Entrades amb l'etiqueta ‘Catalunya’

No som una nació, som un ramat

dimarts , 14/02/2012

Les protestes socials són un element fonamental de qualsevol democràcia. Des de les manifestacions per a la igualtat femenina a Islàndia als moviments pels drets civils dels EUA, les multituds han aconseguit canviar lleis, governs i mentalitats, han evitat que la democràcia es rovelli, i han fet avançar la societat.

A tot arreu? Evidentment que no. En un racó de la mediterrània resisteix un llogarret, el poble català, que no protesta amb energia ni que el matin. I això que no només ha estat envaït pels romans, sinó que els ha hagut d’obrir el rebost, li dormen a la cambra principal i se li beneficien la filla.

* * *

El 10 de juliol de 2010 vam sortir al carrer uns quants centenars de milers de catalans, potser un milió. Una xifra així en qualsevol país occidental hauria fet tremolar les estructures, però a casa nostra no. La casta política (catalana i espanyola) s’ho va passar per l’entrecuix, i qui dies passa anys empeny. Tenien la seguretat que allò era una foguerada sense cap conseqüència electoral ni social, i que ells podrien continuar fent la seva sense ser fiscalitzats.

Més greus van ser els fets del Parlament del 15 de juny de 2011, quan uns quants joves van sortir a protestar per la situació del país. No van cremar edificis públics (com a Grècia), ni es van produir saquejos (com al Regne Unit), ni van paralitzar els transports (com a França), sinó que van perseguir cridant-li “burro” a un diputat de CiU (amb antededents per conduir begut), li van tacar la jaqueta a una diputada socialista, etc.

Ràpidament els polítics es va posar en marxa per protegir els seus privilegis, van dir que era un assalt a la democràcia i un intent d’instaurar el feixisme, i van desplegar els seus sicaris, la casta tertuliana, aquests prostituts intel·lectuals a 125 euros la funció. Una protesta menor de quatre arreplegats es va vendre com un nou i augmentat 23-F.

* * *

Per tant així anem. L’estat ens deu milers de milions i no passa res, el govern vol desmuntar l’educació i la sanitat públiques i no passa res, els trens xoquen per manca d’inversions i no passa res, la gent paga més impostos que a Noruega però rep uns serveis nefastos i no passa res, uns jutges feixistes es carreguen la immersió i no passa res, es llancen insídies a l’estil nazi i no passa res, una reforma laboral legalitza el mobbing a la feina i no passa res, els banquers que han enfonsat el país surten a donar lliçons morals i no passa res, els polítics es gasten milions per inflar el seu ego i no passa res, etcètera.

El que em sembla pitjor de tot no és que els catalans hagin triat viure així, sinó que la situació actual no té ni punt de comparació amb la degradació que hauran de patir els seus fills. I que no surtin a canviar les coses en defensa de la següent generació em sembla moralment patètic.

Però al cap i a la fi, qui vol sortir al carrer quan es pot estar tranquil·lament tancat al corral, mirant el Barça i cridant BEEEEEE BEEEEEE?

Immigració, l’elefant a l’habitació

dimarts , 18/01/2011

Des de la meva marxa cap a Noruega el 2006 he notat dos grans canvis socials quan torno al meu país: els devastadors efectes de la crisi econòmica i l’ensorrament del tabú de la immigració. Fa cinc anys aquest era un tema que ningú no s’atrevia a tocar, i sobre el qual els mitjans de comunicació van formar un gran pacte de silenci, però avui sembla que això és diferent.

Els dies que passo a Catalunya estan plens d’històries d’immigració, sovint lligades amb delinqüència. El pis on ara hi viuen una dotzena de sud-americans, amb el corresponent tràfec a l’escala i els sorolls nocturns. La veïna a qui van estrebar la bossa i van fer caure per terra. La mare d’un amic que va recriminar un mal comportament, i a qui van seguir i amenaçar. La desesperació d’un altre per l’estat del seu barri. Etcètera. I això sense mencionar els plantejaments genèrics (i sovint reduccionistes) que es fan a sopars i tertúlies. Agradi o no, sigui positiu o negatiu, aquest és el tema estrella de les converses quan torno a casa.

Com que jo sóc de ciències, abans de preguntar-me si les coses són bones i dolentes m’agrada saber allò que passa i per què passa. I la veritat és que primer em fallaven les xifres. Tots intuïm que el 40% de persones immigrants de Salt és una quantitat enorme, però i la mitjana del país? És alta o baixa? I com es compara amb l’evolució d’altres països similars en els darrers deu anys? El cas espanyol ha estat excepcional o en sintonia amb la resta d’Europa?

La resposta la vaig trobar a l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE, i amb les taules de població total i població immigrada vaig fer aquesta senzilla gràfica amb els percentatges.

Naturalment les dades es poden discutir. Per una banda s’hi exclouen els nacionalitzats i els irregulars, però per l’altra no es discrimina entre nascuts dins i fora de la UE. Però la tendència és clara.

Ara la pregunta és: per què ha passat aquest fenomen? Repeteixo, sense discutir de si és bo o dolent, o dels costos i beneficis. Parlo simplement d’una explicació raonada del fet que la taxa de població immigrant s’ha multiplicat per quatre en deu anys, i que el país s’hagi convertit de llarg en el què n’acull més de tot Europa.

Des dels mitjans i les autoritats s’han donat bàsicament dos motius. Primer, és un fenomen inevitable per causes geogràfiques i de pressió demogràfica dels països pobres. Segon, els immigrants han ocupat un espai laboral que els autòctons no estaven disposats a ocupar, i a més han de compensar la baixa natalitat del país.

Són explicacions suficients? Satisfactòries? Naturalment em caldria una tesi doctoral de quatre anys per començar a entrar en profunditat en el tema, però m’agradaria discutir i reflexionar sobre aquests punts i alguns altres, també des de la (llunyana) experiència noruega. Però això serà un altre dia.

Notes

1. Jo sóc del barri de Sant Narcís de Girona. Un barri obrer, tradicionalment molt divers (dec ser dels primers catalans que va fer tota l’educació bàsica amb un noi marroquí a classe), i a deu minuts a peu del municipi de Salt. Potser si fos del barri de Palau, o del districte de Sarrià-Sant Gervasi, la meva visió seria una altra. Però això és el què veig quan torno a casa, i el què us vull explicar.

2. L’expressió anglesa elephant in the room es refereix a aquelles coses molt importants i que es veuen de seguida, però que sovint preferim fer veure que no existeixen o que no ens importen. Una actitud molt extesa durant anys amb aquest i molts d’altres temes.

Turistes, teniu carta blanca

dimecres, 29/12/2010

Antoni Escudero, president de la Federació d’Hostaleria de les Comarques de Girona, declarava ahir a El Punt: “Som un país d’oci, i això s’hauria de tenir en compte i ser més tolerants amb els fumadors. Si els turistes opten per venir a casa nostra, és perquè aquí poden fer coses que al seu país no poden fer“.

Clar i català. Els discursos de l’excel·lència, del turisme de qualitat, etc, no són res més que una façana. Nosaltres hem d’atreure turistes perquè aquí poden anar borratxos pel carrer, cridar, pixar a les cantonades, fumar als bars i restaurants, sortir de festa fins les tantes de la matinada, emprenyar els veïns i totes aquestes coses que tenen prohibides a casa seva.

És clar que, ben mirat, què més podem oferir-los?

El paisatge? Fa dècades, i especialment en els darrers vint anys, que l’hem destruït a consciència. Urbanitzacions clòniques, passejos marítims de ciment, construccions en llocs impossibles, torres elèctriques sense sentit, cascos urbans decrèpits i, a sobre, ho hem envoltat tot d’uns polígons industrials decadents. A la foto de l’esquerra podeu veure el què han fet els successius ajuntaments (democràtics) de l’Escala amb la Cala Montgó.

Els preus? L’alcohol (de supermercat) potser sí que és més barat, però la resta és tant o més car que al nord d’Europa.

El servei? El món de la restauració ha enfonsat els salaris aprofitant-se de l’atur i la immigració, i tenim uns cambrers irritats, mal educats i sense els coneixements mínims. Per no dir que molts no parlen cap llengua comprensible.

El menjar? Tenim uns quants cuiners famosos, però hem perdut els productes tradicionals i a ningú no li importa la qualitat. Visca la marca blanca! Aneu a Itàlia i sabreu què és el bon menjar.

Vist tot plegat, no m’estranya que els noruecs que volen una setmana de sol i platja faci anys que se’n van a Turquia.