Les corones noruegues fugen d’Espanya

dimarts , 19/06/2012

La crisi del deute espanyol s’agreuga, la prima de risc es dispara, hi ha problemes per aconseguir finançament exterior, i el discurs de molts sectors es continua centrant en els mercats, a qui s’acusa de ser els causants de la catàstrofe. Sumeu-hi la malvada Angela Merkel i tindreu el boc emissari perfecte, no fos cas que algú demanés responsabilitats als culpables de casa.

Quan es parla dels “mercats” sovint es té la imatge d’uns senyors molt rics que controlen el món, però de fet els mercats també són el pla de jubilació dels treballadors de la Mercedes, els estalvis dels funcionaris de Califòrnia o, naturalment, els diners del petroli noruec.

I què ha decidit el Banc de Noruega, responsable de gestionar aquesta immensa fortuna? Doncs fugir per cames d’Espanya i la resta de PIIGS, i deixar-los de comprar deute sobirà.

Font: Norges Bank Investment Management

Les conseqüències d’això per Espanya són nefastes, perquè tenir un soci com Noruega és fantàstic, un país que inverteix amb total transparència. Si els noruecs es retiren cal anar a buscar inversors més opacs i més especulatius, i pagar-los un interès molt més alt.

Perquè quan es parla de la crisi del deute i de possibles quitances, ens referim a això. Noruega deixa diners a Espanya per tal que aquesta pugui pagar les nòmines dels funcionaris, les prestacions d’atur, rescatar els bancs, etc. Posem que li deixa 100 corones, i al cap d’un temps espera recuperar les 100 i a més 5 d’interès. Però si Espanya fa una quitança com Grècia i només en torna 60, són 40 o 45 corones que Noruega ha perdut. Que no aniran a l’hospital on serà atesa la senyora Olsen, ni a construir la facultat on estudiaran els seus néts, ni a investigar un possible canvi climàtic en un país tan nòrdic.

La confiança dels mercats és per tant això, i tothom se la pot aplicar. Vosaltres deixaríeu diners a una gent que ha escollit uns presidents nefastos i que no saben ni parlar anglès, que ha llançat milers de milions en infrastructures inútils, que té una corrupció incrustada i no castigada pels ciutadans, etcètera? Oi que no? Doncs els noruecs encara menys.

* * *

Aprofito l’article per comentar que el fons de pensions noruec està a punt d’arribar als 3,5 bilions de corones. El primer trimestre de 2012, i malgrat la crisi del deute sud-europeu, ha crescut molt per la pujada de les borses internacionals i a les inversions en companyies com Apple, Microsoft i alguns bancs nord-americans.

3,5 bilions de corones noruegues són 460.000 milions d’euros, una mica menys de la meitat del PIB espanyol en un país que té la desena part de la seva població. Ara bé, el mèrit de tot això no és tenir un recurs sinó saber gestionar-lo: intento imaginar què hauria fet la classe política espanyola amb aquests diners i ja em poso a tremolar.

S’ha acabat la vaga

dijous, 7/06/2012

La vaga del sector públic noruec es va acabar finalment el dimarts passat a mitjanit. Per al principal sindicat era el tretzè dia de vaga, una xifra que igualava la protesta més llarga dels últims trenta anys.

El dia va començar amb un esmorzar comunitari amb tots els membres del meu sindicat a Trondheim: pa, embotits, suc de taronja i molt de cafè. A les 2 es va fer una concentració unitària a la plaça major, amb alguns discursos i actuacions musicals, i poques hores després es va saber que s’havia arribat a un acord.

El pacte és força complex i implica un mínim de 12.000 corones (uns 1500 euros) addicionals l’any per a tots els treballadors, amb un augment més gran per als que tenen els salaris més baixos. A més s’augmenta el pressupost per a la formació addicional, especialment dels mestres, i es donen més avantatges en cas de baixa mèdica.

Les noves condicions es començaran a aplicar a partir del 6 de juny. Els sindicats diuen que és un acord acceptable, i els deixa en bona posició davant d’un probable govern de dretes a partir de l’any que ve.

Pel que fa a la vida a les escoles, als mestres ara ens tocarà treballar doble. Haurem de tancar el curs escolar, fer els exàmens orals, posar les notes i tenir les reunions d’avaluació en només dues setmanes, davant de les quatre habituals. El curs s’acaba el 22 de juny.

La vaga i el sou dels mestres

dimarts , 5/06/2012

La vaga del sector públic a Noruega s’està allargant, entre 8 i 13 dies depenent de l’agrupació sindical. Els sindicats reclamen un augment salarial del 5%, que compensi les pèrdues de poder adquisitiu dels treballadors públics que han patit aquests darrers anys. Alguns conflictes sectorials ja s’han pactat, però en canvi altres grups es van afegint a la protesta. Aquest passat cap de setmana van ser els guardes de seguretat dels controls dels aeroports, fet que va provocar un cert caos per accedir a les terminals.

En el món educatiu, aquell que m’afecta directament, és cert que els salaris són molt baixos. Fixeu-vos en aquesta gràfica procedent del darrer informe en educació de la OCDE. Recull la relació per països entre el sou d’un mestre amb 15 anys d’experiència i la mitjana dels universitaris amb la mateixa formació i carrera professional.

Com veieu Noruega té un dels valors més baixos: al cap de 15 anys, un docent només guanya un 65% de la mitjana del sou dels seus companys de carrera. És cert que es compensa amb les vacances, una major llibertat personal i avantatges en la jubilació, però la xifra és molt baixa. A més recordeu que aquí els mestres no tenim la condició de funcionaris, gairebé inexistent a Noruega.

Per cert, mireu la dada d’Espanya. A diferència de la resta del món occidental, amb l’excepció de Portugal i Luxemburg, aquí un mestre cobra un sou més elevat que la mitjana. Això provoca, al meu parer, un dels molts problemes que té el sistema educatiu espanyol, i que rarament es menciona: que molta gent ha començat a fer de docent no per vocació pedagògica o interés professional, sinó per simple estratègia econòmica (bon sou i plaça fixa). I jo tinc la ferma convicció que un mestre que no senti la seva professió serà, inevitablement, un mestre mediocre.

Naturalment aquesta disfunció de salaris no és culpa dels mestres sinó del lamentable mercat laboral espanyol (i no estic proposant abaixar-los el sou!), però això és una altra història.

De vaga

dimarts , 29/05/2012

Des d’aquesta mitjanit el meu sindicat s’ha afegit a la vaga general del sector públic que s’està vivint a Noruega, i per tant jo també estic de vaga.

El motiu de la protesta, la més general al país des de 1984, és l’augment dels salaris, que els sindicats volen que estiguin d’acord amb l’increment de la indústria (un 4% aproximadament), mentre que el govern ofereix un punt per sota.

Noruega té una gran tradició sindical basada en les associacions professionals (o gremis). Aquestes s’han anat unint en quatre grans agrupacions que en total apleguen 1,5 milions d’afiliats. La més gran és LO (Landsorganisasjonen i Norge), establerta el 1899, i que inclou alguns dels sindicats més grans: el de la indústria, el del comerç, etcètera. Jo sóc membre de LO a través de l’Skolenes Landsforbund, que representa alguns mestres i el personal no pedagògic de les escoles. Bona part dels treballadors públics, entre ells la majoria de mestres, la policia, les infermeres, els capellans o els inspectors d’hisenda, formen part d’Unio, la segona agrupació més gran.

Unio va començar la vaga dijous passat, però en canvi LO va donar un termini més llarg i s’hi afegeix avui. El meu institut no només té mestres d’aquestes dues agrupacions sinó també d’una tercera, Akademikerne, que no fa vaga. Per tant els alumnes van una mica bojos intentant saber quins professors treballen i quins no.

La vaga és indefinida, i té conseqüències per als ciutadans: moltes llars d’infants i escoles estan completament tancades, no es recullen les escombraries a moltes ciutats, no és possible renovar-se el passaport, etcètera. La darrera vaga del sector públic va tenir lloc el 2010 i va durar dues setmanes senceres.

Tot això es pot mantenir per una gran diferència amb el sindicalisme espanyol: aquí els sindicats compensen el sou als treballadors que fan vaga. Un cop s’acabi la protesta rebré els diners que hauria guanyat aquests dies, calculat a partir del sou net (excloses hores extres, bonificacions, etcètera) i per tant lliure d’impostos. Naturalment aquests recursos provenen de les quotes dels afiliats, que sol ser un 1,5% del salari.

Avui a les 12 es tornen a reunir els negociadors a Oslo, seguirem informant.

El 17 de maig com a exemple

dilluns, 21/05/2012

Remullats però invictes, amb un paraigua a una mà i la bandera a l’altra, els noruecs van sortir al carrer per celebrar el 17 de maig, la festa nacional. Diuen les cròniques que a Trondheim no queia tanta aigua en aquesta data des del 1893, quan es van començar a prendre registres meteorològics.

L’any passat ja vaig fer una crònica (part 1, part 2) sobre la diada, i aquesta vegada no hi insistiré. Però en un moment de crisi (econòmica, però sobretot política i social) com la que viu el nostre país, el 17 de maig és un model fantàstic on ens podríem emmirallar.

És una festa nacional on s’arraconen els polítics i els militars, i es deixa tot el protagonisme al poble. No hi ha discursos ni cerimònies, no s’organitzen actes tancats on les elits estrenyen lligams amb copes de cava. Primer de tot desfilen els nens amb les seves escoles, el futur del país, la següent generació, els beneficiaris i les víctimes de totes les decisions actuals; i després les associacions, agrupacions i clubs, la societat civil orgullosa de participar, implicar-se i construir aquesta societat.

Quan em pregunten la gran diferència entre Noruega i Espanya, no tinc cap dubte que és aquesta: aquí la societat s’ha construït de baix cap a dalt i no a l’inrevés. Hi ha ajudat no tenir cap mena d’aristrocràcia (fins i tot el rei el van haver d’importar de Dinamarca) i estar deslliurada de la perversa influència catòlica, però a més s’ha evitat crear una casta com l’espanyola, que ho empastifa tot. Per no haver-hi no hi ha ni funcionariat, i els ministres fan molta menys pudor de naftalina.

És per això que Islàndia, d’una cultura similar, va trobar solucions molt diferents a la crisi – i estic segur que Noruega faria el mateix si calgués. I per això jo també desfilo amb la meva escola, i celebro formar part d’aquest gran país.

La política que va trucar un policia

dijous, 3/05/2012

Aquests dies una ministra noruega s’ha vist involucrada en un escàndol i ha aparegut a les portades de tots els diaris del país. Inga Marte Thorkildsen (nascuda el 1976) és, des de març d’enguany, la ministra per a la infància, la igualtat i la inclusió social al govern tripartit de Jens Stoltenberg. La ministra és coneguda pel seu treball en temes d’infància, i va ser una de les impulsores de les barnehuset, uns centres on els menors amb problemes familiars poden rebre assistència psicològica, mèdica i de suport.

Els fets van tenir lloc l’estiu passat, quan era diputada a les corts noruegues en representació de l’SV, el partit ecosocialista. Thorkildsen va rebre una trucada de la seva mare. Una amiga (de la mare) li havia explicat un cas de possibles abusos sexuals a menors en una família propera, i que la policia havia desestimat després de les investigacions oportunes. Thorkildsen va trucar l’inspector que havia portat l’afer, es va presentar com a diputada i va exigir que es reobrís el cas. El policia es va negar a donar-li cap informació i va avisar els seus superiors sobre l’intent d’interferir en les investigacions.

El debat s’ha centrat en la separació de poders entre els legisladors, encarregats d’aprovar les lleis, i la policia, a qui li toca garantir-ne l’aplicació. Ningú no dubta de les bones intencions de la ministra, però es considera que els polítics no haurien d’implicar-se en casos concrets relacionats amb temes en què han legislat. Una comentarista del diari Dagbladet escriu: “Si el polític trenca la separació de poders, i interfereix en un afer tan complex com és un cas criminal, hi ha el risc que provoqui decisions incorrectes que poden tenir greus conseqüències per a la vida i la salut de les persones”.

Thorkildsen, criticada pels partits de l’oposició, ha admès que es va equivocar i que no va actuar correctament com a política, però que la seva consciència no li va deixar cap més opció. De moment tot sembla indicar que continuarà al govern, perquè el primer ministre Stoltenberg coneixia l’afer quan la va nomenar.

En qualsevol cas, un debat molt interessant propi d’una societat democràtica madura.

A Trondheim, 15 nous peatges

dimarts , 24/04/2012

El divendres passat l’Ajuntament de Trondheim va aprovar, amb l’acord de 7 dels 8 partits polítics presents al consistori, la implantació de 15 nous peatges al terme municipal. A partir d’ara, molts dels conductors dels barris perifèrics de la ciutat hauran de pagar 8 corones (1 euro) per accedir a les vies principals. Si no és hora punta el preu baixarà fins les 6,2 corones, i es preveu un màxim de despesa de 1000 corones al mes. Això s’afegeix als 7 peatges ja existents.

Ara que la vergonyosa situació a Catalunya torna a estar d’actualitat, potser val la pena explicar una mica quin és el model noruec de peatges, que té diferències significatives.

En primer lloc els peatges són públics i controlats per l’administració local, i se situen sobre vies ja existents. Però el més important és que els diners recaptats es destinen a finançar un pla d’inversions aprovat prèviament. Quan s’han complert els objectius del pla, el peatge s’elimina.

En el cas de Trondheim, els diners recaptats (uns 65 milions d’euros anuals) aniran destinats a dos llocs: a la construcció d’alguns ponts i túnels per millorar la connectivitat en una ciutat d’orografia molt complexa; i a transformar alguns carrers per al pas exclusiu de vianants i bicicletes. El cas més espectacular serà el del carrer que avui suporta més trànsit de cotxes, i que en un futur serà una avinguda arbrada. Tot plegat va en paral·lel a la millora de la xarxa d’autobusos, amb una cinquantena de línies.

L’alcaldessa socialdemòcrata de Trondheim ha declarat: “Per poder invertir en el transport públic i la construcció de carreteres, els peatges són una solució essencial. Espero que la gent vegi que gastem els diners amb responsabilitat”. Només els regidors del populista Frp s’han quedat fora del pacte polític.

Naturalment us podeu preguntar: si Noruega és un país tan ric, on la gent paga molts impostos i hi ha petroli, per què cal implantar peatges per finançar les obres públiques? La resposta és que les prioritats dels governs noruecs són altres. Els impostos serveixen per sostenir l’estat del benestar: 58 setmanes de baixa de maternitat, plaça d’escola bressol garantida, educació gratuïta a tots els nivells… I gairebé tots els guanys del petroli s’estalvien per a les generacions futures. Governar al cap i a la fi és prioritzar, i sembla que Noruega no s’ha contagiat del deliri de les infraestructures que ha enlluernat els polítics (i molts ciutadans) espanyols. Aquí es considera que són els conductors els que han d’ajudar a pagar les carreteres, que no són tan necessàries per al benestar general.

La crisi espanyola, des del nord

dijous, 22/03/2012

El text que escric avui pot ser una mica cruel i injust cap a la molta gent que s’ho està passant malament a Espanya, però m’agradaria donar la perspectiva que tinc com a persona que viu a Noruega i hi paga els impostos. Sobretot perquè ara molts espanyols demonitzen el nord d’Europa, una idea interessada que, com sempre, evita assenyalar els autèntics culpables de la desfeta.

Així doncs, canviem de perspectiva.

La majoria de països tenen una font de riquesa principal. En alguns és el sol i el paisatge, en altres el seu desenvolupament tecnològic guanyat a pols. Noruega té el petroli, del qual n’extreu uns enormes beneficis anuals. Però enlloc de gastar-se’ls en aeroports sense avions, trens absurds i obeliscs delirants, els noruecs van crear un enorme fons d’inversió sobirà per assegurar les pensions futures. El fons és gestionat pel Banc de Noruega, i és el segon més gran del món del seu tipus.

La senyora Olsen, a punt de retirar-se, vol que el fons li permeti gaudir d’una bona jubilació amb els seus néts. La meva amiga Hanne desitja que asseguri el benestar de la seva filla d’un any, i en general el futur del país en depèn quan s’acabi el petroli.

Per tant és lògic que Noruega vegi amb desconfiança la corrupta i decadent Espanya, i que en retiri les seves inversions. Els interessos dels seus ciutadans són primordials. Però clar, això té conseqüències catastròfiques per a l’economia espanyola: dificultat per col·locar el deute, augment de la prima de risc, enfonsament de les borses… Els mercats no només són uns senyors milionaris d’identitat dubtosa. També són els estalvis dels treballadors de la Mercedes i dels funcionaris de Califòrnia.

Per tant quan se’ns diu que cal recuperar la confiança dels mercats, és plenament cert. Altra cosa és que les receptes siguin correctes. Més valdria jutjar i expulsar la casta política i econòmica que ha dut Espanya fins a l’abisme, que no pas retallar en sanitat.

Però jo, com a cotitzant a Noruega, sóc plenament part “dels mercats”, i de moment vull que la guardiola on hi ha la meva futura pensió fugi corrents del sud d’Europa.

Exigeixo veure la teva nòmina

dilluns, 20/02/2012

Un dels fets que més ens sorprèn als estrangers que vivim a Noruega és que cada any es publiquin a la xarxa els resultats de la declaració de la renda de tothom. Qui ho vulgui pot consultar els ingressos anuals del seu veí, saber quines són les tres persones més riques del seu barri o, naturalment, veure el patrimoni del primer ministre o de l’alcaldessa.

No sé si comparteixo aquesta obligació per a la gent que treballa estrictament al sector privat, però al marge dels seus beneficis evidents (transparència, cohesió social), és molt preferible a l’opacitat que domina a Catalunya i Espanya dins del sector públic.

Casos recents com ara les dietes dels directius de TMB, o del sou dels gerents de les universitats, són bons exemples de la manera com les nostres institucions han amagat sistemàticament el destí dels fons públics, fins i tot contestant amb un menyspreable “són qüestions internes” o “no es pot saber” quan es pregunta per la quantitat que cobra cada càrrec i treballador. Aquesta ocultació sistemàtica, més pròpia d’un país feixista que d’una democràcia europea, forma part d’una cultura secular de manca de control dels fons públics. O, com va dir aquella ministra socialista, “el dinero público no es de nadie”.

Algú em dirà que els sous de polítics i funcionaris estan tabulats i es poden consultar a la xarxa, però gairebé sempre es parla de sous bàsics que no inclouen dietes, complements, primes o triennis. Són aquests extres els que fan disparar les xifres i els que sempre s’amaguen.

Per tant, i com a persona que ha pagat impostos molts anys, exigeixo veure la nòmina del Director de Promoció i Publicitat de TMB; de l’ambaixador espanyol a Nova Zelanda; del conserge del centre cívic del meu barri; de cadascun dels maquinistes del Teatre Nacional de Catalunya; de l’alcalde d’Herrera de Pisuerga; del director de la meva escola; dels tècnics de la Confederació Hidrogràfica del Xúcar; del Director General de Fons Europeus de la Junta d’Extremadura; del regidor del Telenotícies Migdia de TV3; de tots els càrrecs intermitjos de l’ICS; del gerent de la Universitat de Vigo, etcètera. És a dir, de tots aquells que cobren un sol euro de fons públics.

Són els nostres diners, i segons la màxima de “qui paga, mana” tinc el dret de saber on van a parar (i si no en tinc el dret, si us plau que m’ho facin saber).

No som una nació, som un ramat

dimarts , 14/02/2012

Les protestes socials són un element fonamental de qualsevol democràcia. Des de les manifestacions per a la igualtat femenina a Islàndia als moviments pels drets civils dels EUA, les multituds han aconseguit canviar lleis, governs i mentalitats, han evitat que la democràcia es rovelli, i han fet avançar la societat.

A tot arreu? Evidentment que no. En un racó de la mediterrània resisteix un llogarret, el poble català, que no protesta amb energia ni que el matin. I això que no només ha estat envaït pels romans, sinó que els ha hagut d’obrir el rebost, li dormen a la cambra principal i se li beneficien la filla.

* * *

El 10 de juliol de 2010 vam sortir al carrer uns quants centenars de milers de catalans, potser un milió. Una xifra així en qualsevol país occidental hauria fet tremolar les estructures, però a casa nostra no. La casta política (catalana i espanyola) s’ho va passar per l’entrecuix, i qui dies passa anys empeny. Tenien la seguretat que allò era una foguerada sense cap conseqüència electoral ni social, i que ells podrien continuar fent la seva sense ser fiscalitzats.

Més greus van ser els fets del Parlament del 15 de juny de 2011, quan uns quants joves van sortir a protestar per la situació del país. No van cremar edificis públics (com a Grècia), ni es van produir saquejos (com al Regne Unit), ni van paralitzar els transports (com a França), sinó que van perseguir cridant-li “burro” a un diputat de CiU (amb antededents per conduir begut), li van tacar la jaqueta a una diputada socialista, etc.

Ràpidament els polítics es va posar en marxa per protegir els seus privilegis, van dir que era un assalt a la democràcia i un intent d’instaurar el feixisme, i van desplegar els seus sicaris, la casta tertuliana, aquests prostituts intel·lectuals a 125 euros la funció. Una protesta menor de quatre arreplegats es va vendre com un nou i augmentat 23-F.

* * *

Per tant així anem. L’estat ens deu milers de milions i no passa res, el govern vol desmuntar l’educació i la sanitat públiques i no passa res, els trens xoquen per manca d’inversions i no passa res, la gent paga més impostos que a Noruega però rep uns serveis nefastos i no passa res, uns jutges feixistes es carreguen la immersió i no passa res, es llancen insídies a l’estil nazi i no passa res, una reforma laboral legalitza el mobbing a la feina i no passa res, els banquers que han enfonsat el país surten a donar lliçons morals i no passa res, els polítics es gasten milions per inflar el seu ego i no passa res, etcètera.

El que em sembla pitjor de tot no és que els catalans hagin triat viure així, sinó que la situació actual no té ni punt de comparació amb la degradació que hauran de patir els seus fills. I que no surtin a canviar les coses en defensa de la següent generació em sembla moralment patètic.

Però al cap i a la fi, qui vol sortir al carrer quan es pot estar tranquil·lament tancat al corral, mirant el Barça i cridant BEEEEEE BEEEEEE?