Arxiu de la categoria ‘General’

En català, ximple!

dilluns, 14/02/2011

Viure a l’estranger no només et permet aprendre coses noves, sinó també confirmar intuïcions que un ja tenia abans sobre el propi país. Per exemple, que la majoria de tallats a Catalunya són nauseabunds; per exemple, que els catalans som uns acomplexats i uns covards, sobretot en el tema lingüístic

Per mostrar-vos aquest últim cas permeteu-me que us expliqui com he canviat la meva visió des que sóc a Noruega, i què penso fer a partir d’ara.

Com vaig aprendre noruec… i italià

A Noruega es pot viure en anglès. Tothom el parla, tothom et pot atendre en aquesta llengua, des del metge de capçalera fins a l’empleat de banca o la senyora de la botiga de mobles. Altra cosa és que et puguis integrar socialment, clar. Però la temptació del nouvingut de no aprendre el noruec podria ser gran, i més si hi afegim que és una llengua de només cinc milions de parlants en un racó d’Europa.

Dit això, els noruecs ho tenen clar. Si la universitat et contracta com a professor, tens dos anys per obtenir el nivell de suficiència amb l’idioma, encara que després ensenyis o facis recerca en anglès. Si no, al carrer. Si vols treballar de metge has de passar el mateix examen, però amb una nota elevada. Si ets refugiat polític i vols la residència o la nacionalitat, tres quarts del mateix. I seria força impensable trobar un bar o un supermercat on algú no sabés parlar la llengua del país.

Per altra banda a Noruega sempre he tingut amics italians, i com que són majoria sempre parlen el seu idioma. Entendre’ls no em va costar gaire, i mica en mica em vaig animar a dir primer unes frases, i al cap d’un temps a parlar-lo. Ara encara em falten algunes paraules i em balla més d’un verb, però el meu nivell és força acceptable, i si no me’n surto m’aturo i ho pregunto.

Com que fa un temps érem dos catalans a la ciutat, els italians es van adonar que amb no gaire esforç ens podien entendre perfectament en català, i així va començar una barreja lingüística molt interessant. Fins i tot l’italià que va compartir pis amb nosaltres va aprendre a dir moltes frases i expressions en la nostra llengua. També un altre italià va aprendre portuguès espontàniament per la seva xicota. I tot això a Noruega!

Evidentment els meus amics i jo hauríem pogut parlar sempre en la lengua común, en aquest cas l’anglès, i això ens hauria estalviat el mínim esforç que vam fer (i més d’un malentès). Però ara seríem tots plegats molt més ignorants.

Una declaració d’intencions

Dit tot això, què em trobo quan torno a passar uns dies a casa? Que demano un entrepà i un tallat als bars i no m’entenen. Que em trobo gent de que fa quaranta anys que viu al país i diu que troba difícil parlar la nostra llengua. I que en tots aquests casos se suposa que qui m’he d’adaptar a la situació sóc jo.

Doncs bé, s’ha acabat. No ho penso tolerar més.

Jo m’he passat cinc anys dedicant temps, diners i esforços a aprendre el noruec, com crec que toca a tot ciutadà del país. Per tant exigeixo als immigrants que han anat a viure al meu que facin exactament el mateix. I aquells que parlen el castellà perquè diuen que el català els costa, que sàpiguen que la seva explicació és totalment inacceptable (i encara més quan ve d’escriptors i intel·lectuals). Aprendre una llengua romànica veïna és ben fàcil. Amb la seva cantarella m’estan dient que, o bé tenen el coeficient intel·lectual d’un crustaci, que no crec que sigui el cas, o que simplement no els ha donat la gana.

Si em parlen en català i tenen problemes, ja els ajudaré. Tinc tota la paciència del món per aquestes coses. Ens en sortirem. Però si simplement no em volen entendre amb la meva llengua, que es fotin, jo no em penso adaptar més (i si són al sector serveis, que vagin preparant el llibre de reclamacions).

Breu guia de supervivència urbana

dilluns, 7/02/2011

Les ciutats mediterrànies presenten al visitant ocasional tota mena de reptes, normalment en forma de ciutadans exaltats, però són molt benèvoles pel què fa al clima i a les seves condicions naturals. Les nòrdiques, no cal dir-ho, són tot el contrari. És molt improbable que un nadiu t’alci la veu, però a canvi estan plenes de perills causats per la latitud.

Així doncs, si un dia veniu a Noruega en ple hivern us aconsello que primer domineu una sèrie de conceptes bàsics de supervivència. Els més importants, en noruec, són els tres següents.

1. GLATT. O sigui, el gel. Quan neva i la temperatura és freda, la neu es manté fresca i no hi ha cap problema. Però pot passar que de sobte la temperatura pugi sobre zero i es comenci a fondre, o encara pitjor, que plogui. Quan llavors a la nit glaça, tota aquesta aigua es transforma en gel.

Naturalment amb el gel ve el perill de relliscar, caure a terra i quedar en ridícul davant de tots els nòrdics. Això sí, cal tenir en compte que no tot el gel rellisca de la mateixa manera: cal veure si és blanc, gris, platejat o negrós, si brilla més o menys… La solució que han trobat els noruecs per a poder desplaçar-se per la ciutat és llançar-hi grava, que crea una rugositat on la sabata s’hi pot adherir. Així doncs a l’hivern tothom ha de seguir el camí de pedretes.

A les botigues venen també unes andròmines que es posen a la sola de la sabata i es claven al gel. Però com que fan soroll (i fan malbé el parquet), només són ben vistes en casos de gent nonagenària o més anciana. Ai del forani que ho faci servir, serà objecte de l’escarni públic.

2. TAKRAS. Tak vol dir “sostre”, i ras “esllevissada”. Que aquesta paraula tingui només una síl·laba en noruec i cinc en català ja ens n’hauria de donar una pista.

Quan la neu cau s’acumula als teulats, on roman estàtica… fins que la temperatura puja. Llavors perd consistència i es desprèn sobre la via pública. Per tant si en algun moment havíeu pensat que a Noruega sempre s’ha de mirar a terra pel gel, aneu errats. També cal mirar al cel per si hi ha una esllevissada. Per sort a molts carrers els botiguers col·loquen cartells i tanques per delimitar la zona de perill.

3. ELG. Molts catalans tenen la idea equivocada que a Trondheim, a la meva ciutat, hi ha rens. I no, aquests simpàtics animals viuen al nord del país. En canvi aquí tenim ants, que són unes bèsties molt més grans (si no n’heu vist mai cap, són com un burro gegant amb un cap mastodòntic i unes banyes com rems).

Per veure un ant es pot anar als boscos del voltant de la ciutat, però una opció més segura és agafar un dels autobusos que segueixen el perímetre urbà. En algun moment el vehicle frenarà de cop, i veureu un d’aquests animals al mig de la calçada.

En el meu cas l’ant l’acostumo a veure en forma d’hamburguesa, acompanyat de patates bullides, cols de brusel·les i mermelada de baies, cortesia de la cantina del meu institut (a partir de dos quarts d’onze del matí).

Immigració, l’elefant a l’habitació

dimarts , 18/01/2011

Des de la meva marxa cap a Noruega el 2006 he notat dos grans canvis socials quan torno al meu país: els devastadors efectes de la crisi econòmica i l’ensorrament del tabú de la immigració. Fa cinc anys aquest era un tema que ningú no s’atrevia a tocar, i sobre el qual els mitjans de comunicació van formar un gran pacte de silenci, però avui sembla que això és diferent.

Els dies que passo a Catalunya estan plens d’històries d’immigració, sovint lligades amb delinqüència. El pis on ara hi viuen una dotzena de sud-americans, amb el corresponent tràfec a l’escala i els sorolls nocturns. La veïna a qui van estrebar la bossa i van fer caure per terra. La mare d’un amic que va recriminar un mal comportament, i a qui van seguir i amenaçar. La desesperació d’un altre per l’estat del seu barri. Etcètera. I això sense mencionar els plantejaments genèrics (i sovint reduccionistes) que es fan a sopars i tertúlies. Agradi o no, sigui positiu o negatiu, aquest és el tema estrella de les converses quan torno a casa.

Com que jo sóc de ciències, abans de preguntar-me si les coses són bones i dolentes m’agrada saber allò que passa i per què passa. I la veritat és que primer em fallaven les xifres. Tots intuïm que el 40% de persones immigrants de Salt és una quantitat enorme, però i la mitjana del país? És alta o baixa? I com es compara amb l’evolució d’altres països similars en els darrers deu anys? El cas espanyol ha estat excepcional o en sintonia amb la resta d’Europa?

La resposta la vaig trobar a l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE, i amb les taules de població total i població immigrada vaig fer aquesta senzilla gràfica amb els percentatges.

Naturalment les dades es poden discutir. Per una banda s’hi exclouen els nacionalitzats i els irregulars, però per l’altra no es discrimina entre nascuts dins i fora de la UE. Però la tendència és clara.

Ara la pregunta és: per què ha passat aquest fenomen? Repeteixo, sense discutir de si és bo o dolent, o dels costos i beneficis. Parlo simplement d’una explicació raonada del fet que la taxa de població immigrant s’ha multiplicat per quatre en deu anys, i que el país s’hagi convertit de llarg en el què n’acull més de tot Europa.

Des dels mitjans i les autoritats s’han donat bàsicament dos motius. Primer, és un fenomen inevitable per causes geogràfiques i de pressió demogràfica dels països pobres. Segon, els immigrants han ocupat un espai laboral que els autòctons no estaven disposats a ocupar, i a més han de compensar la baixa natalitat del país.

Són explicacions suficients? Satisfactòries? Naturalment em caldria una tesi doctoral de quatre anys per començar a entrar en profunditat en el tema, però m’agradaria discutir i reflexionar sobre aquests punts i alguns altres, també des de la (llunyana) experiència noruega. Però això serà un altre dia.

Notes

1. Jo sóc del barri de Sant Narcís de Girona. Un barri obrer, tradicionalment molt divers (dec ser dels primers catalans que va fer tota l’educació bàsica amb un noi marroquí a classe), i a deu minuts a peu del municipi de Salt. Potser si fos del barri de Palau, o del districte de Sarrià-Sant Gervasi, la meva visió seria una altra. Però això és el què veig quan torno a casa, i el què us vull explicar.

2. L’expressió anglesa elephant in the room es refereix a aquelles coses molt importants i que es veuen de seguida, però que sovint preferim fer veure que no existeixen o que no ens importen. Una actitud molt extesa durant anys amb aquest i molts d’altres temes.

Tot expulsant la Maria de Noruega

divendres, 14/01/2011

Fins i tot abans de la descoberta del petroli, Noruega va muntar un estat del benestar envejable. Ara els seus ciutadans poden gaudir de 58 setmanes de permís de maternitat, plaça de llar d’infants garantida, educació gratuïta en totes les etapes, inclosa la universitària, ajudes universals a la formació…

Ara bé, tot això no és per tothom sinó només pels nascuts al país, amb dues excepcions: els treballadors qualificats que vénen a omplir les mancances del mercat de treball, i la generosa quota anual de refugiats polítics.

Si comparem les lleis d’immigració noruegues amb les espanyoles hi trobem dues diferències fonamentals. Primer, no és possible empadronar-se i obtenir un número d’identitat sense el permís de residència emès per la policia. Per tant un il·legal no té accés als serveis bàsics, com un metge de capçalera. Segon, no hi ha regularització per arrelament: per més anys que s’hi visqui mai s’adquireix la condició de legal.

Amb aquesta situació no és estrany que de tant en tant surtin a la premsa casos com el de la Maria Amelie.

La noia que va escriure un llibre

La Maria Amelie (pseudònim) va arribar a Noruega el 2003 amb els seus pares. Tenia 16 anys, i venia d’un país del Caucas (segurament Ossètia del Nord). A la família se’ls va denegar el dret d’asil, i se’ls va ordenar que marxessin del país. En lloc de fer-ho van optar per amagar-se i començar una vida com a irregulars.

La noia va aprendre ràpidament l’idioma, i malgrat la manca de papers va aconseguir completar el batxillerat, apuntar-se a la universitat de Trondheim (d’una manera que no ha quedat clara) i obtenir un màster. Durant tot aquest temps va amagar el seu origen, i cap dels seus companys de carrera, ni els seus professors, van detectar mai que no fos noruega.

Aquesta tardor Maria Amelie va publicar Ulovlig norsk (“Noruec il·legal”), on explicava la seva trajectòria. Fins i tot va ser declarada “noruega de l’any” per la revista Ny tid. Però en sortir a la llum pública l’administració va iniciar els mecanismes per expulsar-la. Dimecres passat va ser detinguda a Lillehammer, i ahir un tribunal va sentenciar que ha d’abandonar el país.

Des de llavors hi ha hagut manifestacions, moltes organitzacions (com la Creu Roja) s’han pronunciat a favor d’ella, i el seu cas ha ocupat la portada de tots els diaris. Això sí, el primer ministre Jens Stoltenberg (social-demòcrata) ha declarat que la llei d’immigració i asil s’ha de complir, i que només alguns tenen el dret de quedar-se a Noruega.

Un cas excepcional

Malgrat la sentència judicial sembla que Maria Amelie podrà romandre a Noruega, o tornar-hi de seguida. Moltes empreses estan disposades a donar-li un contracte de treball fix, fet que li obriria les portes a la regularització per la via laboral, i fins i tot Statoil, l’empresa pública que explota el petroli noruec, s’ha interessat per ella.

Però el cas de Maria Amelie és excepcional. És una noia intel·ligent, amb una gran preparació, perfectament integrada a la societat noruega, que parla l’idioma com si fos del país i que té un origen pràcticament europeu. Ara bé, la resta d’expulsions, més de 4000 l’any passat, no surten als mitjans i tenen un consens polític gairebé absolut.

Els tripartits noruecs, i altres històries polítiques

dimecres, 12/01/2011

La fòrmula de tres partits polítics que coexisteixen al govern està avui desacreditada a Catalunya, i molts la van veure com una anomalia des del primer dia: sembla que allò que volen molts ciutadans (i mitjans de comunicació) són governs monolítics i sense divergències internes.

En canvi Noruega té una llarga tradició de tripartits, i no només n’hi ha un d’esquerres que governa des de 2005 sinó que abans n’hi havia un de dretes, i n’han existit molts més al llarg de la història.

Avui us proposo un viatge per la situació dels partits polítics noruecs.

Tres a una banda, i quatre a l’altra

A Noruega hi ha set partits polítics al Parlament, dos d’esquerres, un de centre i quatre de dretes.

El partit més nombrós i històricament més important és el Partit Laborista (Ap), del qual en forma part el primer ministre Jens Stoltenberg (a la foto amb les dues sòcies). És la socialdemocràcia escandinava típica, la que va reconstruir el país després de la Segona Guerra Mundial i qui ha donat les figures polítiques més influents.

En Jens, com li diu tothom, no té majoria absoluta, i per tant governa en coalició amb dos partits més: el Partit Socialista d’Esquerres (SV), els excomunistes i ara també ecofeministes; i el Partit de Centre (Sp), l’antic partit dels pagesos, contrari a l’entrada a la UE i de gran implantació municipal. Les dues líders de SV i Sp són ara ministres, d’educació i governació respectivament, i tenen una gran tradició de barallar-se entre elles en lloc de fer-ho amb el soci gran.

Els dos cavalls de batalla de la coalició roja i verda són l’augment de les explotacions de petroli prop de reserves naturals i la construcció de més línies elèctriques per garantir l’abastiment. SV hi està en contra, Ap no es pronuncia, etcètera. Res que no coneguem a casa nostra.

Al mig del parlament hi ha dos partits minoritaris, però que fa anys van tenir molt més poder. Primer el Partit Liberal (V). En noruec el seu nom (Venstre) vol dir “esquerra”, però aquests són econòmicament de dretes, tot i que també són ecologistes i volen l’abolició de l’Església de Noruega. Una barreja que algú m’hauria d’explicar. Per altra banda tenim el Partit Democristià (Krf), conservador i declarat “defensor de la família”. L’anterior primer ministre noruec va ser de Krf (en coalició amb Sp i V), un pastor luterà que es definia com a “fill del maig del 68″, i que va ser el primer cap de govern mundial en agafar la baixa per depressió.

I a la dreta les grans forces d’oposició. El Partit Conservador (H) ha estat l’alternativa tradicional als socialistes, però s’ha vist desplaçat pel populista Partit del Progrés (Frp). Aquests defensen la reducció contundent de la immigració i l’augment de la despesa dels diners generats pel petroli, i tenen propostes com la rebaixa de les multes de trànsit i la liberalització de la venda de l’alcohol.

Fins ara Frp ha estat un partit aïllat, i la resta de formacions conservadores s’han mantingut en l’ambigüetat sobre si estarien disposats a incloure’l al govern. Però queda clar que un eventual nou tripartit de dretes ha de passar per la col·laboració entre Erna Solberg (H) i la tremebunda Siv Jensen (Frp), i amb la inclusió de Krf o V. Teniu les dues caps de l’oposició a la foto de la dreta.

El domini femení

I un detall final. Dels set grans partits polítics noruecs que he mencionat, cinc (Frp, H, Sp, SV i V) tenen una líder, mentre que en només dos (Ap i Krf) el màxim dirigent és un home. Una situació que aquí es veu com a plenament normal, i que tant de bo es donés un dia a Catalunya.

Comptant els dies (de festa)

dijous, 6/01/2011

Sensació: fa moltes setmanes que, mentre he de treballar a Noruega, allà a Catalunya feu festa.

Repassem com va el meu curs escolar. Aquí les classes van començar el 23 d’agost, tot i que els mestres ja érem a l’escola la setmana abans (vam plegar l’última setmana de juny). Des de llavors, i fins el 22 de desembre, a Noruega no hi ha ni un sol dia de festa oficial. Per trencar una mica el ritme els instituts van parar dos dies, el 21 i 22 d’octubre, també per motius històrics (són els dies en què es cullen les patates, i els alumnes havien d’ajudar a casa). I com que no se celebren els Reis, el dia 3 de gener tots a lloc.

A Catalunya l’escola va començar el 7 de setembre, amb gran rebombori per l’avançament. El 12 d’octubre, dia nacional d’Espanya, era dimarts, o sigui que tothom va fer pont el dilluns. Després ve Tots Sants, que va ser un dilluns; però sóc gironí, i els meus conciutadans van celebrar Sant Narcís el divendres anterior. I al cap de poc, grandiós pont de la Constitució (dilluns) i la Immaculada (dimecres). Resultat: cinc dies de festa just abans de Nadal. I tot i que les escoles catalanes van plegar com a Noruega, la majoria no hi tornen fins una setmana més tard, el 10 de gener.

Ara segur que em sortiran hordes senceres de catalans descontents que, al crit de “necessitem els dies de festa!”, em criticaran per dir això. Però el problema és que a Catalunya la gent és a la feina massa hores cada dia, i la qualitat de treball és ínfima. Potser per això aquest calendari interruptus ho compensa una mica.

I els alumnes? Els nens i nenes noruecs van a classe 195 dies l’any. A Catalunya la Llei d’Educació marca un mínim de 175 dies i un màxim de 178. I això si ho compteu bé, és un curs sencer al cap dels deu anys d’ensenyament obligatori.

Turistes, teniu carta blanca

dimecres, 29/12/2010

Antoni Escudero, president de la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona, declarava ahir a El Punt: “Som un país d’oci, i això s’hauria de tenir en compte i ser més tolerants amb els fumadors. Si els turistes opten per venir a casa nostra, és perquè aquí poden fer coses que al seu país no poden fer“.

Clar i català. Els discursos de l’excel·lència, del turisme de qualitat, etc, no són res més que una façana. Nosaltres hem d’atreure turistes perquè aquí poden anar borratxos pel carrer, cridar, pixar a les cantonades, fumar als bars i restaurants, sortir de festa fins les tantes de la matinada, emprenyar els veïns i totes aquestes coses que tenen prohibides a casa seva.

És clar que, ben mirat, què més podem oferir-los?

El paisatge? Fa dècades, i especialment en els darrers vint anys, que l’hem destruït a consciència. Urbanitzacions clòniques, passejos marítims de ciment, construccions en llocs impossibles, torres elèctriques sense sentit, cascos urbans decrèpits i, a sobre, ho hem envoltat tot d’uns polígons industrials decadents. A la foto de l’esquerra podeu veure el què han fet els successius ajuntaments (democràtics) de l’Escala amb la Cala Montgó.

Els preus? L’alcohol (de supermercat) potser sí que és més barat, però la resta és tant o més car que al nord d’Europa.

El servei? El món de la restauració ha enfonsat els salaris aprofitant-se de l’atur i la immigració, i tenim uns cambrers irritats, mal educats i sense els coneixements mínims. Per no dir que molts no parlen cap llengua comprensible.

El menjar? Tenim uns quants cuiners famosos, però hem perdut els productes tradicionals i a ningú no li importa la qualitat. Visca la marca blanca! Aneu a Itàlia i sabreu què és el bon menjar.

Vist tot plegat, no m’estranya que els noruecs que volen una setmana de sol i platja faci anys que se’n van a Turquia.

Retalls d’estada nadalenca

dimarts , 28/12/2010

Em trobo un conegut italià a l’aeroport. És enginyer, i ara treballa a Noruega fent recerca. M’explica el seu cas:

– Vaig fer l’últim any i mig de doctorat en una universitat catalana. Com que em vull dedicar al món acadèmic, vaig preguntar si hi havia possibilitats de continuar-hi. Em van contestar: “Impossible. Tu véns de fora, tens inquietuds, has viatjat. Aquí es tracta de no moure’s i esperar el teu torn per obtenir la plaça”.

* * *

L’expressió “medi ambient” és nefasta, perquè uneix dues paraules que volen dir el mateix. A més, i ho sentia sovint quan treballava de tècnic ambiental, molta gent es fa un embolic, ho tradueix malament del castellà, i diu allò de mig ambient.

Doncs bé, de la paraula hem passat als fets. Amb el nou govern tenim mig ambient (els espais naturals) a Agricultura i l’altre mig (impacte, contaminació) a Obres Públiques. Ens podem calçar.

* * *

Fa molt temps que volia llegir la Vida de Manolo contada per ell mateix de Josep Pla. En castellà el van traduir l’any passat, i era a totes les botigues. En català? Vagi vostè al volum 14 de l’Obra Completa, si el troba.

Finalment he pogut comprar el llibre, i aquests dies de Nadal el devoro. Però és en l’edició clàssica, que tothom sap que és plena d’incorreccions i manipulacions. Fa trenta anys que és mort, i no tenim una edició crítica i anotada del nostre escriptor més important. Deu ser que Pla encara trepitja molts ulls de poll.

La cantarella dels suïcidis

dimarts , 21/12/2010

És automàtic. Reuniu un grup de gent i poseu-vos a parlar dels avantatges de l’estat del benestar nòrdic, la riquesa, el nivell de vida. Sempre sortirà algú que dirà:

– Sí, però segur que no viuen tan bé si és el lloc on hi ha més suïcidis!

La idea dels països escandinaus com a paradís dels suïcides està molt extesa a casa nostra, però potser ningú no s’ha aturat a comprovar si és veritat. Anem doncs a veure les dades de l’Eurostat per a l’any 2008 (morts per suïcidi per cada 100.000 habitants):

És a dir, els índexs més alts de suïcidi es produeixen a l’est d’Europa, a les repúbliques excomunistes. I si bé als països nòrdics la xifra és elevada, Noruega és superada per França o Àustria, i es troba a la mitjana europea.

Els països mediterranis són a la cua d’Europa, però hi pot haver alguna causa externa. Ellenor Mittendorfer, epidemiòloga especialista en suïcidis, reconeixia en una entrevista a La Vanguardia (9/8/2010) els valors més alts d’Escandinàvia, però a continuació apuntava: “als països catòlics molts metges, per qüestions religioses, no posen com a causa de la mort el suïcidi perquè això estigmatitza la família”. Moltes fonts han denunciat l’escassa fiabilitat de les dades de suïcidi a Espanya, i que no hi hagi gairebé estadístiques sobre els intents.

Dit això, una senzilla reflexió. Avui a Trondheim el sol ha sortit a les 10 del matí i s’ha post a les 14:31, sense gairebé aixecar-se de l’horitzó durant aquestes quatre hores i mitja. La temperatura exterior ha estat sempre per sota els -10ºC. Sincerament, no hauríem de pensar en una taxa de suïcidi alta sinó tot el contrari: els noruecs han de ser molt feliços, perquè amb unes condicions així encara se suïciden poc!

(Nota: Recordo un expert d’aquest tema que, en una entrevista, afirmava que el mite del suïcidi escandinau era un rumor escampat per la CIA durant els 60 per desacreditar l’estat de benestar. Ignoro si és veritat o no, però si algú en té alguna referència que m’ho faci saber als comentaris)

El laberint dialectal

dissabte, 18/12/2010

El nouvingut s’ha establert a Trondheim i decideix començar a aprendre noruec. El segon dia de curs el professor li explica els nombres, i aprèn que si vol dir “trenta-cinc corones” ha de pronunciar tretti fem kroner.

Tot cofoi, l’endemà va al supermercat amb la intenció d’entendre el caixer quan li llegeixi el preu. Tot i això aquell noi no li diu tretti fem kroner sinó fem og tredve krona, perquè a Trondheim: a) diuen les unitats abans de les desenes, b) tenen una altra paraula pel número 30, i c) fan els plurals indeterminats acabats en -a i no -er.

Mica en mica el nouvingut descobreix amb consternació que entre aquell noruec estàndard que aprèn al curs i allò que parlen a Trondheim hi ha una distància enorme. També conjuguen els verbs de forma diferent, canvien la meitat de pronoms personals i s’entesten en emetre constantment sons com ny i ll, que suposadament no existeixen en aquesta llengua. I el pitjor és que quan alguna vegada demana si li poden parlar en estàndard, bàsicament per entendre alguna cosa, el miren amb cara d’absoluta incomprensió.

Dialecte i identitat

Noruega és un païs de valls i de fiords, de comunicacions precàries i de distàncies impossibles. Aquest aïllament de segles va fer que es desenvolupessin una gran quantitat de dialectes, amb grans diferències entre ells. I malgrat que el segle XX va portar els estàndars escrits, els avions i la tele, la situació lingüística no ha canviat gaire en aquest aspecte.

El dialecte és un dels components més importants de la identitat individual dels noruecs. No el canvien mai quan parlen, ni tampoc si es traslladen a una altra part del país. N’estan ben orgullosos. Durant algunes dècades es va intentar imposar l’estàndard a l’educació, la política i els mitjans de comunicació, però des dels anys vuitanta es van suprimir aquests criteris i cadascú parla allò que ha après a casa. Per afavorir la comprensió entre els dialectes, els programes infantils de televisió procuren que hi hagi personatges que s’expressin en cadascuna de les parles del país.

Els noruecs abracen doncs sense complexos la seva diversitat lingüística i, malgrat que com a forani m’ha portat alguns problemes, és sens dubte una situació molt estimulant comparada amb les idees monolítiques que imperen al sud d’Europa.