L’origen del dialecte emprenedor i les seves derivades

Feia temps que volia endinsar-me en aquest terreny del llenguatge emprenedor. Oi més ara que, vulgues no vulgues, la moda s’allarga i esdevé la única sortida laboral per un bon grapat de persones.

Aquesta setmana m’he vist amb cor d’endinsar-me en el relliscós terreny de les paraules per mostrar que emprenedors i anarquistes, liberals i llibertaris no estem tan lluny els uns dels altres com podria semblar.

El capitalisme, oi més la societat de consum que se’n deriva, s’ha imposat com a model econòmic per la seva capacitat fagocitadora. Qualsevol resposta anticapitalista ha derivat en merxandatge i ha acabat formant part d’aquest sistema econòmic.

El Che Guevara és samarreta i xapa, el punk és tendència en pentinats i roba, les conquestes laborals van perdent força sense necessitat de canvis legislatius o normatius i tothom accepta la jornada de vuit hores com a utopia, … En definitiva, l’estètica dels moviments alternatius s’ha acabat menjant la seva ètica. I això, en temes de llenguatge, ens permet fer l’exercici que motiva aquest apunt.

Avui per avui, el suport mutu és cooperació, l’activista és emprenedor, l’acció directa és emprenedoria, la solidaritat ha esdevingut responsabilitat social corporativa, els concerts s’anomenen rondes de finançament i les caixes de resistència han esdevingut micromecenatge o, per dir-ho en llenguatge econòmicament correcte, crowdfunding.

I és que, com deia, tot és un exercici que, deixem passa el temps, pot acabar considerant Bonaventura Durruti com a model d’emprenedor i la Columna Durruti com a model de negoci d’èxit. Si més no, això ja ha passat amb els socialistes utòpics que han esdevingut model a seguir.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús