Entrades amb l'etiqueta ‘immigració’

Immigració, l’elefant a l’habitació

dimarts , 18/01/2011

Des de la meva marxa cap a Noruega el 2006 he notat dos grans canvis socials quan torno al meu país: els devastadors efectes de la crisi econòmica i l’ensorrament del tabú de la immigració. Fa cinc anys aquest era un tema que ningú no s’atrevia a tocar, i sobre el qual els mitjans de comunicació van formar un gran pacte de silenci, però avui sembla que això és diferent.

Els dies que passo a Catalunya estan plens d’històries d’immigració, sovint lligades amb delinqüència. El pis on ara hi viuen una dotzena de sud-americans, amb el corresponent tràfec a l’escala i els sorolls nocturns. La veïna a qui van estrebar la bossa i van fer caure per terra. La mare d’un amic que va recriminar un mal comportament, i a qui van seguir i amenaçar. La desesperació d’un altre per l’estat del seu barri. Etcètera. I això sense mencionar els plantejaments genèrics (i sovint reduccionistes) que es fan a sopars i tertúlies. Agradi o no, sigui positiu o negatiu, aquest és el tema estrella de les converses quan torno a casa.

Com que jo sóc de ciències, abans de preguntar-me si les coses són bones i dolentes m’agrada saber allò que passa i per què passa. I la veritat és que primer em fallaven les xifres. Tots intuïm que el 40% de persones immigrants de Salt és una quantitat enorme, però i la mitjana del país? És alta o baixa? I com es compara amb l’evolució d’altres països similars en els darrers deu anys? El cas espanyol ha estat excepcional o en sintonia amb la resta d’Europa?

La resposta la vaig trobar a l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE, i amb les taules de població total i població immigrada vaig fer aquesta senzilla gràfica amb els percentatges.

Naturalment les dades es poden discutir. Per una banda s’hi exclouen els nacionalitzats i els irregulars, però per l’altra no es discrimina entre nascuts dins i fora de la UE. Però la tendència és clara.

Ara la pregunta és: per què ha passat aquest fenomen? Repeteixo, sense discutir de si és bo o dolent, o dels costos i beneficis. Parlo simplement d’una explicació raonada del fet que la taxa de població immigrant s’ha multiplicat per quatre en deu anys, i que el país s’hagi convertit de llarg en el què n’acull més de tot Europa.

Des dels mitjans i les autoritats s’han donat bàsicament dos motius. Primer, és un fenomen inevitable per causes geogràfiques i de pressió demogràfica dels països pobres. Segon, els immigrants han ocupat un espai laboral que els autòctons no estaven disposats a ocupar, i a més han de compensar la baixa natalitat del país.

Són explicacions suficients? Satisfactòries? Naturalment em caldria una tesi doctoral de quatre anys per començar a entrar en profunditat en el tema, però m’agradaria discutir i reflexionar sobre aquests punts i alguns altres, també des de la (llunyana) experiència noruega. Però això serà un altre dia.

Notes

1. Jo sóc del barri de Sant Narcís de Girona. Un barri obrer, tradicionalment molt divers (dec ser dels primers catalans que va fer tota l’educació bàsica amb un noi marroquí a classe), i a deu minuts a peu del municipi de Salt. Potser si fos del barri de Palau, o del districte de Sarrià-Sant Gervasi, la meva visió seria una altra. Però això és el què veig quan torno a casa, i el què us vull explicar.

2. L’expressió anglesa elephant in the room es refereix a aquelles coses molt importants i que es veuen de seguida, però que sovint preferim fer veure que no existeixen o que no ens importen. Una actitud molt extesa durant anys amb aquest i molts d’altres temes.

Tot expulsant la Maria de Noruega

divendres, 14/01/2011

Fins i tot abans de la descoberta del petroli, Noruega va muntar un estat del benestar envejable. Ara els seus ciutadans poden gaudir de 58 setmanes de permís de maternitat, plaça de llar d’infants garantida, educació gratuïta en totes les etapes, inclosa la universitària, ajudes universals a la formació…

Ara bé, tot això no és per tothom sinó només pels nascuts al país, amb dues excepcions: els treballadors qualificats que vénen a omplir les mancances del mercat de treball, i la generosa quota anual de refugiats polítics.

Si comparem les lleis d’immigració noruegues amb les espanyoles hi trobem dues diferències fonamentals. Primer, no és possible empadronar-se i obtenir un número d’identitat sense el permís de residència emès per la policia. Per tant un il·legal no té accés als serveis bàsics, com un metge de capçalera. Segon, no hi ha regularització per arrelament: per més anys que s’hi visqui mai s’adquireix la condició de legal.

Amb aquesta situació no és estrany que de tant en tant surtin a la premsa casos com el de la Maria Amelie.

La noia que va escriure un llibre

La Maria Amelie (pseudònim) va arribar a Noruega el 2003 amb els seus pares. Tenia 16 anys, i venia d’un país del Caucas (segurament Ossètia del Nord). A la família se’ls va denegar el dret d’asil, i se’ls va ordenar que marxessin del país. En lloc de fer-ho van optar per amagar-se i començar una vida com a irregulars.

La noia va aprendre ràpidament l’idioma, i malgrat la manca de papers va aconseguir completar el batxillerat, apuntar-se a la universitat de Trondheim (d’una manera que no ha quedat clara) i obtenir un màster. Durant tot aquest temps va amagar el seu origen, i cap dels seus companys de carrera, ni els seus professors, van detectar mai que no fos noruega.

Aquesta tardor Maria Amelie va publicar Ulovlig norsk (“Noruec il·legal”), on explicava la seva trajectòria. Fins i tot va ser declarada “noruega de l’any” per la revista Ny tid. Però en sortir a la llum pública l’administració va iniciar els mecanismes per expulsar-la. Dimecres passat va ser detinguda a Lillehammer, i ahir un tribunal va sentenciar que ha d’abandonar el país.

Des de llavors hi ha hagut manifestacions, moltes organitzacions (com la Creu Roja) s’han pronunciat a favor d’ella, i el seu cas ha ocupat la portada de tots els diaris. Això sí, el primer ministre Jens Stoltenberg (social-demòcrata) ha declarat que la llei d’immigració i asil s’ha de complir, i que només alguns tenen el dret de quedar-se a Noruega.

Un cas excepcional

Malgrat la sentència judicial sembla que Maria Amelie podrà romandre a Noruega, o tornar-hi de seguida. Moltes empreses estan disposades a donar-li un contracte de treball fix, fet que li obriria les portes a la regularització per la via laboral, i fins i tot Statoil, l’empresa pública que explota el petroli noruec, s’ha interessat per ella.

Però el cas de Maria Amelie és excepcional. És una noia intel·ligent, amb una gran preparació, perfectament integrada a la societat noruega, que parla l’idioma com si fos del país i que té un origen pràcticament europeu. Ara bé, la resta d’expulsions, més de 4000 l’any passat, no surten als mitjans i tenen un consens polític gairebé absolut.