Arxiu de la categoria ‘General’

En educació, Catalunya no serà mai Finlàndia

dilluns, 4/02/2013

A diferència del que passa a Noruega, l’educació té una presència molt escassa als mitjans de comunicació catalans i espanyols. Fins i tot quan surten els habituals resultats desastrosos de les proves internacionals, la notícia es comenta durant 24 hores i prou. Per això són interessants alguns reportatges de programes com 30 minuts (17/4/2011), Singulars (5/12/2012) o Salvados (3/2/2013). Tots ells agafen el model d’èxit de Finlàndia per comparar-lo amb la situació de casa nostra, i per sort no es limiten al funcionament del sistema educatiu sinó que l’emmarquen dins el conjunt de la societat.

Quines són les diferències entre la situació nòrdica (aquí també hi incloc Noruega) i l’espanyola? N’hi ha moltíssimes, però en trobaria cinc de principals:

  1. La conciliació familar és possible al nord d’Europa, amb llargs permisos de maternitat i paternitat, facilitat per demanar la reducció de jornada, un horari compartit d’escola i feina (de 8 a 16), etcètera. D’aquesta manera pares i fills poden establir una relació diferent.
  2. Hi ha un domini total de l’escola pública, i es garanteix la gratuïtat de tots els aspectes de l’educació (material, menjar, etc). A la vegada però no es permet la lliure elecció de centre, per evitar segregacions.
  3. L’escola està més descentralitzada, centres i mestres tenen més llibertat davant dels plans educatius de l’administració central. No hi ha unes oposicions generals, sinó que són els directors els qui contracten el seu equp docent. A més les escoles de primària i secundària obligatòria pertanyen als ajuntaments.
  4. Es posa un gran èmfasi en la formació dels mestres, en especial els de primària. A més aquesta etapa educativa s’agafa com a primordial, mentre que a Espanya sempre hi ha tendència a reformar la secundària.
  5. En general l’educació i el coneixement tenen un enorme prestigi social, i es consideren fonamentals tant per l’individu com per a la societat. L’ensenyament és una qüestió d’estat al marge de la batalla política.

Podrem tenir algun dia un model així a casa nostra? Ho dubto. Des de la nefasta LOGSE dels anys noranta s’han fet tot tipus de reformes legislatives que han impedit l’estabilitat; s’ha fomentat l’escola privada i concertada, segregant els alumnes per classe social i origen; i darrerament s’han retallat de forma brutal els recursos. Però per què passa tot això?

És ben fàcil. L’objectiu final dels sistemes educatius nòrdics és assegurar la igualtat d’oportunitats dels alumnes, i reduir diferències socials. Al marge que els pares siguin rics o pobres, universitaris o obrers, esportistes o alcohòlics, es vol que els fills puguin desenvolupar de la mateixa manera les seves capacitats, i accedir a la universitat, la formació professional o el mercat de treball en condicions similars.

En canvi la casta extractiva espanyola vol mantenir les diferències socials per conservar els seus privilegis, i això ho projecta en l’educació: només aquells que tinguin un origen determinat i vagin a les escoles adequades podran accedir als llocs de poder, i molt pocs podran millorar la situació heretada dels pares. Això explica també que a vegades es projectin fatalismes (les coses no poden canviar, el país és així) que són falsos.

No ho dubteu, mentre aquesta casta existeixi mai no serem Finlàndia.

Diari escolar (II): tenim nou director!

dimarts , 25/10/2011

El director de l’institut va deixar caure la notícia el primer dia de curs, i ens va anunciar que té previst plegar el febrer de l’any que ve. En Knut va ser escollit director (o rector, com en diuen aquí) quan l’escola només existia sobre plànol, i per tant es pot considerar la seva criatura. Ara però ens toca emancipar-nos del pare.

Per entendre el procés que s’ha seguit per escollir el nou director cal entendre dues coses. Primer, a Noruega no tenen la tradició castellana (borbònica) del funcionariat, i per tant gairebé tots els treballadors públics som personal laboral. Això inclou el món educatiu sencer. Segon, aquí els directors no són aquesta figura amorfa de la legislació catalana, un primus inter pares que té poca preparació i rep de totes bandes, sinó l’autèntic líder de la institució. Ells són els responsables de la contractació del personal i de la organització interna, i responen bàsicament davant del govern regional.

El procés de selecció va començar amb un anunci de l’administració educativa a la premsa en què s’oferia la plaça. El procés naturalment no va fer per oposició sinó per valoració del currículum i entrevistes personals, com a l’empresa privada. S’hi van presentar set candidats, entre ells el sots-director i dos caps d’àrea del nostre institut.

L’escollit ha estat finalment una persona externa al centre, i ahir un correu electrònic del cap administratiu ens el presentava. El nou director es diu Geir i ja ho va ser d’un institut més petit de Trondheim durant deu anys. A la darrera legislatura ha treballat com a secretari municipal de Surnadal, un poble costaner a l’oest de la ciutat, però suposo que aquell càrrec era molt avorrit en comparació amb la vida diària d’un centre educatiu. És professor de ciències (física i biologia), i a més té estudis de lideratge d’organitzacions i personal, i un màster en gestió del coneixement per la Copenhagen Businessschool. A la foto que ens han enviat no porta corbata, però currículum el té.

Com que és el director qui nomena directament el sots-director i tots els caps d’àrea i càrrecs intermitjos, a més de decidir renovar o no els mestres temporals, vénen mesos interessants fins el proper febrer. Hi haurà un ball de cadires important? Farà una revolució? Els representants sindicals també estan expectants. Veurem què passa.

Qüestió de grandària

dilluns, 26/09/2011

Fa un temps la meva antiga escola de Girona va rebre un ajut per millorar la calefacció del centre. Això va fer que durant uns mesos hi hagués instal·lat a la façana un cartell que deixava molt clar l’origen dels diners, no fos cas que algú es pensés que venien d’alguna administració rival. Ah, i amb aquesta barreja de E i Ñ que no té res a veure amb el nacionalisme lingüístic:

A l’entrada de Trondheim hi estan construint un sistema de túnels que traurà part del trànsit motoritzat del centre, una de les grans obres d’enginyeria de la història de la ciutat. Així és com ens n’informen les autoritats:

Aquí es construeix la nova [carretera] E6. Acabada el 2014

Les eleccions municipals a Noruega

dilluns, 12/09/2011

Avui 12 de setembre se celebren les eleccions municipals i regionals a Noruega. Ja fa setmanes que es podia votar per avançat en alguns punts de la ciutat, però la majoria d’electors aniran a les urnes avui i aquesta nit se sabran els resultats.

Com són unes eleccions locals a Noruega? Força diferents que les de casa nostra. Per començar són molt més invisibles, i pràcticament tot es concentra en un sol punt de la ciutat.

Cada vegada que hi ha campanya electoral els partits ocupen el tram de carrer més cèntric de Trondheim. Allà hi munten la seva parada, que pot ser una caseta de fusta, una tenda o una caravana (en funció dels recursos del partit), com si fossin una barraca de festa major. Durant les hores centrals del dia els candidats hi són, ofereixen cafè, reparteixen la propaganda electoral, donen globus als nens i estan disponibles per a qualsevol pregunta dels electors.

L’altra diferència són els cartells electorals. A Espanya se segueix la tendència americana de pensar que la gent és imbècil, i amb una frase que no vol dir res i una foto retocada amb Photoshop ja n’hi ha prou. Per sort els (pocs) cartells que hi ha a Noruega inclouen part del programa electoral.

Clar que l’exemple que us poso a la dreta també té la seva història. Tradueixo el text principal: “El Partit Laborista diu SÍ a una atenció més segura a la gent gran i a millors escoles, i NO a una una retallada d’impostos!”

Atenció, el partit majoritari diu obertament que es nega a abaixar els impostos i ho ven com una cosa positiva! Una proposta que es pot fer en un país on s’entén que els diners públics van destinats a serveis, i no al malbaratament o a la corrupció.

Una altra particularitat, aquesta més de Trondheim, és la tradició del diari local (l’Adresseavisen) de portar un parell de dies els candidats a una casa al bosc i fer-los debatre, però també conviure. D’aquí en surten una sèrie de reportatges força interessants sobre propostes polítiques, i també sobre les relacions personals entre els futurs membres del mateix ajuntament.

Absolutament tots els partits han agafat l’educació com un dels temes centrals de la campanya, i tots defensen que calen més recursos i més mestres. En això hi ha consens, sembla. A partir d’aquí cadascun ha optat per una via. El populista Frp vol acabar amb els peatges a les carreteres, que serveixen per finançar el transport públic. Els demòcrata-cristians del Krf aposten totalment pels electors de més edat, els comunistes reclamen més autobusos, i els laboristes de l’Ap volen fer valer la seva feina al govern.

Les enquestes que s’han publicat fins avui diuen que, en total de vots, el bloc conservador guanyarà al roig-verd. Ara bé, en eleccions locals allò que compta és cada municipi. El Trøndelag és un bastió tradicional de l’esquerra, i segurament l’alcaldessa de Trondheim repetirà sense massa problemes. Sí sembla clara una tendència doble: els laboristes faran caure en picat els seus socis ecosocialistes, i els populistes tindran una gran pèrdua de vots cap a la dreta tradicional.

A més aquestes eleccions estrenen una nova configuració dels ajuntaments, que a partir d’ara tindran una mica més de la meitat de regidors que abans, i pot ser que els partits més minoritaris quedin sense representació. Però això ho sabrem aquesta nit.

Fot-li, que són alemanys

dilluns, 5/09/2011

Un dels fenomens més curiosos que s’estan produint als mitjans de comunicació espanyols és el creixent sentiment antialemany. Des dels articles berlinesos de Rafael Poch a La Vanguardia, a portades de l’ABC o titulars de les notícies televisives, sembla que Alemanya s’ha convertit en la causant de molts dels nostres mals. No cal dir que el fet ja va tenir el seu preludi en la “guerra del cogombre”, demostració que el nacionalisme espanyol és tan potent que fins i tot es pot manifestar en forma de cucurbitàcia.

Però per entendre el què passa ens cal agafar una mica de perspectiva.

En els darrers vint-i-cinc anys Espanya ha rebut centenars de milions d’euros en fons europeus, provinents bàsicament dels impostos dels ciutadanys alemanys. No cal dir que una part ha retornat al seu país d’origen en forma de productes consumits, però la majoria s’han quedat a l’estat. I què ha fet Espanya amb aquests diners? Ha creat grans centres de recerca per convertir-se en un referent mundial del coneixement? Ha fomentat el desenvolupament d’un teixit industrial pròsper i competitiu? S’ha preparat pels reptes de futur?

No. Espanya ha construït carreteres que no porten enlloc, trens sense passatgers, aeroports sense avions i centres de visitants que no visita ningú. Ha perpetuat un model productiu obsolet, fet que ha tingut conseqüències nefastes (com l’abandonament escolar), ha fomentat l’endeutament, i en general ha llançat milers i milers d’euros pel vàter, que via les canonades pertinents han anat a parar als comptes de les Caiman dels poderosos de torn.

Ara els alemanys han dit que prou, que estan cansats de pagar aquests despropòsits amb els seus impostos. I com ha reaccionat Espanya? Com l’addicte a qui la família pagava els seus vicis fins el dia que li ha tancat l’aixeta.

Això sí, Espanya té un gran avantatge. Encara que els alemanys es neguin a pagar més, sempre els queden els catalans, eternament disposats a posar-hi la cartera (per no dir una altra cosa).

Diari d’un curs escolar noruec (I)

divendres, 2/09/2011

Mica en mica la maquinària del curs escolar es va engegant. Encara anem vestits d’estiu, no tenim agafades les rutines i el record de les vacances és proper; però ja fa dues setmanes que els alumnes són a l’institut, i travessada la barrera psicològica de l’1 de setembre cal començar a fer vida normal.

El ritme escolar noruec és, naturalment, força diferent del de Catalunya. Els nois i noies van marxar de vacances el 23 de juny. Els mestres, tres o quatre dies més tard. Tot i que a molts ens va tocar preparar coses una mica abans, la convocatòria oficial de tornada a l’institut va ser pel 18 d’agost.

El primer dia sempre té un punt ritual. A les 8, retrobament a la cantina amb cafè i crêpes. Mitja hora més tard, trobada general a l’auditori amb tothom que fa rutllar l’institut: mestres, direcció, assessors, personal de la neteja, administratius, encarregats de la cantina, conserges i informàtics. Recompte de novetats, presentació dels nous treballadors (aplaudiments i benvingudes) i, al final, foto de grup a la porta de l’escola.

Els alumnes van tornar el dilluns 22, dos mesos menys un dia després de començar les vacances. Això sí, al meu institut aquestes coses s’allarguen: els coordinadors van planificar quatre dies sencers de reunions, activitats de grup, tasques administratives (recollida dels ordinadors i dels llibres de text) i excursions. Per tant fins el dilluns 29 no em va tocar entrar a classe i començar a fer la meva feina més important d’aquests dies: motivar-los i intentar que vinguin amb ganes d’aprendre.

* * *

Però aquest inici de curs també ha estat el més estrany que es recorda. Un grup de nou alumnes nostres eren a Utøya quan va passar la tragèdia. Dues noies, la Gizem i la Lene Maria, no en van tornar. Fins dilluns passat vam tenir a l’entrada de l’institut una taula amb les seves fotos, espelmes, flors i els llibres de condol, i ara les continuem tenint molt presents.

A les reunions de mestres dels primers dies vam tenir assessorament sobre com enfocar el tema amb els alumnes, i l’administració ens ha preparat un petit protocol d’actuació. Naturalment l’institut disposa sempre de psicòleg i infermera, i ells seran els què hauran de fer la feina més directa. Tot i això tenim alumnes que eren a l’illa i moltíssims amics de les víctimes, i caldrà estar atents.

En qualsevol cas, i com va dir el primer ministre, no podem deixar que el terrorisme ens canviï la vida. Per tant intentarem seguir com sempre, fent-ho el millor possible pels nostres alumnes.

L’ARA s’apunta al simplisme

dilluns, 1/08/2011

El mapa, el gran problema és el mapa. La ultradreta a Europa. Allà al nord Noruega, una enorme taca negra, el 22,9% del Partit del Progrés. En canvi Espanya és blanca i immaculada, quina sort que aquí no tenim aquests problemes.

Continua des dels mitjans de comunicació catalans, i l’ARA no és una excepció, la visió simplista sobre l’extrema dreta i els nous partits populistes. Ja us vaig explicar en aquest article quina és l’explicació del vot del Partit del Progrés noruec: una opció “antisistema” que barreja solucions fàcils amb la proposta de baixar impostos.

Les tres pàgines que el diari ARA dedica avui a la islamofòbia tenen punts interessants, però semblen fetes per uns acadèmics que no han sortit mai de la universitat. Algú creu que els noruecs voten aquest partit en base a uns grans conceptes ideològics i per un odi contra la Unió Europea o l’islam? Diré més: la gent de Salt o Vilanova vota Plataforma per Catalunya per aquest motiu? O és potser per la pèrdua de qualitat en la seva vida quotidiana? Centrant-nos en Catalunya: amb quina força moral ataquem una persona que vota PxC si té un pis pastera a la seva escala, si no pot portar els seus fills a l’escola pública del barri, si el seu pis (el seu únic patrimoni) ha baixat radicalment de preu?

En canvi busco al diari algun reportatge de la mateixa extensió sobre els “sindicats” feixistes que hi ha a Madrid, i que formen membres dels alts cossos funcionarials de l’Estat, sobre el passat franquista d’aquells que tenen el lideratge de la justícia, sobre l’extrema dreta catalana. I no els trobo. Que fàcil que és atacar el llunyà nord o sobre el dèbil local, al cap i a la fi no cal pagar-ne cap preu.

Noruega i el Partit del Progrés

dimecres, 27/07/2011

Aquests dies, arran dels terribles fets d’Oslo i Utøya, han aparegut a ràdios i televisions peces informatives sobre l’ascens de la ultradreta als països nòrdics. A casa nostra som molt ràpids a assenyalar mancances democràtiques als altres llocs, i a etiquetar la gent de xenòfoba. Com si, per altra banda, el nostre país no estigués ple de gent amb ideologia ultradretana i perfectament integrada en partits polítics ben respectables.

El Fremskrittspartiet (Frp), el Partit del Progrés noruec, és una formació populista, i recull els vots dels descontents amb la situació actual, els incapaços d’adaptar-se als canvis socials i, si m’ho permeteu, els ressentits que haurien volgut una vida millor i necessiten algú a qui culpar. En un país on els temes principals es pacten entre totes les formacions polítiques, ells són una veu discordant.

El seu cavall de batalla electoral no és la immigració, sinó el petroli. Tal com us vaig explicar aquí, Noruega acumula centenars de milers de milions d’euros de beneficis, que no es gasta (només en fa servir un 4% anual) sinó que estalvia pel futur. Molts noruecs es pregunten per què han de pagar uns elevadíssims impostos escandinaus, tenir copagament sanitari, etcètera, si hi ha tants diners acumulats. L’Frp aposta doncs per baixar radicalment l’impost de la renda i les multes de trànsit, o eliminar l’impost de successions, i aquesta és una de les claus del seu èxit. La resta de partits s’hi oposen perquè això reescalfaria l’economia i perjudicaria les properes generacions de noruecs.

A tot això l’Frp hi barreja mesures de tipus liberal: permetre la implantació d’escoles privades (ara prohibides per llei), reduir les subvencions a la cultura, fer més accessible la compra de begudes alcohòliques, privatitzar la televisió pública, etcètera. I finalment hi posa unes gotes de nacionalisme o patriotisme noruec en el més pur estil UPyD.

I naturalment la immigració. L’Frp defensa que s’ha d’estar completament segur que els refugiats que entren són perseguits polítics i no migrants econòmics, que cal obligar-los a un major esforç d’integració, i que cal expulsar aquells que no ho facin i també els delinqüents. En canvi està a favor d’aquells que adoptin el model de vida noruec, i per això un dels seus portaveus és l’iranià Mazyar Keshvari. Els estudis diuen de fet que l’Frp és també el segon partit més votat entre els immigrants.

Els partits tradicionals del Parlament noruec han establert sovint una mena de cordó sanitari al voltant de l’Frp, tot i que aquest va donar suport extern al tripartit de dretes (conservadors, demòcrata-cristians i liberals) que va governar de 2001 a 2005. Precisament la dificultat de formar un executiu estable dretà amb un Frp potent l’ha fet declinar a les darreres eleccions, i totes les enquestes donen ara Høyre (els conservadors) com a principal partit de l’oposició.

En resum, es tracta d’un partit populista i amb una ideologia dubtosa en molts aspectes. Ara bé, d’aquí a dir que és el símptoma d’una societat xenòfoba i malalta com s’ha publicat a molts llocs hi ha un gran pas. Sobretot si qui el fa prové del nostre país.

Altres articles:

Quan tens molts diners: Noruega i el petroli

Els tripartits noruecs, i altres històries polítiques

Demà: Stoltenberg

Noruega, immigració, xenofòbia

dimarts , 26/07/2011

Aquests dies podem trobar a la premsa i a la televisió un allau d’informació sobre Noruega, l’ascens de l’extrema dreta i la xenofòbia, etcètera. La majoria, ho he de dir, és plena de tòpics i llocs comuns, i elaborada sense cap mena de context. Per tant permeteu-me posar una mica de llum sobre tot plegat en una sèrie de tres articles que començaré avui i completaré dijous.

Noruega i la immigració

L’arribada d’immigració a Noruega no té res a veure amb la què tenim a casa nostra. Per començar no hi ha gairebé immigrants irregulars, i se’n calculen menys de cinc mil. Això té dos motius: sense papers no és possible empadronar-se ni tenir accés als serveis bàsics com un metge de capçalera; i no hi ha regularització per arrelament. Per tant si s’entra al país com a irregular, l’única opció legal és marxar-ne.

L’entrada principal d’immigrants extracomunitaris es basa en la condició de refugiat polític (al marge de casos específics de feina molt qualificada, estudis, etc). Així als anys setanta van arribar moltíssims xilens i vietnamites, als vuitanta iranians, i el 1992 Noruega va ser un dels dos únics països del món que va obrir la porta a tots els bosnians.

Quan un refugiat és acceptat a Noruega, i en cas que no tingui prou recursos per mantenir-se, se li assigna un apartament gratuït en el municipi que decideix l’Estat. Allà rep assistència i un salari mensual, i ha d’assistir obligatòriament a cursos per aprendre la llengua i el funcionament de la societat noruega. Un cop passat aquest període, normalment de dos anys, té llibertat per anar-se’n a viure en un altre lloc i trobar una feina remunerada. És un sistema que costa molts diners anuals, però que fins ara es considera el més adequat.

La problemàtica

Hi ha xenofòbia a Noruega? Totes les enquestes mostren un molt major grau de tolerància i respecte a la diversitat que als altres països europeus. Ara bé, així com la vivència de la immigració és diferent a Salt que a Sarrià-Sant Gervasi, el cas d’Oslo i de la resta del país no té res a veure.

Noruega és molt dispersa i té poques ciutats grans: només quatre passen dels cent mil habitants. Això ha fet que una tercera part de tots els immigrants visquin al municipi d’Oslo. Aquest té actualment una taxa d’immigració del 27%, que arriba al 54% al centre. A més la proporció d’extracomunitaris respecte el total d’immigrants és molt més gran que a la resta del país.

És aquesta concentració, amb la formació de guetos i el canvi del “paisatge urbà” en alguns indrets, el què està fent trontollar el model d’integració. A més els països d’arribada també han canviat, i ara els musulmans són majoritaris, amb procedències com el Pakistan (la segona nacionalitat més nombrosa), Iraq i Somàlia. Com a experiència personal diré que Oslo és l’única ciutat on he vist una dona amb vel integral, i un centre islàmic amb minaret (a la foto).

És possible doncs una integració efectiva com va passar amb els xilens, vietnamites o bosnians fa unes dècades, o és ara la població noruega qui s’ha de transformar? Jo que sóc mestre a Trondheim he tingut com a alumnes uns quants kurds i iranians de segona generació, dos txetxens i un somali, i tots plegats semblen (amb l’actitud, la roba, les aficions) més noruecs que els seus companys trønder. Però ells sempre han estat minoria en una comunitat fonamentalment nòrdica. Tindrien la mateixa manera de fer, sobretot les noies, si haguessin crescut en certs barris de la capital?

La resposta de Noruega, amb l’acord de tots els partits polítics, ha estat restringir molt més l’entrada de refugiats. Tant és així que per primer cop l’any passat n’hi va haver més que van demanar asil polític en primera opció a Suècia que a Noruega. Seria fàcil dir que el país hauria d’optar per altres solucions, però que potser hi ha cap país d’Europa que ha trobat una manera satisfactòria d’encarar aquestes dinàmiques?

Demà: El Partit del Progrés

Enllaç: La Direcció d’Integració i Diversitat noruega (en anglès)

Un atac polític

dissabte, 23/07/2011

L’objectiu era l’Arbeiderpartiet (Ap, el Partit Laborista) en el seu conjunt. Primer una bomba contra la seu del govern, actualment format per una coalició liderada per l’Ap. Després un atac al campament d’estiu de la branca juvenil, on es reunien les seves properes generacions.

L’autor és Anders Behring Breivik, noruec de 32 anys, i a la xarxa s’han trobat tota mena d’escrits seus amb ideologia ultradretana. En un d’ells feia un joc de paraules i anomenava “assassina” la prestigiosa Gro Harlem Brundtland, primera ministra socialista als anys 80 i 90. Brundtland, per cert, va fer una xerrada al campament poques hores abans de l’atac.

Noruega ha viscut molts canvis socials a les darreres dècades, sobretot concentrats a Oslo: si el conjunt del país té un 8% d’immigració, aquesta xifra arriba al 26% a la capital. Molts acusen els successius governs laboristes d’haver obert massa la porta als refugiats polítics dels països musulmans (la immigració il·legal és gairebé inexistent), i fets com la construcció d’un enorme centre islàmic al centre de la ciutat amb minaret inclòs han portat polèmica.

El descontentament l’ha canalitzat el Fremskrittspartiet (Frp, Partit del Progrés), d’ideologia populista i que ofereix solucions fàcils als noruecs frustrats. Avui és el segon partit del Parlament, tot i que darrerament ha perdut suport. L’autor de l’atac n’havia estat membre de 1997 a 2007, i fins i tot havia tingut algun càrrec de responsabilitat local. Siv Jensen, líder de l’Frp, ha dit que els seus 25.000 militants són avui “membres de la branca juvenil de l’Ap”.

Caldrà veure com afectarà tot això al sistema polític noruec, i si la gent abandonarà les posicions més extremes. D’aquí un mes i mig, recordem-ho, se celebren les eleccions locals i regionals, i es preveia una gran pujada de la dreta (tot i que no de l’Frp).

Finalment apuntar que la literatura ens pot donar algunes pistes: l’escriptor de novel·la negra Jo Nesbø ha descrit abastament els grups d’extrema dreta d’Oslo als seus llibres (publicats en català a Proa). El què no era previsible és la facilitat amb què ha pogut fabricar una bomba casolana d’aquesta potència, i aconseguir una arma automàtica.