3+2? 4+1? Universitat segle XXI

Aquests dies hi ha un debat ben interessant sobre el recent reial decret del ministre Wert que obre la porta a graus universitaris de 3 o 4 anys convivint amb màsters d’1 o 2 anys, possibilitant combinacions d’estudis universitaris de 3+2, 4+1 o, per què no? 3+1 o 4+2.

L’esquema 3+2 és el que s’impulsava des de Catalunya quan s’estava definint, ja fa més de 10 anys, la transició des de l’antiga estructura de diplomatures i llicenciatures (enginyeries tècniques i enginyeries) a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). De fet, la declaració de Bolonya (1999) dóna flexibilitat pel que fa a l’estructura dels estudis tot fixant l’existència d’uns graus (generalistes) de 3 o 4 anys i d’uns màsters (especialitzata) d’1 o 2 anys. La majoria de països europeus optaren per aquest esquema de 3+2 però Espanya optà per un 4+1.

El tema de fons, però, no és si l’estructura ha de ser de 3+2 o de 3+1 o de 4+1 (aquest hauria de ser un tema estrictament acadèmic a partir dels objectius de cada titulació). El tema de fons és el perill que aquesta reforma representa pels seus possibles impactes econòmics (pels estudiants i pel sistema universitari públic). Quan el 2010 es passà de les antigues llicenciatures als 4+1 s’augmentà també, de manera implícita, el cost d’estudiar els 5 anys a la universitat (degut al preu més elevat fixat pels màsters). Cost que s’elevà molt més a Catalunya el curs 2011/12 amb la implantació del sistema actual de preus. Augment que ha servit per compensar, diguem-ho tot, una part de la disminució del finançament públic a les universitats.

Benvinguda sigui, doncs, la flexibilitat en l’estructura de les titulacions universitàries. Però anem molt en compte que això no impliqui que estudiants puguin quedar exclosos per motius estrictament econòmics: necessitem uns preus públics per graus i màsters raonables, acompanyats d’un bon sistema de beques.

Avancem garantint la igualtat d’oportunitats i l’equitat en el sistema. Dissenyem els nous graus i màsters a partir de l’anàlisi del que tenim i buscant el consens entre tots els agents implicats. Però sobre tot, sobre tot, no perdem de vista que a aquestes alçades del segle XXI el debat sobre l’ensenyament universitari ha d’anar molt més enllà del 3+2 o el 4+1.

Com a comentari final, abaratir el preu de la matrícula implicaria, òbviament, transferir més diner públic a les universitats per compensar els seus menors ingressos. Si estimem que l’increment de preus del 2011/12 va representar prop de 90 milions d’euros més en matrícules, tornar a l’esquema de preus anterior tindria un cost equivalent a uns 2 dies del dèficit fiscal anual de 16.000 milions. I un any té 365 dies…

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús