Avaluació continua? Prefereixo l’aprenentatge continuat

CoD-fsfe-Checklist-iconAvui que acabo les classes del primer semestre a l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona voldria compartir aquí una reflexió del que jo veig com una perversió de l’avaluació continua cap a un “Avaluar Continuadament” i que ben poc aporta al procés d’aprenentatge (per no dir que hi va en contra directament). Tot i això he de dir que per mi l’Avaluació Continua pot ser una molt bona eina sempre que l’apliquem amb mesura i de manera coordinada.

Els nostres alumnes es passen el semestre “aprenent” porcions de matèries  (ho poso entre comentes perquè més que aprendre el que fan és preparar-se per superar les proves) per oblidar-ho al cap de pocs dies, tot prioritzant les assignatures amb més proves d’avaluació continuada i que més matèria van alliberant (com si l’aprenentatge consistís en superar proves més que en aprendre). A més, es van deixant de banda aquelles assignatures que busquen un recorregut “més tranquil” en el procés d’aprenentatge. Hem passat de la prova final que teníem fa uns anys a una successió inacabable de petites proves. I això genera una situació d’estrès on l’objectiu central de l’activitat de la majoria d’estudiants passa a ser aprovar cada una d’aquestes proves en comptes del que hauria de ser l’objectiu de tot estudiant: adquirir mica a mica uns coneixements i unes competències.

I  com que sempre hi ha una prova o una altra en el futur immediat es genera un estat d’ànim d’estrès que provoca que l’atenció i participació a les classes vagi baixant de manera alarmant: és més urgent preparar la propera prova que no pas assistir o participar en les classes. I en cas d’assistir a classe, el cap el tenen en la propera prova d’avaluació continuada més que amb el que es comenta a classe. Molts dies només d’arribar a classe ja saps si el mateix dia o l’endemà tenen alguna d’aquestes ditxoses proves d’Avaluació Continua.

Podríem caricaturitzar així un semestre (posem AC per Avaluació Continuada):

Presentació assignatura A
Presentació assignatura B
Presentació assignatura C
Presentació assignatura D

Preparar la prova d’AC del tema a1 de l’assignatura A.
Fer la prova corresponent al tema a1
Preparar la prova d’AC del tema b1 de l’assignatura B.
Fer la prova corresponent al tema b1
Preparar la prova d’AC del tema c1 de l’assignatura C.
Oblidar el tema a1 de l’assignatura A.
Fer la prova corresponent al tema c1.

i l’assignatura D? Ah! aquesta no té proves per ara… Ja ens ho mirarem més endavant

Preparar prova d’AC dels temes a2 i a3 de l’assignatura A
Descobrir que el tema c2 de l’assignatura C pesa més en la nota final
Oblidar temes a2 i a3 de l’assignatura A i preparar proca d’AC del tema c2 de l’assignatura C
Fer la prova corresponent a a2 i a3 per veure com va…
Fer la prova corresponent a c2.
Estudiar tema b2 de l’assignaura B
Fer la prova corresponent a b2

i l’assignatura D? Ah! aquesta no té proves per ara… Ja ens ho mirarem més endavant

Abandonar assignatura A perquè la nota dels temes a2 i a3 ha anat molt malament
Preparar pova AC tema c3 de l’assignatura C
Fer la prova corresponent al tema c3
Preparar prova AC tema c4 de l’assignatura C
Fer la prova corresponent al tema c4

Evidentment he exagerat una mica la situació mirant de provocar una mica de debat… però es que és un tema que em preocupa, i molt. Quin sentit té a la universitat fer cada mes una prova que “allibera matèria”? És a dir, que hi ha conceptes pels quals ja no es preguntarà més endavant i que, en la visió estressada dels alumnes, són conceptes que ja no cal retenir més. Si aquests conceptes no formen part d’una avaluació final potser és que no són pas tan importants com per formar part d’una assignatura, no? A mi m’interessa que en una avaluació final el febrer els alumnes recordin el que hem treballat el desembre, però també el que vam treballar el setembre. I això no és pas incompatible en posar alguna activitat tranquila al mig del semestre per tal que els estudiants tinguin idea de si van bé o no.

Resumint: prefereixo treballar per un Aprenentatge continuat que no pas amb una Avaluació continua portada a l’extrem.

Com ho veieu?

3 comentaris

  • Joan

    13/01/2016 19:40

    Des que intentem passar l’educació pel ras de la ciència, volem medir-ne tots els processos: com aprenem, quant aprenem, com millorem estratègies d’ensenyament, d’avaluació… No nego que pot ser una part important i algú ha de fer aquesta feina, però per mi és de lluny, la menys important.

    Amb el temps, observo que no deixo d’aprendre. Com a tastaolletes que sóc, llegeixo i llegeixo, saltant d’un tema a l’altre, segons l’etapa de la meva vida: l’art, la filosofia, la matemàtica, la musicologia, la flauta, la sociolingüística, la psicologia, la fonètica, la història,…unes poques fins al moll de l’os i d’altres fins a la porta d’entrada; amb alegria i sense recança. No pretenc ser savi de res, no tinc temps per perdre.

    Certament no puc fer gala de la meva memòria, ja que no recordo bona part de les coses que he llegit, estudiat i m’he esforçat. Però m’han configurat com a individu. I a vegades tornen.

    Amb el temps m’adono que el que recordo, ho recordo per capricis de la vida: un moment, una necessitat, un professor, una associació d’idees, un moment d’avorriment, un problema, un bucle recorrent, ves a saber…I un dia ho oblides, i un dia ho redescobreixes, des d’una altra lectura, i des d’un altre àmbit. Com un espiral que volta i volta, i s’aixampla.

    Aprendre és una actitud a la vida. Estic molt content d’aquelles empollades in extremis, d’aquell curs que vaig repetir, d’aquell professor dolent, d’aquell tan bo (però que no recordo l’assignatura que donava), de la felicitat que sentia quan comprenia aquell llibre que no recordo, aquells treballs en grup amb aquell apalancat de la vida, aquell company que em va fer veure que no sintetitzava bé els paràgrafs…

    Treure’s matèria és fantàstic! Et donen un número, l’oblides i et disposes a obrir els ulls i el cor cap a altres coses. La feina ja està feta! (o no!) I no saps mai què et “servirà”. L’important és desenvolupar habilitats, emocions i vibrar amb el que fas, empanar-te amb aquell assumpte fins a resoldre’l…la clau de la felicitat.

    I que cadascú respongui per cadascú, amb la seva condició, la seva sort, la seves habilitats i limitacions. Els títols, al capdavall, ens obsessionen massa als docents. La vida és més complexa. Hauríem de preguntar-nos, com a docents, què podem fer, dia a dia, per resultar significatius, trencadors, innovadors, comprensius, emotius,…i un cop fet, no esperar res a canvi, i que l’alumne hi posi allò que pugui, o vulgui. Potser per això és tan dífícil la feina d’ensenyar, i encara no hem trobat la fórmula màgica.

    Avui per exemple, el teu escrit suggerent, m’ha tingut una estona pensant…és el que m’enduc, i te’n dono les gràcies :)

  • David Cabezudo

    13/01/2016 23:28

    Em sembla una reflexió molt encertada. Cada cop més, els docents han de triar com a objectiu entre l’assoliment de coneixements o l’avaluació (entesa com a objectiu). Una opció no hauria de descartar l’altra, però trobar l’equilibri és altament complicat, i sovint la balança tendeix cap a un dels dos objectius.
    L’avaluació continuada només té sentit en l’objectiu d’assoliment de coneixements, en una estratègia avaluadora en que l’alumnat validi els coneixements adquirits al final del procés d’aprenentatge.

  • Miquel Duran

    14/01/2016 6:41

    Estic força d’acord amb el que dius, Jordi. Jo hi afegiria el que comporta de stress per al professorat, i fins i tot faria una reflexió sobre si el professorat ha de destinar energia i temps a dur a terme avaluacions tant continuades, una mica rutinàries i potser poc rellevants per a l’aprenentatge, en lloc de fer altres tasques de la seva condició de professor.

    Sense ser cap expert en pedagogia, em pregunto també si no caldria posar més èmfasi en el propi procès d’aprenentatge.

    Coincideixo en que no té pas gaire sentit anar eliminant matèria. Si hi ha un procés d’aprenentatge, el coneixement es va bastint, i el que es va aprenent es va posant al cim del que s’ha après abans. Assignatures introductòries, ampliacions, especialitzacions – és el contingut d’un pla d’estudis. Precisament l’altre dia m’ho deien d’una de les assignatures que imparteixo ara mateix: “és una assignatura en què no té gaire sentit parlar d’alliberar matèria”.

    Miraré de desenvolupar aquest comentari. Gràcies per la reflexió.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús