Si, ho sé, sóc un pecador. N’estic abonat!

Aquesta setmana m’allunyo un xic de l’economia que m’agrada i em confesso usuari i client d’un servei de pagament a Internet que té poc de social i solidari, però que m’ha captat en les seves xarxes. Es tracta d’Spotify i, si vols i em busques, prometo retornar el follow que em facis.

Em confesso un sonat de la música des de ben petit. Suposo que, quan encara no tenia memòria, devia ballar qualsevol cosa que sentissin les meves orelles igual com ho fa ma filla.

En la meva memòria d’infant hi ha una ballaruca roquera al Moll de la Fusta en aquells anys on s’hi feien concerts i coses d’aquestes i, ja amb dotze anyets, una possessió infernal dels timbals i les maraques de la torçida que havia aterrat a Barcelona seguint aquella tremenda selecció de Zico, Socrates i companyia.

Quantes cintes de cassette dec tenir gravades i amb caràtules personals i intransferibles fetes en aquells anys adolescents? Quants LPs coven pols en algun racó d’aquest món personal? I CDs?

L’spotify em permet recuperar alguns d’aquests materials que van omplir hores d’esbarjo occidental, els més comercials de tots, ja que em falten aquells materials de petites productores d’estar per casa o aquelles maquetes autoeditades per amics, coneguts i saludats. Però bé, això és el què m’ha portat al servei que, per postres, em relaciona la meva música amb d’altra música similar i tot a un preu molt competitiu. Si més no, just el què estic disposat a pagar per un servei que ensuma el futur de la industria musical. Però que em genera un parell de dubtes:

L’empresa guanya diners amb aquest servei?
I les empreses que n’inclouen els seus catàlegs?

ACTUALITZACIÓ 2 DE JULIOL 11:22:
És bonic fer un apunt sobre el model de negoci de la música i veure  que pot ser tendència del proper any:
Google se queda las recomendaciones musicales de Songza, via GenBeta.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús