totxos intel·ligents?

320px-Stapel_bakstenen_-_Pile_of_bricks_2005_Fruggo.jpg Dia sí dia no van apareixent noves coses intel·ligents (o smart-x , si voleu ser més in). Avui m’he assabentat que ja hi ha paviment intel·ligent: l’ipavement (the intelligent pavement). Ens estan envaint tot de coses intel·ligents:  telèfons intel·ligents, edificis intel·ligents, cotxes intel·ligents, teixits intel·ligents … Sembla que qualsevol cosa a la que hi posem algun sensor, una mica de capacitat de computació, de comunicació i, potser, algun actuador, ja esdevé intel·ligent.

La meva aversió a atribuir intel·ligència a coses inanimades ja ve de lluny. Recupero aquí un petit escrit publicat al diari El Punt l’abril del 2003 en el marc d’una iniciativa d’un conjunt de persones de la Universitat de Girona crítiques amb la guerra d’Iraq del 2003. El reprodueixo perquè la versió digital a l’antiga versió digital del diari El Punt no ha mantingut els salts de línia:

- Tinc por
El malson que havia martiritzat els darrers anys a la doctora Beth O’Connor, psicòloga de l’exèrcit de l’aire, s’estava fent real.
– De què tens por?
– Tinc por de morir; por de matar…
Una esgarrifança va recórrer tot el cos de la doctora. Se li van humitejar els ulls i notava un nus al coll. La Mobby, per la seva banda, estava silenciosa, esperant una resposta de la psicòloga.
– Mobby (féu la Beth suaument), saps que això no és possible. Tu estàs dissenyada per morir matant. No pots tenir por.
– Però Beth… bé; doctora O’Connor… Jo sóc diferent. Tothom ho diu: sóc una bomba intel·ligent!
Efectivament la Mobby era un exemplar de Tomahawk, una de les armes catalogada sovint com a intel·ligent.
– Pots tutejar-me, Mobby… Mira; et seré molt franca: per tenir por de morir s’ha de ser conscient de la pròpia existència. I una bomba no en pot ser conscient.
– Si el que dius és cert, Beth, si una bomba no pot ser conscient d’ella mateixa, no poden haver-hi bombes intel·ligents, veritat?. Llavors, amb qui estàs mantenint una conversa, Beth? Ho saben els teus superiors que tens xerrades amb bombes?
Aquesta última observació va treure la Beth de polleguera (a més d’intel·ligent, aquell coi d’enginy mecànic s’expressava amb sornegueria!). Va decidir acabar la sessió i ordenà als tècnics que retornessin a la Mobby al magatzem.
Quan sortia del despatx de la psicòloga, des de dalt del carretó estant la Mobby va saludar a dos cirurgians que esperaven el seu torn. Li van comentar que estaven deprimits perquè no els havien convidat encara a cap atac quirúrgic. Pel passadís es van creuar amb dos experts del departament d’eufemismes discutint sobre danys colaterals i foc amic…

La Mobby recordava tot això mentre volava cap a Bagdad, amb unes coordenades gravades en la seva memòria i amb el seu sistema de navegació via GPS controlant fèrriament la trajectòria. Li quedaven pocs minuts de vida i això li feia bullir els circuits. De sobte, quan ja es reconeixia la silueta de Bagdad a l’horitzó va notar una cosa estranya: el sistema de navegació ja no controlava la seva trajectòria: era mestressa del seu destí?. Li va venir de sobte la imatge d’en Pit, aquell enginyer informàtic que li havia instal·lat la darrera versió del software abans de ser llençada des d’un submarí en algun lloc de la Mediterrània. “Ara entenc perquè em va picar l’ullet”, pensà.

Ràpidament tornà a la realitat: no tenia cap possibilitat de salvar-se (òbviament estava dissenyada per un vol només d’anada). Ara, però, podia evitar matar. Va aixecar al vol per allunyar-se de Bagdad i, de forma instintiva es va adreçar a unes noves coordenades que tenia emmagatzemades en algun lloc de la memòria. La desconnexió del sistema de navegació només afectava al seguiment de la trajectòria programada inicialment i, per tant, el GPS seguia indicant la posició exacta en tot moment. “En Pit ha fet una bona feina”. Les noves coordenades corresponien a un lloc inhòspit completament deshabitat al sud-est de Bagdad. En arribar-hi, just abans de xocar amb el terra va alçar la vista i va veure al cel desenes d’esteles que s’acostaven, a tota velocitat, al mateix punt on ella anava a impactar. En un últim reflex es va desactivar per evitar la terrible explosió. Va morir feliç.

No em mal interpreteu: com a informàtic em sembla fascinant l’evolució de la tecnologia i veure com la incorporació de tecnologies digitals estan transformant les funcionalitats de les eines que fem servir, dels objectes que tenim al nostre abast i del nostre entorn vital. I certament la digitalització de molts d’ells permetrà  millorar molts aspectes de les nostres vides… Però no em veig aplicant el Test de Turing al totxo del títol d’aquest post, per exemple… i si mai el passa caldrà canviar la definició de totxo del diccionari!

D’smart, per mi només hi ha una cosa: l’smart people …  i serà així uns quants anys més. Quants?

Foto extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Stapel_bakstenen_-_Pile_of_bricks_2005_Fruggo.jpg (llicència  Creative Commons Reconeixement 1.0 Genèrica)

1 comentari

  • totxos intel·ligents? | @jordir

    07/06/2012 12:30

    […] http://blogspersonals.ara.cat/desdelmontgri/2012/06/07/totxos-intel%c2%b7ligents/ Dia sí dia no van apareixent noves coses intel·ligents (o smart-x , si voleu ser més in). Avui m’he assabentat que ja hi ha paviment intel·ligent: l’ipavement (the intelligent pavement). Ens estan envaint tot de coses intel·ligents:  telèfons intel·ligents, edificis intel·ligents, cotxesintel·ligents, teixits intel·ligents … Sembla que qualsevol cosa a la que hi posem algun sensor, una mica de capacitat de computació, de comunicació i, potser, algun actuador, ja esdevé intel·ligent. […] […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús