El laberint dialectal

dissabte, 18/12/2010

El nouvingut s’ha establert a Trondheim i decideix començar a aprendre noruec. El segon dia de curs el professor li explica els nombres, i aprèn que si vol dir “trenta-cinc corones” ha de pronunciar tretti fem kroner.

Tot cofoi, l’endemà va al supermercat amb la intenció d’entendre el caixer quan li llegeixi el preu. Tot i això aquell noi no li diu tretti fem kroner sinó fem og tredve krona, perquè a Trondheim: a) diuen les unitats abans de les desenes, b) tenen una altra paraula pel número 30, i c) fan els plurals indeterminats acabats en -a i no -er.

Mica en mica el nouvingut descobreix amb consternació que entre aquell noruec estàndard que aprèn al curs i allò que parlen a Trondheim hi ha una distància enorme. També conjuguen els verbs de forma diferent, canvien la meitat de pronoms personals i s’entesten en emetre constantment sons com ny i ll, que suposadament no existeixen en aquesta llengua. I el pitjor és que quan alguna vegada demana si li poden parlar en estàndard, bàsicament per entendre alguna cosa, el miren amb cara d’absoluta incomprensió.

Dialecte i identitat

Noruega és un païs de valls i de fiords, de comunicacions precàries i de distàncies impossibles. Aquest aïllament de segles va fer que es desenvolupessin una gran quantitat de dialectes, amb grans diferències entre ells. I malgrat que el segle XX va portar els estàndars escrits, els avions i la tele, la situació lingüística no ha canviat gaire en aquest aspecte.

El dialecte és un dels components més importants de la identitat individual dels noruecs. No el canvien mai quan parlen, ni tampoc si es traslladen a una altra part del país. N’estan ben orgullosos. Durant algunes dècades es va intentar imposar l’estàndard a l’educació, la política i els mitjans de comunicació, però des dels anys vuitanta es van suprimir aquests criteris i cadascú parla allò que ha après a casa. Per afavorir la comprensió entre els dialectes, els programes infantils de televisió procuren que hi hagi personatges que s’expressin en cadascuna de les parles del país.

Els noruecs abracen doncs sense complexos la seva diversitat lingüística i, malgrat que com a forani m’ha portat alguns problemes, és sens dubte una situació molt estimulant comparada amb les idees monolítiques que imperen al sud d’Europa.

PISA, la remor i les conseqüències

dijous, 9/12/2010

Dimarts es van publicar els resultats de l’informe PISA sobre l’educació a diferents països. Com sempre els resultats van ser catastròfics per a Espanya, i més acceptables per a Catalunya, que es manté en una franja mitjana. Dimecres la notícia ja havia desaparegut de les portades dels diaris digitals catalans i espanyols i, qui sap si degut a aquest absurd pont de primers de desembre, el debat ha estat gairebé nul.

PISA i Noruega

Durant els anys noranta Noruega va emprendre una sèrie de reformes educatives basades en els principis de l’escola unitària, el treball en grup i la implicació de la societat. Uns objectius lloables i que s’han mantingut, però que van descuidar altres elements importants.

Si les avaluacions posteriors del sistema ja deixaven clares algunes mancances, PISA 2003 (publicat el 2004) va deixar en evidència el baix nivell dels alumnes noruecs: a la mitjania d’Europa, a la cua dels països nòrdics i superat en coneixement científic per estats com (glups!) Espanya. Tot plegat va provocar un terratrèmol social i un autèntic escàndol polític. Ràpidament es van posar en marxa els mecanismes per modificar el sistema, i el 2006 ja es va començar a aplicar el nou model educatiu (anomenat Kunnskapsløftet, que es podria traduir com “promoció del coneixement”).

La base de la nova llei educativa és la integració i coordinació de tots els nivells educatius, i sobretot la potenciació de les competències bàsiques; és a dir, llegir, escriure, expressar-se oralment, calcular i saber usar les noves tecnologies.

PISA 2009 ha avaluat els primers alumnes que van començar la secundària obligatòria amb la nova llei, i els resultats han estat acceptables: per sobre la mitjana en lectura, superant Suècia i Dinamarca, i una recuperació en matemàtiques i ciències. El consens és que es va pel bon camí, i els polítics estan prou satisfets. Els conservadors, perquè van liderar la reforma quan eren al govern, i els d’esquerres perquè a ells els ha tocat implementar-la.

Més enllà de PISA

De forma objectiva es pot dir que el sistema educatiu noruec podria treure molt millors resultats a PISA, si es té en compte els recursos que s’hi dediquen i, sobretot, el consens en considerar l’ensenyament com un dels pilars de la societat.

Ara bé, també és cert que PISA avalua unes competències molt concretes, i no té en compte d’altres aspectes. Per exemple, l’enorme capacitat de treball en grup dels alumnes, que saben autogestionar-se perfectament. O la seva aptitud per presentar en públic els resultats, tant en noruec com en anglès i (al final del batxillerat) en una segona llengua estrangera.

A l’ensenyament noruec li queda un llarg camí per recórrer. Però mentre hi hagi el consens social que aquest és un dels temes més importants per al país, crec que podem ser optimistes.

La fred és una qüestió psicològica

dimarts , 7/12/2010

Sóc d’un país on qualsevol temperatura per sota dels quinze graus es viu com una tragèdia nacional, i on la neu, les onades de fred i els temporals, fenomens que es repeteixen cada any, obren els telenotícies. Segurament la paraula que més vegades hem sentit de les nostres mares és “abriga’t!”.

(Clar que també sóc d’un país on la mateixa quantitat de neu que és ínfima per un noruec, deixa mig Empordà sense llum durant una setmana. Però això és una altra història).

Els noruecs en canvi no s’han deixat intimidar mai pel seu clima. Al crit de “no hi ha mal temps, només hi ha mala roba!”, es llancen amb entusiasme a ocupar carrers, places, boscos i muntanyes. Que la temperatura exterior sigui de deu sota zero, o que calgui una pala per poder sortir de casa, són només petits inconvenients que no han d’impedir la vida domèstica.

Evidentment això s’aprèn de petit. Els pares tenen un costum que horroritzaria les nostres àvies, i que consisteix a deixar dormir els nens petits al balcó o a la terrassa, ben abrigats dins el cotxet. A les llars d’infants i a les escoles els alumnes han de sortir sempre fora durant les hores lliures, encara que plogui, nevi o faci molta fred. Bé, tampoc vull exagerar. A partir de quinze sota zero l’estona es redueix una mica, o bé se’ls deixa entrar durant uns minuts abans de tornar-los a fer sortir cap a fora.

Tota aquesta preparació és molt útil durant l’adolescència i joventut, especialment per les noies, acostumades a sortir amb minifaldilla, mitges i talons encara que sigui gener o febrer.

A vegades els explico als meus alumnes que quan jo era petit i anava a escola, si feia una mica de fred o plovia no podíem sortir al pati, i ens havíem de quedar a la classe. No cal dir que em miren com si fos marcià o d’algun lloc semblant.

I com que arribo al final del meu tercer article i encara no he introduït cap cita de Josep Pla, és moment d’esmenar-ho i recordar allò que va escriure a Cartes de lluny: “Si els noruecs viuen a Noruega, és que si deuen haver acostumat”. Impossible dir-ho millor.

Mestres, però no funcionaris

dijous, 2/12/2010

Sovint, quan explico a catalans que sóc mestre a Noruega, em fan preguntes com ara: i has passat les oposicions? O bé: així estàs apuntat a llistes? És ben trist. La mentalitat funcionarial castellana està tan arrelada a casa nostra que no pensem que hi pot haver altres models.

A Noruega els mestres som treballadors públics (gairebé no hi ha escoles privades) amb un bon contracte indefinit, però no som funcionaris en el sentit espanyol del terme. Aquesta figura es reserva per a alguns alts càrrecs dels ministeris i per als jutges, i amb el temps s’ha anat limitant. De fet és ben lògic: si la base del funcionariat consisteix en què el treballador no pot perdre la plaça per motius polítics, quin sentit té que ho siguin els mestres, els metges, els conserges o els administratius? No n’hi hauria prou amb un contracte laboral sòlid?

Sense oposicions, els mestres som contractats per cada centre educatiu, i més concretament pel seu director. Quan un institut noruec té lliure una plaça, aquesta es publica a la premsa i a Internet. La selecció és similar a una empresa privada: cal enviar el currículum i fer una entrevista amb la direcció del centre. Es valora la qualificació pedagògica i la formació universitària de l’aspirant, així com la seva trajectòria professional. Per tenir un contracte indefinit és necessari haver cursat un màster en pedagogia de 60 crèdits europeus, i a partir d’aquell moment el govern regional garanteix una plaça en algun dels instituts de l’àrea.

La clau d’aquest sistema són els directors dels instituts, que tenen un gran poder i estan alliberats de la feina docent. Són nomenats directament per l’administració regional en un procés similar a la contractació dels professors, i no necessàriament han de procedir del mateix centre educatiu. És el director qui a continuació designa els altres càrrecs prèvia deliberació amb tota la plantilla, incloent el sotsdirector i els caps d’àrea.

És un model millor que el català? L’avantatge és que els centres poden formar una plantilla sòlida i estable, i fins i tot especialitzar-se. A més, sense una rotació constant, i sense professors inamovibles, és més fàcil engegar projectes a llarg termini i que tothom estigui motivat a participar-hi. I de pas s’elimina la visió que molts tenen de l’escola com un refugi laboral i econòmic, on s’hi entra per obtenir un sou per tota la vida i no com a projecte vital.

Els mestres catalans de l’escola pública remen naturalment en direcció contrària, malgrat els esforços d’aquests anys del conseller Maragall. Una vegada li vaig comentar el model noruec a una sindicalista i em va donar una resposta de ben curta volada: si s’implantés, els directors només contractarien els seus amics! Però jo els entenc. Quan una feina és tan complexa i té tan poc recolzament social com la de professor a Catalunya, la defensa dels privilegis laborals sembla ser l’únic consol.

El mestre al fiord

diumenge, 28/11/2010

- Veuràs – dic jo -, és que no sóc espanyol sinó català.

El desconegut em mira amb sorpresa sense saber de què li parlo, però els meus amics riuen i fan gestos d’impaciència:

– Una altra vegada amb el mateix discurs no!

Però explicar la situació de Catalunya a un noruec és ben fàcil.

– Mira, vosaltres vau tenir el vostre moment de glòria medieval, però després vau estar més de quatre-cents anys units a Dinamarca, amb tot el poder econòmic i cultural a Copenhaguen. I quan pensàveu que us n’havíeu deslliurat, encara us vau passar un segle més com a part de Suècia. Al final vau fer un referèndum d’independència, vau votar que sí i ara teniu un estat propi. Doncs nosaltres més o menys el mateix, però sense votació i encara units a Espanya.

Els noruecs, que sempre han estat uns grans demòcrates, sovint em fan la mateixa pregunta:

– I per què no feu un referèndum i si surt que sí us separeu?

Aquí sempre se m’escapa una rialla i els dic:

– Tu creus que si els suecs haguessin sabut que el Mar del Nord era ple de petroli us haguessin donat la independència? Encara tindríeu la capital a Estocolm!

Tots m’admeten que sí, que és veritat.

Aquí al nord d’Europa hi ha doncs un petit país de cinc milions d’habitants que les ha vist de tots colors: cinc-cents anys de domini estranger, una industrialització molt tardana, una ocupació nazi que va destruir ciutats senceres. Per no parlar de la geologia impossible, les escasses terres de cultiu i unes condicions climàtiques extremes.

I tot i això els noruecs han sabut construir un país admirable, amb una societat cohesionada i un estat del benestar que els col·loca dalt de tot dels rànquings. Una gent orgullosa de mantenir-se fora de la Unió Europea, i que es posa el vestit tradicional quan hi ha una celebració important. I que cada 17 de maig, la festa nacional, no treu els exèrcits a desfilar al carrer sinó els nens de les escoles.

Un país, en fi, que no només m’ha acollit sinó que em permet fer de mestre als seus fills, i que, si m’ho permeteu, us intentaré descriure en aquestes cròniques.