Desfilades i frànkfurts a la festa nacional noruega (1)

dimarts , 17/05/2011

Des de fa quatre anys cada 17 de maig segueixo el mateix ritual: m’aixeco aviat, em dutxo, m’afaito, em vesteixo d’americana i corbata, dubto entre agafar les ulleres de sol o el paraigua i surto de casa cap a la desfilada.

El 17 de maig és la festa nacional noruega. Celebren que aquell dia de 1814 es va aprovar la constitució d’una Noruega lliure, alliberada dels danesos. Per desgràcia poques setmanes després van ser ocupats i annexionats a Suècia, i la independència va haver d’esperar 90 anys; però per ells és tota una fita. Durant el segle XIX es va començar a celebrar la diada d’una manera molt especial. En lloc de treure un exèrcit inexistent, van fer desfilar els nens de les escoles, el futur del país.

Així doncs, i seguint un pla molt organitzat, a les 10 del matí ens comencem a reunir a l’esplanada al costat del Palau de l’Arquebisbe, entre la catedral i el riu. Cada escola té el seu emblema, i gairebé tots els estudiants i professors duen banderes del país. Cal anar vestit de manera elegant, i la majoria de noruegues porten el bunad, el vestit tradicional.

El recorregut no és gaire llarg, perquè el centre de la ciutat no dóna per més, i es completa en mitja hora. Avui però el temps de Trondheim ens ofereix un autèntic recital: sol els primers deu minuts, pluja a continuació, cinc minuts més de vendaval i un altre cop sol. Això sí, la gent no es deixa intimidar i se situa a banda i banda dels carrers. Durant el trajecte saludo amics i coneguts, que em criden el típic hurra! Cap al final passem per davant del comitè organitzador, presidit per la nostra rotunda alcaldessa.

Després la tradició marca que s’ha de menjar pølse med brød (allò que a casa nostra en diem un entrepà de frankfurt) i gelat, i a tot arreu hi ha petites parades que en venen. Altres opcions: creps amb mermelada de baies o els estranys i oliosos smultringer. I a la una en punt tots a veure la folketog, la desfilada popular.

(Continua)

Una escola dels anys vuitanta

dimarts , 12/04/2011

Si no m’equivoco en els càlculs vaig començar l’escola el 1982, amb quatre anys, i me n’hi vaig estar deu fins el 1992. Una escola pública en un barri obrer situat en l’absoluta perifèria de Girona, encara ple de descampats i amb una mala comunicació amb el centre de la ciutat. Barri que fa tres dècades ja era divers: dec ser dels primers catalans que va fer tota la primària amb un noi marroquí a classe. Això sí, tot i que molts dels meus companys tenien cognom castellà, la llengua de classe i del pati era sempre el català.

L’escola tenia encara una conserge, la senyora Pilar, que vivia en un minúscul apartament dins del mateix recinte, i també una associació de pares potent. Recordo que alguns anys s’havia organitzat una arrossada popular a la muntanya que donava nom a l’escola, i encara en tinc la foto d’allà dalt, amb els meus pares, els avis, les cadires de càmping i les taules plegables.

Dels primers cursos no me’n recordo gaire. De les senyoretes Planas (tercer i quart) i Plaja (cinquè) en tinc present que eren grans mestres. I prou que ho havien de ser. Un any vam ser trenta-set alumnes a classe! Entre ells cinc Joseps, i des de llavors sempre més se’m va dir pel cognom.

Aquella multitud d’alumnes feia que el pati fos un lloc absolutament congestionat, però d’alguna manera s’havia desenvolupat una mena de rotació, en què avançar de curs implicava moure’s per l’espai: de la sorrera a sota els arbres, d’allà als porxos, després a l’extrem més acostat a la tanca i, un cop a setè i vuitè d’EGB, el dret de fer servir la pista central.

Els anys més interessants van ser però els tres darrers, en què vaig poder gaudir d’uns mestres excepcionals. La senyoreta Nadal, petita, nerviüda, molt religiosa i tot un caràcter, que em va ensenyar tot el català normatiu que sé, i que com a tutora ens organitzava debats sobre temes molt diversos. El senyor Tagarro, castellà de veu radiofònica, capaç de construir els arbres sintàctics més increïbles, i que ens feia resumir i comentar llibres, i d’allò en deia recensión. I el senyor Víctor, de naturals i matemàtiques, sempre atabalat, convertit en director del centre i l’únic supervivent de tota aquella època.

Vist des d’ara el què més em sorprèn és el caire religiós que tenia l’escola, malgrat ser pública i per tant laica. En alguns cursos cantàvem el Virolai cada matí de maig, hi va haver mestres que volien convèncer als meus pares que jo havia de fer la primera comunió, i de sisè a vuitè vaig tenir l’assignatura de religió sense cap meva d’alternativa. Fet positiu, perquè encara que a casa som més aviat ateus, crec que no ens podem entendre com a persones ni com a societat sense el catolicisme. Això sí, recordo que no tot el professorat estava d’acord amb aquest ambient, i que es produïen topades entre els dos bàndols, fins i tot davant nostre…

L’escola va començar a canviar quan els pares més joves van portar cada cop més els fills a la concertada, fos als maristes o a les dominiques. De dues línies per curs es va passar a una, i la reforma educativa va extirpar els dos darrers anys, els més interessants. Es van tallar arbres del pati, l’edifici de la conserge va anar a terra per obrir una nova porta, i amb els canvis demogràfics del barri l’escola es va convertir en un refugi per a nouvinguts, on gairebé no hi va quedar cap autòcton.

Quan baixo a Girona, però, continuo tenint l’escola just davant de casa, i quan ens trobem saludo el senyor Víctor, tan atabalat com fa vint anys. Serveixi aquest article doncs com a homenatge cap a tota aquella època, i si els meus records infantils m’han fet cometre alguna imprecisió, espero que me’ls sàpiguen perdonar.

Ball de xifres: intentant ordenar els milions d’euros

dijous, 7/04/2011

No sé si us passa a vosaltres, però amb el bombardeig actual de xifres macroeconòmiques, i la manca absoluta de dades de referència, acabo sense entendre què volen dir tots aquests milions d’euros. Són molts? Són pocs? No tinc cap mena de dubte que els nostres governants s’aprofiten d’això pels seus interessos.

Per tant he decidit fer una petita cerca per la xarxa, buscar deu o dotze xifres que han sortit molt als mitjans i ordenar-les, i d’aquesta manera poder tenir una idea de la seva magnitud. He tingut en compte que les retallades que més ens afecten (sanitat, educació) són competència de la Generalitat, mentre que moltes de les grans despeses actuals corresponen a l’Estat. Dóno sempre les dades en milions d’euros (ME).

Xifres de Catalunya

  • Dèficit de la Generalitat: 7.200 ME. Hi ha un ball de xifres entre el govern actual i l’anterior, però aquesta és la xifra que es va imposant.
  • Dèficit fiscal de Catalunya: 18.875 ME. Calculat sobre la xifra conservadora del 9% del PIB. Són els diners que marxen de Catalunya via impostos i no tornen.
  • Retallada prevista en sanitat: 988 ME. Un 10% del pressupost de 2010.
  • Retallada prevista en ensenyament: 631 ME. Un 10% del pressupost de 2010.
  • Fons de competitivitat 2011: 1.450 ME. Són diners que l’Estat ha de tornar aquest any a Catalunya segons el nou model fiscal, però que es nega a pagar fins el 2013.

Xifres d’Espanya

  • Aportació dels Pressupostos Generals al FROB: 6.750 ME. Diners aportats per l’Estat per a assegurar la salut financera de bancs i caixes.
  • Darrera estimació del cost del rescat de Caja Castilla la Mancha (CCM): 1.975 ME. S’hi van injectar 3.775 ME, dels quals es creu que se’n poden recuperar 1.800.
  • Cost del Fondo Estatal para el Empleo y la Sostenibilidad Local (Plan E): 4.988 ME.
  • Cost de la devolució dels 400 euros a la declaració de la renda: 6.000 ME.
  • Cost de la línia d’AVE Madrid – Segovia – Valladolid: 4.205 ME. Va transportar 8.600 persones/dia el 2010 (rodalies de Barcelona té 284.000 viatgers/dia).
  • Cost de l’Aeroport de Ciudad Real: 1.100 ME. L’aeroport va ser una de les causes principals de la caiguda de CCM.

En resum

Fins i tot us he fet una taula per comparar dades.

És molt significatiu que les xifres més petites són les que més impacte tindran sobre la nostra vida diària, i que els polítics i els mitjans se centrin en les dades que són menys importants.

L’alcaldessa et convida al futbol!

dissabte, 2/04/2011

La lliga noruega ha començat, i el Rosenborg, l’equip de Trondheim, intenta captar nous abonats que vagin a l’estadi. Per això ha començat una campanya als diaris en què coneguts locals animen la gent a involucrar-s’hi. I de tots els anuncis, potser el més espectacular és aquest:

L’entusiasta senyora de la foto és Rita Ottervik, l’alcaldessa social-demòcrata de Trondheim des de 2003. Al text ens explica que va a l’estadi de Lerkendal amb el seu fill, fet que li dóna molta energia, i que és important recordar que s’ha de guanyar cada partit.

Però aquesta no és l’única foto curiosa de l’alcaldessa dels darrers mesos. A l’octubre va sortir l’edició renovada de Sorgenfri, l’equivalent local de La farola (revista que ven gent amb problemes d’exclusió al carrer), i ella va acceptar fer-se una foto acabada de llevar per a la portada:

Cal dir que a l’especial de Nadal de Sorgenfri va tenir com a protagonista el rei Harald (entrevistat per un drogadicte en rehabilitació!), però ell hi va sortir amb americana i corbata…

Com vaig entrar al PSC (i en vaig sortir)

dijous, 31/03/2011

Per entendre aquesta història ens hem de remuntar a l’any 2000.

Jo tenia 22 anys, m’acabava de llicenciar en ciències ambientals, i m’havia traslladat de Girona a Barcelona per buscar un canvi d’aires. Llavors ja m’interessava molt la política, en el sentit elevat del terme: la gestió de la cosa pública i el debat d’idees. Al cap i a la fi havia estudiat una carrera amb un cert component ideològic, i sabia que la defensa del medi ambient passava per un canvi polític i social.

Llavors les coordenades a Catalunya eren molt diferents de les actuals. Es vivia la darrera i catatònica legislatura de Jordi Pujol, l’apoteosi del “no molestem, no ens queixem, no aixequem la veu”, i amb Mas i Duran barallant-se cada dia al telenotícies. A Madrid Aznar tenia majoria absoluta. Maragall no havia pogut ser president malgrat treure més vots (per culpa de l’escissió a ICV), i el mantra que es repetia al món ambiental era “quan guanyi l’esquerra…”.

L’independentisme d’aquell temps no era un fenomen transversal, sinó que semblava centrat en uns joves que feien botifarrades populars i anaven a concerts de Brams. La meva intuïció era que a ERC hi havia una gent molt poc seriosa i que no en sabia de gestió; i tot i que sóc d’esquerres, ICV sempre m’ha semblat un partit totalment incomprensible. En canvi el PSC era sobretot el partit municipalista, que havia transformat Barcelona amb Maragall i Girona amb Nadal.

Així doncs el 2001 vaig decidir implicar-me amb el país i fer-me d’un partit polític, i tot esperant que la supeditació a Madrid fos més mite que realitat, vaig apuntar-me al PSC.

La realitat

Vaig anar a la primera reunió de la meva federació molt il·lusionat, esperava trobar-m’hi una gent preparada i poder participar en un debat d’idees. Però per desgràcia tot va ser força diferent.

Al líder de l’agrupació, tot i ser força més granat que jo, encara li faltaven “algunes assignatures” per acabar la carrera. El segon era un sindicalista de la vella escola, parlava en castellà i lluitava contra la privatització del servei públic al qual pertanyia. Sí hi havia una professora sud-americana, però li interessaven uns temes que, tot i imprescindibles, a mi mai no m’han atret gaire. La resta de la gent s’han dissolt en el record.

Per gran sorpresa meva, quan parlaven dels companys de partit sempre els classificaven en funció del seu grupuscle d’origen durant la transició: aquest era maoista, aquest altre dels catalanistes, etcètera. Uns paràmetres de feia vint anys!

En fi, més enllà d’alguns documents de treball que valien la pena, i que feien propostes interessants, el meu interès va anar decaient. Després el líder va acabar la carrera i va entrar a treballar a la Diputació de Barcelona, i les reunions es van espaiar. Jo vaig tornar a Girona al cap d’un parell d’anys, després vaig emigrar a Noruega, etcètera. I un dia, cansat de les decisions que prenia el partit, sobretot amb el nou lideratge del Baix Llobregat, vaig escriure una carta i em vaig donar de baixa. Cal dir que mai no em van respondre.

Deu anys després

Vist amb la perspectiva d’aquests deu anys en què han passat tantes coses, no hi ha dubte que ara la decisió seria una altra, però no critico aquell jove de 22 que va decidir fer un pas endavant i involucrar-se. Naturalment el país ha canviat molt i la societat també, els partits s’han allunyat encara més de la realitat, i la decepció amb les esquerres ha estat majúscula.

Però aquesta no és una història només del PSC, i sé que si m’hagués fet de qualsevol altre partit el resultat hauria estat el mateix. Tinc un gran respecte per la política però detesto els polítics professionals, i aquests per desgràcia ho han envaït tot.

Nota final. Vaig consultar amb uns quants amics sobre si escriure aquest article o no, i el consell majoritari era: millor no, quedaràs malament, no se sap mai, hi pot haver conseqüències, etc. Ja sabem com és el nostre país. Però o comencem a queixar-nos i a explicar les coses com són, o no ens en sortirem.

Quan tens molts diners: Noruega i el petroli

dimarts , 22/03/2011

El 19 d’octubre de l’any passat va ser un dia molt especial: a les 00:23 hores el Fons de Pensions noruec, el lloc on es dipositen els beneficis del petroli, va superar els tres bilions de corones. Per fer-se’n una idea, aquesta xifra equivaldria a què cadascun dels 4,8 milions de ciutadans noruecs tingués un compte amb uns 80.000 euros. El Banc de Noruega ho va celebrar convidant a pizza a tots els empleats i caps.

Què fer-ne de molts diners

Noruega va descobrir petroli a la seva costa el 1969, i va començar a explotar-lo dos anys després. Aviat va quedar clar que els beneficis resultants tenien un perill. Podien escalfar massa l’economia, disparar la inflació i desequilibrar el teixit industrial. A més es presentava un dubte ètic: els noruecs actuals s’enriquirien gràcies a aquests diners, però què passaria amb les generacions futures quan el petroli s’hagués acabat?

Per tot això la societat noruega va arribar a un gran pacte. Una part dels beneficis es destinarien al desenvolupament tecnològic i cultural del país, a convertir-lo en un de capdavanter, però la majoria s’estalviaria pel futur. Quaranta anys després, i qual la producció petrolífera ha començat a minvar, es veuen els fruits d’aquella decisió.

El mecanisme actual de gestió d’aquests diners va començar el 1996. Tots els beneficis del petroli es deriven a un gran fons de pensions, el segon més gran del món. D’aquest un 60% s’inverteix en borsa, i la resta es col•loca en valors més segurs. Els 300 empleats del Norges Bank Investment Management, una filial del Banc de Noruega, són els encarregats de gestionar-lo. Un grup d’economistes i matemàtics que intenten obtenir els màxims rendiments.

És realment difícil fer-se una idea de la magnitud del fons. Aproximadament un 1% de les accions de totes les empreses del món cotitzades a borsa pertanyen a Noruega. A la web de NBIM es poden consultar totes les inversions per país. Espanya? Tenen un 1,66% de Telefónica, un 1,48% de Repsol o un 2,51% de Pescanova. Inversions en 81 empreses per un total de 5.500 milions d’euros. Són el gran i discret propietari de la borsa mundial.

Ètica i estalvi

Naturalment el fons no inverteix a tot arreu, sinó que el Parlament imposa uns criteris ètics. Per exemple, en queden excloses les companyies que fabriquen armes i les tabaqueres. I hi ha hagut casos sonats, com la retirada de Wal-Mart quan es va considerar que la cadena de supermercats més gran dels EUA explotava laboralment els treballadors.

I al final què se’n fa de tot plegat? Doncs sorprenentment només es retira un 4% del fons cada any, uns diners que passen als Pressupostos Generals i s’inverteixen en educació, tecnologia i infraestructures. És a dir, tot el necessari pel dia que falti el petroli. I mentrestant els estalvis van creixent i creixent.

El prestigi de la marca Espanya

dilluns, 14/03/2011

La casa d’embotits noruega Grilstad ha tret un xoriço en rodanxes. Aquí en teniu l’envàs.

(Temperament espanyol. Qualitat noruega)

No sé si farien el mateix amb França o Itàlia.

Els nostres amics els suecs

divendres, 11/03/2011

Pareu màquines! La setmana passada es va celebrar el mundial d’esquí nòrdic a Oslo (esquí de fons i salts), i aquesta setmana toca el de biatló. Això implica retransmissions televisives constants, una pantalla gegant a la cantina del meu institut, adaptacions laborals, etcètera. I sobretot no només es tracta de l’esport nacional, sinó una ocasió més de passar-los la mà per la cara als nostres veïns de l’est. Perquè un noruec autèntic no et dirà mai:

– Hem guanyat vuit medalles d’or!

La seva frase serà:

– Hem guanyat vuit medalles d’or… i els suecs només dues!

Fixeu-vos només en la foto de portada de l’Adresseavisen, el diari més antic de Noruega, el dia després dels relleus 4 x 10 km. Van posar-hi només els entusiastes guanyadors nacionals? Ni parlar-ne! És millor veure també la cara de fracassats dels suecs!

Els suecs comparteixen amb els noruecs una cultura, gairebé una llengua, una tradició política, tractats comercials, etcètera. Dit això, van ser els opressors de la nació fins que es va aconseguir la independència. I un greuge històric: mentre Noruega era ocupada pels nazis i moltes de les seves ciutats destruïdes, els suecs van aprofitar la seva neutralitat per enriquir-se.

Un cop passades les dècades, i descartades les guerres i les accions hostils, als noruecs els queda burlar-se dels seus veïns, començant per un ampli catàleg d’acudits (Quina diferència hi ha entre un mosquit i un suec? Els mosquits només molesten a l’estiu) i culminant-ho amb una rivalitat esportiva màxima. I res millor per demostrar-ho que els esports d’hivern, on Noruega és força superior a Suècia…

I nosaltres, farem el mateix amb els espanyols si un dia Catalunya és independent?

Com es diu la ciutat de Trondheim?

dimarts , 1/03/2011

A Catalunya hi tenim molts exemples de pobles i ciutats en què els habitants en diuen de manera diferent a l’oficial: Torroella de Montgrí, Tàrrega, la Pobla de Segur… Aquest és també el cas de Trondheim, amb l’afegit que el nom va provocar un conflicte monumental ara fa vuitanta anys.

Nidaros, Trondhjem

El rei Olav Tryggvason va fundar la ciutat l’any 997 i en va dir Nidaros, és a dir, “la ciutat de la desembocadura del riu Nid”. Aquest nom però va anar sent substituït per un altre: Trondhjem, “la casa dels trond”. Els trond són els habitants d’aquesta fèrtil regió al voltant del gran fiord, i que s’anomena el Trøndelag (“el lloc sota la llei dels trond”).

Quan Noruega va aconseguir la independència, algunes entitats culturals i polítics de la capital van considerar que això de Trondhjem sonava massa danès i que calia tornar al nom de Nidaros, de la mateixa manera que Cristiània havia recuperat la denominació medieval d’Oslo. Es va fer un referèndum a la ciutat i l’opció de Nidaros va ser derrotada de manera contundent, però els polítics d’Oslo no en van fer cas: van decretar que a partir de l’1 de gener de 1930 s’aplicaria el nom més “nacional” de Nidaros.

Això va provocar una manifestació contundent, amb més de vint mil persones que van sortir al carrer en defensa de Trondhjem. Cas únic en la història de la ciutat, es van produir fets vandàlics, es van trencar les finestres de les cases dels partidaris de Nidaros, i especialment la del delegat estatal a la regió. Per una vegada aquests pacífics noruecs es van deixar anar en defensa del nom de la ciutat.

Trondheim

Finalment es va arribar a un consens, i a proposta del primer ministre i botiguer local Ivar Lykke es va optar per Trondheim, la versió ortogràficament més “noruega” de Trondhjem. El 6 de març de 1931, ara fa vuitant anys, es va aprovar la nova denominació oficial.

Tot i això els locals, especialment els de més edat, així com la gent de la regió continuen usant Trondhjem quan parlen (amb la “e” final molt oberta, gairebé una “a”, i la “hj” que sona com la nostra “ny”). I Nidaros és el nom de la diòcesi. Al final, tothom content.

Els Nadal i jo (una història gironina)

dilluns, 21/02/2011

Vaig passar la infantesa i la joventut a Girona, quan n’era alcalde l’omnipresent Joaquim Nadal.

Vaig estudiar a la Universitat de Girona amb Josep Maria Nadal de rector (tinc la seva signatura al meu títol de llicenciat).

Després vaig treballar amb alguns projectes d’infrastructures, quan el secretari general de la Generalitat en aquest camp era Manel Nadal.

I ara, emigrat a Noruega, tinc un bloc en un diari del qual Rafel Nadal n’és accionista i col·laborador.

No en conec personalment cap dels quatre, pero algun em podria pagar un cafè.