Emigrar (o no) a Noruega

dimarts , 31/01/2012

El procés d’absoluta decadència que estan patint tant Catalunya com Espanya fa que molta de la gent més preparada es plantegi marxar fora per trobar una vida millor, i entre els països candidats un dels més atractius és Noruega. En alguns fòrums d’internet s’acumulen les preguntes, i jo mateix rebo sovint missatges de gent interessada. És per això que he decidit posar per escrit allò que jo penso sobre tot plegat.

L’experiència. Viure una temporada a fora és una experiència que tothom hauria de tenir. No només serveix per aprendre moltes coses noves, sinó sobretot per avaluar de nou les prioritats i els valors que t’imposa la cultura pròpia. I naturalment emigrar ara per Europa és molt més fàcil que fa unes dècades, tant per temps de viatge com per facilitat de comunicació.

Dit això, i tot i que el meu cas és molt positiu, reconec que emigrar per necessitat o per manca d’oportunitats al país d’origen és molt diferent que fer-ho per altres motius. Per això recomano agafar els meus consells amb precaució.

El país. Anar a Noruega vol dir mudar-se a l’altre extrem d’Europa. I no parlo del clima, el paisatge o les hores de llum, que també són molt diferents. Em refereixo a la cultura i els valors. Aquí l’interès de la comunitat passa sempre per sobre l’individu, i no agrada que la gent se salti els mecanismes de funcionament social. Això pot ser ofegadors per alguns, que veuran atacada la seva llibertat personal, però no hi ha cap més camí per integrar-se o voler tenir una vida “com cal”.

L’idioma. El primer requisit per emigrar a Noruega és saber bé l’anglès i poder-hi tenir converses. Dit això, només els enginyers i els treballadors de la universitat poden aspirar a una vida en anglès. Tota la resta ha d’aprendre el noruec.

Si un sap anglès, el noruec tampoc és una llengua massa difícil: no es declina com l’alemany, els verbs no es conjuguen i es llegeix de manera molt senzilla. En canvi el gran obstacle són els dialectes. L’estàndard que s’aprèn als cursos correspon (més o menys) a la parla d’Oslo, però viure a Bergen, Trondheim i Stavanger implica patir uns mesos d’adaptació per començar a sentir que allò que parlen els indígenes és, efectivament, noruec.

L’enllaç. Marxar a qualsevol país a buscar fortuna és força temerari. Tots els europeus que conec establerts aquí hi van arribar degut a la universitat (com jo), amb un contracte de feina o perquè la parella és d’aquí. Cal temps per muntar la xarxa social, que com a tot arreu és fonamental. Arribar sol i sense parlar la llengua gairebé assegura el fracàs. El millor doncs, en cas de no tenir cap conegut, és mirar ofertes de feina a webs com finn.no.

El coixí. Si no es ve amb contracte de feina, recomano portar un bon coixí econòmic d’uns quants milers d’euros. Els processos de contractació de treballadors són extremadament lents, perquè qualsevol decisió que impliqui una tria (algú sobre un altre) ha de tenir totes les garanties democràtiques. No és estrany que tot plegat s’allargui per sobre dels quatre mesos.

Els tabús. Com tota cultura, els noruecs tenen els seus tabús. Dos temes dels quals costa parlar són la vergonyosa assimilació dels lapons i les borratxeres dels caps de setmana. Ara bé, el més important és recordar que són una gent profundament enamorada del seu país, i per tant tota crítica ha d’estar ben fonamentada.

Les expectatives. Aprendre una cultura nova vol temps, però el primer requisit és no buscar sempre allò que tenies a casa. Sí, el menjar és diferent, i anar de bars i restaurants és caríssim. Però en el primer cas cal entendre les limitacions geogràfiques, i en el segon que la vida social s’ha fet sempre a les cases. A més qualsevol persona que arribi amb aires de grandesa (pel fet de tenir títol, càrrec, etcètera) serà ràpidament baixat arran de terra pels seus coneguts.

La recepció. Els noruecs són una gent extremadament cordial i molt disposada a ajudar, especialment quan es nota un esforç per aprendre la seva llengua. En els darrers temps, però, als mitjans de comunicació hi ha aparegut estranyes notícies sobre espanyols que han acabat vivint als carrers de Bergen per manca de mitjans, i la ministra de treball ha indicat que els sud-europeus sense feina han de tornar al seu país. Simple política o penetrarà a la societat?

En resum. Noruega és un país admirable, molt avançat socialment, però amb condicionants que poden demanar un esforç extra d’adaptació. Potser és més fàcil anar al centre d’Europa, però a qui li agradi la natura, viure en una societat que funciona i gaudir dels petits plaers, les recompenses de Noruega són enormes.

Des del fiord

dimarts , 24/01/2012

Des del fiord les coses es veuen d’una altra manera, amb més placidesa. Sense estar submergits a la frenètica vida diària catalana, els nostres problemes d’identitat nacional, la crisi ètica i econòmica, el teatre polític, el monstre burocràtic, les manipulacions mediàtiques i els conflictes latents semblen gairebé elements d’una pel·lícula delirant.

Comencem.

Diari escolar (II): tenim nou director!

dimarts , 25/10/2011

El director de l’institut va deixar caure la notícia el primer dia de curs, i ens va anunciar que té previst plegar el febrer de l’any que ve. En Knut va ser escollit director (o rector, com en diuen aquí) quan l’escola només existia sobre plànol, i per tant es pot considerar la seva criatura. Ara però ens toca emancipar-nos del pare.

Per entendre el procés que s’ha seguit per escollir el nou director cal entendre dues coses. Primer, a Noruega no tenen la tradició castellana (borbònica) del funcionariat, i per tant gairebé tots els treballadors públics som personal laboral. Això inclou el món educatiu sencer. Segon, aquí els directors no són aquesta figura amorfa de la legislació catalana, un primus inter pares que té poca preparació i rep de totes bandes, sinó l’autèntic líder de la institució. Ells són els responsables de la contractació del personal i de la organització interna, i responen bàsicament davant del govern regional.

El procés de selecció va començar amb un anunci de l’administració educativa a la premsa en què s’oferia la plaça. El procés naturalment no va fer per oposició sinó per valoració del currículum i entrevistes personals, com a l’empresa privada. S’hi van presentar set candidats, entre ells el sots-director i dos caps d’àrea del nostre institut.

L’escollit ha estat finalment una persona externa al centre, i ahir un correu electrònic del cap administratiu ens el presentava. El nou director es diu Geir i ja ho va ser d’un institut més petit de Trondheim durant deu anys. A la darrera legislatura ha treballat com a secretari municipal de Surnadal, un poble costaner a l’oest de la ciutat, però suposo que aquell càrrec era molt avorrit en comparació amb la vida diària d’un centre educatiu. És professor de ciències (física i biologia), i a més té estudis de lideratge d’organitzacions i personal, i un màster en gestió del coneixement per la Copenhagen Businessschool. A la foto que ens han enviat no porta corbata, però currículum el té.

Com que és el director qui nomena directament el sots-director i tots els caps d’àrea i càrrecs intermitjos, a més de decidir renovar o no els mestres temporals, vénen mesos interessants fins el proper febrer. Hi haurà un ball de cadires important? Farà una revolució? Els representants sindicals també estan expectants. Veurem què passa.

Qüestió de grandària

dilluns, 26/09/2011

Fa un temps la meva antiga escola de Girona va rebre un ajut per millorar la calefacció del centre. Això va fer que durant uns mesos hi hagués instal·lat a la façana un cartell que deixava molt clar l’origen dels diners, no fos cas que algú es pensés que venien d’alguna administració rival. Ah, i amb aquesta barreja de E i Ñ que no té res a veure amb el nacionalisme lingüístic:

A l’entrada de Trondheim hi estan construint un sistema de túnels que traurà part del trànsit motoritzat del centre, una de les grans obres d’enginyeria de la història de la ciutat. Així és com ens n’informen les autoritats:

Aquí es construeix la nova [carretera] E6. Acabada el 2014

Les eleccions municipals a Noruega

dilluns, 12/09/2011

Avui 12 de setembre se celebren les eleccions municipals i regionals a Noruega. Ja fa setmanes que es podia votar per avançat en alguns punts de la ciutat, però la majoria d’electors aniran a les urnes avui i aquesta nit se sabran els resultats.

Com són unes eleccions locals a Noruega? Força diferents que les de casa nostra. Per començar són molt més invisibles, i pràcticament tot es concentra en un sol punt de la ciutat.

Cada vegada que hi ha campanya electoral els partits ocupen el tram de carrer més cèntric de Trondheim. Allà hi munten la seva parada, que pot ser una caseta de fusta, una tenda o una caravana (en funció dels recursos del partit), com si fossin una barraca de festa major. Durant les hores centrals del dia els candidats hi són, ofereixen cafè, reparteixen la propaganda electoral, donen globus als nens i estan disponibles per a qualsevol pregunta dels electors.

L’altra diferència són els cartells electorals. A Espanya se segueix la tendència americana de pensar que la gent és imbècil, i amb una frase que no vol dir res i una foto retocada amb Photoshop ja n’hi ha prou. Per sort els (pocs) cartells que hi ha a Noruega inclouen part del programa electoral.

Clar que l’exemple que us poso a la dreta també té la seva història. Tradueixo el text principal: “El Partit Laborista diu SÍ a una atenció més segura a la gent gran i a millors escoles, i NO a una una retallada d’impostos!”

Atenció, el partit majoritari diu obertament que es nega a abaixar els impostos i ho ven com una cosa positiva! Una proposta que es pot fer en un país on s’entén que els diners públics van destinats a serveis, i no al malbaratament o a la corrupció.

Una altra particularitat, aquesta més de Trondheim, és la tradició del diari local (l’Adresseavisen) de portar un parell de dies els candidats a una casa al bosc i fer-los debatre, però també conviure. D’aquí en surten una sèrie de reportatges força interessants sobre propostes polítiques, i també sobre les relacions personals entre els futurs membres del mateix ajuntament.

Absolutament tots els partits han agafat l’educació com un dels temes centrals de la campanya, i tots defensen que calen més recursos i més mestres. En això hi ha consens, sembla. A partir d’aquí cadascun ha optat per una via. El populista Frp vol acabar amb els peatges a les carreteres, que serveixen per finançar el transport públic. Els demòcrata-cristians del Krf aposten totalment pels electors de més edat, els comunistes reclamen més autobusos, i els laboristes de l’Ap volen fer valer la seva feina al govern.

Les enquestes que s’han publicat fins avui diuen que, en total de vots, el bloc conservador guanyarà al roig-verd. Ara bé, en eleccions locals allò que compta és cada municipi. El Trøndelag és un bastió tradicional de l’esquerra, i segurament l’alcaldessa de Trondheim repetirà sense massa problemes. Sí sembla clara una tendència doble: els laboristes faran caure en picat els seus socis ecosocialistes, i els populistes tindran una gran pèrdua de vots cap a la dreta tradicional.

A més aquestes eleccions estrenen una nova configuració dels ajuntaments, que a partir d’ara tindran una mica més de la meitat de regidors que abans, i pot ser que els partits més minoritaris quedin sense representació. Però això ho sabrem aquesta nit.

Fot-li, que són alemanys

dilluns, 5/09/2011

Un dels fenomens més curiosos que s’estan produint als mitjans de comunicació espanyols és el creixent sentiment antialemany. Des dels articles berlinesos de Rafael Poch a La Vanguardia, a portades de l’ABC o titulars de les notícies televisives, sembla que Alemanya s’ha convertit en la causant de molts dels nostres mals. No cal dir que el fet ja va tenir el seu preludi en la “guerra del cogombre”, demostració que el nacionalisme espanyol és tan potent que fins i tot es pot manifestar en forma de cucurbitàcia.

Però per entendre el què passa ens cal agafar una mica de perspectiva.

En els darrers vint-i-cinc anys Espanya ha rebut centenars de milions d’euros en fons europeus, provinents bàsicament dels impostos dels ciutadanys alemanys. No cal dir que una part ha retornat al seu país d’origen en forma de productes consumits, però la majoria s’han quedat a l’estat. I què ha fet Espanya amb aquests diners? Ha creat grans centres de recerca per convertir-se en un referent mundial del coneixement? Ha fomentat el desenvolupament d’un teixit industrial pròsper i competitiu? S’ha preparat pels reptes de futur?

No. Espanya ha construït carreteres que no porten enlloc, trens sense passatgers, aeroports sense avions i centres de visitants que no visita ningú. Ha perpetuat un model productiu obsolet, fet que ha tingut conseqüències nefastes (com l’abandonament escolar), ha fomentat l’endeutament, i en general ha llançat milers i milers d’euros pel vàter, que via les canonades pertinents han anat a parar als comptes de les Caiman dels poderosos de torn.

Ara els alemanys han dit que prou, que estan cansats de pagar aquests despropòsits amb els seus impostos. I com ha reaccionat Espanya? Com l’addicte a qui la família pagava els seus vicis fins el dia que li ha tancat l’aixeta.

Això sí, Espanya té un gran avantatge. Encara que els alemanys es neguin a pagar més, sempre els queden els catalans, eternament disposats a posar-hi la cartera (per no dir una altra cosa).

Diari d’un curs escolar noruec (I)

divendres, 2/09/2011

Mica en mica la maquinària del curs escolar es va engegant. Encara anem vestits d’estiu, no tenim agafades les rutines i el record de les vacances és proper; però ja fa dues setmanes que els alumnes són a l’institut, i travessada la barrera psicològica de l’1 de setembre cal començar a fer vida normal.

El ritme escolar noruec és, naturalment, força diferent del de Catalunya. Els nois i noies van marxar de vacances el 23 de juny. Els mestres, tres o quatre dies més tard. Tot i que a molts ens va tocar preparar coses una mica abans, la convocatòria oficial de tornada a l’institut va ser pel 18 d’agost.

El primer dia sempre té un punt ritual. A les 8, retrobament a la cantina amb cafè i crêpes. Mitja hora més tard, trobada general a l’auditori amb tothom que fa rutllar l’institut: mestres, direcció, assessors, personal de la neteja, administratius, encarregats de la cantina, conserges i informàtics. Recompte de novetats, presentació dels nous treballadors (aplaudiments i benvingudes) i, al final, foto de grup a la porta de l’escola.

Els alumnes van tornar el dilluns 22, dos mesos menys un dia després de començar les vacances. Això sí, al meu institut aquestes coses s’allarguen: els coordinadors van planificar quatre dies sencers de reunions, activitats de grup, tasques administratives (recollida dels ordinadors i dels llibres de text) i excursions. Per tant fins el dilluns 29 no em va tocar entrar a classe i començar a fer la meva feina més important d’aquests dies: motivar-los i intentar que vinguin amb ganes d’aprendre.

* * *

Però aquest inici de curs també ha estat el més estrany que es recorda. Un grup de nou alumnes nostres eren a Utøya quan va passar la tragèdia. Dues noies, la Gizem i la Lene Maria, no en van tornar. Fins dilluns passat vam tenir a l’entrada de l’institut una taula amb les seves fotos, espelmes, flors i els llibres de condol, i ara les continuem tenint molt presents.

A les reunions de mestres dels primers dies vam tenir assessorament sobre com enfocar el tema amb els alumnes, i l’administració ens ha preparat un petit protocol d’actuació. Naturalment l’institut disposa sempre de psicòleg i infermera, i ells seran els què hauran de fer la feina més directa. Tot i això tenim alumnes que eren a l’illa i moltíssims amics de les víctimes, i caldrà estar atents.

En qualsevol cas, i com va dir el primer ministre, no podem deixar que el terrorisme ens canviï la vida. Per tant intentarem seguir com sempre, fent-ho el millor possible pels nostres alumnes.

L’ARA s’apunta al simplisme

dilluns, 1/08/2011

El mapa, el gran problema és el mapa. La ultradreta a Europa. Allà al nord Noruega, una enorme taca negra, el 22,9% del Partit del Progrés. En canvi Espanya és blanca i immaculada, quina sort que aquí no tenim aquests problemes.

Continua des dels mitjans de comunicació catalans, i l’ARA no és una excepció, la visió simplista sobre l’extrema dreta i els nous partits populistes. Ja us vaig explicar en aquest article quina és l’explicació del vot del Partit del Progrés noruec: una opció “antisistema” que barreja solucions fàcils amb la proposta de baixar impostos.

Les tres pàgines que el diari ARA dedica avui a la islamofòbia tenen punts interessants, però semblen fetes per uns acadèmics que no han sortit mai de la universitat. Algú creu que els noruecs voten aquest partit en base a uns grans conceptes ideològics i per un odi contra la Unió Europea o l’islam? Diré més: la gent de Salt o Vilanova vota Plataforma per Catalunya per aquest motiu? O és potser per la pèrdua de qualitat en la seva vida quotidiana? Centrant-nos en Catalunya: amb quina força moral ataquem una persona que vota PxC si té un pis pastera a la seva escala, si no pot portar els seus fills a l’escola pública del barri, si el seu pis (el seu únic patrimoni) ha baixat radicalment de preu?

En canvi busco al diari algun reportatge de la mateixa extensió sobre els “sindicats” feixistes que hi ha a Madrid, i que formen membres dels alts cossos funcionarials de l’Estat, sobre el passat franquista d’aquells que tenen el lideratge de la justícia, sobre l’extrema dreta catalana. I no els trobo. Que fàcil que és atacar el llunyà nord o sobre el dèbil local, al cap i a la fi no cal pagar-ne cap preu.

Noruega i el Partit del Progrés

dimecres, 27/07/2011

Aquests dies, arran dels terribles fets d’Oslo i Utøya, han aparegut a ràdios i televisions peces informatives sobre l’ascens de la ultradreta als països nòrdics. A casa nostra som molt ràpids a assenyalar mancances democràtiques als altres llocs, i a etiquetar la gent de xenòfoba. Com si, per altra banda, el nostre país no estigués ple de gent amb ideologia ultradretana i perfectament integrada en partits polítics ben respectables.

El Fremskrittspartiet (Frp), el Partit del Progrés noruec, és una formació populista, i recull els vots dels descontents amb la situació actual, els incapaços d’adaptar-se als canvis socials i, si m’ho permeteu, els ressentits que haurien volgut una vida millor i necessiten algú a qui culpar. En un país on els temes principals es pacten entre totes les formacions polítiques, ells són una veu discordant.

El seu cavall de batalla electoral no és la immigració, sinó el petroli. Tal com us vaig explicar aquí, Noruega acumula centenars de milers de milions d’euros de beneficis, que no es gasta (només en fa servir un 4% anual) sinó que estalvia pel futur. Molts noruecs es pregunten per què han de pagar uns elevadíssims impostos escandinaus, tenir copagament sanitari, etcètera, si hi ha tants diners acumulats. L’Frp aposta doncs per baixar radicalment l’impost de la renda i les multes de trànsit, o eliminar l’impost de successions, i aquesta és una de les claus del seu èxit. La resta de partits s’hi oposen perquè això reescalfaria l’economia i perjudicaria les properes generacions de noruecs.

A tot això l’Frp hi barreja mesures de tipus liberal: permetre la implantació d’escoles privades (ara prohibides per llei), reduir les subvencions a la cultura, fer més accessible la compra de begudes alcohòliques, privatitzar la televisió pública, etcètera. I finalment hi posa unes gotes de nacionalisme o patriotisme noruec en el més pur estil UPyD.

I naturalment la immigració. L’Frp defensa que s’ha d’estar completament segur que els refugiats que entren són perseguits polítics i no migrants econòmics, que cal obligar-los a un major esforç d’integració, i que cal expulsar aquells que no ho facin i també els delinqüents. En canvi està a favor d’aquells que adoptin el model de vida noruec, i per això un dels seus portaveus és l’iranià Mazyar Keshvari. Els estudis diuen de fet que l’Frp és també el segon partit més votat entre els immigrants.

Els partits tradicionals del Parlament noruec han establert sovint una mena de cordó sanitari al voltant de l’Frp, tot i que aquest va donar suport extern al tripartit de dretes (conservadors, demòcrata-cristians i liberals) que va governar de 2001 a 2005. Precisament la dificultat de formar un executiu estable dretà amb un Frp potent l’ha fet declinar a les darreres eleccions, i totes les enquestes donen ara Høyre (els conservadors) com a principal partit de l’oposició.

En resum, es tracta d’un partit populista i amb una ideologia dubtosa en molts aspectes. Ara bé, d’aquí a dir que és el símptoma d’una societat xenòfoba i malalta com s’ha publicat a molts llocs hi ha un gran pas. Sobretot si qui el fa prové del nostre país.

Altres articles:

Quan tens molts diners: Noruega i el petroli

Els tripartits noruecs, i altres històries polítiques

Demà: Stoltenberg

Noruega, immigració, xenofòbia

dimarts , 26/07/2011

Aquests dies podem trobar a la premsa i a la televisió un allau d’informació sobre Noruega, l’ascens de l’extrema dreta i la xenofòbia, etcètera. La majoria, ho he de dir, és plena de tòpics i llocs comuns, i elaborada sense cap mena de context. Per tant permeteu-me posar una mica de llum sobre tot plegat en una sèrie de tres articles que començaré avui i completaré dijous.

Noruega i la immigració

L’arribada d’immigració a Noruega no té res a veure amb la què tenim a casa nostra. Per començar no hi ha gairebé immigrants irregulars, i se’n calculen menys de cinc mil. Això té dos motius: sense papers no és possible empadronar-se ni tenir accés als serveis bàsics com un metge de capçalera; i no hi ha regularització per arrelament. Per tant si s’entra al país com a irregular, l’única opció legal és marxar-ne.

L’entrada principal d’immigrants extracomunitaris es basa en la condició de refugiat polític (al marge de casos específics de feina molt qualificada, estudis, etc). Així als anys setanta van arribar moltíssims xilens i vietnamites, als vuitanta iranians, i el 1992 Noruega va ser un dels dos únics països del món que va obrir la porta a tots els bosnians.

Quan un refugiat és acceptat a Noruega, i en cas que no tingui prou recursos per mantenir-se, se li assigna un apartament gratuït en el municipi que decideix l’Estat. Allà rep assistència i un salari mensual, i ha d’assistir obligatòriament a cursos per aprendre la llengua i el funcionament de la societat noruega. Un cop passat aquest període, normalment de dos anys, té llibertat per anar-se’n a viure en un altre lloc i trobar una feina remunerada. És un sistema que costa molts diners anuals, però que fins ara es considera el més adequat.

La problemàtica

Hi ha xenofòbia a Noruega? Totes les enquestes mostren un molt major grau de tolerància i respecte a la diversitat que als altres països europeus. Ara bé, així com la vivència de la immigració és diferent a Salt que a Sarrià-Sant Gervasi, el cas d’Oslo i de la resta del país no té res a veure.

Noruega és molt dispersa i té poques ciutats grans: només quatre passen dels cent mil habitants. Això ha fet que una tercera part de tots els immigrants visquin al municipi d’Oslo. Aquest té actualment una taxa d’immigració del 27%, que arriba al 54% al centre. A més la proporció d’extracomunitaris respecte el total d’immigrants és molt més gran que a la resta del país.

És aquesta concentració, amb la formació de guetos i el canvi del “paisatge urbà” en alguns indrets, el què està fent trontollar el model d’integració. A més els països d’arribada també han canviat, i ara els musulmans són majoritaris, amb procedències com el Pakistan (la segona nacionalitat més nombrosa), Iraq i Somàlia. Com a experiència personal diré que Oslo és l’única ciutat on he vist una dona amb vel integral, i un centre islàmic amb minaret (a la foto).

És possible doncs una integració efectiva com va passar amb els xilens, vietnamites o bosnians fa unes dècades, o és ara la població noruega qui s’ha de transformar? Jo que sóc mestre a Trondheim he tingut com a alumnes uns quants kurds i iranians de segona generació, dos txetxens i un somali, i tots plegats semblen (amb l’actitud, la roba, les aficions) més noruecs que els seus companys trønder. Però ells sempre han estat minoria en una comunitat fonamentalment nòrdica. Tindrien la mateixa manera de fer, sobretot les noies, si haguessin crescut en certs barris de la capital?

La resposta de Noruega, amb l’acord de tots els partits polítics, ha estat restringir molt més l’entrada de refugiats. Tant és així que per primer cop l’any passat n’hi va haver més que van demanar asil polític en primera opció a Suècia que a Noruega. Seria fàcil dir que el país hauria d’optar per altres solucions, però que potser hi ha cap país d’Europa que ha trobat una manera satisfactòria d’encarar aquestes dinàmiques?

Demà: El Partit del Progrés

Enllaç: La Direcció d’Integració i Diversitat noruega (en anglès)