Entrades amb l'etiqueta ‘ensenyament’

PISA, la remor i les conseqüències

dijous, 9/12/2010

Dimarts es van publicar els resultats de l’informe PISA sobre l’educació a diferents països. Com sempre els resultats van ser catastròfics per a Espanya, i més acceptables per a Catalunya, que es manté en una franja mitjana. Dimecres la notícia ja havia desaparegut de les portades dels diaris digitals catalans i espanyols i, qui sap si degut a aquest absurd pont de primers de desembre, el debat ha estat gairebé nul.

PISA i Noruega

Durant els anys noranta Noruega va emprendre una sèrie de reformes educatives basades en els principis de l’escola unitària, el treball en grup i la implicació de la societat. Uns objectius lloables i que s’han mantingut, però que van descuidar altres elements importants.

Si les avaluacions posteriors del sistema ja deixaven clares algunes mancances, PISA 2003 (publicat el 2004) va deixar en evidència el baix nivell dels alumnes noruecs: a la mitjania d’Europa, a la cua dels països nòrdics i superat en coneixement científic per estats com (glups!) Espanya. Tot plegat va provocar un terratrèmol social i un autèntic escàndol polític. Ràpidament es van posar en marxa els mecanismes per modificar el sistema, i el 2006 ja es va començar a aplicar el nou model educatiu (anomenat Kunnskapsløftet, que es podria traduir com “promoció del coneixement”).

La base de la nova llei educativa és la integració i coordinació de tots els nivells educatius, i sobretot la potenciació de les competències bàsiques; és a dir, llegir, escriure, expressar-se oralment, calcular i saber usar les noves tecnologies.

PISA 2009 ha avaluat els primers alumnes que van començar la secundària obligatòria amb la nova llei, i els resultats han estat acceptables: per sobre la mitjana en lectura, superant Suècia i Dinamarca, i una recuperació en matemàtiques i ciències. El consens és que es va pel bon camí, i els polítics estan prou satisfets. Els conservadors, perquè van liderar la reforma quan eren al govern, i els d’esquerres perquè a ells els ha tocat implementar-la.

Més enllà de PISA

De forma objectiva es pot dir que el sistema educatiu noruec podria treure molt millors resultats a PISA, si es té en compte els recursos que s’hi dediquen i, sobretot, el consens en considerar l’ensenyament com un dels pilars de la societat.

Ara bé, també és cert que PISA avalua unes competències molt concretes, i no té en compte d’altres aspectes. Per exemple, l’enorme capacitat de treball en grup dels alumnes, que saben autogestionar-se perfectament. O la seva aptitud per presentar en públic els resultats, tant en noruec com en anglès i (al final del batxillerat) en una segona llengua estrangera.

A l’ensenyament noruec li queda un llarg camí per recórrer. Però mentre hi hagi el consens social que aquest és un dels temes més importants per al país, crec que podem ser optimistes.

Mestres, però no funcionaris

dijous, 2/12/2010

Sovint, quan explico a catalans que sóc mestre a Noruega, em fan preguntes com ara: i has passat les oposicions? O bé: així estàs apuntat a llistes? És ben trist. La mentalitat funcionarial castellana està tan arrelada a casa nostra que no pensem que hi pot haver altres models.

A Noruega els mestres som treballadors públics (gairebé no hi ha escoles privades) amb un bon contracte indefinit, però no som funcionaris en el sentit espanyol del terme. Aquesta figura es reserva per a alguns alts càrrecs dels ministeris i per als jutges, i amb el temps s’ha anat limitant. De fet és ben lògic: si la base del funcionariat consisteix en què el treballador no pot perdre la plaça per motius polítics, quin sentit té que ho siguin els mestres, els metges, els conserges o els administratius? No n’hi hauria prou amb un contracte laboral sòlid?

Sense oposicions, els mestres som contractats per cada centre educatiu, i més concretament pel seu director. Quan un institut noruec té lliure una plaça, aquesta es publica a la premsa i a Internet. La selecció és similar a una empresa privada: cal enviar el currículum i fer una entrevista amb la direcció del centre. Es valora la qualificació pedagògica i la formació universitària de l’aspirant, així com la seva trajectòria professional. Per tenir un contracte indefinit és necessari haver cursat un màster en pedagogia de 60 crèdits europeus, i a partir d’aquell moment el govern regional garanteix una plaça en algun dels instituts de l’àrea.

La clau d’aquest sistema són els directors dels instituts, que tenen un gran poder i estan alliberats de la feina docent. Són nomenats directament per l’administració regional en un procés similar a la contractació dels professors, i no necessàriament han de procedir del mateix centre educatiu. És el director qui a continuació designa els altres càrrecs prèvia deliberació amb tota la plantilla, incloent el sotsdirector i els caps d’àrea.

És un model millor que el català? L’avantatge és que els centres poden formar una plantilla sòlida i estable, i fins i tot especialitzar-se. A més, sense una rotació constant, i sense professors inamovibles, és més fàcil engegar projectes a llarg termini i que tothom estigui motivat a participar-hi. I de pas s’elimina la visió que molts tenen de l’escola com un refugi laboral i econòmic, on s’hi entra per obtenir un sou per tota la vida i no com a projecte vital.

Els mestres catalans de l’escola pública remen naturalment en direcció contrària, malgrat els esforços d’aquests anys del conseller Maragall. Una vegada li vaig comentar el model noruec a una sindicalista i em va donar una resposta de ben curta volada: si s’implantés, els directors només contractarien els seus amics! Però jo els entenc. Quan una feina és tan complexa i té tan poc recolzament social com la de professor a Catalunya, la defensa dels privilegis laborals sembla ser l’únic consol.