Un atac polític

dissabte, 23/07/2011

L’objectiu era l’Arbeiderpartiet (Ap, el Partit Laborista) en el seu conjunt. Primer una bomba contra la seu del govern, actualment format per una coalició liderada per l’Ap. Després un atac al campament d’estiu de la branca juvenil, on es reunien les seves properes generacions.

L’autor és Anders Behring Breivik, noruec de 32 anys, i a la xarxa s’han trobat tota mena d’escrits seus amb ideologia ultradretana. En un d’ells feia un joc de paraules i anomenava “assassina” la prestigiosa Gro Harlem Brundtland, primera ministra socialista als anys 80 i 90. Brundtland, per cert, va fer una xerrada al campament poques hores abans de l’atac.

Noruega ha viscut molts canvis socials a les darreres dècades, sobretot concentrats a Oslo: si el conjunt del país té un 8% d’immigració, aquesta xifra arriba al 26% a la capital. Molts acusen els successius governs laboristes d’haver obert massa la porta als refugiats polítics dels països musulmans (la immigració il·legal és gairebé inexistent), i fets com la construcció d’un enorme centre islàmic al centre de la ciutat amb minaret inclòs han portat polèmica.

El descontentament l’ha canalitzat el Fremskrittspartiet (Frp, Partit del Progrés), d’ideologia populista i que ofereix solucions fàcils als noruecs frustrats. Avui és el segon partit del Parlament, tot i que darrerament ha perdut suport. L’autor de l’atac n’havia estat membre de 1997 a 2007, i fins i tot havia tingut algun càrrec de responsabilitat local. Siv Jensen, líder de l’Frp, ha dit que els seus 25.000 militants són avui “membres de la branca juvenil de l’Ap”.

Caldrà veure com afectarà tot això al sistema polític noruec, i si la gent abandonarà les posicions més extremes. D’aquí un mes i mig, recordem-ho, se celebren les eleccions locals i regionals, i es preveia una gran pujada de la dreta (tot i que no de l’Frp).

Finalment apuntar que la literatura ens pot donar algunes pistes: l’escriptor de novel·la negra Jo Nesbø ha descrit abastament els grups d’extrema dreta d’Oslo als seus llibres (publicats en català a Proa). El què no era previsible és la facilitat amb què ha pogut fabricar una bomba casolana d’aquesta potència, i aconseguir una arma automàtica.

Noruega, el dia del malson

dissabte, 23/07/2011

El 22 de juliol de 2011 ha estat el pitjor dia a Noruega des de la Segona Guerra Mundial, i les seves conseqüències es podran sentir durant anys. Al marge de qui pugui ser l’autor dels atacs terroristes, el fet té una càrrega emocional similar a l’assassinat d’Olof Palme a Suècia.

Noruega sempre ha estat una mena de bombolla. Es manté fora de la Unió Europea, no ha sentit els efectes de la crisi econòmica i, tot i que pertany a la OTAN, sempre ha jugat el paper de país neutral en tota mena de negociacions. Els polítics són molt propers a la gent i pocs tenen escorta, i fins i tot la família reial està poc protegida. Com a exemple, fa pocs mesos un aturat de Trondheim va quedar per fer un cafè a soles amb la líder del principal partit de dretes… via twitter!

L’objectiu dels atacs és altament simbòlic. Primer el barri governamental d’Oslo, que en un espai reduït conté la seu del govern, l’oficina del primer ministre i diversos ministeris (i a cent metres de la principal artèria comercial de la ciutat). Per altra un campament juvenil organitzat per l’Arbeiderpartiet, el principal partit del país i responsable màxim de l’establiment de l’estat del benestar. I tot això a menys de dos mesos de les eleccions locals i regionals previstes pel 12 de setembre.

La bomba al centre d’Oslo no només ha deixat unes imatges d’un país en guerra, sinó que ha provocat fets inaudits, entre d’altres l’evacuació del centre (incloent-hi dos dels principals diaris), el consell que la gent no sortís de casa, el tancament de bars i restaurants i la petició d’usar els mòbils com menys millor. El primer ministre Jens Stoltenberg ha declarat: “La resposta a la violència és més democràcia i més llibertat, però mai ingenuïtat. Ho devem a les víctimes”.

Veurem com influirà tot això en la manera de fer de la societat noruega, que sempre ha tingut una gran sensació de seguretat i un profundíssim esperit democràtic. En els darrers anys, i amb la pressió de tenir un partit populista com a segon del parlament, han augmentat les restriccions a l’entrada d’immigrants i s’ha format una corrent d’opinió que defensa aïllar més el país de l’exterior. En qualsevol cas, si l’atemptat redueix la llibertat de la què gaudim els que vivim a Noruega, el 22 de juliol serà un dels dies més tristos de la història del país.

(Més informació sobre els partits polítics noruecs aquí)

“Recomanen no comprar habitatges a Espanya”

dimarts , 5/07/2011

Aquest és el titular d’un reportatge a doble pàgina que va publicar el diari Adresseavisen el passat 27 de juny, tres dies abans de començar les vacances d’estiu per a la majoria de noruecs. Altres capçaleres del país han tret articles semblants aquestes darreres setmanes.

Durant anys tenir una casa a la càlida Espanya va ser una aspiració per a molts noruecs. Es calcula que més de seixanta mil hi viuen tot l’any o durant alguns mesos, i molts més hi tenen un pis en propietat. Fa uns quatre o cinc anys, en plena disbauixa constructora, era habitual veure per Noruega agents i fins i tot oficines senceres de Marina d’Or o Polaris World, a la recerca de jubilats desitjosos d’uns hiverns més plàcids.

Però la situació ha canviat totalment, i tot i que els noruecs gairebé no han notat la crisi internacional, la imatge que es projecta ara d’Espanya és molt diferent: ciutats fantasma, milions d’edificis buits o inacabats, i una enorme caiguda de preus que, a les zones de costa, pot arribar fins el 60%. Malgrat els esforços del ministre Blanco, ara els experts noruecs aconsellen no comprar res fins el 2016 com a molt aviat.

I el què és pitjor, alguns noruecs han quedat atrapats en promocions immobiliàries que no es construiran mai, però per les quals ja van entregar una paga i senyal, i altres han estat directament estafats per uns promotors que van garantir uns serveis que no van rebre mai. Aquests casos han produït alguns reportatges televisius d’impacte, que han fet augmentar la sensació d’inseguretat jurídica.

Naturalment tot plegat és només un petit capítol a la història de la bombolla immobiliària espanyola, una barreja d’una especulació estratosfèrica, una classe empresarial indigna, unes autoritats locals de molt baixa volada (o directament venudes al sector privat) i, per si fos poc, la destrucció sistemàtica d’allò que més podríem posar en valor: el paisatge. El més sorprenent però és que molta gent creu que la solució a la crisi torna a passar pel totxo, i que aquells temps tornaran aviat. Sincerament, espero que no.

Tres mites sobre els boscos catalans

dilluns, 6/06/2011

Arrel d’una discussió via Facebook sobre els canvis legislatius sobre l’accés motoritzat al medi natural, he comprovat com encara persisteixen molts mites i tòpics sobre els boscos catalans. Durant cinc anys vaig estar treballant en el fascinant món forestal, i sovint topava amb unes idees molt esteses entre la població majoritàriament urbana. Bàsicament aquestes tres:

1. Bosc equival a natura.
2. A Catalunya tenim un problema de deforestació.
3. El bosc és de tots.

Bosc equival a natura

A Catalunya no hi ha un pam quadrat de terra que es pugui considerar “natural”, segons el concepte romàntic, i el nostre paisatge és el resultat de dos mil anys d’acció humana. Ni tan sols els boscos més recòndits del Pallars se n’han mantingut al marge.

Això no vol dir que aquests boscos no siguin interessants i plens d’ecosistemes valuosos. Tot al contrari! Però deixar-los sols sense gestionar no és en cap cas una acció viable, sobretot perquè a escala humana les conseqüències serien nefastes.

A Catalunya tenim un problema de deforestació

Un altre mite que sovint es repeteix, potser per culpa dels reportatges sobre l’Amazònia. De fet el bosc a Catalunya avança de forma imparable degut a l’abandonament de les terres de conreu. Si als anys cinquanta el 40% del territori era bosc, ara ho és més del 60%. Això sí, es tracta d’un bosc jove, molt dens, poc divers i extremadament procliu als incendis.

El bosc és de tots

La frase més errònia de totes. El 90% dels boscos catalans són privats, sigui en règim comunal (a moltes valls dels Pirineus) o, la gran majoria, amb un amo determinat. Durant segles aquestes persones podien viure dels productes forestals (fusta, llenya i sobretot suro), i mantenien un equilibri molt interessant. Lamentablement l’enfonsament dels preus forestals a partir de 1950 va fer que la gestió ja no fos viable, i que moltes finques s’abandonessin. Al mateix temps però la gent de ciutat va començar a frequentar els boscos, i a fer-hi activitats pel seu compte: recollida de bolets, sortides amb motos i quads… Unes activitats que sovint malmeten les finques, però de les quals aquest propietari no en veu ni un cèntim.

Tot plegat ha creat grans tensions al territori, amb propietaris frustrats perquè no poden mantenir la finca dels seus avantpassats, però que veuen com els forasters en fan ús. I a sobre la mastodòntica reglamentació ambiental que els ha caigut a sobre, amb una burocràcia enorme per a fer qualsevol activitat, no s’ha vist compensada amb possibles ajuts per part de l’administració. Una administració, per cert, que promociona els espais naturals del país i anima la gent a visitar-los.

Per si fos poc des d’una certa visió urbana s’ha retratat aquests propietaris com uns avars que només busquen el màxim rendiment econòmic al marge dels valors naturals, quan són una gent que, en bona part, estan invertint-hi diners a fons perdut, només pel romanticisme de mantenir el paisatge familiar. Durant cinc anys en vaig conèixer molts, i les històries que t’explicaven eren esgarrifoses: el mas abandonat i esfrondrat, la finca que es va cremar i l’avi que es va morir d’un disgust al cap d’uns mesos…

I els nostres polítics no hi fan res? Per desgràcia els boscos també estan atrapats entre un nacionalisme conservador que defensa la llengua i la cultura, però no el paisatge com a part integral del país, i unes esquerres que en set anys de govern no van fer res per canviar-ho. Però bé, ho deixo aquí perquè a aquest pas no acabaríem mai.

Cotxes oficials de l’Estat espanyol: cost i estructura

dimecres, 1/06/2011

Avui furgarem una mica a les entranyes de l’Estat, en allò que el notari López-Burniol en diu els “mandarinats”.

Si aneu a la web del Ministeri d’Economia i Hisenda hi veureu que dins tota l’estructura hi ha un organisme que es diu Parc Mòbil de l’Estat. Aquest té l’objectiu d'”administrar els serveis d’automovilisme de l’Administració General de l’Estat, així com dels Òrgans Constitucionals de l’Estat” (Reial Decret 146/1999), amb una funció principal de “representar els alts càrrecs”. Com que els vehicles de l’exèrcit i dels cossos de seguretat n’estan exclosos, deduïm que parlem de cotxes oficials.

Treballadors

La primera pregunta que ens podem fer és quanta gent treballa en això. És a dir, quants funcionaris i personal laboral té contractada l’Administració General de l’Estat per a aquesta tasca? Un organigrama de la mateixa web ens n’indica tota l’estructura directiva:

Això inclou una directora general (és a dir, un alt càrrec), un secretari general, tres sots-secretaris generals i vint-i-quatre persones més dividides en cinc àrees. És a dir, que calen vint-i-nou persones treballant des del seu despatx per a gestionar tot el sistema. I això en un món amb Internet i GPS. La Directora General, per cert, és la senyora Eva Ana García Muntaner (1976), llicenciada en Dret per la Complutense de Madrid i membre del Cos Superior d’Inspectors d’Hisenda.

Ara bé, aquesta gent fa feina de despatx, ells no condueixen cap cotxe. Per saber exactament la xifra de personal hem d’anar als Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any en curs, al tom d’annexos de personal. I allí hi trobem el següent:

  • Alts càrrecs: 1
  • Funcionaris: 396 (per tipus: A1 9, A2 17, C1 35, C2 335).
  • Laborals fixos: 686
  • Laborals eventuals: 196

En total doncs mil dues-centes setanta-nou persones per fer anar la maquinària estatal dels cotxes oficials.

Vehicles i conductors

Per trobar la xifra del nombre de vehicles, conductors i litres de combustible previstos hem d’anar a buscar-ho dins els Pressupostos el programa 921T, “Serveis de transports de Ministeris”. Allà hi trobem el quadre següent:

Podeu dedicar-hi una estona, però ara quedem-nos amb una dada: 982 cotxes oficials, al marge d’aquells que es contracten a empreses privades (quan fan curt?).

Cost

Per saber què ens costa tot això cal continuar llegint els Pressupostos. Les partides són les següents:

  • Despeses de personal: 41.950.000 euros
  • Despesa corrent: 3.827.830 euros
  • Despesa financera: 25.000 euros
  • Inversions reals: 2.070.380 euros
  • Actius financers: 101.520 euros

En total el cost del Parc Mòbil de l’Estat és de 47.434.730 euros.

No entenen res (o no ho volen entendre)

dimarts , 31/05/2011

Quan treballava com a consultor ambiental em vaig veure involucrat en algunes protestes ciutadanes. Gent que es queixava perquè una infrastructura planificada des de dalt els trinxava el poble, o s’edificava al paratge més preuat del seu municipi, o s’atemptava contra la seva identitat. Llavors l’endemà molts diaris començaven l’article així: “els ecologistes…”

El mateix passa amb les protestes actuals. Els nostres intel·lectuals panxacontents, amb els seus cinquanta anys a l’esquena, passat progre, invitació anual a la recepció de Sant Jordi i poltrona per opinar del què sigui, són incapaços d’entendre res. Aquests dies hem pogut llegir i escoltar tot un reguitzells de reflexions buides, esbiaixades, sense cap contacte amb la realitat.

Perquè ells ho etiqueten com “els joves”, “els antisistema”, “els indignats”, i no entenen que qui protesten són els ciutadans, la gent. Tinc l’honor de tenir molts amics que hi participen, i us puc ben assegurar que no tenen res a veure amb l’estereotip que ens volen vendre. Són funcionaris preocupats pel futur dels seus fills, mestres interins, pares recents, jugadors de rugbi, informàtics, tècnics de laboratori. I no tots acampen o es manifesten, sinó que alguns sobretot actuen a la xarxa, enviant articles i informació.

De tota aquesta cobertura mediàtica que he pogut seguir des de la distància, permeteu-me destacar-ne tres elements.

En positiu, el reportatge del 30 minuts de diumenge passat, sobretot per un detall: la cura en mostrar la diversitat dels manifestants, les mestresses de casa, les àvies, els aturats de més de 50 anys, etcètera. Una realitat que no ens ensenyen els telenotícies.

I al contrari els dos punts més baixos de tots aquestes dies. Primer, l’article “Son del PSOE” de Jordi Barbeta, segurament el cínic més gran de la Catalunya contemporània. I segon, les patètiques explicacions de Josep Cuní per la lamentable cobertura informativa del desallotjament de divendres. Una indignitat que serà una gran taca a la seva trajectòria professional.

Tot i que en el cas de La Vanguardia i Tv3 en general, i de Barbeta i Cuní en particular, em sembla que entenen perfectament què passa i actuen en conseqüència… segons els interessos d’aquells que els paguen.

Cinc impressions post-electorals

dilluns, 23/05/2011

1. A diferència de les espanyes, a Catalunya les eleccions municipals continuen sent locals. No dubto que hi ha una part del vot que s’ha emès per la conjuntura política, però crec que la majoria ha votat en funció d’alcaldes i canditats, de gestions i programes. A més tenir un mosaic ampli d’opcions és molt enriquidor per a la democràcia, molt més que el bipartidisme hispànic (o ells o nosaltres).

2. Crec que la cosa més sensata que li he sentit a un polític darrerament la va dir Àngel Ros en una entrevista al diari ARA. Deia més o menys que els ciutadans comprenen que un alcalde s’equivoqui a l’hora d’afrontar un problema, però que mai li perdonaran que aquest problema l’amagui o el negui. Ja veieu els resultats que ha tret a Lleida.

3. Queda clar que allò que cada vot compta no és només un tòpic sense fonament. ERC de Girona s’ha quedat fora de l’Ajuntament per exactament un vot.

4. Considero poc càstig el que ha patit Jordi Hereu a Barcelona. Esteu parlant d’un alcalde a qui una màfia va amenaçar de mort una regidora, i en lloc de donar-li suport i defensar-la, la va deixar sola per què dimitís. Només per això el senyor Hereu hauria d’estar retirat de la vida pública.

5. Ara bé, la persona que avui hauria d’haver presentat la dimissió irrevocable i marxat cap a casa seva és Patxi López. Aquest senyor té un càrrec perquè es va emmordassar políticament més d’un quart de milió de ciutadans, i ara en tenim la prova empírica. Vergonya, indignitat, feixime.

La gran pregunta: on són els diners?

diumenge, 22/05/2011

Els polítics, empresaris i tertulians panxacontents porten dos anys repetint que ens hem d’estrènyer el cinturó, que hem de fer sacrificis, etcètera. Al cap i a la fi veníem d’una epoca d’enorme creixement econòmic, en què el país es va fer ric, però ara toca acceptar retallades.

Un discurs majoritari als mitjans que oblida un fet molt important: d’aquest creixement se’n va beneficiar només una minoria. Mireu sinó aquesta gràfica, procedent de l’Euroíndice laboral IESE-Adecco:

És a dir, durant els anys d’expansió els salaris a Espanya (ajustats a la inflació) van créixer només un 0,5%, comparat amb el 10% de mitjana de la UE. El creixement no va revertir a la població, sinó que es va dedicar a augmentar les desigualtats.

Si considerem que al començament de la crisi érem igual de rics que deu anys abans, llavors d’on han sortit els diners pel cotxe nou, l’iPad i els viatges amb Ryanair? Naturalment del crèdit, i prou que el missatge dominant era endeutar-se. O no recordeu allò que es deia fins el 2006 que “no demanar un crèdit és perdre diners”?

La gran pregunta però és on han anat a parar els beneficis del creixement, i la meva teoria és clara: a les Illes Caiman i llocs similars. Fixeu-vos què va passar amb les constructores. Quan es va aturar el mercat i els bancs van tancar l’aixeta, es van enfonsar, i fins i tot no van poder continuar amb la construcció de nous habitatges. Que no tenien reserves? No, tots els beneficis van anar pels (falsos) empresaris i la inversió es feia a crèdit.

Per tant, que no us enganyin. Tu no t’has enriquit durant els anys de l’expansió, i quan et vinguin a retallar drets o a dir-te que t’has de sacrificar, contesta: que ho facin els què es van quedar els diners.

Jo us assenyalo

dimecres, 18/05/2011

Contra els polítics professionals que han corromput el noble art de la política.

Contra els mandarins que porten segles controlant l’administració, i des de la seva poltrona procuren que res no canviï.

Contra els (falsos) empresaris que privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues.

Contra els ciutadans que tenen por de parlar clarament, i només es queixen a les tertúlies de cafè i sobretaula.

Contra els gestors que es neguen a mirar els problemes socials a la cara, i es limiten a deixar-los podrir.

Contra els intel·lectuals panxacontents que des de la casa de Pedralbes ens diuen què hem de fer.

Contra els mediocres que aixafarien qualsevol persona per mantenir la seva mínima posició de poder.

Contra els periodistes a sou d’un partit, els vividors, els prepotents de barra de bar, els cínics de cotxe oficial, els funcionaris que no treballen perquè ja tenen la plaça, els covards que no es fan valer, els poderosos que volen imposar-nos l’estructura social d’un país sud-americà, els sindicats que només defensen els de quaranta-cinc en amunt, els empresaris que ja practiquen una nova forma d’esclavatge.

Contra els que diuen que la Transició espanyola va ser un èxit, quan és el pecat original de la nostra democràcia.

Jo us assenyalo i us dic: estic en contra de tots vosaltres. De fet n’estic fins els collons de tots vosaltres. Feu el favor de deixar-nos en pau.

Desfilades i societat civil a la festa nacional noruega (i 2)

dimecres, 18/05/2011

La millor part de la festa nacional noruega és la folketog, la desfilada popular. Durant una hora i mitja els carrers de la ciutat són ocupats per la gent, per la societat civil.

(Atenció: en alguns diaris catalans quan s’escriu sobre la “societat civil” es pensa en un centenar de famílies que ocupen les presidències de patronats, cambres de comerç, fundacions, etc. Jo parlo de l’autèntica societat civil).

Així doncs una darrera l’altra passen les associacions, les organitzacions, els clubs, ballarins, esportistes, estudiants, excursionistes, amics del te, excombatents, actors vestits de víkings i víkings vestits de gent normal. N’estan exclosos, això sí, els partits polítics, els sindicats i les esglésies. Aquí sota en teniu una petita galeria.

*

Potser la delegació més nombrosa és la de l’associació d’estudiants universitaris, que desfilen dividits en els seus diferents grups: els de teatre, els músics de la simfònica, els que porten la ràdio, etcètera.

Entremig de les diferents associacions hi ha moltes bandes de música, totes d’uniforme i tocant les marxes de rigor.

Al capdavant de tot sempre desfilen els bombers, un dels grups més aclamats. Recordem que aquí gairebé tots vivim en cases de fusta…

Aquesta setmana s’ha celebrat a Trondheim la trobada mundial de barbuts, i aprofitant que eren a la ciutat s’han afegit a la desfilada. Aquí teniu la delegació dels EUA, però també hi havia suecs, alemanys… Tots plegats semblaven passar-s’ho molt bé.

Un altre clàssic: l’equip de futbol local, el Rosenborg, amb la plantilla del primer equip al capdavant (i les seves famílies). També molt aplaudits malgrat els pèssims resultats d’enguany…

S’ha discutit molt si el 17 de maig és una festa excloent, i algunes organitzacions com SOS Racisme han proposat desfilades alternatives. Tot i això molts immigrants hi participen amb els seus vestits tradicionals, com ara la comunitat filipina. Hi havia somalis, iraquians… i molts escocesos amb el kilt.

Naturalment també va desfilar la guarnició nòrdica dels nostres ocupants imperials, i aquest any vam tenir la visita de Darth Vader en persona. Llarga vida a l’Imperi!

I si els ballarins porten equips de música i ballen, i els karatekes trenquen fustes al mig del carrer, un clàssic són els gimnastes amb el seu enorme llit elàstic.

En fi, una jornada memorable que demostra la potència de la societat civil noruega, extremadament diversa però també capaç de sortir tota junta un dia l’any. Ho veurem algun dia a casa nostra?