900 morts al Mediterrani…

dilluns, 30/05/2016

En una setmana segons Metges Sense Fronteres han mort en naufragis al Mediterrani 900 persones expulsades de casa seva per guerres i misèries i que buscaven un món millor per ells i pels seus.

I tinc la sensació que a vegades no ens fem a la idea de la magnitud de la tragèdia. Comparem-ho amb coses properes? A Catalunya tenim 948 municipis dels quals 460 (quatre cents seixanta) tenen menys de 900 habitants (un 48.5% del total, quasi la meitat). És a dir, que la meitat dels municipis de Catalunya tenen una població inferior al nombre de morts la darrera setmana de naufragis. I si ho voleu encara una mica més gràfic, sumant la població dels 16 municipis més petits del nostre país dóna 903 persones. No cal dir res més.

(dades Idescat 2015)

municipis catalans menys 900 habitants

Eleccions claustre UdG 2016, una reflexió

dilluns, 2/05/2016

La setmana passada a la Universitat de Girona vam tenir eleccions al Claustre Universitari (“el màxim òrgan de govern representatiu de la comunitat universitària” segons diuen els estatuts de la nostra universitat). El Claustre Universitari està format per representants de 4 col·lectius escollits per i entre els seus membres amb les següents proporcions (definides pels estatuts):

  • 51%: Professors doctors amb vinculació permanent
  • 14%: Personal acadèmic que no pertanyi al col·lectiu de doctors amb vinculació permanent.
  • 23%: Estudiants
  • 12%: Personal d’Administració i Serveis.

i aquests quatre col·lectius votem per circumscripcions: el Personal acadèmic votem a les circumscripcions del nostre Departament i la de la Facultat o Escola on fem docència, els estudiants de grau i màster a la Facultat o Escola on estan matriculats  i el PAS i els estudiants de Doctorat tenen circumscripció única a tota la universitat.

Les eleccions no es van fer presencialment en urnes físiques sinó que es van fer per votació electrònica, amb l’urna virtual oberta del 18 de maig a les 10 hores al 19 de maig a les 12 hores. És a dir, que les persones cridades a votar ho podíem fer durant 26 hores i des de qualsevol dispositiu amb accés a internet (un cop connectat al campus virtual de la universitat, l’urna la teníem a un click)… I quina participació hi va haver per escollir els nostres representants  al “màxim òrgan de govern representatiu de la comunitat universitària”? Doncs un 7,4% (set coma quatre per cent).

participacioTotal2016

(taula feta a partir de les dades dispobibles en aquest enllaç.)

Si mireu la taula anterior veureu que el col·lectiu amb la participació més alta és el PAS funcionari (un 49.1%), seguit del professorat doctor (un 43.6%), el PAS laboral (26.9%), estudiants de doctorat (6%) i estudiants de grau i màster (3.2%). Cap d’ells supera el 50%!  I si mirem aquests percentatges desglossats per circumscripcions veurem que, a més de la molt baixa participació, aquesta és molt desigual per circumscripcions i col·lectius (en alguns no hi ha ni candidats):

participacioDepartaments2016B

Als departaments, pel col·lectiu de professors doctors permanents  hi trobem una participació de fins el 100% al Departament de Medicina al 18% al Departament de Didàctiques Específiques. I si mirem els professors no permanents o no doctors la participació màxima és el 47.1% del Departament d’Informàtica, Matemàtica Aplicada i Estadística i la mínima un curiós 0% al Departament de Psicologia (els candidats no es van votar ni ells mateixos). 

participacioEscolesFacultats2016

i a les Facultats i Escoles, mirant el col·lectiu d’estudiants de grau i màster veiem que el lloc on més han votat és a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (amb un 8.15% de participació) i on menys han votat ha estat als dos centres amb més estudiants: la Facultat d’Educació i Psicologia i a l’Escola Politècnica Superior on la participació ha voltat l’1%.

I la reflexió: El Claustre Universitari, “màxim òrgan de govern representatiu de la comunitat universitària”, no es deu pas percebre com molt i molt representatiu si en les eleccions per escollir aquests representats ens trobem que d’un total de 13.500 persones només en voten 1.000 (aproximadament un 7.5%). I a això afegiu-hi que en cap dels 4 col·lectius citats al principi d’aquest escrit s’ha superat el 50% de participació i que fins i tot hi ha hagut circumscripcions sense candidats (els – a les taules anteriors) on ni tan sols s’ha pogut votar. Sé que és molt complicat (he estat una temporada al govern de la universitat i ho conec) però si no aconseguim incrementar la participació en les eleccions aquests òrgans representatius van perdent mica a mica el seu sentit… i és una llàstima. I la participació només pujarà si la gent té la sensació que són òrgans útils.

25 anys de l’MSDOS 5.0 al Windows 10.0

dimecres, 9/03/2016

Fent una mica d’endreça pel despatx he trobat aquest paquet original del MS-DOS 5.0 del 1.991

caixaMSDOS50  caixaMSDOS50_dins

i m’ha fet gràcia mirar els requeriments de maquinari d’aquest Sistema Operatiu (de l’època immediatament anterior a l’aparició de la web).

MSDOS50_requeriments

Aquests són els requeriments que consten a la caixa de l’MSDOS 5.0:

  • Processador 8088
  • 512 KB de memòria (RAM)
  • Unitat de disquets de 3 1/2 polzades (un disquet de 3 1/2 podia contenir 1.44 MB de dades)

El 2016, vint-i-cinc anys després, el Windows 10 (versió actual del Sistema Operatiu de Microsoft) té els següents requeriments:

  • Processador 1GB
  • 1 GB (RAM)
  • 16 GB disc dur

 

I què ha passat en 25 anys? Mirem només dos paràmetres de capacitat (sense entrar en millores de velocitat)

Memòria RAM: Hem passat de 512 KB el 1991 (500.000 bytes en números rodons, 0.5*2^10 per ser exactes) a 1 GB el 2016 (1.000.000.000 de bytes rodons, 2^30 per ser exactes). En 25 anys s’ha multiplicat per 2.000 (dos mil) la memòria necessària dels ordinadors per instal·lar el Sistema Operatiu de Microsoft.

Disc: Hem passat de, simplement, no necessitar-ne fa 25 anys a necessitar com a mínim 16 GB de disc dur. Si comparem aquests 16 GB del 2016 amb els 1.44 MB dels disquets del 1.991 en 25 anys s’ha multiplicat per 11.500 (onze mil cinc cents) la necessitat d’espai d’emmagatzament necessaris per instal·lar el Sistema Operatiu de Microsoft.

Un ordinador personal necessita per instal·lar avui en dia un sistema operatiu de Microsoft, doncs, 2.000 cops més memòria RAM i 11.500 cops més disc del que necessitava fa 25 anys. Òbviament, per fer coses avui en dia quasi inimaginables fa 25 anys…

Avaluació continua? Prefereixo l’aprenentatge continuat

dimecres, 13/01/2016

CoD-fsfe-Checklist-iconAvui que acabo les classes del primer semestre a l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona voldria compartir aquí una reflexió del que jo veig com una perversió de l’avaluació continua cap a un “Avaluar Continuadament” i que ben poc aporta al procés d’aprenentatge (per no dir que hi va en contra directament). Tot i això he de dir que per mi l’Avaluació Continua pot ser una molt bona eina sempre que l’apliquem amb mesura i de manera coordinada.

Els nostres alumnes es passen el semestre “aprenent” porcions de matèries  (ho poso entre comentes perquè més que aprendre el que fan és preparar-se per superar les proves) per oblidar-ho al cap de pocs dies, tot prioritzant les assignatures amb més proves d’avaluació continuada i que més matèria van alliberant (com si l’aprenentatge consistís en superar proves més que en aprendre). A més, es van deixant de banda aquelles assignatures que busquen un recorregut “més tranquil” en el procés d’aprenentatge. Hem passat de la prova final que teníem fa uns anys a una successió inacabable de petites proves. I això genera una situació d’estrès on l’objectiu central de l’activitat de la majoria d’estudiants passa a ser aprovar cada una d’aquestes proves en comptes del que hauria de ser l’objectiu de tot estudiant: adquirir mica a mica uns coneixements i unes competències.

I  com que sempre hi ha una prova o una altra en el futur immediat es genera un estat d’ànim d’estrès que provoca que l’atenció i participació a les classes vagi baixant de manera alarmant: és més urgent preparar la propera prova que no pas assistir o participar en les classes. I en cas d’assistir a classe, el cap el tenen en la propera prova d’avaluació continuada més que amb el que es comenta a classe. Molts dies només d’arribar a classe ja saps si el mateix dia o l’endemà tenen alguna d’aquestes ditxoses proves d’Avaluació Continua.

Podríem caricaturitzar així un semestre (posem AC per Avaluació Continuada):

Presentació assignatura A
Presentació assignatura B
Presentació assignatura C
Presentació assignatura D

Preparar la prova d’AC del tema a1 de l’assignatura A.
Fer la prova corresponent al tema a1
Preparar la prova d’AC del tema b1 de l’assignatura B.
Fer la prova corresponent al tema b1
Preparar la prova d’AC del tema c1 de l’assignatura C.
Oblidar el tema a1 de l’assignatura A.
Fer la prova corresponent al tema c1.

i l’assignatura D? Ah! aquesta no té proves per ara… Ja ens ho mirarem més endavant

Preparar prova d’AC dels temes a2 i a3 de l’assignatura A
Descobrir que el tema c2 de l’assignatura C pesa més en la nota final
Oblidar temes a2 i a3 de l’assignatura A i preparar proca d’AC del tema c2 de l’assignatura C
Fer la prova corresponent a a2 i a3 per veure com va…
Fer la prova corresponent a c2.
Estudiar tema b2 de l’assignaura B
Fer la prova corresponent a b2

i l’assignatura D? Ah! aquesta no té proves per ara… Ja ens ho mirarem més endavant

Abandonar assignatura A perquè la nota dels temes a2 i a3 ha anat molt malament
Preparar pova AC tema c3 de l’assignatura C
Fer la prova corresponent al tema c3
Preparar prova AC tema c4 de l’assignatura C
Fer la prova corresponent al tema c4

Evidentment he exagerat una mica la situació mirant de provocar una mica de debat… però es que és un tema que em preocupa, i molt. Quin sentit té a la universitat fer cada mes una prova que “allibera matèria”? És a dir, que hi ha conceptes pels quals ja no es preguntarà més endavant i que, en la visió estressada dels alumnes, són conceptes que ja no cal retenir més. Si aquests conceptes no formen part d’una avaluació final potser és que no són pas tan importants com per formar part d’una assignatura, no? A mi m’interessa que en una avaluació final el febrer els alumnes recordin el que hem treballat el desembre, però també el que vam treballar el setembre. I això no és pas incompatible en posar alguna activitat tranquila al mig del semestre per tal que els estudiants tinguin idea de si van bé o no.

Resumint: prefereixo treballar per un Aprenentatge continuat que no pas amb una Avaluació continua portada a l’extrem.

Com ho veieu?

Probabilitat de 1515 Sí i 1515 No? 1.45%

dilluns, 28/12/2015

Hi ha hagut comentaris sobre la probabilitat que 3030 votants votessin 1515 Sí i 1515 No. De fet el plantejament no passa d’un divertimento perquè parteix de la base que el vot seria aleatori (cosa que no crec que passés ahir). Suposant, però, que el vot sigui aleatori, el primer pensament és dir que pot passar un cop de 3030, i això dóna 0.00033 (un 0.03% de vegades)… però no és així. Imaginem que en comptes de 3030 fossin 4 votants i miréssim la probabilitat que sortís 2 a 2? Aplicant l’argument anterior  (1 entre 4) sortiria que és 0.25 (un 25%).

Mirem-ho més bé: pintem les 16 possibles situacions de vot (4 votants i cada un pot votar Sí o No donen 2^4 possibilitats). Per escriure-ho de forma compacte identifiquem el No amb un 0 i el Sí amb un 1. Aquestes són les 16 possibilitats (marcant en blau els empats):

0 0 0 0
0 0 0 1
0 0 1 0
0 0 1 1
0 1 0 0
0 1 0 1
0 1 1 0
0 1 1 1
1 0 0 0
1 0 0 1
1 0 1 0
1 0 1 1
1 1 0 0
1 1 0 1
1 1 1 0
1 1 1 1

Tenim, doncs, 6 empats entre 16 possibilitats , i això dóna 6/16= 0.375 (un 37.5%), força més que el 25% que sortiria aplicant el raonament 1 entre 4. És el problema clàssic de quina és la probabilitat que surtin 2 cares i 2 creus tirant 4 vegades una moneda a l’aire. I això correspon a una probabilitat binomial: la probabilitat d’obtenir k resultats amb N esdeveniment és (on p és la probabilitat d’obtenir el resultat mesurat per k i q la d’obtenir l’altre resultat):

binomial_generic

En el nostre cas N valdria 3.030, k seria 1.515 i p i q les considerem igual i amb valor 0.5 (això és suposar molt, és clar). La fòrmula anterior amb aquests valors seria:

binomial_concret

No posaré les combinacions de 3030 vots (són 2^3030, un número de 912 dígits) però és clar, doncs, que la probabilitat d’empat no seria una entre 3030 com pot semblar a primer cop d’ull sinó que es calcula a partir d’una distribució binomial que el cas d’empat a 1515 seria de 1.45%… I compte: l’empat és també el resultat més probable (suposant aleatorietat, insisteixo, cosa que no té massa sentit…)

recuperem enquestes 20D per poder dubtar de les properes?

dimarts , 22/12/2015

Les enquestes per fer estimacions de vot es van convertint, elecció rere elecció, més en una eina de inicidir en els resultats que no pas en una eina d’informació. Un exemple el tenim en l’enquesta que el Periódico anava publicant a Andorra durant la darrera setmana de campanya (un exemple clar de l’ús no objectiu d’aquesta enquesta és que posava dins “altres” partits amb intenció de vots i d’escons superior a altre partits que sortien a l’enquesta).

Una enquesta, a més, que gosava fer una estimació de resultats en diputats a partir d’una mostra clarament insuficient com explicava en aquest post de la setmana passada (“Llegim bé les enquestes? Que no ens enganyin“). I ara que ja hem votat, com s’ha comportat aquesta enquesta? Mirem-ho. En aquesta taula hi teniu el resum d’estimació de l’enquesta tal i com estava publicada el diumenge 19 de desembre i els resultats reals:

comparacio1

(els percentatges reals no corresponen exactament amb els resultats publicats pel Ministeri d’Interior perquè en aquesta taula estan calculats tal i com diu que es feia en l’enquesta, incorporant en “Altres” els blancs i nuls. En els resultats oficials els vots nuls no es tenen en compte a l’hora de calcular els percentages i d’aquí surten les petites diferències)

Segons diu la notícia que acompanya a l’enquesta l’error esperar a partir de la mostra feta servir era d’un 3.2% per un nivell de confiança d’un 95.5%. El que no diu la notícia, potser perquè no cal, però que no podem obviar és que això és aplicable només al percentatge de vots en el total d’Espanya, però és fals per l’estimació de diputats que s’ha de fer província a província (per això caldria una mostra pràcticament igual a cada una de les 50 províncies…). I si comparem el que s’havia estimat amb el que va passar queda ben clara la fiabilitat d’aquest tipus d’enquestes:

comparacio2

Per no complir-se, ni es compleix l’error previst en el % de vots obtinguts en el total d’Espanya: C’s es passa 2 punts del 3.2 previst i obté 5.2 punts més dels previstos i Podemos, amb 7.7 punts menys dels previstos es passa de 5.5 (que és molt). Per què? Doncs perquè l’error previst té sentit per una mostra aleatòria amb p=q=0.5 i ni una cosa ni l’altra es poden garantir en una enquesta així. I no es pot garantir perquè entre moltes altres coses el comportament electoral no és uniforme (en aquest cas segur que estava infravalorada la “perifèria” -que diuen alguns- on les diferents aliances de Podemos han tret molts bons resultats -guanyant fins i tot a Catalunya – o també perquè la gent quan se la pregunta per política no acostuma a ser del tot sincera.

I si mirem l’estimació de diputats la cosa ja és espectacular: l’error comès en l’estimació del nombre de diputats del PSOE és d’un 17.5% en la part de la forquilla més propera (i un 18.4% en l’altra)! I tret de l’apartat “altres” en tots els partits la diferència és propera al 10% a més.

Resumint: com que en certs mitjans les enquestes passen de voler predir què passarà a voler influir en el que passarà cal que ho anem recordant per les següents eleccions… i que per molts anys en tinguem.

Llegim bé les enquestes? Que no ens enganyin

dilluns, 14/12/2015

Avui toca dilluns d’enquestes (és l’últim dia que  es poden publicar enquestes sobre el #20D a l’estat espanyol tot i que hi ha mitjans que esquiven la normativa publicant-les a partir de demà a Andorra). Cada vegada més les enquestes i les noticies que se’n deriven als mitjans de comunicació no serveixen per informar del que es preveu que votarà la gent si no que serveixen per intentar fer canviar el vot de la gent d’acord amb les línies editorials i interessos de cada mitjà. I m’explico.

Aquestes són captures fetes el 14 de desembre a dos quarts de deu tocats de quatre diaris espanyols que avui publicaven enquestes en la seva portada (web i paper):

EP ElPais
ElMundo LaRazon

Mirem-les amb una mica de carinyo? Mirem la mida de la mostra? L’enquesta d’El Periódico té una mostra de 800 persones a tot Espanya, La d’El País 2.800, la d’El Mundo 8.350, i la de La Razón 3.000. Aquestes mostres poden servir, suposant que siguin aleatòries i que la gent digui la veritat, per estimar percentatges de vot globals a tot Espanya (res a dir amb aquesta estimació que serviria, per exemple per unes europees on hi ha circumscripció única).

Mirem també l’error que donen: quan El Periódico diu que l’enquesta té un error d’un 3.5 amb interval de confiança d’un 95.5%  es refereix a tot Espanya i no província a província (que es llegeix com que un 95.5% dels cops que es fes l’enquesta a 800 persones els resultats varirarien com a molt 3.5 punts amunt o avall, cosa que implica una variació de fins a 7 punts en els resultats). La d’El País baixa l’error a  +/- 1.9 i per això entrevista a 2.800 persones. La Razón el baixa a +/- 1.77 i per això n’entrevista a 3.000 i El Mundo és el que el posa més baix amb +/- 1.3 i n’entrevista a 8.500. Si teniu curiositat aquí podeu calcular la mida de la mostra necessària en funció de la població: http://www.netquest.com/es/panel/calculadora-muestras.html (a la taula al final del post hi teniu el cens de cada província per poder-hi jugar).

I compte: per exemple l’error de +/- 3,5 que dóna l’entquesta d’El Periódico l’heu d’aplicar a cada partit. Com que dóna 25.2% dels vots al PP vol dir que està en l’interval [21.7%,28.7%]. Al PSOE n’hi dona un 20.8%, interval [17.3%,24.3%]. Ciutadans un 19% estaria en l’interval [15.5%,22.5%] i Podemos amb 18.4% estari a l’interval [14.9%,21.9%]. Si mireu els quatre intervals, veureu que hi ha intersecció entre tots ells i, per tant, que no es pot dir quasi bé res…

Ara bé, el nombre de diputats que cada partit tregui no depèn del total de vots que s’obtinguin a tota Espanya sinó que depèn de la suma dels diputats  que cada partit tregui a cada província. I els diputats de cada província depenen únicament dels vots de cada província. I aquest és el gran punt feble: a quantes persones de cada província s’han entrevistat per poder estimar els diputats totals de cada partit?

Analitzem, per exemple, l’enquesta d’El Periódico que és la que anuncien qua aniran actualitzant diàriament des d’Andorra. Per no dificultar la lectura al final del post hi he posat una taula i aquí comento només quatre dades de Catalunya. A partit del cens de cada província per estimar amb l’error (gran) que ells proposen 3.5% per un interval de confiança d’un 95.5% necessitarien 820 entrevistes a Barcelona, 819 a Girona i Tarragona i 818 a Lleida (a partir d’un cert valor de població la mida de la mostra necessària varia molt poc; el que la fa variar molt és l’error que acceptem). És a dir: per fer l’estimació dels resultats a Catalunya amb l’error que ells diuen que fan necessitarien 3.276 entrevistes… i en fan 800 a tot Espanya! Fins i tot a Soria que és la província més petita necessitarien 811 entrevistes (més que les que han fet a tot Espanya). Això és la teoria bàsica. A partir d’aquí certament es poden anar fent estimacions a partir d’enquestes anteriors, de record de vot, etc. És a dir, a partir d’aquí es pot anar fent la imprescindible cuina… però si els ingredients no són bons (mostra) difícilment el plat final serà bo… a no ser que hi posem moltes espècies per dissimular una mica.

Resumint: No us creieu cap enquesta que pretengui estimar els resultats en diputats amb mostres de centenars o pocs milers de ciutadans. Són, simplement, eines de propaganda. Una enquesta creïble amb un error de +/- 3.5% i que volgués estimar diputats necessitaria més de 800 entrevistes per província, més de 40.000 en total (entre les 810 a Soria i 820 a Madrid o Barcelona).  O unes 400 per província si volguéssim un error de +/- un 5% (que representaria unes 20.000 entrevistes). Read the rest of this entry »

L’aplec del gripau (aka Fem una gran gripauada?)

dilluns, 30/11/2015

800px-Bufo_calamita_3Dos mesos després del 27 de setembre ha arribat el moment de fer la gran gripauada per la República Catalana. Gripauada simbòlica, és clar, que tampoc cal posar en perill la població catalana de batracis.

Els catalans sempre trobem alguna excusa per fer xefles a base de botifarrades, graellades, arrossades, calçotades, cargolades… i aprofitant el nostre know-how en la matèria ara hauríem d’organitzar una gran gripauada. Un aplec on tots els independentistes portéssim els nostres gripaus i tots junts i al crit de “un, dos, tres!” cadascú s’empassés els seus anant dient “bufa bufa” i, després d’un traguinyol de ratafia al gust, ens poséssim a treballar tots plegats durant uns mesos (només uns mesos; no una eternitat) per construir un marc inicial per la República Catalana. I després tindrem anys i anys, generacions i generacions per anar omplint aquest marc de la manera que vagin marcant els ciutadans amb la seva participació en la vida política del país i les majories que es vagin definint.

I si el procés d’independència ha de servir per enfrontar-nos a una situació d’emergència social – que hi ha de servir – ha de ser ara i no d’aquí a mig any quan ja ens haurà ben escanyat econòmicament l’estat espanyol. I si el procés ha de servir per tenir una república neta de corrupció – que ho ha de ser – primer hem de tenir la república. I si la independència de Catalunya està per sobre de les persones – que ho està – ho està tant per proposar algú com per vetar algú. No ens enroquem en debats fratricides entre independentistes (dediquem esforços als debats enriquidors) i no busquem unes noves eleccions al març que només donarien forces als qui no volen la independència.

Posem-nos d’acord tots plegats i endavant. Encara hi ha temps.

Imatge en domini públic extreta de https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bufo_calamita_3.jpg

3+2? 4+1? Universitat segle XXI

dimecres, 18/02/2015

Aquests dies hi ha un debat ben interessant sobre el recent reial decret del ministre Wert que obre la porta a graus universitaris de 3 o 4 anys convivint amb màsters d’1 o 2 anys, possibilitant combinacions d’estudis universitaris de 3+2, 4+1 o, per què no? 3+1 o 4+2.

L’esquema 3+2 és el que s’impulsava des de Catalunya quan s’estava definint, ja fa més de 10 anys, la transició des de l’antiga estructura de diplomatures i llicenciatures (enginyeries tècniques i enginyeries) a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). De fet, la declaració de Bolonya (1999) dóna flexibilitat pel que fa a l’estructura dels estudis tot fixant l’existència d’uns graus (generalistes) de 3 o 4 anys i d’uns màsters (especialitzata) d’1 o 2 anys. La majoria de països europeus optaren per aquest esquema de 3+2 però Espanya optà per un 4+1.

El tema de fons, però, no és si l’estructura ha de ser de 3+2 o de 3+1 o de 4+1 (aquest hauria de ser un tema estrictament acadèmic a partir dels objectius de cada titulació). El tema de fons és el perill que aquesta reforma representa pels seus possibles impactes econòmics (pels estudiants i pel sistema universitari públic). Quan el 2010 es passà de les antigues llicenciatures als 4+1 s’augmentà també, de manera implícita, el cost d’estudiar els 5 anys a la universitat (degut al preu més elevat fixat pels màsters). Cost que s’elevà molt més a Catalunya el curs 2011/12 amb la implantació del sistema actual de preus. Augment que ha servit per compensar, diguem-ho tot, una part de la disminució del finançament públic a les universitats.

Benvinguda sigui, doncs, la flexibilitat en l’estructura de les titulacions universitàries. Però anem molt en compte que això no impliqui que estudiants puguin quedar exclosos per motius estrictament econòmics: necessitem uns preus públics per graus i màsters raonables, acompanyats d’un bon sistema de beques.

Avancem garantint la igualtat d’oportunitats i l’equitat en el sistema. Dissenyem els nous graus i màsters a partir de l’anàlisi del que tenim i buscant el consens entre tots els agents implicats. Però sobre tot, sobre tot, no perdem de vista que a aquestes alçades del segle XXI el debat sobre l’ensenyament universitari ha d’anar molt més enllà del 3+2 o el 4+1.

Com a comentari final, abaratir el preu de la matrícula implicaria, òbviament, transferir més diner públic a les universitats per compensar els seus menors ingressos. Si estimem que l’increment de preus del 2011/12 va representar prop de 90 milions d’euros més en matrícules, tornar a l’esquema de preus anterior tindria un cost equivalent a uns 2 dies del dèficit fiscal anual de 16.000 milions. I un any té 365 dies…

 

Divideix i venç? Sí. Dividim-nos i guanyem

dimarts , 13/01/2015

bubblesort

representacio algoritme ordenació bubblesort   [2]

Divideix i venç està fixat a l’imaginari col·lectiu com una estratègia per vèncer un enemic debilitant-lo tot provocant baralles internes. Però els informàtics sabem que el divideix i venç és una estratègia molt útil per resoldre de manera eficient certs problemes. Un exemple clàssic és el de l’ordenació de grans grups de dades: és molt més eficient fer grups molt petits d’aquestes dades, ordenar cada un d’aquests grups i llavors anar-los fusionant fins aconseguir tenir ordenat tot el grup [1].

Quan sento parlar del divideix i venç per descriure l’estat actual del procés cap a la independència de Catalunya jo, optimista, ho giro i ho agafo en el sentit informàtic: aquí no es tracta d’ordenar milions de dades sinó d’arribar a milions de votants. I veig molt més eficient dividir aquests milions de votants en grups més petits als que sigui més fàcil arribar amb plantejaments de nou país lleugerament (o molt) diferents per tal que sigui més fàcil aconseguir la seva confiança amb forma de vot. I un cop aconseguits tots els vots favorables a fer de Catalunya un nou país caldrà simplement fusionar-los al Parlament per aconseguir l’objectiu buscat: la independència.

El divideix i venç necessita un objectiu comú que guiï la fusió dels resultats parcials (ordenació en l’exemple informàtic, independència en el cas del procés que estem vivint)… I en això també sóc optimista. Un cop superat ja el debat sobre les llistes ara toca ja centrar-se en acabar de decidir com fusionar els vots aconseguits. És a dir, centrar-se en el pacte del que faran tots els diputats independentistes al nou parlament. Aquí és on serà important la unió.

Sí: dividim-nos. Per què no? Recollim els fruits i al final ens tornem a unir.

Endavant, que fa baixada.

[1] Si voleu ampliar la informació, un esquema d’ordenació simple per ordenar n dades fa n*n operacions. Amb un esquema de divideix i venç això es redueix a n*log(n). Pels que no recordeu matemàtiques, això vol dir passar de 1.000.000 d’operacions per ordenar 1.000 valors a unes 10.000 (a grosso modo), o passar d’un bilió d’operacions a uns 20 milions per ordenar-ne un milió (50.000 vegades més ràpid). Més informació? http://en.wikipedia.org/wiki/Merge_sort

[2] representació gràfica ordenació de la bombolla (n*n operacions). Imatge extreta de: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bubblesort-edited-color.svg (domini públic)