Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.
I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).
El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.
Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:
Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.
I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.
Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.
Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.
Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.
Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.
Parafrasejant Francesc Pujols, m’animo a iniciar aquest apunt tot dient que “el barri del Poblenou, l’antic, el de tota la vida, l’hereu del Manchester català, sobreviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors”.
I no ho dic des de la gratuïtat del desconeixement, sinó empès per les alternatives que es generen al moll de l’ós d’un barri encotillat pel 22@, aquell projecte d’universalitat tecnològica que l’ha convertit en seu d’un munt de multinacionals, universitats i agències públiques del sector de les telecomunicacions.
A redós d’aquest nou món farcit d’edificis singulars i de disseny excels, alguns creatius han ocupat antigues naus i hi han fet els seus tallers; i d’altres – molt més modestos, però potser més interessants encara-, han seguit l’estela de la Llibreria Etcètera, la de tota la vida, la que té els llibres dels autors més nostrats, estan fent del barri un centre de negocis que, essent ultra-locals, esdevenen universals: Ja vam parlar en el seu dia del Cau del Poblenou, la botiga de records amb accent català i un cataleg no gens menyspreable de materials de les entitats de cultura popular d’aquest racó de Barcelona.
Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.
El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.
Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.
Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.
Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.
El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.
Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).
Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?
Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.
Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.
I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.
La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.
El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.
En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.
Surto escopetejat de l’oficina perquè ja faig tard a la cita concertada. Fitxo la comissió de serveis i, amb una esgarrapada, sóc al metro de Llacuna. Repasso la proposta, les condicions i, finalment, em deixo portar per la lectura de Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes.
Quan baixo a Joanic, ja estic un xic més reposat. Miro el rellotge i comprovo satisfet que encara falten quinze minuts per a la cita que tinc al número 7 del Passeig d’Amunt: un carrer que neix al cim d’Escorial i mor a Secretari Coloma.
La proposta de col·laboració que els faig tracta d’explicar les raons, els avantatges i les principals característiques d’una manera de treballar que, sense perdre la independència, permet generar sinèrgies entre els professionals que comparteixen un espai que els dóna imatge, sales de reunions, serveis comuns i, encara millor, la possibilitat de relacionar-se i contactar amb un ampli ventall de coworkers d’arreu del món, a través de les xarxes que s’estan generant entre persones que s’han decidit per aquesta manera de fer tan flexible i adaptable a les canviants realitats de l’economia actual.
No cal dir que la relació fructifica i que, fins i tot, hi ha propostes de formació interessants per a ensenyar a establir-se com a espai de coworking, una alternativa al tancament actual de locals comercials o edificis mancats d’ús real.
I és que els pares de la cosa demostren passió per la feina. Just el què busquem en la nova cartera de formadors que estem construint pel 2012. Una formació que asseguri la qualitat pràctica suficient per a enfortir el teixit econòmic de la ciutat de Barcelona.
Una de les majors aportacions del núvol, d’Internet, a l’economia actual és, sense cap mena de dubte, la glocalització, un concepte que, en la seva vessant comunicativa, es defineix pel lema “pensa globalment i actua localment” i, baixant del núvol a través del Facebook, visito un negoci que fa honor a aquesta aportació cibernètica des de la Rambla del Poblenou.
Certament, el seu mur encara no traspua la globalització d’un comerç que, quan es visita, pren tota la força d’un concepte de negoci que, inaugurat encara no fa una setmana, tentineja com qualsevol negoci recent nat, però amb la força de la il·lusió dels recent nascuts.
El Cau del Poblenou és una botiga de records. Una botiga de records que, a diferència del comú de tendes del seu sector, agafa el millor del barri on és arrelat i ho ofereix al turista i al passavolant que, Rambla avall, se’n van a les platges de la vella Icària del Manchester català.
Al local, hi trobem una acurada selecció de productes catalans, barcelonins i, el què li dóna el toc diferencial, del propi barri. I és que, les associacions d’aquest tros de món, tenen en aquesta botiga, un lloc on posar-hi les peces de roba i records que permetin autofinançar-se a l’hora quer es donen a conèixer entre el veïnat i els estrangers que hi fan cap.
Els escriptors, així com l’Arxiu Històric del Poblenou – que ja tenia parada i fonda en una llibreria amb solera dins del mateix suburbi – tenen també en aquest Cau, un lloc on donar-se a conèixer a propis i estranys.
I justament aquesta tasca és el que fa d’aquest petit racó, un negoci fresc i adaptat a la modernitat líquida actual, una modernitat que traspua glocalització en el model de negoci parit per dos sardanistes evolucionats: en Marc Samper i la Imma Soler.
Esperem que l’arrelada, a la vegada que enlairada, proposta dels dos poblenovins tingui tan futur com la idea que l’ha generada.
I, per fer-ho, utilitzo un apunt del meu bloc personal on reflexionava sobre aquest projecte i les seves conseqüències potencials, si atenem a l’experiència de Nevada, la pàtria nadiu de la cosa, i a l’experiència de Port Aventura, aquell projecte que vam importar quan el nostre referent era Califòrnia.
El gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà – els darrers terrenys agrícoles de la conurbació de Barcelona – o les lleis que poden veure’s modificades, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.
I és que, si ens fixem bé en el procés que ens ha de portar la ciutat turística, començarem per a requalificar terrenys agrícoles – primera etapa de la versió més nostrada de la crisi -, seguirem per construir-ne els edificis – segona etapa d’aquest viàtic – i acabarem comptant amb els bancs per a fer els diners que falten per a completar una inversió d’alt risc que ens endeutarà altra vegada – tercer i últim estadi de la crisi que ens arreplega -. Un model que recorda les ciutats de vacances de la costa valenciana.
O vaig molt errat o, a més a més, d’alimentar un pol d’atracció especulativa, reproduirem cadascuna de les etapes de la crisi actual, per arreplegar uns llocs de treball que, amb bon esperit emprenedor, i el model català de teixit productiu a la menuda i ben lligat, generaria més futur que el que es preveu amb el complex turístic proposat.
Jo em pregunto, ¿no seria millor destinar els esforços en generar cooperativistes i empresaris locals que enforteixin aquest teixit tradicional o, si es vol, importar d’altres projectes més sòlids que el dels jocs d’atzar?.
Oi més, quan el projecte és una nova perversió del bon projecte del http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031239 GATCPAC, aquella Ciutat de Repòs i de Vacances amb balnearis, piscines, solàriums, zones de càmping, camps d’esports, parcs d’atraccions, colònies per a vacances de cap de setmana, hotels, restaurants apartaments, botigues,horts i jardins per a gaudi de les classes populars i sota règim cooperatiu. Una perversió especulativa similar a la que va fer de les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, un cafarnaüm d’usos privatius i públics, fruit de l’amnèsia històrica on som ficats.
Si volem un projecte que doni feina i asseguri el futur dels seus treballadors, perquè no tornem a la vella aspiració de la http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017964 Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC?
El tancament la setmana passada de Leqtor.com sembla haver sacsejat un xic el món de l’edició digital en català.
N’Enric Faura, d’Edi.cat, declarava a Vilaweb que
és una mala notícia i ens ha de fer reflexionar sobre la situació digital del llibre català, sobre les possibilitats del mercat del llibre digital català.
Per qui no estigui al cas del sector, Leqtor.com era la llibreria digital de la distribuïdora de llibres electrònics 36L, un projecte nascut al desembre del 2009 de la mà dels grups editorials Cultura03 (Ara Llibres) i Vicens Vives, de la cooperativa Abacus i dels emprenedors Ferran Soriano, Jordi Viñas i Gustau Navarro. Gran sel·lecció!
Per la seva banda, Edi.cat, un dels altres grans jugadors del llibre electrònic en català, és una xarxa d’editors independents catalans nascuda l’abril del mateix any, el prolífic 2009, sota el patronatge d’Angle editorial, Bromera edicions i Cossetània edicions que, com ells mateixos assenyalen,
han creat una aliança per a la promoció conjunta dels seus catàlegs, impulsar nous projectes i promoure la innovació en el món editorial.
El tercer gran jugador, però no menys important que els esmentats, bé de bona família. eBook62 és la llibreria digital del Grup 62. Possiblement el Planeta de la literatura en català.
Orfes de competència local, edi.cat i eBook62 es miren el món de les editores digitals en llengua castellana: Però en aquest entorn, només la navarresa Leer-e sembla treure el nas al mercat en català.
I també lluquen els moviments d’altres jugadors internacionals que, més enllà de les vessants digitals de les grans cadenes de distribució (FNAC i companyia), tenen com a competidors a grans especialistes del digital com Amazon. Però aquest és un món que ja vam tractar al mes de setembre passat arran de l’aterratge de l’esmentat jugador a l’arena llibresca de la pell de brau.
Però encara hi ha un altres entorn inexplorat i incipent on es poden trobar propostes interessants i innovadores en català. Es tracta del submón dels orfes literaris: autors novells que cerquen vies d’accés alternatives al seu públic potencial, als exploredors de noves lectures. Gent arriscada i atrevida que troben, en propostes com Bubok, un aparador en llengua pròpia on fer públiques les seves obres amb la modèstia dels nounats.
A més a més de la comunitat transformadora i col·laborativa Actuable.es i de la bullidera de plataformes de crowdfunding que permeten la creació de projectes al marge de les industries sectorials, hi ha un munt d’engrescadors projectes emprenedors que estan construint un món més digne.
Aquesta setmana, el #desdelnuvol us presenta dues d’aquestes propostes que s’atreveixen amb dos dels sectors centrals de l’economia especulativa: el de la llum i el de la vivenda.
SomEnergia.coop és una jove cooperativa catalana sorgida de la Universitat de Girona l’any 2011 i que s’ha plantejat el repte d’esdevenir una comercialitzadora d’electricitat 100% renovable i iniciar els primers projectes propis de producció d’energia.
De fet, aquests reptes ja els ha aconseguit, en tant en quant, qualsevol persona pot accedir al seu espai web i contractar la llum, fer-se sòcia de la cooperativa o invertir en projectes energètics. I, si es vol reblar el clau, la mateixa Comissió Nacional de l’Energia els ha certificat com a comercialitzadors d’energia 100% renovable.
CIC – habitatge social també és una cooperativa. Però, en aquest cas, es tracta d’una spin-off de la Cooperativa Integral Catalana. Una spin-off que fa tot just un mes que ha començat a treballar en la generació d’habitatge social, amb una perspectiva autogestionària i generadora de comunitat.
El que fa CIC-HS és llogar els pisos hipotecats de persones en situació d’impagament o en risc d’estar-hi, a canvi de l’ús d’un habitatge a preu social, és a dir, molt per sota del preu de mercat.
Amb aquesta actuació aconsegueix tres efectes complementaris. A saber,
1.- Oferir un sostre a preus socials per a les famílies amb risc d’exclusió, vetllant jurídicament per a retardar el seu desnonament i protegir als avaladors de les hipoteques en risc d’embargament.
2.- Aplegar paquets d’hipoteques impagades o amb risc d’impagament per a poder negociar amb les entitats preus de recompra similars als que es mouen en el mercat financer, sempre molt per sota dels deutes demanats als usuaris de peu pla. I,
3.- Ajuntar molts contractes de lloguer social, posant d’aquesta manera l’habitatge social en l’agenda dels decisors públics i privats.
Ens ttrobem doncs davant de dues maneres de reconvertir l’economia especulativa en economia productiva i, d’aquesta manera, tornar un xic de senderi a unes relacions socials que s’han anat malmeten per la voracitat d’uns quants espavilats.
Fill de ciutat amb ànima de poble, aquesta dicotomia l’ha fet un individu inquiet i amb ganes de gresca. Per això, porta 10 anys enxarxat professionalment, això sí, des de la privilegiada talaia d’una empresa pública, però innovadora i creativa.
Fill de ciutat amb ànima de poble, aquesta dicotomia l’ha fet un individu inquiet i amb ganes de gresca. Per això, porta 10 anys enxarxat professionalment, això sí, des de la privilegiada talaia d’una empresa pública, però innovadora i creativa.