Arxiu de la categoria ‘models de negoci’

Wifi: obert o tancat?

dimecres, 20/08/2014

Aquest apunt neix a Barcelona, viatja a Paris i es consolida a Sevilla.

Disposar d’un smartphone permet monitoritzar l’estat dels punts d’accés sense fils allà on hom fa parada i fonda. Monitoritzar-lo i treure’n conclusions és tasca obligada.

Les portes a Internet poden ser gratuites pel consumidor o de pagament. Ara bé, sempre tenen un cost, la gestió del qual és en mans del proveidor.

Aquí, a la Bodega El Picadero, per exemple, cal consumir per obtenir la clau de pas. Però, a les àrees de lleure i als centres comercials francesos, l’accés és totalment obert, però amb un peatge comercial: facilitar informació bàsica que permet monitoritzar l’esdevenir digital del consumidor dins la botiga.

Amb quatre dades i un seguiment d’ús dins l’establiment, hom pot extreure valuosa informació sobre el client i, d’aquesta manera, ajustar les promocins als interessos de qui ens visita.

El model més perfeccionat que m’he trobat ha estat en un centre comercial andalús on, l’accés a Internet a través de la seva xarxa, porta associat un servei gratuit de personal shopper.

Bones idees que són a l’abast de qualsevol empresa i que encara són d’aplicació escassa a casa nostra.

Quė busco en un allotjament?

dimecres, 6/08/2014

Després de la campana del passat dimecres, torno amb un #desdelnúvol sobre la meva primera experiėncia amb airBnB, la xarxa d’allotjaments que fa uns dies va aparèixer mediàticament arran de la denúncia del sector turístic català.

Com deia doncs, aquesta darrera setmana de juliol, hem utilitzar aquest servei per a visitar la vall de Chamonix, als Alps, amb la dona embarassada i la menuda de 30 mesos.

Difícilment ho haguessim fet d’altra manera, ja que som habituats a moure’ns al nostre aire i a cercar sempre la convivència máxima amb la gent que visitem, tot diluint-nos-hi, si és possible.

A diferència dels allotjaments formalitzats (hotels, apartaments turístics, albergs, …), les alternatives col·laboratives (airBnB, couchsurfing, …) superen la frontera turista-autòcton i permeten conviure amb la quotidianitat del destí, generant una manera de viatjar que ens resulta més autèntica.

Aquest és el nostre modus de viatjar. Una manera de moure’ns que, com es pot veure, no resta negoci al sector turístic tradicional. Sector que no hem deixat d’utilitzar per a fer nit en pujar i baixar dels Alps, ni per invertir els nostres diners a l’hora de visitar les atraccions turístiques de la zona.

Tancar-se al nostre mode de viatjar -prou comú nord enllà-, com es despren de la multa de la Generalitat a airBnB o les exigències que se’n driven, només pot afectar negativament al coneixement de Catalunya i llur capacitat d’atracció.

Altra cosa és el mal ús que, com en tots els casos, es pugui fer d’aquests serveis. Un mal ús que, afectant a la convivència, ha d’estar perseguit i penat, lògicament.

Els antisistema es financen sistèmicament?

dimecres, 9/07/2014

Ja fa un bon grapat de dies que volia fer una reflexió sobre el finançament de les causes perdudes. Batalles quimèriques d’activistes emprenedors i inconformistes que lluiten amb armes minses contra gegants ben peixats.

En la setmana que la Generalitat ha optat, com fa uns dies el Govern de l’Estat, ha enfrontar-se al futur que ja és present de l’economia col·laborativa, jo em faig un xic ençà i em fixo en la manera com s’estan finançant les utopies veïnals i autogestionades.

I, com a mostra, prenc un cas que encara cueja en el silenci dels mitjans, tot i la guerra mediàtica que es va generar tot just fa unes setmanes.

El desallotjament i enrunament de Can Vies, el Centre Social Autogestionant del barri de Sants, va portar una revolta als carrers que, bevent del tarannà de la història de la desobediència civil, va portar a una setmana tràgica que, amb el temps, s’ha vist que només va servir per destarotar la ciutat, inculpar innocents, posar el govern municipal en una situació crítica i, en positiu, servir de base per una revolta social i pacífica, de la qual, aquest apunt, en dóna una mostra.

I és que la campanya de micromecentatge, a través d’una plataforma legal, que, vulgues no vulgues ja ha recollit la meitat dels diners necessaris per a iniciar la primera fase de recuperació de l’espai en qüestió – així com la defensa legal de les persones inculpades pels fets de Sants -, no és més que una platja de suport mutu que compta amb un bon grapat de socis arreu dels Països Catalans. Socis que aporten suculentes recompenses.

I és que els antisistema potser són més sistèmics del què ens pensem.

Si, ho sé, sóc un pecador. N’estic abonat!

dimecres, 2/07/2014

Aquesta setmana m’allunyo un xic de l’economia que m’agrada i em confesso usuari i client d’un servei de pagament a Internet que té poc de social i solidari, però que m’ha captat en les seves xarxes. Es tracta d’Spotify i, si vols i em busques, prometo retornar el follow que em facis.

Em confesso un sonat de la música des de ben petit. Suposo que, quan encara no tenia memòria, devia ballar qualsevol cosa que sentissin les meves orelles igual com ho fa ma filla.

En la meva memòria d’infant hi ha una ballaruca roquera al Moll de la Fusta en aquells anys on s’hi feien concerts i coses d’aquestes i, ja amb dotze anyets, una possessió infernal dels timbals i les maraques de la torçida que havia aterrat a Barcelona seguint aquella tremenda selecció de Zico, Socrates i companyia.

Quantes cintes de cassette dec tenir gravades i amb caràtules personals i intransferibles fetes en aquells anys adolescents? Quants LPs coven pols en algun racó d’aquest món personal? I CDs?

L’spotify em permet recuperar alguns d’aquests materials que van omplir hores d’esbarjo occidental, els més comercials de tots, ja que em falten aquells materials de petites productores d’estar per casa o aquelles maquetes autoeditades per amics, coneguts i saludats. Però bé, això és el què m’ha portat al servei que, per postres, em relaciona la meva música amb d’altra música similar i tot a un preu molt competitiu. Si més no, just el què estic disposat a pagar per un servei que ensuma el futur de la industria musical. Però que em genera un parell de dubtes:

L’empresa guanya diners amb aquest servei?
I les empreses que n’inclouen els seus catàlegs?

ACTUALITZACIÓ 2 DE JULIOL 11:22:
És bonic fer un apunt sobre el model de negoci de la música i veure  que pot ser tendència del proper any:
Google se queda las recomendaciones musicales de Songza, via GenBeta.

El futur de les empreses o les empreses del futur

dimecres, 17/07/2013

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

dimecres, 19/06/2013

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

Una altra economia fou possible… o encara ho és

dimecres, 19/12/2012

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

@Poblenou : ultra-localisme comercial !!!

dimecres, 12/12/2012

Parafrasejant Francesc Pujols, m’animo a iniciar aquest apunt tot dient que “el barri del Poblenou, l’antic, el de tota la vida, l’hereu del Manchester català, sobreviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors”.

I no ho dic des de la gratuïtat del desconeixement, sinó empès per les alternatives que es generen al moll de l’ós d’un barri encotillat pel 22@, aquell projecte d’universalitat tecnològica que l’ha convertit en seu d’un munt de multinacionals, universitats i agències públiques del sector de les telecomunicacions.

A redós d’aquest nou món farcit d’edificis singulars i de disseny excels, alguns creatius han ocupat antigues naus i hi han fet els seus tallers; i d’altres – molt més modestos, però potser més interessants encara-, han seguit l’estela de la Llibreria Etcètera, la de tota la vida, la que té els llibres dels autors més nostrats, estan fent del barri un centre de negocis que, essent ultra-locals, esdevenen universals: Ja vam parlar en el seu dia del Cau del Poblenou, la botiga de records amb accent català i un cataleg no gens menyspreable de materials de les entitats de cultura popular d’aquest racó de Barcelona.

I avui, el què motiva aquest nou apunt en clau poblenovina, és la inauguració d’Ultra-local Records, una botiga de discos especialitzada en grups independents i segells discogràfics catalans.

Llibres? Discos? Records? Estan bojos aquests poblenovins!

Estan bojos per emprendre sense perdre l’accent casolà, aquell que els converteix en negocis glocals.

Et fa una visita per aquestes festes? Et fa una descoberta de negocis amb sabor tradicional? Et fa un bon regalet de Nadal?

El bootstrapping és un nou esport d’aventura?

dimecres, 24/10/2012

Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.

El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.

Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.

Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.

Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.

El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.

Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).

Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?

Com deia aquell cantautor nord-americà:

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

dimecres, 17/10/2012

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.