Educació: Indicadors, indicadors, indicadors… educació?

Indicadors? Indicadors!
Quan es dissenyen actuacions per canviar coses és molt important poder-ne mesurar-ne l’efecte. Cal definir quin és el punt de partida i on es vol arribar. I per fer-ho és imprescindible definir uns elements  que ens permetin mesurar, d’alguna forma, el canvi provocat. És a dir, cal establir un conjunt d’indicadors. Però amb això no n’hi ha prou: aquests indicadors hauran d’anar acompanyats de les previsions en les seves variacions (a l’alça o a la baixa, en valors absoluts o percentuals, etc) i d’una estimació temporal realista de quan tindrà sentit mesurar-los.

En l’àmbit polític, emmanillats per un calendari electoral dantesc amb eleccions quasi cada any, massa sovint els indicadors passen de ser eines a ser objectius: es volen moure indicadors de llarg recorregut en pocs anys (o mesos) per poder vendre l’acció de govern als electors: l’objectiu ja no és actuar per millorar la societat i passa a ser actuar per moure un indicador que suposadament marca una millora per la societat. I això és pervers.

Un exemple paradigmàtic de tot això és l’educació, on els processos de millora són de llarg recorregut i els resultats s’obtenen a llarg termini: si reformem primària per millorar els resultats a l’ESO, els resultats els podrem avaluar al cap de 10 anys (6 de primària i 4 d’ESO)… i aixó són, anant bé,  3 legislatures!

Quan es va implantar la sisena hora no es va fer un bon plantejament d’indicadors a mesurar… però encara que s’hagués fet tampoc hi hagués hagut temps d’avaluar-los: la sisena hora es va implantar fa 4 o 5 anys (segons els centres) i, tret d’alguna escola amb necessitats especials, no hi haurà hagut cap promoció sencera de primària que hagi gaudit d’aquesta hora diària extra. Això no és seriós… No hi ha arguments per defensar o atacar la sisena hora més enllà dels econòmics i els apriorismes ideològics.

I quan alguna prova no surt gaire bé, tothom a córrer. Quan PISA no surt bé, a posar pedaços i a fer demagògia. El darrer informe PISA es va fer el 2009 a alumnes de 15 anys. Per tant, recull l’èxit o el fracàs de totes les polítiques educatives del país des que aquests nois i noies van començar P3 (per posar un inici) el curs 1997-98 (fa dotze anys). Quants consellers d’Educació han passat pel departament des de llavors? sis, de quatre partits diferents (dades wikipèdia):

  1. Xavier Hernàndez Moreno (7 de juny 1996 a 29 de novembre de 1999) UDC
  2. Carme Laura Gil i Miró (29 de novembre de 1999 a 20 de desembre de 2003) CDC
  3. Josep Bargalló i Valls (20 de desembre de 2003 a 27 de gener de 2004) ERC
  4. Marta Cid i Pañella (27 de gener de 2004 a 11 de maig de 2006) ERC
  5. Joan Manuel del Pozo i Álvarez (11 de maig de 2006 a 29 de novembre de 2006) PSC
  6. Ernest Maragall i Mira (29 de novembre 2006 a 29 de desembre de 2010) PSC

L’estabilitat en el món educatiu és imprescindible. Com volem avançar com a país amb aquest plantejament? Cal donar recorregut a les polítiques educatives, cal reconèixer la feina dels mestres, cal oblidar les grans polítiques de despatx i escoltar més als que piquen pedra cada dia, cal incardinar el sistema educatiu al segle XXI on vivim i viuran els nostres nens i nenes.

1 comentari

  • 120 últims dimarts de mes – Ara.cat

    27/02/2013 13:02

    […] hem tingut a Catalunya 6 consellers d’educació de 3 partits diferents ( els 5 que citava en aquest post del 2010  més l’actual consellera Rigau). Hem iniciat i matat abans d’hora projectes de fons […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús