Guia per entendre les eleccions noruegues

Avui dilluns se celebren les eleccions al Parlament noruec, i al vespre se sabran els resultats. Aquí teniu unes pinzellades sobre com interpretar-los.

1. Hi ha nou candidatures principals

El panorama polític noruec s’assembla molt més al català que a l’espanyol: actualment hi ha set partits polítics al Parlament, i dos més tenen implantació municipal i possibilitats d’entrar-hi.

El bloc roig-verd (en vermell a la foto) té actualment el govern, i està format pels laboristes (A), el principal partit del país, els ecosocialistes (SV) i els centristes (Sp), l’antic partit dels pagesos. A l’altre bàndol (en blau) hi ha les quatre forces de dretes: els conservadors (H), els populistes (Frp), els cristiano-demòcrates (Krf) i els liberals (V). Finalment són extraparlamentaris (en lila) els comunistes (R) i els verds (MDG). Totes les enquestes diuen que aquests últims també entraran, i potser fins i tot ambdós partits.

No és el primer cop que hi ha majoria femenina entre els candidats principals: cinc dones i quatre homes. Tres dels candidats superen els cinquanta anys, entre ells els dos principals rivals, el laborista Jens Stoltenberg (54 anys) i la conservadora Erna Solberg (52). Tres són a la quarantena i dos més a la trentena. L’edat mitjana dels candidats és de 43 anys.

2. Guanyarà la dreta… per esgotament

La quantitat de partits que hi ha al Parlament i la inexistència de majories absolutes fa que Noruega tingui una llarga història de coalicions, governs en minoria i crisis de tota mena. Per posar un exemple, la laborista Gro Harlem Brundtland, considerada una “mare de la pàtria” (i recent Premi Internacional Catalunya), va ser primera ministra tres vegades no consecutives: uns mesos de 1981, de 1986 a 1989, i un altre cop de 1990 a 1996. Entremig hi va haver governs conservadors, com també de 1997 a 2000 i de 2001 a 2005.

El 2005 va guanyar l’actual primer ministre Jens Stoltenberg amb el pacte roig-verd, i de forma insòlita va repetir victòria el 2009. Des els anys setanta que no hi havia vuit anys de govern del mateix color, i cal remuntar-se als seixanta per trobar vuit anys seguits del mateix primer ministre. Segurament després de la derrota del centre-esquerra llegireu interpretacions sobre la crisi de la social-democràcia a Europa, etcètera. En el cas de Noruega, però, hi ha un únic motiu pel canvi de govern: perquè ja toca.

Si el centre-esquerra va guanyar fa quatre anys va ser per culpa de la dreta: el populista Frp era el partit més gran del bàndol, i els altres tres no van aclarir si formarien govern o convertirien la candidata Siv Jensen en primera ministra. Ara els votants han anat massivament cap al vot útil a Høyre (els conservadors).

3. Caldrà veure qui governarà

Erna Solberg serà amb tota seguretat la nova primera ministra de Noruega. La pregunta que es fa tothom és qui tindrà com a socis de govern. Una majoria conservadora-populista sumaria, però tindria unes polítiques extremes que es posaria bona part del país en contra. Un govern a quatre afegint-hi cristiano-demòcrates i liberals podria ser inestable, perquè les seves propostes són molt diferents, i deixar fora els populistes els convertiria de nou en víctimes (ja va passar el 2001, i van créixer com l’escuma).

4. Ensenyament i petroli, els temes principals

A grans trets, perquè el bloc de dreta és molt heterogeni, hi ha dos temes en què el país girarà respecte les polítiques dels últims vuit anys.

En ensenyament s’obrirà més la porta a l’escola privada, ara molt restringida, es publicaran els resultats de les avaluacions de cada centre, i potser es reintroduiran les notes numèriques a partir de cinquè de primària (ara es donen per primer cop a la secundària obligatòria).

I en política econòmica hi ha unes posicions que semblen intercambiades vistes des de fora. Els partits d’esquerra sempre han triat no fer servir els beneficis del petroli (només un 4% anual del fons total) i reservar-los per les generacions futures. En canvi els partits de dreta volen obrir l’aixeta de la despesa per accelerar la construcció d’infrastructures i abaixar impostos (sobretot el del patrimoni). Com que es preveu que hi hagi una petita crisi a l’horitzó, i l’FMI ja ha advertit que els preus de l’habitatge estan inflats entre un 20 i un 40%, es preveu que el nou govern tingui un repte econòmic important.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús