Entrades amb l'etiqueta ‘Noruega’

A Trondheim, 15 nous peatges

dimarts , 24/04/2012

El divendres passat l’Ajuntament de Trondheim va aprovar, amb l’acord de 7 dels 8 partits polítics presents al consistori, la implantació de 15 nous peatges al terme municipal. A partir d’ara, molts dels conductors dels barris perifèrics de la ciutat hauran de pagar 8 corones (1 euro) per accedir a les vies principals. Si no és hora punta el preu baixarà fins les 6,2 corones, i es preveu un màxim de despesa de 1000 corones al mes. Això s’afegeix als 7 peatges ja existents.

Ara que la vergonyosa situació a Catalunya torna a estar d’actualitat, potser val la pena explicar una mica quin és el model noruec de peatges, que té diferències significatives.

En primer lloc els peatges són públics i controlats per l’administració local, i se situen sobre vies ja existents. Però el més important és que els diners recaptats es destinen a finançar un pla d’inversions aprovat prèviament. Quan s’han complert els objectius del pla, el peatge s’elimina.

En el cas de Trondheim, els diners recaptats (uns 65 milions d’euros anuals) aniran destinats a dos llocs: a la construcció d’alguns ponts i túnels per millorar la connectivitat en una ciutat d’orografia molt complexa; i a transformar alguns carrers per al pas exclusiu de vianants i bicicletes. El cas més espectacular serà el del carrer que avui suporta més trànsit de cotxes, i que en un futur serà una avinguda arbrada. Tot plegat va en paral·lel a la millora de la xarxa d’autobusos, amb una cinquantena de línies.

L’alcaldessa socialdemòcrata de Trondheim ha declarat: “Per poder invertir en el transport públic i la construcció de carreteres, els peatges són una solució essencial. Espero que la gent vegi que gastem els diners amb responsabilitat”. Només els regidors del populista Frp s’han quedat fora del pacte polític.

Naturalment us podeu preguntar: si Noruega és un país tan ric, on la gent paga molts impostos i hi ha petroli, per què cal implantar peatges per finançar les obres públiques? La resposta és que les prioritats dels governs noruecs són altres. Els impostos serveixen per sostenir l’estat del benestar: 58 setmanes de baixa de maternitat, plaça d’escola bressol garantida, educació gratuïta a tots els nivells… I gairebé tots els guanys del petroli s’estalvien per a les generacions futures. Governar al cap i a la fi és prioritzar, i sembla que Noruega no s’ha contagiat del deliri de les infraestructures que ha enlluernat els polítics (i molts ciutadans) espanyols. Aquí es considera que són els conductors els que han d’ajudar a pagar les carreteres, que no són tan necessàries per al benestar general.

Emigrar (o no) a Noruega

dimarts , 31/01/2012

El procés d’absoluta decadència que estan patint tant Catalunya com Espanya fa que molta de la gent més preparada es plantegi marxar fora per trobar una vida millor, i entre els països candidats un dels més atractius és Noruega. En alguns fòrums d’internet s’acumulen les preguntes, i jo mateix rebo sovint missatges de gent interessada. És per això que he decidit posar per escrit allò que jo penso sobre tot plegat.

L’experiència. Viure una temporada a fora és una experiència que tothom hauria de tenir. No només serveix per aprendre moltes coses noves, sinó sobretot per avaluar de nou les prioritats i els valors que t’imposa la cultura pròpia. I naturalment emigrar ara per Europa és molt més fàcil que fa unes dècades, tant per temps de viatge com per facilitat de comunicació.

Dit això, i tot i que el meu cas és molt positiu, reconec que emigrar per necessitat o per manca d’oportunitats al país d’origen és molt diferent que fer-ho per altres motius. Per això recomano agafar els meus consells amb precaució.

El país. Anar a Noruega vol dir mudar-se a l’altre extrem d’Europa. I no parlo del clima, el paisatge o les hores de llum, que també són molt diferents. Em refereixo a la cultura i els valors. Aquí l’interès de la comunitat passa sempre per sobre l’individu, i no agrada que la gent se salti els mecanismes de funcionament social. Això pot ser ofegadors per alguns, que veuran atacada la seva llibertat personal, però no hi ha cap més camí per integrar-se o voler tenir una vida “com cal”.

L’idioma. El primer requisit per emigrar a Noruega és saber bé l’anglès i poder-hi tenir converses. Dit això, només els enginyers i els treballadors de la universitat poden aspirar a una vida en anglès. Tota la resta ha d’aprendre el noruec.

Si un sap anglès, el noruec tampoc és una llengua massa difícil: no es declina com l’alemany, els verbs no es conjuguen i es llegeix de manera molt senzilla. En canvi el gran obstacle són els dialectes. L’estàndard que s’aprèn als cursos correspon (més o menys) a la parla d’Oslo, però viure a Bergen, Trondheim i Stavanger implica patir uns mesos d’adaptació per començar a sentir que allò que parlen els indígenes és, efectivament, noruec.

L’enllaç. Marxar a qualsevol país a buscar fortuna és força temerari. Tots els europeus que conec establerts aquí hi van arribar degut a la universitat (com jo), amb un contracte de feina o perquè la parella és d’aquí. Cal temps per muntar la xarxa social, que com a tot arreu és fonamental. Arribar sol i sense parlar la llengua gairebé assegura el fracàs. El millor doncs, en cas de no tenir cap conegut, és mirar ofertes de feina a webs com finn.no.

El coixí. Si no es ve amb contracte de feina, recomano portar un bon coixí econòmic d’uns quants milers d’euros. Els processos de contractació de treballadors són extremadament lents, perquè qualsevol decisió que impliqui una tria (algú sobre un altre) ha de tenir totes les garanties democràtiques. No és estrany que tot plegat s’allargui per sobre dels quatre mesos.

Els tabús. Com tota cultura, els noruecs tenen els seus tabús. Dos temes dels quals costa parlar són la vergonyosa assimilació dels lapons i les borratxeres dels caps de setmana. Ara bé, el més important és recordar que són una gent profundament enamorada del seu país, i per tant tota crítica ha d’estar ben fonamentada.

Les expectatives. Aprendre una cultura nova vol temps, però el primer requisit és no buscar sempre allò que tenies a casa. Sí, el menjar és diferent, i anar de bars i restaurants és caríssim. Però en el primer cas cal entendre les limitacions geogràfiques, i en el segon que la vida social s’ha fet sempre a les cases. A més qualsevol persona que arribi amb aires de grandesa (pel fet de tenir títol, càrrec, etcètera) serà ràpidament baixat arran de terra pels seus coneguts.

La recepció. Els noruecs són una gent extremadament cordial i molt disposada a ajudar, especialment quan es nota un esforç per aprendre la seva llengua. En els darrers temps, però, als mitjans de comunicació hi ha aparegut estranyes notícies sobre espanyols que han acabat vivint als carrers de Bergen per manca de mitjans, i la ministra de treball ha indicat que els sud-europeus sense feina han de tornar al seu país. Simple política o penetrarà a la societat?

En resum. Noruega és un país admirable, molt avançat socialment, però amb condicionants que poden demanar un esforç extra d’adaptació. Potser és més fàcil anar al centre d’Europa, però a qui li agradi la natura, viure en una societat que funciona i gaudir dels petits plaers, les recompenses de Noruega són enormes.

Tot expulsant la Maria de Noruega

divendres, 14/01/2011

Fins i tot abans de la descoberta del petroli, Noruega va muntar un estat del benestar envejable. Ara els seus ciutadans poden gaudir de 58 setmanes de permís de maternitat, plaça de llar d’infants garantida, educació gratuïta en totes les etapes, inclosa la universitària, ajudes universals a la formació…

Ara bé, tot això no és per tothom sinó només pels nascuts al país, amb dues excepcions: els treballadors qualificats que vénen a omplir les mancances del mercat de treball, i la generosa quota anual de refugiats polítics.

Si comparem les lleis d’immigració noruegues amb les espanyoles hi trobem dues diferències fonamentals. Primer, no és possible empadronar-se i obtenir un número d’identitat sense el permís de residència emès per la policia. Per tant un il·legal no té accés als serveis bàsics, com un metge de capçalera. Segon, no hi ha regularització per arrelament: per més anys que s’hi visqui mai s’adquireix la condició de legal.

Amb aquesta situació no és estrany que de tant en tant surtin a la premsa casos com el de la Maria Amelie.

La noia que va escriure un llibre

La Maria Amelie (pseudònim) va arribar a Noruega el 2003 amb els seus pares. Tenia 16 anys, i venia d’un país del Caucas (segurament Ossètia del Nord). A la família se’ls va denegar el dret d’asil, i se’ls va ordenar que marxessin del país. En lloc de fer-ho van optar per amagar-se i començar una vida com a irregulars.

La noia va aprendre ràpidament l’idioma, i malgrat la manca de papers va aconseguir completar el batxillerat, apuntar-se a la universitat de Trondheim (d’una manera que no ha quedat clara) i obtenir un màster. Durant tot aquest temps va amagar el seu origen, i cap dels seus companys de carrera, ni els seus professors, van detectar mai que no fos noruega.

Aquesta tardor Maria Amelie va publicar Ulovlig norsk (“Noruec il·legal”), on explicava la seva trajectòria. Fins i tot va ser declarada “noruega de l’any” per la revista Ny tid. Però en sortir a la llum pública l’administració va iniciar els mecanismes per expulsar-la. Dimecres passat va ser detinguda a Lillehammer, i ahir un tribunal va sentenciar que ha d’abandonar el país.

Des de llavors hi ha hagut manifestacions, moltes organitzacions (com la Creu Roja) s’han pronunciat a favor d’ella, i el seu cas ha ocupat la portada de tots els diaris. Això sí, el primer ministre Jens Stoltenberg (social-demòcrata) ha declarat que la llei d’immigració i asil s’ha de complir, i que només alguns tenen el dret de quedar-se a Noruega.

Un cas excepcional

Malgrat la sentència judicial sembla que Maria Amelie podrà romandre a Noruega, o tornar-hi de seguida. Moltes empreses estan disposades a donar-li un contracte de treball fix, fet que li obriria les portes a la regularització per la via laboral, i fins i tot Statoil, l’empresa pública que explota el petroli noruec, s’ha interessat per ella.

Però el cas de Maria Amelie és excepcional. És una noia intel·ligent, amb una gran preparació, perfectament integrada a la societat noruega, que parla l’idioma com si fos del país i que té un origen pràcticament europeu. Ara bé, la resta d’expulsions, més de 4000 l’any passat, no surten als mitjans i tenen un consens polític gairebé absolut.

Els tripartits noruecs, i altres històries polítiques

dimecres, 12/01/2011

La fòrmula de tres partits polítics que coexisteixen al govern està avui desacreditada a Catalunya, i molts la van veure com una anomalia des del primer dia: sembla que allò que volen molts ciutadans (i mitjans de comunicació) són governs monolítics i sense divergències internes.

En canvi Noruega té una llarga tradició de tripartits, i no només n’hi ha un d’esquerres que governa des de 2005 sinó que abans n’hi havia un de dretes, i n’han existit molts més al llarg de la història.

Avui us proposo un viatge per la situació dels partits polítics noruecs.

Tres a una banda, i quatre a l’altra

A Noruega hi ha set partits polítics al Parlament, dos d’esquerres, un de centre i quatre de dretes.

El partit més nombrós i històricament més important és el Partit Laborista (Ap), del qual en forma part el primer ministre Jens Stoltenberg (a la foto amb les dues sòcies). És la socialdemocràcia escandinava típica, la que va reconstruir el país després de la Segona Guerra Mundial i qui ha donat les figures polítiques més influents.

En Jens, com li diu tothom, no té majoria absoluta, i per tant governa en coalició amb dos partits més: el Partit Socialista d’Esquerres (SV), els excomunistes i ara també ecofeministes; i el Partit de Centre (Sp), l’antic partit dels pagesos, contrari a l’entrada a la UE i de gran implantació municipal. Les dues líders de SV i Sp són ara ministres, d’educació i governació respectivament, i tenen una gran tradició de barallar-se entre elles en lloc de fer-ho amb el soci gran.

Els dos cavalls de batalla de la coalició roja i verda són l’augment de les explotacions de petroli prop de reserves naturals i la construcció de més línies elèctriques per garantir l’abastiment. SV hi està en contra, Ap no es pronuncia, etcètera. Res que no coneguem a casa nostra.

Al mig del parlament hi ha dos partits minoritaris, però que fa anys van tenir molt més poder. Primer el Partit Liberal (V). En noruec el seu nom (Venstre) vol dir “esquerra”, però aquests són econòmicament de dretes, tot i que també són ecologistes i volen l’abolició de l’Església de Noruega. Una barreja que algú m’hauria d’explicar. Per altra banda tenim el Partit Democristià (Krf), conservador i declarat “defensor de la família”. L’anterior primer ministre noruec va ser de Krf (en coalició amb Sp i V), un pastor luterà que es definia com a “fill del maig del 68″, i que va ser el primer cap de govern mundial en agafar la baixa per depressió.

I a la dreta les grans forces d’oposició. El Partit Conservador (H) ha estat l’alternativa tradicional als socialistes, però s’ha vist desplaçat pel populista Partit del Progrés (Frp). Aquests defensen la reducció contundent de la immigració i l’augment de la despesa dels diners generats pel petroli, i tenen propostes com la rebaixa de les multes de trànsit i la liberalització de la venda de l’alcohol.

Fins ara Frp ha estat un partit aïllat, i la resta de formacions conservadores s’han mantingut en l’ambigüetat sobre si estarien disposats a incloure’l al govern. Però queda clar que un eventual nou tripartit de dretes ha de passar per la col·laboració entre Erna Solberg (H) i la tremebunda Siv Jensen (Frp), i amb la inclusió de Krf o V. Teniu les dues caps de l’oposició a la foto de la dreta.

El domini femení

I un detall final. Dels set grans partits polítics noruecs que he mencionat, cinc (Frp, H, Sp, SV i V) tenen una líder, mentre que en només dos (Ap i Krf) el màxim dirigent és un home. Una situació que aquí es veu com a plenament normal, i que tant de bo es donés un dia a Catalunya.

Retalls d’estada nadalenca

dimarts , 28/12/2010

Em trobo un conegut italià a l’aeroport. És enginyer, i ara treballa a Noruega fent recerca. M’explica el seu cas:

– Vaig fer l’últim any i mig de doctorat en una universitat catalana. Com que em vull dedicar al món acadèmic, vaig preguntar si hi havia possibilitats de continuar-hi. Em van contestar: “Impossible. Tu véns de fora, tens inquietuds, has viatjat. Aquí es tracta de no moure’s i esperar el teu torn per obtenir la plaça”.

* * *

L’expressió “medi ambient” és nefasta, perquè uneix dues paraules que volen dir el mateix. A més, i ho sentia sovint quan treballava de tècnic ambiental, molta gent es fa un embolic, ho tradueix malament del castellà, i diu allò de mig ambient.

Doncs bé, de la paraula hem passat als fets. Amb el nou govern tenim mig ambient (els espais naturals) a Agricultura i l’altre mig (impacte, contaminació) a Obres Públiques. Ens podem calçar.

* * *

Fa molt temps que volia llegir la Vida de Manolo contada per ell mateix de Josep Pla. En castellà el van traduir l’any passat, i era a totes les botigues. En català? Vagi vostè al volum 14 de l’Obra Completa, si el troba.

Finalment he pogut comprar el llibre, i aquests dies de Nadal el devoro. Però és en l’edició clàssica, que tothom sap que és plena d’incorreccions i manipulacions. Fa trenta anys que és mort, i no tenim una edició crítica i anotada del nostre escriptor més important. Deu ser que Pla encara trepitja molts ulls de poll.

La cantarella dels suïcidis

dimarts , 21/12/2010

És automàtic. Reuniu un grup de gent i poseu-vos a parlar dels avantatges de l’estat del benestar nòrdic, la riquesa, el nivell de vida. Sempre sortirà algú que dirà:

– Sí, però segur que no viuen tan bé si és el lloc on hi ha més suïcidis!

La idea dels països escandinaus com a paradís dels suïcides està molt extesa a casa nostra, però potser ningú no s’ha aturat a comprovar si és veritat. Anem doncs a veure les dades de l’Eurostat per a l’any 2008 (morts per suïcidi per cada 100.000 habitants):

És a dir, els índexs més alts de suïcidi es produeixen a l’est d’Europa, a les repúbliques excomunistes. I si bé als països nòrdics la xifra és elevada, Noruega és superada per França o Àustria, i es troba a la mitjana europea.

Els països mediterranis són a la cua d’Europa, però hi pot haver alguna causa externa. Ellenor Mittendorfer, epidemiòloga especialista en suïcidis, reconeixia en una entrevista a La Vanguardia (9/8/2010) els valors més alts d’Escandinàvia, però a continuació apuntava: “als països catòlics molts metges, per qüestions religioses, no posen com a causa de la mort el suïcidi perquè això estigmatitza la família”. Moltes fonts han denunciat l’escassa fiabilitat de les dades de suïcidi a Espanya, i que no hi hagi gairebé estadístiques sobre els intents.

Dit això, una senzilla reflexió. Avui a Trondheim el sol ha sortit a les 10 del matí i s’ha post a les 14:31, sense gairebé aixecar-se de l’horitzó durant aquestes quatre hores i mitja. La temperatura exterior ha estat sempre per sota els -10ºC. Sincerament, no hauríem de pensar en una taxa de suïcidi alta sinó tot el contrari: els noruecs han de ser molt feliços, perquè amb unes condicions així encara se suïciden poc!

(Nota: Recordo un expert d’aquest tema que, en una entrevista, afirmava que el mite del suïcidi escandinau era un rumor escampat per la CIA durant els 60 per desacreditar l’estat de benestar. Ignoro si és veritat o no, però si algú en té alguna referència que m’ho faci saber als comentaris)

El laberint dialectal

dissabte, 18/12/2010

El nouvingut s’ha establert a Trondheim i decideix començar a aprendre noruec. El segon dia de curs el professor li explica els nombres, i aprèn que si vol dir “trenta-cinc corones” ha de pronunciar tretti fem kroner.

Tot cofoi, l’endemà va al supermercat amb la intenció d’entendre el caixer quan li llegeixi el preu. Tot i això aquell noi no li diu tretti fem kroner sinó fem og tredve krona, perquè a Trondheim: a) diuen les unitats abans de les desenes, b) tenen una altra paraula pel número 30, i c) fan els plurals indeterminats acabats en -a i no -er.

Mica en mica el nouvingut descobreix amb consternació que entre aquell noruec estàndard que aprèn al curs i allò que parlen a Trondheim hi ha una distància enorme. També conjuguen els verbs de forma diferent, canvien la meitat de pronoms personals i s’entesten en emetre constantment sons com ny i ll, que suposadament no existeixen en aquesta llengua. I el pitjor és que quan alguna vegada demana si li poden parlar en estàndard, bàsicament per entendre alguna cosa, el miren amb cara d’absoluta incomprensió.

Dialecte i identitat

Noruega és un païs de valls i de fiords, de comunicacions precàries i de distàncies impossibles. Aquest aïllament de segles va fer que es desenvolupessin una gran quantitat de dialectes, amb grans diferències entre ells. I malgrat que el segle XX va portar els estàndars escrits, els avions i la tele, la situació lingüística no ha canviat gaire en aquest aspecte.

El dialecte és un dels components més importants de la identitat individual dels noruecs. No el canvien mai quan parlen, ni tampoc si es traslladen a una altra part del país. N’estan ben orgullosos. Durant algunes dècades es va intentar imposar l’estàndard a l’educació, la política i els mitjans de comunicació, però des dels anys vuitanta es van suprimir aquests criteris i cadascú parla allò que ha après a casa. Per afavorir la comprensió entre els dialectes, els programes infantils de televisió procuren que hi hagi personatges que s’expressin en cadascuna de les parles del país.

Els noruecs abracen doncs sense complexos la seva diversitat lingüística i, malgrat que com a forani m’ha portat alguns problemes, és sens dubte una situació molt estimulant comparada amb les idees monolítiques que imperen al sud d’Europa.

PISA, la remor i les conseqüències

dijous, 9/12/2010

Dimarts es van publicar els resultats de l’informe PISA sobre l’educació a diferents països. Com sempre els resultats van ser catastròfics per a Espanya, i més acceptables per a Catalunya, que es manté en una franja mitjana. Dimecres la notícia ja havia desaparegut de les portades dels diaris digitals catalans i espanyols i, qui sap si degut a aquest absurd pont de primers de desembre, el debat ha estat gairebé nul.

PISA i Noruega

Durant els anys noranta Noruega va emprendre una sèrie de reformes educatives basades en els principis de l’escola unitària, el treball en grup i la implicació de la societat. Uns objectius lloables i que s’han mantingut, però que van descuidar altres elements importants.

Si les avaluacions posteriors del sistema ja deixaven clares algunes mancances, PISA 2003 (publicat el 2004) va deixar en evidència el baix nivell dels alumnes noruecs: a la mitjania d’Europa, a la cua dels països nòrdics i superat en coneixement científic per estats com (glups!) Espanya. Tot plegat va provocar un terratrèmol social i un autèntic escàndol polític. Ràpidament es van posar en marxa els mecanismes per modificar el sistema, i el 2006 ja es va començar a aplicar el nou model educatiu (anomenat Kunnskapsløftet, que es podria traduir com “promoció del coneixement”).

La base de la nova llei educativa és la integració i coordinació de tots els nivells educatius, i sobretot la potenciació de les competències bàsiques; és a dir, llegir, escriure, expressar-se oralment, calcular i saber usar les noves tecnologies.

PISA 2009 ha avaluat els primers alumnes que van començar la secundària obligatòria amb la nova llei, i els resultats han estat acceptables: per sobre la mitjana en lectura, superant Suècia i Dinamarca, i una recuperació en matemàtiques i ciències. El consens és que es va pel bon camí, i els polítics estan prou satisfets. Els conservadors, perquè van liderar la reforma quan eren al govern, i els d’esquerres perquè a ells els ha tocat implementar-la.

Més enllà de PISA

De forma objectiva es pot dir que el sistema educatiu noruec podria treure molt millors resultats a PISA, si es té en compte els recursos que s’hi dediquen i, sobretot, el consens en considerar l’ensenyament com un dels pilars de la societat.

Ara bé, també és cert que PISA avalua unes competències molt concretes, i no té en compte d’altres aspectes. Per exemple, l’enorme capacitat de treball en grup dels alumnes, que saben autogestionar-se perfectament. O la seva aptitud per presentar en públic els resultats, tant en noruec com en anglès i (al final del batxillerat) en una segona llengua estrangera.

A l’ensenyament noruec li queda un llarg camí per recórrer. Però mentre hi hagi el consens social que aquest és un dels temes més importants per al país, crec que podem ser optimistes.

La fred és una qüestió psicològica

dimarts , 7/12/2010

Sóc d’un país on qualsevol temperatura per sota dels quinze graus es viu com una tragèdia nacional, i on la neu, les onades de fred i els temporals, fenomens que es repeteixen cada any, obren els telenotícies. Segurament la paraula que més vegades hem sentit de les nostres mares és “abriga’t!”.

(Clar que també sóc d’un país on la mateixa quantitat de neu que és ínfima per un noruec, deixa mig Empordà sense llum durant una setmana. Però això és una altra història).

Els noruecs en canvi no s’han deixat intimidar mai pel seu clima. Al crit de “no hi ha mal temps, només hi ha mala roba!”, es llancen amb entusiasme a ocupar carrers, places, boscos i muntanyes. Que la temperatura exterior sigui de deu sota zero, o que calgui una pala per poder sortir de casa, són només petits inconvenients que no han d’impedir la vida domèstica.

Evidentment això s’aprèn de petit. Els pares tenen un costum que horroritzaria les nostres àvies, i que consisteix a deixar dormir els nens petits al balcó o a la terrassa, ben abrigats dins el cotxet. A les llars d’infants i a les escoles els alumnes han de sortir sempre fora durant les hores lliures, encara que plogui, nevi o faci molta fred. Bé, tampoc vull exagerar. A partir de quinze sota zero l’estona es redueix una mica, o bé se’ls deixa entrar durant uns minuts abans de tornar-los a fer sortir cap a fora.

Tota aquesta preparació és molt útil durant l’adolescència i joventut, especialment per les noies, acostumades a sortir amb minifaldilla, mitges i talons encara que sigui gener o febrer.

A vegades els explico als meus alumnes que quan jo era petit i anava a escola, si feia una mica de fred o plovia no podíem sortir al pati, i ens havíem de quedar a la classe. No cal dir que em miren com si fos marcià o d’algun lloc semblant.

I com que arribo al final del meu tercer article i encara no he introduït cap cita de Josep Pla, és moment d’esmenar-ho i recordar allò que va escriure a Cartes de lluny: “Si els noruecs viuen a Noruega, és que si deuen haver acostumat”. Impossible dir-ho millor.

Mestres, però no funcionaris

dijous, 2/12/2010

Sovint, quan explico a catalans que sóc mestre a Noruega, em fan preguntes com ara: i has passat les oposicions? O bé: així estàs apuntat a llistes? És ben trist. La mentalitat funcionarial castellana està tan arrelada a casa nostra que no pensem que hi pot haver altres models.

A Noruega els mestres som treballadors públics (gairebé no hi ha escoles privades) amb un bon contracte indefinit, però no som funcionaris en el sentit espanyol del terme. Aquesta figura es reserva per a alguns alts càrrecs dels ministeris i per als jutges, i amb el temps s’ha anat limitant. De fet és ben lògic: si la base del funcionariat consisteix en què el treballador no pot perdre la plaça per motius polítics, quin sentit té que ho siguin els mestres, els metges, els conserges o els administratius? No n’hi hauria prou amb un contracte laboral sòlid?

Sense oposicions, els mestres som contractats per cada centre educatiu, i més concretament pel seu director. Quan un institut noruec té lliure una plaça, aquesta es publica a la premsa i a Internet. La selecció és similar a una empresa privada: cal enviar el currículum i fer una entrevista amb la direcció del centre. Es valora la qualificació pedagògica i la formació universitària de l’aspirant, així com la seva trajectòria professional. Per tenir un contracte indefinit és necessari haver cursat un màster en pedagogia de 60 crèdits europeus, i a partir d’aquell moment el govern regional garanteix una plaça en algun dels instituts de l’àrea.

La clau d’aquest sistema són els directors dels instituts, que tenen un gran poder i estan alliberats de la feina docent. Són nomenats directament per l’administració regional en un procés similar a la contractació dels professors, i no necessàriament han de procedir del mateix centre educatiu. És el director qui a continuació designa els altres càrrecs prèvia deliberació amb tota la plantilla, incloent el sotsdirector i els caps d’àrea.

És un model millor que el català? L’avantatge és que els centres poden formar una plantilla sòlida i estable, i fins i tot especialitzar-se. A més, sense una rotació constant, i sense professors inamovibles, és més fàcil engegar projectes a llarg termini i que tothom estigui motivat a participar-hi. I de pas s’elimina la visió que molts tenen de l’escola com un refugi laboral i econòmic, on s’hi entra per obtenir un sou per tota la vida i no com a projecte vital.

Els mestres catalans de l’escola pública remen naturalment en direcció contrària, malgrat els esforços d’aquests anys del conseller Maragall. Una vegada li vaig comentar el model noruec a una sindicalista i em va donar una resposta de ben curta volada: si s’implantés, els directors només contractarien els seus amics! Però jo els entenc. Quan una feina és tan complexa i té tan poc recolzament social com la de professor a Catalunya, la defensa dels privilegis laborals sembla ser l’únic consol.