi aquest estiu a les principals ciutats del país, la victòria del bloc conservador a les eleccions es pot fer encara més inevitable.

Corrupció ministerial a Noruega

dilluns, 22/04/2013

A vegades pot semblar que a Noruega tot són flors i violes, i que la corrupció és inexistent. Però no és així. En els darrers anys hi ha hagut alguns casos dignes de menció, i que han posat en dubte l’estabilitat de la democràcia. Per no estendre’m en centraré en el tripartit de centre-esquerra que ha governat el país des de 2005.

1. El 2008 es va saber que Åslaug Marie Haga, líder del partit centrista i ministra del petroli, tenia a la seva casa d’estiu un moll de fusta per amarrar-hi la barca, però pel qual no havia demanat permís en el moment de construir-lo deu anys abans. A més també havia llogat un magatzem de 34 m2 de forma irregular. La ministra va reconèixer que això era un exemple pèssim, i que no tenia disculpa. Poc després va dimitir de tots els seus càrrecs al govern i al partit. En aquest link podeu veure la casa.

2. També el 2008 la ministra d’infància i igualtat, la laborista Manuela Ramin-Osmundsen, va decidir nomenar l’advocada Ida Hjort Kraby com a defensora del menor. Aquest càrrec, un dels pocs amb rang funcionarial, se solia renovar excepte en casos especials. L’escàndol es va produir quan es va saber que Ramin-Osmundsen i Kraby eren amigues i havien estat companyes de facultat. La ministra va dimitir poc després, i Kraby no va ocupar el seu nou càrrec.

3. El passat 2012 es va saber que Audun Lysbakken, ministre d’infància i igualtat i jove promesa del partit ecosocialista SV, havia assignat malament alguns ajuts del ministeri amb un clar conflicte d’interessos. El principal problema era una subvenció de 20.000 euros a una associació femenina vinculada a les juventuts del seu partit, i que s’havia donat sense concurs públic. Lysbakken va dimitir com a ministre, tot i que no com a parlamentari.

Tres ministres dimitits a Noruega per casos de corrupció des de 2005, en comparació amb els zero que hi ha hagut a Espanya. Això indica sense dubte que Noruega és un país molt més corrupte… no?

L’Adresseavisen, el diari local de Trondheim

dijous, 11/04/2013

L’Adresseavisen (o com l’anomena tothom, Adressa) és el diari local de Trondheim i del centre de Noruega. Va ser fundat el 1767, fet que el converteix en un dels més antics que encara es publiquen.

El diari surt de dilluns a dissabte en format tabloide i a tot color, i es divideix en tres parts: informació general, cultura i opinió, i esports. A més incopora un suplement sobre la llar els divendres i un altre amb reportatges els dissabtes. La seva tirada és d’uns 70.000 exemplars, una davallada respecte els 80.000 de fa cinc anys. En canvi la web és de les més visitades.

Quines són les característiques del diari? Jo en destacaria cinc, comunes a la premsa noruega:

1. És radicalment local. La informació està totalment centrada en la ciutat de Trondheim i la regió del Trøndelag. Les notícies de la resta de Noruega només hi surten si són molt importants o afecten la regió, i les pàgines d’internacional rarament són més de dues: cal per tant informar-se’n amb un altre mitjà. En canvi el diari és ple de notícies sobre obres, activitats culturals, problemes veïnals, projectes escolars, cròniques nocturnes, els salmons més grans que s’han pescat, etcètera. A més hi ha detalls com l’agenda de l’alcaldessa o les entrades i sortides del port.

2. Fomenta la discussió política. Als nostres mitjans els polítics hi solen sortir criticant-se els uns els altres o parlant de temes que no tenen cap interès. A Noruega en canvi es fomenta la discussió de propostes. Un dia surt per exemple un membre del partit conservador parlant de models escolars, de la legislació urbanística o de quotes de pesca; al dia següent la resta de partits contesten i ofereixen les seves opcions.

3. Incorpora sèries d’articles. De tant en tant el diari tria un tema i hi dedica articles diaris durant més d’una setmana. Els dos darrers temes han estat el mobbing a l’escola i el mercat immobiliari. Els periodistes responsables fomenten la participació ciutadana deixant el seu nom, foto, número de telèfon i correu electrònic, i per tant a partir del tercer o quart dia el debat s’enriqueix.

4. Molta opinió, però no en mans d’opinadors professionals. La joia del diari són les dues pàgines de cartes al director, on també hi participen polítics i sindicats. Un dia a la setmana hi ha una tercera pàgina pels joves. A més diàriament es publiquen dos articles d’opinió més extensos, que se solen deixar en mans d’experts: professors d’universitat, responsables de l’administració… Els “opinadors professionals” tenen columnes més breus i són els mateixos periodistes del diari.

5. Les portades, normalment per a la gent. La d’avui n’és un bon exemple. Tracta de la diferència de sou en diferents sectors: 60.000 corones (8000 euros) al mes per als de petroli i gas, 27.700 corones (3700 euros) per a la restauració. A la foto, un grup d’estudiants d’enginyeria del petroli molt somrients, sota el titular “els guanyadors del sou”. A sobre, tres notícies sobre l’exentrenador del Rosenborg, una escola i els ajuts al cinema.

En resum, l’Adresseavisen és el butlletí imprescindible per saber què hi passa a la ciutat, hi ha més tothom hi té moltes opcions per sortir-hi. La proximitat del mitjà amb els ciutadans no té comparació amb els diaris catalans.