A Noruega, cal apujar els impostos?

dimarts , 15/01/2013

El passat 4 de gener el telenotícies de la cadena pública noruega (NRK) va emetre una peça sobre els impostos que es paguen a Noruega. Segons diversos estudis, l’evolució demogràfica i de les polítiques socials portarà aviat a una decisió inevitable: o s’apugen els impostos o es retalla una mica l’estat del benestar.

Actualment a Noruega es recapta en impostos (segons dades d’Eurostat recollides per El País) un 42,8% del PIB, una xifra inferior a països com Dinamarca (48,6%), Bèlgica (46,7%) o França (45,9%) i idèntica a Itàlia, i molt superior a l’espanyola (32,4%). Això no vol dir que els residents a Noruega paguem més impostos que els espanyols que també en paguen, tot el contrari. Com que aquí no existeix una gran classe alta que evadeix per sistema, i una immensa classe baixa que no paga impostos directes pels seus baixos ingressos, les càrregues fiscals estan molt més ben repartides.

El reportatge de NRK comença amb una mestra d’anglès en una escola primària, i la següent reflexió: volem mestres motivats i competents, volem menys alumnes per classe, i en general volem un estat del benestar creixent; però alhora paguem massa pocs impostos per sostenir tot això. Els investigadors adverteixen que caldrà engegar aquest debat ben aviat, i el cap del sindicat majoritari del sector públic exigeix que es faci abans de les eleccions generals que se celebraran enguany. Els polítics, precisament per això, s’hi resisteixen.

Més impostos i més estat del benestar, o menys impostos i privatització d’una part dels serveis? A Suècia es va optar per la segona opció, però veurem què passarà a Noruega, amb uns governs necessàriament de coalició i que rarament són reelegits. Caldran per tant polítiques de consens àmplies.

S’esculli una opció o una altra, és un luxe viure en un país on es dóna per descomptat que els impostos van a parar als serveis públics. No cal que faci cap comparació amb Espanya, no?

Emigrar a Noruega (3): aspectes pràctics

dimecres, 21/11/2012

I per completar aquesta sèrie de tres articles, altres dades importants si teniu pensat emigrar a Noruega.

Els papers. Noruega no forma part de la UE però sí de l’espai Schengen. Per tant els europeus tenim llibertat per estar-nos fins a tres mesos al país com a turistes, i tampoc ens cal cap permís de treball per a buscar feina. Amb un contracte laboral s’obté automàticament el permís de residència, pas imprescindible per a poder-se empadronar i tenir el número d’identificació personal. Sense aquest número no es pot fer absolutament cap tràmit, com ara obrir un compte bancari, tenir metge de capçalera o adquirir una línia de mòbil.

Els impostos. Quan es comença a treballar cal demanar immeditament la skattekort o “targeta d’impostos”, que diu la retenció que s’aplicarà al sou. Sense ella el govern calcula automàticament un 50% per tant és fonamental obtenir-la. Els impostos no són tan alts com se sol dir, i per un sou normal el rang es troba entre un 28 i un 36%.

Els serveis socials. Noruega només admet dos tipus d’immigrants: els exiliats polítics i els treballadors qualificats (amb contracte de feina) de països occidentals. Per tant que ningú no vingui pensant que trobarà una xarxa d’assistència social en cas de necessitat, perquè aquesta simplement no existeix per als immigrants europeus o irregulars.

La societat. Anar a Noruega vol dir mudar-se a l’altre extrem d’Europa. I no parlo del clima, el paisatge o les hores de llum, que també són molt diferents. Em refereixo a la cultura i els valors. Aquí l’interès de la comunitat passa sempre per sobre l’individu, i no agrada que la gent se salti els mecanismes de funcionament social. Això pot ser ofegadors per alguns, que veuran atacada la seva llibertat personal, però no hi ha cap més camí per integrar-se o voler tenir una vida “com cal”.

Els tabús. Com tota cultura, els noruecs tenen els seus tabús. Dos temes dels quals costa parlar són la vergonyosa assimilació dels lapons i les borratxeres dels caps de setmana. Ara bé, el més important és recordar que són una gent profundament enamorada del seu país, i per tant tota crítica ha d’estar ben fonamentada.

Les expectatives. Aprendre una cultura nova vol temps, però el primer requisit és no buscar sempre allò que tenies a casa. Sí, el menjar és diferent, i anar de bars i restaurants és caríssim. Però en el primer cas cal entendre les limitacions geogràfiques, i en el segon que la vida social s’ha fet sempre a les cases. A més qualsevol persona que arribi amb aires de grandesa (pel fet de tenir títol, càrrec, etcètera) serà ràpidament baixat arran de terra pels seus coneguts.

La recepció. Els noruecs són una gent extremadament cordial i molt disposada a ajudar, especialment quan es nota un esforç per aprendre la seva llengua. En els darrers temps, però, als mitjans de comunicació hi ha aparegut estranyes notícies sobre espanyols que han acabat vivint als carrers de Bergen per manca de mitjans, i la ministra de treball ha indicat que els sud-europeus sense feina han de tornar al seu país. Simple política o penetrarà a la societat?

En resum. Noruega és un país admirable, molt avançat socialment, però amb condicionants que poden demanar un esforç extra d’adaptació. Potser és més fàcil anar al centre d’Europa, però a qui li agradi la natura, viure en una societat que funciona i gaudir dels petits plaers, les recompenses de Noruega són enormes.

Emigrar a Noruega (2): la llengua

dilluns, 19/11/2012

Per treballar a Noruega cal saber noruec. L’única excepció són alguns enginyers contractats per multinacionals, però tota la resta hem hagut d’aprendre la llengua com a condició per entrar al mercat laboral. I sí, aquí tothom parla l’anglès, però es considera lògic que la gent sàpiga l’idioma del país (en això n’hauríem d’aprendre molt).

Les dues preguntes més freqüents són: el noruec és difícil? I on es pot aprendre?

El noruec i els seus conflictes

Si un sap anglès, el noruec no és una llengua massa difícil: no es declina com l’alemany, els verbs no es conjuguen segons la persona i es llegeix de manera molt senzilla. El vocabulari té una forta arrel germànica, o sigui que cal aprendre moltes paraules noves, però això és qüestió de paciència. Ara bé, aquesta llengua té un parell de característiques que la fan especial.

En primer lloc no hi ha un estàndard escrit sinó dos, el bokmål i el nynorsk, resultat de les desavinences entre filòlegs al final del segle XIX. El bokmål és molt majoritari i el s’aprèn als cursos per a estrangers, però al sud-oest es fa servir més l’altre, i als mitjans de comunicació és habitual trobar-hi textos en ambdues versions.

Ara bé, el gran problema per als estrangers és la gran riquesa dialectal del país. La gent d’Oslo parla de manera molt similar al bokmål llegit, però les altres regions tenen els seus dialectes, molt diferents de l’estàndard. I no es tracta d’algunes paraules i sons, sinó d’estructures bàsiques com la conjugació dels verbs, la formació dels plurals o els possessius.

A més el dialecte forma part de la identitat dels noruecs, i no val la pena intentar que algú de Trondheim no parli res que no sigui el trøndersk, perquè en serà incapaç. Fins i tot quan canvien de ciutat els noruecs mantenen orgullosos el seu dialecte matern, per més problemes de comprensió que això els provoqui. Al final els estrangers acabem parlant una barreja de dialecte i estàndard, però calen alguns mesos d’adaptació per començar a sentir que allò que parlen els indígenes és, efectivament, noruec.

Com aprendre noruec?

La institució acadèmica que més cursos de noruec imparteix al país és la Folkeuniversitetet, implantada a les principals ciutats i que disposa de cursos presencials i amb teleconferència. Hi ha també algunes acadèmies privades, sobretot a Oslo, i les universitats organitzen cursos d’introducció per als seus estudiants.

A la xarxa també hi ha força recursos que permeten començar a aprendre l’idioma des de Catalunya. El sistema På vei, un dels més utilitzats, té una pàgina web amb activitats en línia. També és molt recomanable NoW (Norwegian on the Web), muntat per la secció de llengües modernes de NTNU.

Els europeus no tenim obligació d’aprendre la llengua si volem quedar-nos al país, i passar l’examen oficial, el Bergenstest, només cal per als que vulguin tenir una feina en l’àmbit de la salut, i per als que desitgin entrar a la universitat com a estudiants “normals”.

En qualsevol cas, lykke til! (bona sort!)

Emigrar a Noruega (1): la feina

dijous, 15/11/2012

Cada cop hi ha més gent que, pels motius de sobra coneguts, es posa en contacte amb mi i em demana consell sobre una possible emigració a Noruega. Per això he decidit fer una petita sèrie de tres articles sobre aquest tema, i començar responent la pregunta més repetida: és possible trobar-hi feina?

El mercat laboral noruec

Noruega té ara mateix una economia forta i un índex d’atur de només el 3,1% (dada de l’agost de 2012), i per tant necessita mà d’obra exterior. Això no vol dir però que la demanda sigui igual en tots els sectors.

En primer lloc a Noruega li calen molts enginyers, perquè tot i que el país ha apostat per la tecnologia i el coneixement, els que surten cada any de les universitats no cobreixen ni de bon tros les necessitats de la indústria. En general és el camp on menys fa falta saber anglès, i el millor és tenir experiència en el món del petroli i el gas o l’electrònica. Per als acabats de gradurar amb un molt bon expedient acadèmic recomano començar sol·licitant fer el doctorat, que és un trampolí magnífic i a sobre està ben pagat.

L’altre sector important són els serveis públics. Hi ha empreses que estan reclutant infermers a altres països per cobrir les places, i com que estem en ple baby boom (la fertilitat ha pujat a 2 fills per dona) calen molts assistents de llar d’infants. Aquells que tenen titulació en educació infantil estan buscadíssims, perquè ara mateix la meitat dels treballadors de guarderies no tenen la formació adequada.

En canvi la construcció, la mecànica i la indústria alimentària estan ocupades des de fa anys per polonesos i lituans, que ja tenen les seves xarxes de contractació en origen. Així mateix les feines poc qualificades (restauració, neteja) són cosa dels estudiants de batxillerat i universitaris, dels immigrants extracomunitaris que tenen dret d’asil, i irònicament de joves suecs que busquen un sou més elevat.

On i quan buscar feina

El gran dubte a l’hora de buscar feina a Noruega és si fer-ho des de Catalunya o venir a provar sort. La primera opció és la més segura, però sincerament, aquí el tracte personal és molt important. Si s’opta per emigrar primer cal tenir un bon coixí econòmic, perquè els processos de selecció se solen allargar uns quants mesos i la vida és cara. Jo recomano comptar com a mínim amb 6000 euros, i això tirant baix. El millor seria tenir algun conegut o un vincle (haver-hi estat d’Erasmus, per exemple), i així començar a teixir una xarxa social.

Als noruecs no els agraden massa els “immigrants econòmics”, i per això alguns comencen a veure amb recel l’arribada de gent del sud d’Europa (que a més no poden controlar pels tractats europeus). Per això recomano sempre mostrar un gran interès pel país i la seva cultura, més que no pas intentar fer llàstima amb la situació personal.

La web www.finn.no/jobb centralitza la majoria d’ofertes de feina del país. En el moment que escric això hi ha unes 1600 ofertes en el sector del petroli, gas i marítim, 1200 en enginyeria, 1000 en construcció i mecànica, 950 en tecnologies de la comunicació i unes 270 en restauració. Algunes ja es publiquen directament en anglès. L’opció de contactar amb les empreses de treball temporal està tancada pels que no tenen el número d’identificació noruec.

Per a la majoria de feines, però, cal un element clau: la llengua. I d’això en parlaré a la segona entrega.

Les dades fiscals dels noruecs, en línia

divendres, 26/10/2012

Com passa cada any, i seguint el mandat del Parlament, divendres passat es van fer públiques les dades fiscals de 2011 de tots els majors d’edat residents a Noruega. Entrant a la web d’Hisenda es pot consultar la informació de què va guanyar l’any passat (inntekt), quants diners té (formue), i quants impostos va pagar (skatt) el primer ministre, el teu veí de dalt o el secretari municipal del teu poble. A més es poden fer cerques per municipis, codis postals, etcètera.

El dissabte els diaris anaven plens amb dossiers especials sobre el tema, i llistes amb els més rics del país, allò que cobren els famosos, etcètera. Aquí teniu algunes de les dades més curioses:

  • El més ric de noruega per quart any consecutiu és Johan Henrik Andresen, que té uns 1.500 milions d’euros. Andresen és propietari d’una companyia d’inversions que té l’origen en una fàbrica de tabacs muntada al segle XIX. La primera dona de la llista es troba a la posició vuitena.
  • Aproximadament una desena part dels noruecs té més d’un milió de corones (uns 134.000 euros). El municipi amb més percentatge de milionaris és Bærum, prop d’Oslo, amb un 20% de la població per sobre d’aquesta quantitat.
  • Tot i que la parella reial, el príncep hereu i la seva dona queden exclosos del procés, sí podem consultar les dades de l’altra filla dels reis, la princesa Marta Lluïsa i el seu Marit Ari Behn. Ella no va tenir cap ingrés i ell s’ha quedat a zero de patrimoni, potser per la hipoteca de la seva nova casa a Londres, on han anat a viure.
  • El primer ministre Jens Stoltenberg va cobrar uns 187.000 euros l’any passat. En canvi el president de Statoil, la companyia petrolífera estatal, 1,70 milions. Els dos van pagar 82.000 i 769.000 euros en l’impost de la renda respectivament.
  • Durant anys el més ric de Trondheim i de tot el centre de Noruega havia estat Odd Reitan, amo dels supermercats Rema 1000 i d’un conglomerat d’empreses immobiliàries. Enguany però ha estat superat per un noi de 19 anys que el juny passat encara anava a l’institut: l’hereu de l’imperi de piscifactories Salma, a qui els pares han transferit part de la fortuna.
  • En canvi els que més han guanyat a Trondheim, més de 7 milions de corones el 2011, són els dos directius d’una empresa tecnològica incorporada a la nord-americana Atmel, i que es dedica a desenvolupar microxips i pantalles tàctils.
  • L’escriptor que més ingressos va tenir va ser Jo Nesbø, conegut per la seva sèrie del detectiu Harry Hole, i que va guanyar més de 3 milions. El segueixen Frode Øverli, dibuixant del còmic Pondus, i dues altres autores de novel·la negra, Anne Holt i Karin Fossum.

I finalment, qui és el noruec que paga més impostos de tot el país? És un senyor de 89 anys de nom Olav Thon i professió promotor immobiliari, i que entre l’impost de la renda i el del patrimoni va pagar uns 19 milions d’euros. És tant important la seva aportació a les finances del seu petit municipi, que l’alcalde el truca cada any abans de fer el pressupost per veure com li ha anat. Thon, però, diu que paga els seus impostos amb alegria.

Un institut de Noruega

divendres, 19/10/2012

L’institut on treballo des de 2009 es diu Byåsen Videregående Skole. Byåsen és el nom d’un dels barris de Trondheim, a l’oest de la ciutat, i videregående skole indica que es tracta d’un centre on s’imparteix la secundaria post-obligatòria. És un edifici nou, del 2004, construït en uns antics terrenys militars. També és el més gran de tota la regió, amb una superfície d’uns 28.000 m2, tot i que al seu interior hi ha la biblioteca del barri i una part està llogada a un gimnàs privat. El pressupost del 2010 va ser d’uns 93 milions de corones, al canvi uns 12,5 milions d’euros, inclosos els sous dels treballadors.

L’institut acull aproximadament un miler d’alumnes, dels quals 450 són de batxillerat (ciències i lletres) i la resta de quatre branques de formació professional: restauració, mecànica, salut i comunicació. Els nois i noies comencen amb 16 anys i pleguen al cap de 2 cursos si fan FP i de 3 si escullen el batxillerat (és a dir, un més que a Espanya). A Noruega s’accedeix a l’ensenyament post-obligatori amb la nota de la secundària, i com que hi ha moltes més sol·licituds que places, el nivell dels estudiants sol ser bo. Tot i això és una escola molt de barri, i els alumnes se solen conèixer des de la llar d’infants o l’escola primària.

Tenir unes instal·lacions per sobre la mitjana és un focus gran d’atracció, i un dels millors elements són les zones comunes on els alumnes hi poden estudiar, menjar o descansar (els sofàs són molt populars fins a les 10 del matí). Com veureu a les fotos tot està basat en la fusta, el metall i el vidre, i els mobles es van triar segons el criteri d’un decorador. I sí, hi ha taquilles com a les sèries americanes.

Els mestres tampoc ens podem queixar, tots tenim un espai de treball individual en uns despatxos força amplis. En cadascun d’ells hi som uns 8 o 10 mestres, que sempre tenim tendència a acumular-hi llibres, papers, cafeteres, teteres, fotos, estocs de menjar per a casos d’emergència, etcètera.

L’horari de l’institut coincideix amb la jornada laboral estàndard de Noruega: les classes comencen cada dia a les 8 del matí i es poden allargar fins a les 4 de la tarda, tot i que en funció del dia i del curs els alumnes poden plegar a la 1 o a les 2. De 11:10 a 11:50 tothom fa la pausa per dinar. Naturalment treballadors i alumnes podem entrar al centre les 24 hores amb una targeta d’accés. Les hores lectives són de 45 minuts, sovint amb una pausa de 10 entre elles, i la majoria de classes són d’hora i mitja.

A principi de curs els alumnes reben de forma gratuïta els llibres de text d’aquell any (que han de tornar en bon estat), una petita assignació econòmica per comprar llapissos, llibretes, etcètera, i en el cas dels de primer any, un portàtil que tindran durant la seva estada al centre. Això no vol dir que tot l’ensenyament es faci via ordinador, sinó que és cada mestre qui decideix com fa servir la tecnologia a classe, i en cap cas s’han abandonat els llibres en format paper.

Entre les instal·lacions del centre hi destaquen la sala d’esports, un gran auditori d’unes 300 places, dos auditoris més petits (un d’ells perfecte per a veure-hi pel·lícules), sales insonoritzades per als de comunicació, diversos laboratoris i la biblioteca. Els d’FP disposen d’un enorme taller mecànic per a les seves pràctiques, i on fins i tot és possible portar-hi el cotxe per tal que te’l reparin a preus rebaixats (si deixes que els estudiants te’l potinegin, és clar). Finalment és bàsica la cantina, que serveix entrepans, un bufet d’amanides espectaculars i un plat del dia… que com que sovint és preparat pels alumnes de restauració, a vegades et fa sentir com un conillet d’índies.

Però no tot al meu institut són flors i violes. El director que va innaugurar el centre, i que es va jubilar aquest febrer, sempre va prioritzar més la promoció i el lluïment que no pas la docència. Això ha provocat força problemes organitzatius, que certes seccions no funcionin gaire bé, i que a vegades els mestres ens hàgim trobat massa separats de la direcció. A veure si el nou director aconsegueix canviar la dinàmica, tot i que és difícil en un centre tan gran. Això sí, en el darrer any ens ha visitat el príncep Haakon, l’ambaixador dels EUA, diversos escriptors noruecs, i el proper dilluns ve el ministre de desenvolupament.

Al final però l’institut el formen els seus treballadors, i a Byåsen en som uns 220, no tots a jornada completa. El primer dia després de les vacances sempre fem una reunió tots plegats: direcció, professorat, personal de la neteja, administració, conserges, informàtics i encarregats de la cantina; i després ens fan una foto de conjunt. El que més m’agrada d’aquesta foto és el seu esperit típicament noruec: sí, deixem que el director i el sots-director es posin a primera fila al centre, però tota la resta estem situats d’una manera anàrquica i sense distincions de categoria o suposada importància.

El repte immediat de Byåsen és què fer quan ben aviat s’obrin els dos instituts que s’estan construint a Trondheim, i el nostre perdi l’estatus de ser el més nou i espectacular. Caldrà per tant atreure els alumnes amb una oferta pedagògica encara més potent, que si bé és molt bona en ciències naturals, actualment està una mica coixa en ciències socials i humanitats. Veurem què ens portarà el futur, però estic segur que ens en sortirem prou bé.

Els malvats polítics finlandesos

dimecres, 26/09/2012

És, segons la premsa espanyola, el nou eix del mal: Alemanya, Finlàndia i els Països Baixos, els tres estats de la UE que més es resisteixen a rescatar els països del sud d’Europa (bé, més aviat per rescatar els seus bancs). Jo no posaré mai en dubte aquest discurs, al cap i a la fi sóc un bon patriota, però avui m’agradaria simplement reproduir dues notícies (totalment a l’atzar) que han sortit darrerament a la premsa.

Setembre de 2012. El primer ministre de Finlàndia, Jyrki Katainen, visita oficialment Espanya. Hi arriba en un vol de Finnair, la companyia aèria nacional, en un seient de classe turista. A la tornada no té cap enllaç i ha d’agafar la KLM amb escala de dues hores a Àmsterdam. L’acompanyen cinc persones: el secretari d’estat d’afers europeus, un assessor per temes comunitaris, el cap de premsa i, com a equip de seguretat, dos policies. Per cert, durant l’estada a Madrid pateix un xoc cultural: durant una conferència nota amb estupor que la gent riu quan fa un comentari sobre l’obligació de pagar les multes (font).

Juny de 2012. El president Mariano Rajoy, després de fer una roda de premsa sobre el possible rescat d’Espanya, decideix anar a veure un partit de futbol a Polònia. Per això s’embarca en un Falcon 900 de l’exèrcit amb cinc col·laboradors (seguretat al marge), anada i tornada el mateix dia. El sopar dels sis costa mil euros. En un viatge anterior a Mèxic per una cimera del G-20, la comitiva és de més de 30 persones, i només pel vol es consumeixen 900 euros en vins i licors (font).

Però bé, tot això és totalment secundari davant el fet que el luterà primer ministre de Finlàndia no vol usar els impostos dels seus conciutadans per salvar l’economia espanyola. Inacceptable! Dimiteixi, senyor Katainen.

Un somriure, si us plau

divendres, 21/09/2012

Hi ha un tòpic estès entre els nord-europeus que diu que els mediterranis som molt més proclius a la festa i a l’alegria, i que ens prenem les coses amb un humor millor. Però n’hi ha prou amb passar uns dies a Noruega per veure que que és tot el contrari: aquí dalt la gent somriu molt més.

Ho podeu comprovar si aneu a un cafè i parleu amb els cambrers, i aquesta setmana ho he tornat a observar fent una cosa tan senzilla com portar caramels a l’escola el dia del meu aniversari, i que tant companys com alumnes van rebre amb somriures i exclamacions. És curiós, però els noruecs han estat capaços de mantenir una certa ingenuïtat i una capacitat de sorpresa que nosaltres vam perdre fa anys, sobretot en un ambient social. Però per què?

Quan discutim sobre l’estat del benestar, sovint pensem només en disposar de sanitat i educació gratuïtes, i d’uns serveis socials suficients. Gran error, perquè com el seu nom indica, el principal objectiu d’aquest model social és assegurar la dignitat de les persones.

Dignitat pels treballadors, que a qui s’assegura un sou digne amb independència del tipus de feina i una gran protecció davant de possibles abusos; per les mares i els pares, que poden conciliar la vida familiar i laboral; pels menors, que reben una bona formació al marge del seu origen social; pels jubilats, que poden tenir una vida plàcida i segura.

A Catalunya l’enveja, la mesquinesa i l’agror d’estómac sempre hi han estat presents, i ara tot això s’ha agreujat amb la crisi. Patir per arribar a final de mes, pel futur dels fills, per la pensió que et quedarà, són ingredients que porten gairebé sempre cap a l’amargor. En canvi participar d’una societat del benestar que t’assegura una existència digna és el primer pas cap a una vida més plena.

Els noruecs en gaudeixen, i per això somriuen.

Quan els pares pinten l’aula

dimarts , 7/08/2012

Heus aquí una manera de fer que pot sorprendre els mediterranis. Per una banda Noruega té un estat del benestar immens, que procura evitar l’exclusió social dels ciutadans i acompanyar-los en les èpoques de més vulnerabilitat. Però per l’altra també es promou la iniciativa individual, i que cadascú es responsabilitzi de la seva part. Al cap i a la fi l’administració pot fer passar sovint la llevaneus pels carrers de la ciutat, però per obrir camí fins a la porta de casa cal que cada veí agafi la seva pala.

L’escola de Sjetne, a Trondheim, té una ala força vella que es destina als alumnes de secundària obligatòria. Els pares de primer any es van reunir diverses vegades amb el director i l’ajuntament, però va quedar clar que les feines de rehabilitació es durien a terme al cap de dos anys, quan els seus fills ja haurien deixat l’escola.

La solució dels pares va ser organitzar-se per pintar i arreglar els mateixos les aules de l’escola. La llengua noruega té fins i tot una paraula per això, dugnad, un esforç cooperatiu on tothom treballa gratuïtament en benefici de la comunitat. Al final es van fer servir 200 hores dugnad de feina i 100 litres de pintura, i els nens també hi van participar.

Preguntada pel motiu de la seva acció, una mare va declarar al diari Adresseavisen: “Naturalment és l’Ajuntament de Trondheim qui és el responsable de l’escola, però com a mare no puc obrir els ulls i veure que la meva filla passarà els seus dos cursos més importants en aquest local. Com a ciutadans de Trondheim els pares ens hem d’involucrar i precupar-nos pel dia a dia dels nostres fills. I si l’escola no té prou pressupost, alguna cosa hem de fer”.

L’alcaldessa de Trondheim ha admès que l’escola de Sjetne necessita un nou edifici i que s’ha de construir en pocs anys, però també ha felicitat els pares pel seu dugnad.

Seria possible una cosa així a casa nostra?. No ho crec en absolut. Primer, perquè s’ha estès la sensació que l’administració ha de resoldre-ho tot, sentiment també provocat per la gran quantitat d’impostos que es paguen i que no serveixen per a res. I segon, els tràmits burocràtics que s’haurien de fer serien immensos. Ja m’imagino, a més, el responsable de torn pensant què passaria si un pare es fes mal durant les obres, i desestimant-ho immediatament.

Escoles i dret a la informació

divendres, 6/07/2012

El govern noruec, com també va fer el català, va implantar fa anys una sèrie de proves de nivell en diferents moments de l’educació obligatòria. En el cas de Noruega es realitzen a segon i cinquè de primària, i a primer i segon de la secundària obligatòria.

Aquest mapa de les prestacions escolars havia de ser d’ús intern de l’administració, però la secció local de Trondheim del partit conservador (Høyre) va decidir publicar pel seu compte en una web tots els resultats.

No és cap sorpresa que hi ha unes variacions enormes entre escoles, i Høyre defensa el dret dels pares de saber a quina escola porten els seus fills. Ho justifica perquè “a la pràctica el teu fill tindrà una millor educació i més grans oportunitats depenent de si va a una escola o a una altra” (web del partit). Naturalment es demana que s’aprengui de les escoles més fortes, i es donin recursos addicionals a les dèbils.

Trobar les millors i pitjors escoles de Trondheim no costa gens si es coneix una mica la ciutat, només cal pensar en el nivell econòmic dels barris. Si mirem Huseby skole, situada a Saupstad, el barri amb més immigració asiàtica i africana de la ciutat, veurem que només un 32% dels alumnes d’ESO treu un resultat molt bo o excel·lent en lectura, comparat amb el 52% de mitjana de la ciutat. En canvi a Lade skole, en una zona de cases a la vora del fiord, la xifra puja fins un 69%.

Els partits d’esquerra, ara el govern, han criticat la decisió pel perill que s’estigmatitzin alguns centres escolars, i s’acabin creant escoles de primera i de segona. Høyre no explica un fet ben contrastat als estudis pedagògics: allò que més influeix en els resultats acadèmics d’un alumne és el nivell econòmic i educatiu dels pares.

És cert que a la web hi ha dades prou interessants. Per exemple, en escoles similars algunes treuen molt millors resultats en lectura i escriptura que en matemàtiques, i a l’inrevés. Però és evident que la decisió de Høyre por perjudicar la feina de les escoles que es troben als barris més desafavorits. Jo sempre he defensat que l’administració ha de donar sempre la màxima informació possible, però aquí tins els meus dubtes.