Vella xiruca

dimecres, 17/12/2014

Emprenedors d’ahir i d’avui van aplegant-se en aquest bloc que, tot i dirigir-se a gent que s’ho fa, acaba resultant un xic eclèctic i dispers.

Avui per exemple defujo l’emprenedoria ‘dels obrers’ i faig sentit homenatge a una família de burguesos espardanyers garrotxins que, amb llurs productes, han fet les delícies de generacions de caminaires molt abans de l’arribada del gore-tex al calçat de muntanya.

I és que aquesta setmana mateix m’arribava la nova de la defunció d’en Joan Fontfreda i Castanyer, l’home que va enginyar-se unes soles impermeables per a les espardenyes tot aprofitant residus plàstics diversos, com ara vells pneumàtics de camió..

Reciclar durant la postguerra.
Reciclar en temps d’autarquia i manca de matèries primeres.
Reciclar per a crear un calçat que ens ha permès caminar hores i hores per muntanyes i valls del país i més enllà.

La Chiruca fou el calçat de la Transició conjuntament amb les sabates de pell girada. Això si, nascudes del ventre mateix del Règim que els portadors d’aquest calçat, maldaven per enderrocar.

Ara, que la marca ja no és garrotxina, bé val recordar la feina dels germans Fontfreda i d’una confecció que va donar feina a força veïns de la volcànica comarca.

Tanquem doncs el record pel fill de la Chiruca, de la galaici-catalana Mercedes.

L’aplec de col·laboratius

dimecres, 10/12/2014

A principis d’aquesta setmana, el diari que llegeixes digitalment es feia ressó d’un nou pas en la implantació de l’Economia col·laborativa a casa nostra.

Parlo de la creació de Sharing España, associació d’empreses que tenen en els prosumidors el seu creixent mercat entre nosaltres.

En aquest bloc, ja hem parlat d’aquesta dimensió de les ‘emprenedories alternatives’, un espai farcit de models empresarials on els lideratges són difusos o inexistents, i el treball en xarxa entre consumidors, els fa a l’hora veritables productors dels bens o serveis que consumeixen.

Sharing España arriba per consolidar un model, el de l’economia col·laborativa, que, per llur caràcter innovador, sol tenir mala premsa, però que ha nascut per a quedar-se i crèixer.

I éss que les empreses col·laboratives i llurs tradicionals coopetidores amb accent social, les cooperatives, són la punta d’un nou model econòmic que es va gestant en el revellit model capitalista actual.

Intentar frenar-lo amb lleis és posar portes al camp o intentar aturar la modernitat líquida amb la porosa roca de la tradició.

Vells i nous emprenedors de la comunicació

dimecres, 3/12/2014

Fa no massa dies llegia en un mitjà de comunicació digital, l’estat en què es troba el Grupo Planeta, el cronista més privilegiat d’una Restauració Borbònica que, grups comunicatius com el suara esmentat, han vestit de Transició democrática.

Nascut a l’empara del franquisme, el Grupo Planeta, segons la font consultada, es va fer a través d’adquisicions, més o menys transparents, d’editorials republicanes o poc afectes al règim imperant.

Després, amb el bipartidisme monàrquic em construcció, no van dubtar en donar veu als nouvinguts al sistema.

Darrerament però, una d’aquelles veus ha estat silenciada per iniciativa de la Real Academa de la Lengua, veritable  Ministerio de la Verdad orwellià del regim vigent.

A l’ombra dels grans grups comunicatius que han generat el discurs d’aquests darrers 36 anys d’història – Planeta, RBA, Zeta, …) està brotant un nou magma comunicatiu.

Emprenedors del segle XXI que defugen la verticalitat organitzativa i treballen amb una flexibilitat líquida. Una manera de fer que els dóna llibertat i, a través d’aquesta, veracitat màxima.

Parlem dels més o menys anònims periodistes cooperativistes de projectes d’alt valor afegit com Sentit Crític, La Directa, Panenka, Yorokubo, La Marea, MrdiaCAT o Diagonal.

Mitjans que, amb un tarannà jove i desenfadat esdevenen les veus d’aquest nou regim que despunta rere els casos de corrupció i la crisi del sistema sorgit del magma de sopars, reunions i accions que van derivar en la Cinstitució espanyola de 1978.

Conciliem les nostres vides

dimecres, 26/11/2014

Demà deixo de treballar.
Demà deixo de treballar, però seguiré cobrant el sou de l’empresa que em paga les nòmines.
Demà deixo de treballar durant gairebé dos mesos i m’estaré a casa, gaudint i patint l’esdevenir familiar.
I tot, perquè ara fa uns dies, vaig ser pare per segon cop.

Possiblement ara sigui l’enveja de molts pares que, o bé són autònoms i no es poden permetre el luxe d’una baixa per molts fills que hi hagi a casa; o bé, treballen per contra d’altri, però han gaudit tant sols els 13 dies de paternitat legalment establerts.

Treballar en l’entorn on treballo significa gaudir les darreres espurnes d’un benestar que ens semblava etern ara no fa tants anys, però que ara ja forma part dels llibres d’història.

De fet, aquest benestar mai ha estat a l’abast de tothom i, com a mostra, posaré un boto.

De motius per emprendre un negoci, n’hi ha molts i variats, però en conec un cas que em ve molt bé en aquestes alçades de l’escrit.

Es tracta del cas d’una bona dona que treballava de tardes en un despatx on sempre plegaven força tard, ja que, entre d’altres funcions, gestionaven comunitats de propietaris i, ja se sap, les reunions d’escala i les gestions dels veïns, sempre es fan en acabat la jornada laboral de la gent implicada.

Per aquest motiu, massa vegades arribava a casa quan els fills ja eren al llit i no acabava compartint la vida amb ells més enllà d’algun cap de setmana.

Un bon dia, aquesta bona dona va veure que es traspassava una botiga ben a prop de casa. I, escurcem raonaments, xerrades familiar i pors, va deixar el despatx i es va fer amb un negoci on, encara que fos, en horari comercial, rebia els nens, els tenia jugant davant la botiga, feien els deures rere el taulell i, quan arribava a casa, podien sopar plegats i fer un xic de vetllada familiar.

Un cop al llit, la bona dona tancava els numeros de la jornada i preparava els estris per a obrir de nou amb suficiència i garanties.

Aquest model d’autoocupació, que vaig viure de ben a prop, m’ha vingut al cap ara que seré gairebé dos mesos gaudint dels menuts de casa, amb el salari entrant a la butxaca i sense gaire preocupacions.

¿Consumes marrones o alternativas?

dimecres, 19/11/2014

Aquesta setmana, se’m fa avinent destacar una campanya iniciada el passat divendres 14 de novembre des del portal konsumoresponsable.coop, un agregador d’alternatives de consum responsable enginyat per la Asociación de Redes del Mercado Social, nascuda al febrer d’enguany.

La campanya es composa de tres elements:

1/ L’etiqueta de facenook i twitter #marronxalternativa

2/  Un concurs participatiu a facebook i twitter que, iniciat el passat dilluns 17 de novembre, s’allargarà fins al 19 de desmebre a les 14:00 hores, via facebook www.fb.com/ElMercadoSocial i twitter @ElMercado-Social, consistent en què la gent envii videos, fotos i comentaris sobre alternatives de consum.I, el premi del qual, és una cistella de productes i serveis gratuïts valorada en 300 euros.

3/ Un espot de campanya que parodia els anuncis de detergents més repetitius de la història de la televisió moderna:

Una bona manera de mostrar alternatives reals als problemes quotidians del consum sotmès al benefici econòmic, utilitzant l’instrumental propi de l’economia mercantilista.

Allò que fou i serà: L’economia més enllà de l’economia

dimecres, 12/11/2014

Estirant del fil de Dark Wallet que va mostrar, ara fa uns dies, Vilaweb ens endinsem en un món més propi dels thrillers de lladres i serenos que no pas de la realitat que ens arriba quan consultem informacions sobre el món de l’empresa i l’emprenedoria en general.

Dark Wallet , com el seu nom indica, és un moneder de bitcoins que permet ocultar la identitat de la gent que l’usa, tot esborrant les traces de les transaccions fetes amb aquesta moneda digital.

En un món on els bancs permeten les transaccions de corruptes adinerats i grans multinacionals, mentre neguen el pa i  la sal al comú dels mortals, aquesta eina empodera als ciutadans i les empreses de més menuda dimensió per a aconseguir ubicar-se en una alternativa lliure i independent als controls d’uns mercats que frenen la iniciativa emprenedora i social de la majoria de la població.

El cas, i on volem posar l’accent en aquest apunt, no és tant la moneda o l’eina en sí, com la participació de dos dels espais alternatius d’economia social i solidària amb més solera del nostre país en aquest món alternatiu.

Ens referim a la gracienca Kasa de la Muntanya , un dels referents okupes de Barcelona, i a la vallbonenca Ca la Fou, comuna ecoindustrial postcapitalista que rutlla aliena a l’economia capitalista imperant.

Dos centres actius i alternatius que, en aquest camp, com en tants d’altres, actuen de potent infraestructura emprenedora que pensa globalment i, sovint, actúa globalment també.

Als dos centres suara esmentats, s’hi suma una entitat de l’economia social i diversa que, sota l’ègida de l’Enric Duran, el robin hood català batalla per a la construcció d’una sòlida alternativa d’autogestió i empoderament ciutadà, la Cooperativa Integral Catalana, els serveis de la qual són a disposició d’una economia més lliure i oberta que pot ser un bon recurs per a projectes asfixiats pel sistema capitalista decimonònic que encara perdura.

 

 

Cooperativitzes o co-treballes?

dimecres, 29/10/2014

El messell estudies o treballes, famós fa uns anys en les nocturnitats barcelonines ha mudat força durant els anys, tot i la seva demostrada ineficàcia pels objectius marcats com a punt d’inici de converses verticals que cerquen la més dolça i remoguda de les horitzontalitats.

De fet, aquell estudies o treballes ens parla d’una època on la gent o bé era a l’escola o bé era a la fàbrica, amb la màxima obertura possible d’ambdós espais de reclussió personal i submissió a lideratges formalitzats.

Camí del nou món que es va bastint en paral·lel a l’autodestrucció del sistema econòmic actual, les modes també muden i, d’aquesta manera és com, l’altre dia vaig sentir com una noia li deia a una altra noia:

- Cooperativitzes o co-treballes?

I és que sembla que, fins i tot, a les nits barcelonines, la cosa comença a estar clara i les dues vies de treball en xarxa i suport mutu entre persones, s’han fet un forat.

Però, de què parlem quan parlem de cooperativisme i treball en xarxa?

En el primer cas, parlem d’una associació entre iguals amb radicalitat democràtica en les decissions col·lectives i projectes comuns definits, en el cas més ideal, per tots els socis de l’entitat, empresa o el nom que se li vulgi donar a la organització en qüestió.

En el segon cas, parlem de professionals individuals i independents – tot i que no es descarten petites empreses i d’altres organitzacions similars – que s’agrupen en unions temporals per a projectes concrets i que, en força casos, comparteixen espai de treball, els coneguts com a centres de coworking.

Les primeres tenen una llarga tradició, de la qual enguany se’n commemoren els 170 anys de vida; mentres que el co-treball , com a concepte organitzatiu, és en plena construcció, tot i que la parauleta és del 1999 en l’àmbit més presencial del terme i ha fet fortuna arran de l’ús intensiu de les tecologies de la informació i la comunicació en el món econòmic i empresarial.

Ambdos mètodes ajuden a fer un món més just i una manera de fer totalemnt adaptable a la modernitat líquida on som ubicats.

Així que… tu què?

Cooperativitzes o co-treballes?

Sant Cosme i La Mina: barris emprenedors, veïnats possibles

dimecres, 22/10/2014

Aquest cap de setmana, San Cosme ha estat l’avantsala de la Fira de l’Economia Solidària que tindrà lloc els propers dies 24, 25 i 26 d’octubre a Sant Andreu del Palomar.

Sant Cosme, uno de los lugares más peligrosos de Barcelona, segons la informació que donen als turistes i que forma part de l’imaginari col·lectiu barceloní, certament ho és de perillós.

Ho és, però no pas en el sentit que volen mostrar tour-operadors i rumoristes, sinó per la seva vitalitat emprenedora i per llur capacitat de generar un altre món possible i alternatiu a la realitat vigent.

El Festival Esperanzah! , l’esmentada avantsala, no és un festival de música al uso. Esperanzah! és la celebració anual del compromís social d’un barri que s’autofabrica entre el seu veïnat divers, però no dispers. Un veïnat que recull, com molts d’altres, tot la sal i el sucre de la vida.

No es motiu d’aquest apunt entrar en els projectes socials d’aquest indret que, des de la distància, podriem maridar amb els que es treballen a un altre dels barris “perillosos” de la conurbació barcelonina, però si donar unes quantes vies d’entrada per a coneixer-lo millor i endinsar-se pels seus carrers i les seves propostes.

I és que, Esperanzah!, posa l’accent en la celebració com a punta d’un iceberg global per una altra món que no només és possible, sinó que cada cop és més tangible.

Llença’t

dimecres, 15/10/2014

Tradicionalment, les àrees de desenvolupament local dels Ajuntaments i administracions públiques preocupades per l’esdevenir emprenedor dels seus administrats, han utilitzat un sistema comú de gestió de les voluntats emprenedores que s’apropaven als seus serveis.

Aquest sistema, creat en la dècada dels 80 majoritàriament, i que consisteix en una sessió informativa, o algun altre sistema similar d’entrada, i l’elaboració del Pla d’Empresa, acompanyat d’un seguit d’activitats formatives de suport, ja no és vàlid. I no ho és perquè es basa en la idea que la persona que inicia un negoci, l’emprenedor, és l’home total, capaç d’aprendre-ho tot i fer-ho tot per ell mateix. Un paradigma vàlid per a entorns simples, però no pas per a ecosistemes complexes com els actuals.

I és que, l’esdevenir de la creació d’empreses i l’experiència acumulada, demanen d’una revisió del sistema tal i com està pensat i esecutat encara en la majoria d’àrees i empreses del sector de la promoció econòmica local.

La reflexió suara feta i el nou model que es planteja a continuació van sortir d’una d’aquestes reunions amb proveïdors que, de tant en tant, cal fer per estar a l’aguait i captar noves propostes formatives a oferir a persones emprenedores i empreses de la ciutat.

El procés d’emprenedoria, que cada cop està utilitzant més gent, es fonamenta en dos principis bàsics de la vida: l’assaig – error, això sí calculat, i la cooperació o, per a utilitzar paraules modernes, el treball en xarxa.

Quins passos conformen aquest sistema d’emprenedoria?

1. Qui sóc?
Anàlisi de les habilitats i competències personals, motivacions i fortaleses de la persona que vol emprendre, incloent aspectes tan allunyats, aparentment, de l’empresa i la professionalitat, com les aficions, els hobbies o els desitjos inconfesats.

2. Idea de negoci:
Plantejar un mapa de possibles idees de negoci a partir de la reflexió feta en el primer pas d’aquest camí, tot seleccionant aquella que millor s’adapti al perfil que, de nosaltres mateixos, hem dibuixat.

3. Model de negoci:
Escanejar tots els models de negoci possibles per a fer viable la idea de negoci plantejada.

4. Posada en pràctica dels models de negoci:
Accedir a un espai de coworking i testejar els models de negoci durant un període de 2 ó 3 mesos d’intens treball entre professionals que, sense cap mena de dubte, serviran de crosses per aixecar el castell del nostre projecte personal.

5. Elaboració del Pla d’Empresa
Si cal, elaborar un Pla de Negoci a partir de l’experiència viscuda. Si no cal, elaborar plans estratègics de creixement per tal de monitoritzar allò que es vol aconseguir. Revisant-los, lògicament, amb constant paciència.

6. Constitució de l’empresa
Constituir empresarialment quan les quatre primeres passes ja s’han fet i en paral·lel a la cinquena, sempre i quan el projecte tingui beneficis suficients que n’asegurin la viabilitat.

Finalment, cal atendre a l’aprenentage viscut segons el qual la figura de l’emprenedor com a “home fet a si mateix i totalment autònom” és una fal·làcia renaixentista, i que les persones que assoleixen tirar avant el seu negoci no són les més competitives, sinó les que saben gestionar millor la col·laboració amb els millors experts possibles en cadascuna de les necessitats que se li plantegin al seu esdevenir emprenedor, siguin del mateix sector o d’un de més allunyat.

Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

dimecres, 8/10/2014

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.